Des de ben petita, la il·lustradora i artista visual Pepita Sandwich sempre ha plorat. Per qualsevol cosa: un cop, una caiguda, una discussió, una pel·lícula. A la mínima, les llàgrimes li broten pels ulls sense control. Un dia, quan es muda de l’Argentina a Nova York i es troba sola en un apartament buit, decideix començar un diari per escriure i dibuixar cada vegada que plori. El que comença sent el seu “diari de llàgrimes” amb el temps s’acaba convertint en tot un assaig il·lustrat sobre la història del plor: El arte de llorar. El poder sanador de las lágrimas (Lumen, 2024).

Fins als tres mesos, els nadons ploren aproximadament una mitjana de dues hores al dia (entre una i quatre hores diàries segons les fonts), amb un pic màxim cap a les sis-vuit setmanes de vida. També hi ha estudis que parlen que fins al 30% presentaran plors perllongats i que la majoria d’aquests episodis no es tradueixen en cap malaltia o problema de salut. Tot i això, el plor d’un nadó és una de les coses que més patiment, impotència i angoixa causa en els pares recents. Partim de la base que el plor és un mecanisme normal que utilitzen els petits per comunicar les seves necessitats, però, ¿quan deixa de ser “normal” i passa a ser excessiu? Daniel de Luis, pediatre neonatòleg de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, explica en aquest sentit que cada progenitor conegui el seu fill “juga un paper fonamental”. “Part de l’aprenentatge com a pares és entendre què vol comunicar el nadó”, afegeix. Si hagués de triar algun aspecte clau per diferenciar un plor excessiu, de Luis apunta “comprovar si es pot consolar amb les rutines habituals, és a dir, menjant, succionant, agafant-lo en braços, amb moviment, canviant d’ambient..., o si interfereix en les seves necessitats, és a dir, si no pot dormir o no vol menjar quan li tocaria”.

Saber per què plora un nadó, sobretot els primers dies de vida quan encara pares i fill no han tingut temps de conèixer-se, és un dels neguits més habituals de les famílies. Ara un estudi ha identificat les principals causes del plor a través de les seves característiques acústiques, però també a través dels senyals d'electroencefalografia, de la saturació cerebral d'oxigen, de les expressions facials i dels moviments corporals, entre altres aspectes. L'estudi ha estat realitzat pel servei de neonatologia de l'Hospital Clínic i de l'IDIBAPS en col·laboració amb la start-up Zoundream AG. En la recerca es van incloure 38 nadons sans sense anomalies congènites ni malalties destacables seleccionats a la maternitat del Clínic de Barcelona. A través de les dades que es van recopilar de cada nounat mentre plorava de manera espontània es van definir tipus de plors per diferents situacions com ara gana, son, inquietud, gasos i estrès.

Un dia són els pantalons, l’endemà l’esmorzar o la motxilla que no va bé... Sempre hi ha alguna queixa que acaba amb plor. Les llàgrimes que vessa l’infant, però, sovint no tenen res a veure amb el motiu que, aparentment, les ha desencadenat. El que li passa, en el fons, és una altra cosa: per exemple, que no vol anar a l’escola, que fa estona se li ha dit que no a allò que vol i ho manifesta més tard aprofitant una altra situació, o que s’ha enfadat amb un amic i en aquell moment no ho ha exterioritzat. La motxilla de l’inconscient es descarrega. Un garbuix d’emocions que tenen una única resposta: la maduració neurocognitiva està en procés.

El diccionari defineix plorar amb una simple frase: vessar llàgrimes. Tothom sap, però, que plorar és molt més que això perquè darrere hi ha sentiments i emocions. Plorar és, doncs, una manera d’expressar-se. Els nens, més; i sovint sense un motiu aparent. O molts motius. O motius desconeguts. Malgrat saber aquesta teoria, quan els adults veiem un nen plorar la resposta de pilot automàtic, i gairebé per instint, és "No ploris!" o "Va, que no ha estat res". Però… són adequades aquestes respostes? 

El poeta romà Ovidi deia que els humans naixem amb llàgrimes, entre llàgrimes transcorrem la vida i amb llàgrimes marxem. A la Bíblia també s’afirma que la vida és una vall de llàgrimes. I si continuem buscant textos antics veiem que, al llarg de la història de la humanitat, les llàgrimes sempre han estat a tot arreu. Però alhora no han estat enlloc, perquè sovint no les hem mostrat. Moltes vegades han quedat relegades a la intimitat, lluny de mirades alienes, amagant-se dels possibles judicis a què poden ser exposades. O potser, directament, hem après a no plorar. L’“estic bé” i el somriure impostat és la millor defensa per a alguns, mentre les llàgrimes els regalimen per dins.

Se m’acosta de cara una noia en bicicleta. Pedala amb força. No arriba als trenta anys. Com que la vorera és relativament estreta per compartir-la amb algú que avança sobre dues rodes, penso com improvisarem la negociació de l’espai. Valoro la possibilitat de suggerir-li que, per a la seguretat de tothom, faci servir el carril bici. Però quan estic decidida a demanar-l’hi veig que la noia està plorant. Pedala mentre les llàgrimes li regalimen galtes avall. Aleshores penso si li he de preguntar si està bé, si necessita alguna cosa o la puc ajudar. Però ni tan sols soc a temps de fer-ho. La seva convicció en tirar endavant m’obliga a apartar-me i ella passa de pressa, com si em donés a entendre que no té ganes que li diguin res. Que sí, que plora, però que la deixi en pau. Aixeca la barbeta com si intentés que les llàgrimes no li vessessin dels ulls i l’aire que li ve de cara li eixugués les galtes mullades. I marxa carrer avall.

La Catalunya nerviosa ha quedat, després dels pactes electorals, una mica més desorientada. Uns ciutadans perquè haurien volgut saber de què servirien els seus vots, per pensar-s’ho dues vegades. D’altres perquè han tornat a constatar que, al capdavall, als polítics no els interessa tant el seu poble o ciutat, com el seu lloc de treball. I, tots plegats, astorats per la incoherència dels partits que es veten a un costat del Tibidabo i, a l’altra cara de la muntanya, es morregen sense vergonya i se’ls en fot el què diran. I enmig de tanta anàlisi, Ada Colau s’emociona a RAC1 i s’atura el món. En aquests moments, ja portem tres dies debatent –a favor i en contra, causes i conseqüències– sobre les llàgrimes d’Ada Colau. Les últimes. Perquè de les penúltimes, en el seu discurs de dissabte, quan va esmentar els fills i la família, ja no se’n parla. Tampoc ens enrecordem de les antepenúltimes. Quan en l’últim míting de campanya la van interrompre per una reivindicació, Colau va continuar el seu discurs, plorant, parlant i sanglotant, i tot alhora. Ja fa anys, quan l’Albert Om es convidava a casa dels famosos, l’Ada Colau (el 2014 ni pensaments de ser alcaldessa) es va emocionar davant de la càmera. Parlava dels desnonaments, de la gent que s’havia tret la vida abans que la fessin fora de casa i, tot d’una, se li van humitejar els ulls i no va poder continuar. Quan es va refer, va dir una frase que, escoltada ara, és l’explicació de tot plegat: “Ja he dit que soc de llàgrima fàcil”. És això. Ni estudiat, ni calculat, ni impostat, ni intentant treure'n rèdit polític. ¿O no va passar un fenomen semblant quan Oriol Junqueras, el 2014, es va emocionar davant la Mònica Terribas, a la ràdio, mentre reclamava unes eleccions plebiscitàries? La suma del tarannà, el context i el moment vital donen, com a resultat, unes llàgrimes que traspassen l’anècdota i es converteixen en matèria de tesi doctoral.

]]> Ploro amb facilitat. Com una olla a pressió, acumulo nervis i neguits fins que, en el moment més inesperat, em lliuro a les llàgrimes i els sanglots. L’última vegada? Ara fa uns dies. Sopava amb unes amigues quan, entre el segon i les postres, em vaig trencar. Soc molt de plorar als restaurants. Podria fer un top 10 . “Si ets una tia potent”, em deien. Però em desfaig quan l’autoexigència em venç. “Si ets una tia amb caràcter”, insistien. Però dubto constantment del meu parer. “Si ets…” Però necessito el copet a l’esquena com l’aire que em brinda EL Ventolin.

]]> Fa poc vaig plorar en públic, a les proves del festival Primera Persona. A l’escenari hi havia Alison Statton, Spike i Stuart Moxham. Sense prevenir-me, de forma covarda i repugnant, es van posar a tocar Salad days. La lletra només té tres estrofes, però toca tots els botons de la plorera: “ Think of salad days / They were folly and fun / They were good, they were young ”. La meva dona es va girar per mirar-me, i va veure que grosses llagrimotes em penjaven del nas i la barbeta, com si fos un arbre de Nadal.

]]> La cancellera Angela Merkel ha considerat aquest diumenge correcta la resposta que va donar a una refugiada palestina adolescent a qui li va respondre, creant una intensa polèmica, que Alemanya no podia acollir tots els peticionaris d'asil. "El meu gest va estar bé. ¿Per què m'hauria d'enfadar?", va dir la dirigent després de ser preguntada per la seva resposta i la controvèrsia en la tradicional entrevista d'estiu de la cadena pública de televisió ARD.

]]> El pragmatisme i l'aparent falta d'empatia de la cancellera Angela Merkel davant d'una adolescent palestina que, tot i residir a Alemanya des de fa quatre anys, encara espera els papers legals, han provocat un acalorat debat al país, amb nombroses crítiques des de les xarxes socials. L'etiqueta #MerkelStreichelt (Merkel acaricia) encapçala la llista de temes del moment de Twitter a Alemanya, amb referència al moment en què la cancellera intenta consolar l'adolescent quan esclata a plorar després de sentir que no tots els sol·licitants d'asil aconseguiran la residència i alguns hauran de sortir del país.

]]>

Corbata blau marí, 23 graus al plató i un president "serè" i "permanentment atabalat". Travessa la porta de l'ARA i va de cara a la idea. Un toc de maquillatge i ja hi som: s'atura el temps, hora de fer balanç. Tothom qui el rep el mira amb ulls interrogants, només ell té totes les claus sobre el 9-N. El Dia D de Catalunya, l'anomena, tot i que ningú sap ben bé a quina platja s'ha de desembarcar.

]]>