Aquest abril serà un dels mesos més potents de l'any pel que fa a estrenes de sèries. Alguns grans títols s'acomiaden amb últimes temporades i altres retornen després de llargues absències. Repassem què podrem veure a les plataformes durant l'abril.

Doncs molt hauria de canviar el panorama perquè aquesta no acabi sent la comèdia espanyola de l'any. És molt fina, té un guió que fa dir "Sí, senyor" i diu veritats punyents amb mig somriure. Més enllà de l'observació malintencionada de certs costums del nostre temps, sintonitza amb els nous tons i formes de l'humor actual. Es frega, per exemple, amb el bestiari dels vídeos de Pantomima Full, tots ells basats en una idea de fons: l'autoengany com a brúixola vital de moltes persones del nostre entorn present.

Quan es va estrenar gairebé d'amagatotis a Prime Video ara fa tres anys, El jurado es va convertir en la comèdia del moment. Amb un format de fals documental, mostrava la interacció entre els diversos membres d'un jurat popular. La clau de volta que va fer que es convertís en un fenomen va ser la barreja de realitat i ficció: el protagonista, Ronald Gladden, era una persona real que creia que realment estava formant part d'un jurat popular. La veritat era que tot era fals i que els seus companys de jurat eren actors, una premissa que recorda a la pel·lícula d'El show de Truman. Després d'aquella experiència, el mateix equip ha confeccionat una segona entrega amb un escenari totalment diferent. El jurado: retiro corporativo arriba aquest divendres a Prime Video amb tres episodis. Els dos següents s'estrenaran el 27 de març i els dos últims el 3 d'abril.

Després de l'èxit del musical Germans de sang, el Teatre Condal de Barcelona acull a partir del 19 de març la comèdia Una idea genial, de l'autor francès Sébastien Castro, protagonitzada per Lluís Villanueva, Xavi Mira, Anna Azcona i Susanna Garachana (que també n'és l'adaptadora), i dirigida per Xavier Ricart. "Em fa una il·lusió especial presentar Una idea genial, perquè conté dos elements que la converteixen en una proposta interessantíssima. D'una banda, es tracta d'una companyia amb professionals que són veritables experts en el gènere i que han demostrat que li tenen el pols pres al públic. De l'altra, aquest és un text que ja pot qualificar-se de clàssic de la comèdia, ja ha triomfat a França i ara arriba a l'escenari del Condal", diu Daniel Anglès, director artístic del Teatre Condal, on l'obra estarà en cartell fins al 19 d'abril.

En un seminal estudi sobre les comèdies romàntiques del Hollywood clàssic, La recerca de la felicitat, Stanley Cavell proposava interpretar aquestes pel·lícules com a paràboles espirituals sobre el desig de viure millor. El filòsof nord-americà sostenia també que la singularitat d’aquests films radicava en la insistència a retratar la retrobada dels seus protagonistes, la possibilitat de “reunir-se una altra vegada”. Aquests preceptes definits per Cavell afloren a l’encantadora Sin conexión, una comèdia amb regust de drama en què una parella amb fills decideix separar-se de forma civilitzada i cercar nous horitzons mentre es fa evident que són incapaços d’oblidar-se mútuament.

La primera obra de teatre de Ramon Pardina (Barcelona, 1977) va agafar-lo enmig d'una ruptura sentimental. Potser per això, l'escriptor i guionista va començar a explorar com hauria estat la seva vida si hagués escollit camins diferents en l'àmbit afectiu. D'aquella recerca plena d'hipòtesis en va sorgir Desaparellats, una comèdia romàntica dirigida per Roc Esquius i protagonitzada per Esther López i Ricard Farré que s'estrena aquest dijous a l'Espai Texas. L'espectacle gira al voltant d'una parella normal i corrent que s'acosta a la quarantena i que està en un moment de declivi, després que hagin deixat escapar el moment de tenir fills. "Aquest és un punt fronterer d'una relació, una cruïlla. A partir d'aquí es pregunten com hauria estat la seva vida si haguessin fet coses que no han fet", explica Pardina.

El festival Hilària continua ferm en els principis fundacionals de programar comèdia en català i fins i tot descobrir-nos que els nostres humoristes preferits també parlen català. L’any passat va ser Yunez Chaib, i aquest any és l’hospitalenca Asaari Bibang (Malabo, Guinea Equatorial, 1985) qui oferirà Només una nit, un xou d’improvisació 100% en català aquest dijous a El Molino.

Algú al món sencer es pot imaginar l’inspector Clouseau no sent interpretat per Peter Sellers? Costa, oi? No sé si hi deu haver al llarg de la història del cinema una identificació més pètria, més orgànica, més catedralícia, entre un actor i un personatge. Doncs la història podria ser ben bé una altra. Sellers va ser Clouseau gràcies al fet que Peter Ustinov —llavors una estrella acabada de guardonar amb l’Oscar per Espàrtac— va abandonar el projecte pel qual ja havia estat contractat. El motiu? Li va semblar fatal que Ava Gardner no interpretés finalment la seva esposa a la ficció. Era la reacció dels productors del film a les múltiples i inassumibles exigències que l’actriu havia volgut imposar i que van portar a contractar l’actriu Capucine al seu lloc. Aquest sidral va obrir les portes de l’actor britànic, tot un risc comercial, sens dubte. Sellers acabava d'aterrar al cinema nord-americà i el públic l’identificava amb el seu paper més recent, el depravat Clare Quilty de la Lolita de Kubrick. L’operació va sortir bé i Sellers es va convertir en el divertidíssim (i desastrós) detectiu del bigoti, la gavardina i el barret. El paper de la seva vida, sens dubte, que va repetir unes quantes vegades al llarg de successives seqüeles a les ordres de Blake Edwards. Un èxit fílmic i comercial que ha passat a la història del cinema. Com també ha passat a la història el tempestuós caràcter de Sellers, la seva capacitat per dificultar els rodatges, l’ambivalència d’una personalitat ombrívola.

El 21 d’agost del 2010, molts espectadors de l'estat espanyol van descobrir la dinàmica caòtica de la gran família formada pels Pritchett, els Dunphy i els Tucker. Modern family arribava a Espanya com una comèdia amb una proposta fresca i diferent. La sèrie havia debutat un any abans als Estats Units, però ben aviat va captivar mig món. Durant onze temporades i 250 capítols, Modern family no només va triomfar en audiències, sinó que va acumular premis –en total va guanyar 22 Emmy, cinc dels quals consecutius com a millor comèdia– i, sobretot, estima popular.

Hi ha una frase d’Anthony Hopkins que a Liam Neeson li agrada compartir. Sempre que li pregunta com està, Hopkins li respon: “Genial. Encara no m’han descobert”.

Friends, Girls, Cómo conocí a vuestra madre, The big bang theory i New girl són només alguns dels títols que venen al cap quan es parla de comèdies centrades en grups d'amics en entorns urbans, un gènere en elles mateixes. La llista s'amplia aquest dimecres amb l'estrena a Disney+ d'Adults, una aproximació al món de l'amistat des de l'òptica de la generació Z.

Marc Sarrats, una de les cares més conegudes de l'escena còmica catalana i col·laborador habitual de l'Està passant, salta a la ficció amb una nova proposta per a 3Cat, El creador d'influencers, una sèrie que estarà disponible a la plataforma a partir d'aquest dilluns. L'humorista es transforma en un guru digital disposat a assessorar negocis i particulars, un personatge amb qui comparteix nom, Marc Sarrats. En aquesta autoficció estripada, que fa burla del món dels creadors de continguts i de les promeses de triomf meteòric, Sarrats es caracteritza per la seva falta de criteri i l'excés d'ambició, dos elements que condueixen els seus clients cap a situacions absurdes i catastròfiques.

Tenia tots els números per ser un fracàs –era l'adaptació d'una comèdia britànica de culte de Ricky Gervais– però, finalment, la sort i el talent van estar de la seva banda. Aquesta setmana The office ha celebrat vint anys de la seva estrena amb l'orgull de continuar sent una de les sèries més influents de la història de la televisió i seguir present a la vida dels espectadors gràcies a les plataformes d'estríming, que la consideren un dels seus continguts estrella (a l'estat espanyol es pot veure a Netflix, SkyShowtime i Amazon Prime Video). La celebració dels vint anys de la versió americana de The office no beu només de nostàlgia, sinó que també mira al futur: bona part de l'equip de la sèrie està treballant en una sèrie esqueix que es dirà The paper i que als Estats Units s'estrenarà a la plataforma Peacock, de la cadena NBC que va emetre la ficció original.

Si contemplem Bodegón con fantasmas des de les coordenades d’alguns films recents del cinema espanyol independent, com ara Espíritu sagrado o Destello bravío, podríem tenir la impressió superficial de trobar-nos davant d’una obra que replica una certa tendència a l’hora d’acostar-se a entorns rurals amb una mirada esotèrica. Però això seria injust, ja que l’opera prima d’Enrique Buleo no és una pel·lícula derivativa, sinó que es tracta de la progressió natural dels humors que el director havia exhibit en curtmetratges com Decorosa i El infierno y tal, d’una excentricitat més implosiva que autoconscient.

Molt sovint sembla que les comèdies estiguin desaparegudes dels catàlegs de les plataformes, però remenant una mica les acabem trobant. Són sèries petites i potser sense els grans pressupostos dels drames de prestigi i això fa que se'ls faci menys publicitat. Repassem diverses propostes que trobareu a les plataformes i que valen la pena.

La Sara García (Penny Jay a les xarxes i a l'escenari) és incapaç de recordar el primer cop que va pujar a un escenari: “Estava dissociant, no recordo ni el monòleg que vaig fer”. Tampoc és capaç de recordar amb claredat els últims cinc anys, des que va fundar Riot Comedy, un xou d’humor fet només per dones. “És el que té la depressió i la dissociació, que et crea uns buits mentals dignes d’haver sortit de festa a Razzmatazz”.

Considerada una sèrie que “no tractava de res” però que alhora tractava de tot, Seinfeld, juntament amb Friends, va ser una de les dues sitcoms que més van entretenir els espectadors durant els anys noranta. La comèdia se centrava en el dia a dia del còmic Jerry Seinfeld, una versió ficcionada de l'actor que l'interpretava, i els seus tres amics –el George, l'Elaine i el Kramer– a la ciutat de Nova York.

"I tu, també hi has anat?" A Twitter, VhatsApp, Telegram. Era la pregunta de rigor entre de tota la marabunta còmica de Barcelona fa un parell de setmanes. Anar a on? A la primera visita al país del controvertit Louise C.K., llegenda de l'stand-up comedy nord-americà que presentava en directe el seu xou, Sorry. Entre els espectadors hi havia la plana major dels humoristes barcelonins, que es miraven l'espectacle amb una mescla d'expectació, morbo i culpa de no haver resistit la temptació d'anar a veure un dels còmics cancel·lats en l'era Me Too més populars del món. Sigui com sigui, C.K., que no va deixar una sola butaca buida a la Sala Barts en els dos dies que hi va actuar, es va afegir a una llista de personalitats que es va omplint a pas de formiga. En els últims dos anys també han visitat la ciutat Ricky Gervais i Hannah Gadsby, tot i que l'australiana va haver de suspendre a última hora perquè va trencar-se una cama relliscant pel gel.

No és la primera, però si la més remarcable. Amb El show de Dick Van Dyke (1961-66) es va inaugurar una de les gallines dels ous d'or de la ficció televisiva: la comèdia de situació. A partir dels anys seixanta l'èxit de les sitcoms es van anar multiplicant fins arribar als nostres dies seguint cànons quasi inamovibles –comèdies d'uns vint-i-cinc minuts de durada, gravades amb espectadors al plató i orientades a un públic intergeneracional–, però avui sembla un format esgotat. La línia que van traçar Cheers, Seinfeld, El Príncep de Bel Air, Friends, Como conocí a vuestra madre i The Big Bang theory, entre moltes altres, va mantenir el lideratge del gènere de manera continuada durant quaranta anys. Un grapat de comèdies amb audiències descomunals que convivien entre elles i se succeïen amb naturalitat.

Contràriament al que podríem imaginar, Judit Martín no té un talent innat per imitar: s’hi va anar trobant i, a base d’insistir, ha aconseguit l’excel·lència. Era molt bona dibuixant però no va ser mai la graciosa de la classe, ni és especialment extravertida. Es defineix com a més aviat seriosa i observadora. Diu que basa la seva feina en la capacitat de descobrir aquells detalls que singularitzen les persones (o les situacions) i n’incrementen la comicitat. Així és com s’acosta i prepara els personatges que imita: buscant aquella escletxa que sovint volen amagar, intentant detectar el seu esperit per després exagerar-lo. A vegades li ve a la primera, a vegades li costa moltes hores de provar i mirar vídeos. I fins i tot n’hi ha alguns que confessa que se li han resistit.