Segons l’enquesta anual de l’ICPS, el 52,4% dels catalans es mostren a favor de la immigració però dos terços en volen limitar l'accés, potser per l’efecte “agenda” provocat per l’enverinat debat polític. L’enduriment de l’opinió interna coincideix amb la tendència a afavorir les expulsions en altres països, una política que s’ha revelat fracassada. Durant el seu primer mandat, Donald Trump es va comprometre a deportar cada any 1 milió d’estrangers en situació irregular als Estats Units per acabar amb un terç dels 11 milions que s’estimava hi havia en aquell país. El balanç final va ser d’1,2 milions de deportacions formals (removals, amb ordre d’expulsió). Un fracàs, si es té en compte que es va veure superat per Obama (2.749.706 en vuit anys). Això s’explica per diferents motius: primer, perquè la política migratòria depèn de la cooperació entre les autoritats federals, estatals i locals, que, en molts casos –a les ciutats i estats santuari–, es van negar a col·laborar amb l’Immigration and Customs Enforcement, conegut per les aterridores sigles ICE, a banda de topar amb l’acció dels jutges i tribunals, i la inhibició de molts països emissors. El col·lapse del sistema va ser notable: no hi havia prou jutges d’immigració ni recursos administratius que evitessin els enormes retards en els tràmits.

Els països de la Unió Europea (UE) han aprovat un enduriment històric de les normes migratòries, que inclou la creació de “centres de retorn” fora del bloc i un nou mecanisme de solidaritat basat en multes. Es tracta d’un gir radical que implica tercers països, i no podem preveure quines en seran les conseqüències a curt termini des del punt de vista de la geopolítica de les migracions a Europa. El que s’ha aprovat a Brussel·les és una inflexió restrictiva motivada per la pressió política interna de l’extrema dreta, malgrat la caiguda recent de les entrades irregulars. En síntesi: més autoritarisme per gestionar, cap a fora i cap a dins.

Aquesta tardor als Estats Units ha recordat en certs aspectes la tardor del 1938 a l'Alemanya nazi, quan la deportació massiva d'indocumentats va ser una de les polítiques coercitives més ambicioses de Hitler abans del començament de la Segona Guerra Mundial. Als Estats Units, la connexió entre la repressió interna i l'agressió estrangera també s'està posant de manifest.

Un dels propietaris de la cadena d'hamburgueses Trump Burger, batejada amb aquest nom en honor del president nord-americà, Donald Trump, ha estat detingut i podria ser expulsat dels Estats Units perquè el seu visat ha caducat. Es tracta del libanès Roland Beainy, de 28 anys, que es podria convertir en una víctima més de les polítiques migratòries de Trump, tot i homenatjar el mandatari als seus establiments.

Ni Espanya ni la Unió Europea han firmat encara un acord oficial amb el Marroc que reguli la deportació de persones interceptades al continent sense tenir els papers en regla. Però l'estat espanyol s'ha convertit en la principal porta de deportacions d'Europa cap al Marroc tant de marroquins en situació irregular com d'altres ciutadans del continent africà amb la mateixa situació. Segons dades de l'Eurostat recollides en l'últim informe de l'entitat en defensa de drets humans Irídia, només l'any passat Espanya va executar més de la meitat d'aquestes deportacions, 6.380 d'un total de 10.350.

Gairebé 600 immigrants que es troben al centre de detenció israelià de Holot, al desert del Nègueb -prop de la frontera amb Egipte-, han iniciat una vaga de fam per protestar contra l'arrest indefinit de set immigrants eritreus després que aquests es neguessin a ser deportats.

Prop de 200.000 salvadorencs hauran de regular la seva situació legal als Estats Units si no volen ser deportats al seu país a partir del 9 de setembre del 2019, una situació que arriba després que el govern nord-americà hagi donat per finalitzat, aquest mateix dilluns, l'estatus de protecció temporal (TPS per les seves sigles en anglès) per als ciutadans del Salvador que van migrar després del terratrèmol de l'any 2001.

La delegació de la Unió Europea a Kabul és en un carrer on el trànsit està restringit. Hi ha un control de policia a l’inici del carrer que hi impedeix l’accés de vehicles i els agents escorcollen tothom que vulgui circular-hi a peu. El recinte de la delegació és una fortalesa. Cal superar fins a tres grans comportes d’acer, a més dels preceptius controls, arcs i escàners de seguretat, per arribar a l’interior.

“Que els deportats no es moguin i es quedin dins de l’avió! Una persona vindrà a buscar-vos!”, crida un membre de la tripulació de la companyia aèria Turkish Airlines, mentre la resta de passatgers abandonen l’aeronau impassibles. L’avió, procedent d’Istanbul, acaba d’aterrar a l’aeroport de Kabul, com fa cada dia a primeríssima hora del matí. Fins ara en aquest vol regular hi viatjaven afganesos i afganeses amb un cert poder adquisitiu, i estrangers que treballen al país asiàtic -cada cop menys a mesura que la seguretat a l’Afganistan s’ha degradat-. Des d’aquest any, però, el vol de Turkish Airlines també serveix per retornar a l’Afganistan les suposades sobralles d’Europa: afganesos -la majoria són nois joves- que són deportats perquè en teoria “algunes zones de l’Afganistan són segures”. Aquesta és la versió oficial de la Unió Europea.