La generació dels nostres pares ens ha explicat que van descobrir llocs on aleshores no anava ningú, que dormien enmig del no-res o en hostals molt senzills i molt barats, que llogaven les primeres cases per a estiuejants a uns preus ridículs, i que hi anaven sempre a buscar aquella tranquil·litat que oferien els paradisos abans que s’hi acostés el braç depredador de les excavadores. Aquesta generació va estrenar paisatges i va canviar l’economia de moltes zones que van veure la gallina dels ous d’or i van deixar de fer el que feien per dedicar-se al turisme. Normal. A veure si uns s’havien d’enriquir i els altres no sortir de pobres. Nosaltres encara podem recordar algun d’aquests llocs que ens van omplir la infància i, si viatjaves una mica enllà (sempre en cotxe), ciutats i museus on avui has de demanar cita eren pràcticament buits. En aquells anys va començar a plantar-se la llavor d’un canvi que ha estat imparable. Era evitable? 

Quan Asunción Blanco va començar a investigar sobre turisme a la Universitat Autònoma de Barcelona corria l’any 1996. En aquella època, per veure turistes a Barcelona calia anar a la Pedrera, el Camp Nou o la Sagrada Família. Tres dècades després ja no és una ciutat sinó una marca global i els turistes són arreu. Això vol dir que si l’any 96 l’Asunción era vista com una pionera, perquè investigava un món que començava a guanyar pes, avui la seva feina se situa en el centre de gravetat econòmic i social del país. 

Amb un clic a un mòbil o a una tauleta, trossos de Mallorca, o de Catalunya, passen d'estar en mans d'un fons d'inversió sud-africà a estar en mans d'un altre que té la seu social a Boston. O a Liverpool, o a Frankfurt, o a Singapur. L'especulació urbanística s'ha globalitzat i els terrenys, encara rústics o ja amb una urbanització construïda al damunt, amb centre comercial i parc d'atraccions inclosos, es compren i es venen sense haver-hi posat mai un peu. O amb mansions amb heliport habitades per megamilionaris arribats també dels indrets del món més impensats, que un dia es cansen del seu racó a la Mediterrània i decideixen posar-lo a la venda dins el mercat internacional de mansions de luxe. Altres fons d'inversió sí que envien personal a investigar sobre el terreny, i així detecten finques de veïns, o barris, que compren sencers per expulsar-ne els veïns i tornar-los a posar al mercat amb un preu que multiplica per cinc o per sis el seu valor. Aquestes formes de l'especulació van directament lligades al turisme de masses, un concepte que il·lustra a la perfecció de què parlem quan parlem de turbocapitalisme: una activitat econòmica diguem-ne “tradicional” a la qual s'injecta la urgència d'un mercat quasi completament desregulat, que no contempla les conseqüències de la seva voracitat damunt les vides de les persones. “Es el mercado, amigo”, va dir aquell. Però no ho és ben bé: és la hipèrbole del mercat, és el mercat amb mixomatosi que va néixer de les cendres tòxiques de la crisi de 2008, la de les estafes hipotecàries amb aval dels organismes suposadament reguladors. D'allò no en va sortir un capitalisme més sa: si de cas més cínic, com en aquella refundació moral del capitalisme que va arribar a voler liderar ni més ni menys que Sarkozy. La crisi de la pandèmia, l'any 2020, i després la guerra d'Ucraïna, i ara el genocidi a Gaza i la política de rearmament d'Occident, s'han de llegir amb la llum grogosa d'aquest cinisme. De la pandèmia certament no en vam sortir millors, sinó més impacients, més assedegats.

Cadaqués, pel seu encant de poble idíl·lic de cases blanques al peu del Cap de Creus i terra natal de Salvador Dalí, és un dels punts més atractius i apreciats pel turisme de sol i platja a la Costa Brava. A l’hivern, hi viuen unes 2.800 persones, però a l’estiu, la població s'enfila de manera exponencial fins als a prop de 30.000 habitants, multiplicant per 10 la seva densitat habitual. Fins al punt que, durant la temporada turística, es formen cues llarguíssimes a l'única carretera de revolts que arriba el poble des de Roses i és missió quasi impossible trobar aparcament.

Recentment el filòsof Jordi Graupera feia la següent piulada a la plataforma X: “Un reportatge del New York Times explica com l’afluència de turistes i expats a Ciutat de Mèxic ha fet que es redueixi el picant de les salses per acontentar el seu paladar. La uniformització avança a través de la ignorància i el menyspreu”. A les Balears, aquesta uniformització culinària es començà a produir amb el boom turístic dels anys seixanta. Llavors molts de restaurants de la costa s’ompliren de cartells que posaven Carnes y pescados y cocina internacional.

Per anar a comprar al supermercat, la Cira ha de caminar quinze minuts. A prop de casa seva tampoc hi ha cap forn de pa ni cap farmàcia, ni tan sols un bar on reunir-se amb les veïnes. Tot el que s'hi pot trobar són botigues de souvenirs i restaurants que ofereixen paelles (d'aspecte dubtós). Però per a ella això no és el pitjor. Des que va venir a viure al barri de la Salut, ara fa poc més d'un any, la banda sonora del seu dia a dia és el soroll dels motors i els clàxons dels taxis que acompanyen i recullen els turistes d'un dels quilòmetres zero de massificació a Barcelona. "Visc davant la parada de taxis, a cinc minuts del Parc Güell. El soroll va calant i és molt frustrant. A més, els conductors es barallen amb freqüència, i també sents els crits dels turistes que demanen que es respecti la fila –explica–. He de tenir les finestres tancades durant tot l'any, i a l'estiu la calor és asfixiant", lamenta.

A les Illes la mobilització contra el turisme ha esclatat. La gent s’ha cansat d’un malviure per a la majoria en benefici d’uns pocs. Es dirà que tots els illencs, un poc o molt, es beneficien del turisme. Però és, no hi ha dubte, una qüestió relativa a com es reparteixen els costos i beneficis del turisme. És dins d’una illa on es viuen, precisament, en grau més alt, les limitacions a l’activitat, que per definició s’han d’autocontenir (densitat, residus, aglomeracions, aigua...). En tot cas, no sé si riure o enfadar-me quan veig la dreta balear i la canària sumant-se al clam de posar límits a quelcom que ells mateixos, i els seus fins ara lobis protegits, han provocat, i que ara els desborda. Aquests últims es queixen, de fet, perquè altres agents, que ells controlen poc, han entrat en el negoci amb el lloguer vacacional; voldrien una protecció més!  

L’estiu del 2014, la fotografia de tres turistes italians passejant nus per la Barceloneta va esgotar la paciència dels veïns i va donar peu a les primeres grans mobilitzacions contra la massificació turística a Barcelona. Aquella espurna va fer aflorar un malestar que feia temps que es covava a la ciutat i va donar pas a un debat sobre la limitació del turisme que avui, una dècada més tard, reprèn amb força arreu del món. Venècia, les Canàries, Barcelona i Binibèquer Vell, per posar només quatre exemples, han sigut notícia aquesta setmana per qüestions lligades a la massificació. La recuperació de les xifres del turisme després del parèntesi de la pandèmia ha fet ressuscitar un debat que és global: la necessitat de posar-hi límits. 

Venècia es converteix en la primera ciutat del món a cobrar una entrada per poder accedir-hi. A partir d'aquest dijous, els turistes que hi facin una visita d'un dia i no hi passin la nit hauran de reservar per avançat i comprar un bitllet de cinc euros. Una iniciativa pionera que intenta posar solució a la massificació turística, que ha transformat la "Sereníssima" en un museu a cel obert amb més allotjaments turístics que residents. "El nostre objectiu és fer Venècia més habitable", va defensar l'alcalde Luigi Brugnano.

No deixeu de llegir el reportatge a l'Ara Balears d'Alba Tarragó, sobre la relació directa entre el turisme i l'augment de la demanda de prostitució a les Balears, que arriba a triplicar-se o a quadruplicar-se durant la temporada d'estiu. Per als lectors de fora de les Illes, el que s'explica sobre aquest fenomen és d'aplicació també per a Catalunya i el País Valencià i, en general, qualsevol indret turístic de la Mediterrània. A les illes, però, territoris acotats, allò que ja és exagerat per si mateix sempre es magnifica encara un poc més. O molt més. Una treballadora sexual que fa declaracions al reportatge explica que ha exercit la prostitució amb turistes a Madrid i a Barcelona, però que, a Mallorca, “la demanda és molt superior”. També declara que combina la prostitució amb altres activitats professionals (“a l'hostaleria”), i també, “fins i tot, amb estudis”. El delegat del sindicat de treballadores sexuals Otras a Balears, Miquel Bibiloni, estableix un vincle directe entre l'increment de la prostitució i “el context de bonança econòmica”, i compara la situació a Mallorca amb altres llocs no necessàriament turístics, o no exclusivament, com els centres turístics de Ginebra, Nova York o Dubai. A la vegada, això té a veure amb la liminalitat, concepte que aporta la politòloga i experta en gènere Neus Tur, és a dir: la consciència del fet de trobar-se en un lloc ambigu, indeterminat, proper als no-llocs teoritzats pel recentment traspassat Marc Augé, la casta de llocs en què el turisme de masses converteix tot allò que toca. Com diu Tur al reportatge: “On tot està permès i sembla que res té conseqüències”. Per a molts, el lloc ideal per consumar la vella fantasia de poder i possessió masculins que representa la prostitució. La massificació genera més massificació: dones que arriben per exercir-hi la prostitució (com la testimoni del reportatge, o, molt més sovint, reclutades per màfies internacionals) com a oferta complementària per als turistes. I per descomptat, molts més puters que arriben d'arreu del món, atrets per la crida d'un lloc on trobaran sexe de pagament en abundància i sense problemes.

La cala d'Aiguablava, a Begur, és, sens dubte, una de les platges més boniques de la Costa Brava. És un racó paradisíac de sorra blanca i fina, aigües cristal·lines i turqueses, a recés d'una conca de pedres taronjades i pins frondosos que arriben arran de mar. Per això no és casualitat que aparegui sempre a les llistes i als rànquings dels racons més emblemàtics de la costa catalana. La revista de viatges nord-americana Condé Nast Traveler, per exemple, el juny passat, la va seleccionar com a candidata a millor platja d'Espanya. Aiguablava també surt sovint als famosos reels d'Instagram o TikTok que, amb imatges filmades a l'hivern, sense ningú sobre la sorra, revelen llocs preciosos on banyar-se a pocs quilòmetres de Girona o Barcelona.

"Ho sento, està tot ple, és només per a socis". "Hi ha una hora d'espera per a la taula, eh?" "Sense reserva? Impossible". Són algunes de les estratègies que alguns restauradors admeten que fan servir per intentar garantir que no s'omplen només de turistes i es queden sense l'espai i el caràcter del públic local. Perquè la cosa no es descompensi, vaja. A la Barcelona del boom turístic n'hi ha hagut que han adaptat el seu negoci al visitant i han convertit, per exemple, una cafeteria de barri en un espai especialitzat en brunchs d'aquells que tenen cua els matins de cap de setmana, o han omplert les parets de fotos de sangria i paella (com a la Rambla). Però també n'hi ha que intenten que els barcelonins continuïn sentint el seu local com a propi. Tant pel que fa a l'oferta com al tracte. Algun truc explicat per restauradors del centre que prefereixen no identificar-se: si hi ha gent esperant, es pot exagerar l'estona de cua que haurien de fer els clients menys coneguts, o assegurar-los que algunes taules estan reservades... Pràctiques poc confessables.

Haver de demanar hora i pagar per visitar un entorn natural és una situació cada vegada més habitual. Passa sobretot durant l'estiu, en llocs d'especial interès amb molta afluència de visitants, com els gorgs de les Planes d'Hostoles, l'espectacular mirador del Morro de l'Abella o el campanar de Sau, ara al descobert per la sequera. Ara, però, aquesta pràctica es trasllada també a l'hivern. És el cas dels gorgs del torrent de la Cabana de Campdevànol (Ripollès), que els caps de setmana —i per segon any consecutiu—, fan pagar una entrada (o ecotaxa) de 6 euros al públic general. També s'hi controla l'aforament, que no pot superar les 400 persones. Amb la baixada de temperatures de les últimes setmanes, els salts d'aigua dels set gorgs de la ruta han quedat absolutament glaçats, una postal molt llaminera per al públic. Alguns visitants hi van gràcies al boca-orella, però la gran majoria arriben a les gorgues gelades després de veure'n imatges impressionants en publicacions d'Instagram.

És com aquella escena de la pel·lícula Roma de Federico Fellini en què es troben en una gruta uns frescos d’una casa romana de fa 2.000 anys. L’aire que entra de fora fa que les pintures mil·lenàries desapareguin davant la mirada horroritzada dels arqueòlegs. Així actua el turisme sobre els llocs, esventrant-ne la memòria per petrificar-la fins a reduir-la a un souvenir. Les plataformes socials han donat continuïtat a aquesta dimensió del turisme; els influencers treuen els indrets a la llum, els canonitzen i els deixen amb una anèmia persistent fins que desapareixen sota la multitud nouvinguda. “Aquests gorgs s’han fet famosos gràcies a Instagram”, ens diu la vigilant. A la comarca garrotxina s’han posat ferms limitant l’accés als espais naturals, l’any passat ja era així. La coherent decisió et porta a viure una situació estranya, la de fer cua per banyar-te en uns tolls on d’adolescent hi anaves i venies amb la colla d’amics a discreció. Les cues d’ara generen experiències administrades, converteixen el món en un espai de distribució demogràfica, circulem com les mercaderies, amb un lapse de temps limitat per assolir una mínima experiència. ¿Com es poden tenir experiències gratificants en un món on tot ja està dat i beneït, transitat, catalogat, gastat per endavant? La cua també ens alerta d’un excés, en aquest cas demogràfic: no hi ha espai per a tanta gent, som matèria sobrera. 

Cotxes aparcats al voral de la carretera, cues llarguíssimes per entrar i una filera interminable de mòbils a punt per fer incomptables selfies. Aquesta és la imatge que es va viure el cap de setmana passat al pantà de Sau i que l’Ajuntament vol evitar que torni a passar. La sequera ha deixat al descobert el campanar i bona part de l’església de Sant Romà, i això ha atret milers de visitants que, especialment els dies festius, han col·lapsat els accessos, provocant molèsties i malestar per la massificació de l’espai. Per això els Mossos d’Esquadra, els vigilants del parc, els Agents Rurals i Protecció Civil muntaran un dispositiu especial aquest cap de setmana per controlar l’entrada de vehicles. Ho han decidit a petició de l’alcalde de Vilanova de Sau, Joan Riera, que també fa una crida a la població: “Que organitzin el viatge i demanin cita prèvia”. “I si no tenen plaça, paga la pena que avortin el viatge, perquè s’hauran d’esperar i ho trobaran tot col·lapsat”, recalca.

Fa temps que diferents entitats i associacions veïnals de l'Hospitalet de Llobregat acusen de desídia l'Ajuntament davant del patrimoni històric industrial i rural de la ciutat en benefici de la constant promoció immobiliària. Un dels últims casos més paradigmàtics és el de l'antic conjunt industrial de Cosme Toda, en què es construiran centenars d'habitatges. Només hi han deixat la nau principal, la de Can Batllori i de Can Llopis, la casa del director, dues xemeneies i els forns. A més, tot això quedarà amagat enmig d'un bosc d'edificis altíssims d'entre cinc i quinze plantes. "Tot i que darrerament hem aconseguit algunes petites victòries, anem de derrota en derrota", lamenta Manel Domínguez, president del Centre d'Estudis de l'Hospitalet.

“Per als veïns és collonut però per als comerços és una porcada. Som un poble turístic, ens agradi o no, i si no deixem que hi vingui la gent… no sé de què viuran!” Amb aquesta frase resumeix en Cisco, un veí de Cadaqués, la rebuda al poble de les noves restriccions per accedir amb cotxe o moto al cap de Creus. Des de l'11 de juny només s’hi pot entrar a peu, amb bici o amb el bus llançadora, del qual ja hi ha força queixes pel servei: no estan clars els horaris i costa 8 euros per adult. Des de l’Ajuntament admeten que hi ha aspectes que cal millorar, com per exemple la senyalització, però creuen que la mesura és fonamental per preservar el parc natural i evitar imatges com les de l’any passat, amb pics de 1.500 cotxes aparcats en qualsevol racó de l’espai.