'Germans de sang': un molt bon musical amb fantàstiques coreografies d’Ariadna Peya

Germans de sang va néixer a principis dels anys 80 del segle passat de l’encàrrec d’una obra de teatre de text per a públic juvenil d’instituts. Poc després, l'autor Willy Russell el va reconvertir en un musical aplaudit al West End, a Broadway i també a Barcelona en la producció estrenada el 1994 al Teatre Condal amb direcció de Ricard Reguant i amb Àngels Gonyalons com a coprotagonista. Des de la platea del Condal, Daniel Anglès va conèixer la història dels dos bessons de la Sra. Johnstone, separats per la precarietat de la seva mare. Tot seguit es va incorporar al repartiment per a la gira i ara ha assumit la direcció d’una nova i molt reeixida mirada que es distancia voluntàriament tant de l’original de Londres com de la Barcelona.

En primer lloc, perquè Anglès defuig el realisme de l’original –llevat de la picada d’ullet del vestuari (Marc Udina)–. Ho fa amb un espai escènic molt funcional (Alessio Meloni) que obvia l’arquitectura del Liverpool on teòricament esdevé el drama i remet a un descampat neutral amb contenidors marítims. En segon lloc, però no menys important, perquè ha potenciat les coreografies d’Ariadna Peya fins a convertir-les en el gran bastió de la proposta. En un dels treballs més reeixits dels que recordo, Peya excel·leix en les enèrgiques i trepidants frases coreogràfiques i les composicions gestuals de grup d’una gran plasticitat.

Hi ha també un treball musical d’Andreu Gallén molt interessant i una fluida traducció d’Albert Mas-Griera. Hi ha, esclar, una bona direcció dels protagonistes i una excel·lent dicció en les cançons. Mariona Castillo és una molt creïble Sra. Johnstone. Magnífica en la icònica Marilyn Monroe i emocionant amb el No pot ser veritat que clou la tragèdia. Un dels reptes de l’obra és la credibilitat dels actors que interpreten el Mickey i l'Eddie de petits, adolescents i adults. Albert Salazar gaudeix i fa gaudir amb el vital, juganer i desgraciat germà pobre i Roc Bernardi aguanta molt bé un perfil força caricaturitzat (fins i tot una mica massa) del germà apocat, ingenu i ric. Tai Fati connecta molt bé amb la Linda, sobretot com a adulta. Correcte el narrador de Triquell, que pot millorar en la vocalització. Aquests Germans de sang són de les millors propostes de l’actual oferta de teatre musical a Barcelona.