Quan era el màxim responsable de la diplomàcia de la Unió Europea, Josep Borrell va descriure Europa com "un jardí", en contraposició a la "jungla" que és bona part de la resta del món. Sobre el paper, aquest suposat jardí es basa en una seguretat i capacitat de progressar econòmicament i materialment per part dels ciutadans garantida per un estat fort que redistribueix la riquesa a través dels impostos, però sobretot a través de serveis bàsics. És a dir, l'element diferencial del progrés europeu és l'anomenat estat del benestar.

La conjuntura és positiva. Les perspectives de creixement continuen sent bones de cara a aquest 2026 que s'acaba d'estrenar. En termes generals, les empreses espanyoles són més optimistes que la resta d'europees, tot i que hi ha una sèrie de variables que enterboleixen el potencial de les companyies, com ara una fiscalitat i un absentisme laboral –especialment les baixes– que consideren molt elevats, segons destaquen les organitzacions patronals. Són elements essencials, afirmen, per millorar la competitivitat i la productivitat.

El 2026 s'obre per a l'economia catalana i el conjunt de l'economia espanyola en un context de transició i incertesa, però també d'oportunitats. Després d'uns anys de creixement sostingut, superior al de la zona euro, entrem en una fase en què els vents de cua es moderen i el repte principal ja no és créixer, sinó com ho fem i amb quines bases.

Catalunya té un problema detectat de fa temps. I no és que es treballi poc o malament: segons les darreres dades de comptabilitat regional de l'INE, el creixement de la productivitat per hora treballada a Catalunya es troba per sobre de la mitjana espanyola i, especialment, de la Comunitat de Madrid.

El creixement de la productivitat dels treballadors catalans va ser molt superior al dels ocupats de la Comunitat de Madrid, i també molt més gran que la mitjana espanyola, segons les dades de comptabilitat regional del 2024 publicades aquest dimarts per l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Així, segons aquest organisme, la productivitat dels catalans va millorar un 1,82%, mentre que la dels madrilenys només ho va fer un 0,04%. La mitjana espanyola es va situar en l'1,20%.

Les xifres rodones, com els aniversaris, captiven per la rotunditat que proposen. Els 50 anys de la mort del dictador –Franco– ens posen davant del mirall d’èxits i fracassos. El mirall que entre els economistes genera més unanimitat és el PIB per càpita com a síntesi de prosperitat. Disposem de dades fiables per comparar quin era el PIB per càpita de cada una de les actuals comunitats autònomes espanyoles l’any 1975 (no existien encara, però el seu perímetre estava ben mesurat estadísticament) i en l’actualitat (2024).

No hi ha manera de superar l'assignatura. Europa inverteix en innovació una tercera part menys que els EUA i aquesta és una escletxa que es manté i fa perdre competitivitat i productivitat. És l'avís d'Europe G, el grup d'opinió i reflexió dirigit per l'exconseller d'Economia Antoni Castells a través del seu darrer paper. Les dades de l'OCDE i d'Eurostat ho reflecteixen molt clarament: la despesa europea en recerca i innovació (R+D) equival al 2,3% del producte interior brut (PIB) davant del 3,5% dels Estats Units. Aquesta diferència del 35% "explica el retard en productivitat, rendibilitat empresarial i lideratge tecnològic", asseguren els autors.

A l’entrada de la seu de CCOO a Madrid hi ha la petjada del lloc on va néixer l'actual secretari general del sindicat, Unai Sordo (Barakaldo, País Basc). L’immens quadre CCOO, del basc Agustín Ibarrola Goicoechea (1930-2023), presideix el hall contrastant amb el gris formigó. "Ibarrola va ser una figura molt estimada", recorda Sordo. El líder sindical rep l’ARA poc després que Junts hagi anunciat el veto a algunes lleis del govern espanyol. 

El 91% dels economistes catalans, que han celebrat la seva jornada anual a Barcelona, creuen que Catalunya ha de canviar el seu model productiu per garantir-ne la competitivitat, segons dades del Col·legi d'Economistes anunciades pel degà de l'entitat, Carles Puig de Travy. Els reptes són superar la baixa productivitat, la deficiència en les infraestructures, l’excés de burocràcia i la manca de reformes estructurals.

La Cambra de Comerç de Barcelona ha revisat aquest dimarts a l'alça les seves previsions de creixement per a l'economia catalana enguany. La institució empresarial considera que l'activitat econòmica aquest 2025 anirà a l'alça gràcies a una millora del consum de les famílies i de la inversió de les empreses, cosa que s'està notant també en la pujada de la productivitat, una de les assignatures pendents històricament del teixit productiu català. Per això, el president de la Cambra, Josep Santacreu, ha enviat un missatge d'"optimisme", però amb "cautela".

El debat sobre la transformació del model productiu sovint es planteja en termes de reduir o augmentar el pes de determinats sectors. Les activitats a reduir serien les menys productives, com el turisme, per contraposició a les més productives, com la indústria. Sense entrar en la qüestió de fons d’aquest debat, convé fer algunes puntualitzacions sobre la relació entre productivitat, ocupació i remuneracions del treball i del capital als diferents sectors econòmics. El turisme, per exemple, no és realment un únic sector d’activitat. És un fenomen econòmic i social divers amb un impacte important sobre diferents branques d’activitat (de l'hostaleria al comerç, passant pel transport, les activitats culturals i esportives o la indústria alimentària).

Més turisme, menys feines a la indústria. Aquesta és, en essència, la conclusió d'un nou estudi que analitza l'impacte de l'increment de fluxos de visitants estrangers sobre el mercat laboral a Espanya, que demostra com l'arribada de més turistes provoca un increment de la contractació en aquest sector i en serveis relacionats, però alhora en destrueix en altres, sobretot en la indústria manufacturera, on també es registren disminucions dels salaris.

Una assignatura pendent de Catalunya és millorar en la transferència de tecnologia, és a dir, el procés de passar del coneixement fruit de la recerca científica i tecnològica a solucions o aplicacions pràctiques per al mercat. És un element essencial de la innovació i, per extensió, per millorar la productivitat, la variable que assegura el progrés a llarg termini. Euskadi a l'estat espanyol, i Flandes, a Bèlgica, són dos referents als quals mira Catalunya i que es caracteritzen per tenir uns ecosistemes innovadors bolcats en la indústria.

L'economia catalana viu un moment aparentment dolç. Amb un creixement del PIB del 3,6% el 2024, quatre vegades superior al de la zona euro, Catalunya es consolida com a motor de creixement d'Espanya. No obstant això, aquesta bonança conjuntural amaga una realitat més complexa que mereix una reflexió profunda: el problema estructural de la productivitat, pedra angular sobre la qual ha de construir-se qualsevol estratègia de prosperitat sostenible. La paradoxa del creixement sense productivitat ve reflectida en la dada més reveladora de la situació actual, que és que, malgrat el vigorós creixement econòmic, la productivitat total dels factors (PTF) a Catalunya va contribuir negativament (-0,2 punts) al creixement del PIB el 2023. Això significa que el creixement es basa fonamentalment en l'acumulació de factors productius –més treballadors, més capital– i no en millores d'eficiència o innovació, la qual cosa té posteriorment el seu reflex en l'evolució de la renda per càpita. Espanya, en conjunt, ha experimentat una caiguda del 7,3% en la seva PTF entre el 2000 i el 2022, mentre que als Estats Units creixia un 15,5%, Alemanya un 11,8% i França un 12,7% en el mateix període.

Un dels reptes d'una economia és la transferència tecnològica, passar de coneixement fruit de la recerca científica i tecnològica a solucions o aplicacions pràctiques per al mercat. En 13 dels 23 indicadors del Regional Innovation Scoreboard (RIS) de la Comissió Europea del 2025, creat per identificar punts forts i dèficits en relació amb les regions capdavanteres d’Europa en innovació, Catalunya encara està per sota de la mitjana de la Unió Europea (UE).

Espanya va ser el segon país del món (després de l'URSS) a legislar la jornada de vuit hores laborals. Va ser el 1919, com a conseqüències de la vaga de La Canadenca. Aquest objectiu havia estat una constant del moviment obrer al llarg del segle XIX, ja que la Revolució Industrial es va realitzar amb jornades típicament molt més llargues. Des d’aleshores, la jornada laboral s’ha reduït eliminant un dia de la setmana (passant de les 48 hores setmanals a les 40) i introduint les vacances pagades (típicament, quatre setmanes l’any). Malgrat això, el nivell de vida dels treballadors ha pujat prodigiosament, els impostos han escalat encara més ràpidament –la qual cosa ha permès finançar un generós estat del benestar–, les contribucions socials han permès mantenir els pensionistes durant la seva cada vegada més llarga jubilació, i tot això sense que els inversors hagin deixat de cobrar beneficis, sovint també generosos.

En turisme toca, ara, decréixer. Si més no, respecte de les taxes de creixement anteriors. Veurem com la societat viu un procés d’aquestes característiques. Ho veurem des d'una disparitat de lectures: conservar el rècord de visitants any rere any serà decréixer? Esclar que des del punt de vista de mantenir la xifra, que ja seria una fita, això implicaria una taxa de creixement zero! Serà percebut com a decreixement registrar taxes de creixement inferiors a les del passat? Més d’allò mateix: ¿en taxes de creixement, però incrementades amb menys rapidesa que abans, es considerarà com un fracàs, tot i reportar augments absoluts de visitants? ¿Cal decréixer en termes absoluts o, simplement, bastaria substituir un tipus de turistes per un altre, considerant com una millora satisfactòria el fet d'assolir una major productivitat, és a dir, una major generació de renda per ocupat? Per la mateixa xifra de negoci potser no calen tants turistes, si tenen més disposició a pagar.

Teresa Garcia-Milà (Barcelona, 1955) ha agafat el relleu de Jaume Guardiola al capdavant del Cercle d'Economia per als pròxims tres anys. La catedràtica en economia s'ha guanyat el títol de ser la primera dona a presidir l'organisme en 67 anys d'història, i assegura que la seva voluntat és la de continuar les iniciatives treballades per l'anterior junta. Garcia-Milà, de perfil més acadèmic que els seus predecessors, apunta al repte de la productivitat i la necessitat de redefinir el model de finançament autonòmic com els punts clau de l'economia catalana els pròxims anys.

És una de les qüestions essencials per a una economia: incrementar la productivitat, que es tradueix en el veritable progrés. I a l'economia espanyola li falta aquesta pota per guanyar qualitat tal com reflecteixen les dades d'inversió en percentatge del producte interior brut (PIB), que estan per sota de la mitjana europea. Perquè, en canvi, sí que és competitiva tal com mostren les dades del superàvit comercial, és a dir, ingressa més pel que ven a fora que el que paga per importar. El grup d'opinió EuropeG, del qual són codirectors l'exconseller d'Economia, Antoni Castells, i el catedràtic Josep Oliver, ha centrat el seu nou debat en aquesta matèria a partir d'un treball del responsable d'estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Ramon Rovira.

La incorporació d'immigrats al mercat de treball i la millora de la productivitat van ser els dos principals motors de l'economia catalana l'any passat, cosa que ha permès que Catalunya superi les taxes de creixement de les grans economies europees, segons es desprèn de l'informe Memòria Econòmica de Catalunya 2024, presentada aquest dijous per la Cambra de Comerç de Barcelona.