"Quina gràcia i quina frescor, quina naturalitat, la dels seus contes!", escrivia el 1958, a Mercè Rodoreda, una gairebé nonagenària Víctor Català, pseudònim amb el qual va signar tots els llibres Caterina Albert (l'Escala, 1869-1966). L'autora de Solitud havia quedat impressionada per Vint-i-dos contes, que Rodoreda havia publicat després d'un parèntesi editorial de dues dècades. "Massa sovint alguns que diuen escriure en català usen un lèxic i una construcció tan de fantasia que, quan em topo amb un llenguatge de caient tan natural i castís com l'usat per vostè, sembla que faci festa major –insisteix–. Quina gràcia i quina frescor, la dels seus contes!", deia.

Els últims dies he pogut fullejar dos llibres acabats d’editar que m’han semblat espectaculars. D’una banda, l’assaig d’Elvira Prado-Fabregat Natura fosca. Imaginació i ecologia a partir de 'Solitud', publicat per l’editorial Barcino. I de l’altra, la Guia de les criatures fantàstiques catalanes que ha publicat Comanegra, amb textos de Joan de Déu Prats i il·lustracions de Maria Padilla Climent.

El dia que s'hagin descobert totes les lleis de la natura que guien el comportament, l'ésser humà deixarà de ser responsable dels seus actes. Aquest és el temor que va fer que tot un clàssic del segle XIX com Fiodor Dostoievski –enginyer de formació– carregués de manera contundent contra la racionalització a Memòries del subsòl (en català, a Angle Editorial, traduïda per Miquel Cabal). Publicada el 1864 en rus, és una novel·la protagonitzada per un funcionari frustrat i rabiós que es dedica a preparar venjances impossibles i, alhora, ofereix un retrat aspre dels reptes de l'època i de les perspectives de futur d'una societat en crisi. Entre els mèrits del llibre de Dostoievski hi ha un apunt visionari: la predicció dels algoritmes que avui decideixen què llegim, què escoltem o fins i tot amb qui hauríem de tenir relacions sexoafectives. A Memòries del subsòl, Dostoievski temia que tots els actes humans acabessin computats matemàticament: "Tot estarà calculat i establert amb tanta exactitud que en el món ja no hi haurà més acció i aventures".

Ella va fent, persistent. "Són deu anys ja de la publicació del primer disc, i trenta anys de fer concerts. Ve de lluny, tot plegat. És una feina de formigueta", assegura Natàlia Miró do Nascimento (Barcelona, 1979), Namina per a l'art. Des que va debutar amb l'àlbum Orlando (2014), ha remenat diferents herències, “la brasilera i la catalana familiars i la nord-americana cultural”, que ha modulat d'acord amb les circumstàncies, a vegades prement l'accelerador del blues més auster; d'altres trobant inspiració en la literatura, tant de Víctor Català com de Mercè Rodoreda, i sovint deixant-se gronxar per la bossa nova.

"L'únic motiu pel qual hi ha un tipus de públic que s'asseu a les primeres files de teatre és perquè estan secs i són vells i exigeixen, és més, necessiten, és més, depenen de les baves dels actors", diu un dels personatges de Gossos dempeus, la primera novel·la d'Eduard Olesti (Barcelona, 1995). Publicada a Club Editor, ressegueix les vides excessives i turmentades d'una colla de joves a la Barcelona actual, relligats pel somni de muntar una obra de teatre total. Durant l'aventura, que passa per retrobar un dramaturg desaparegut, la majoria abusaran de drogues de tota mena i uns quants perdran la vida.

Sílvia Alcàntara ha fet 80 anys publicant nova novel·la, Cèlia Palau (Edicions de 1984), i donant classes d'escriptura creativa a Terrassa. "Per què m'hauria de jubilar? Tinc el cap clar, i m'encanta aquesta feina –assegura–. Conviure amb alumnes que tenen ganes d'aprendre és un privilegi. Sempre dic que són mestres innocents".

Oliver Twist, de Charles Dickens. Dura, dramàtica, emotiva.

L'escriptora i periodista Gemma Ventura Farré passa tot l'agost envoltada de muntanyes i pràcticament sense cobertura. Els seus dies estan plens de lectures i, entre els llibres que ha posat a la maleta, n'hi ha un de central: Solitud, de Víctor Català (1869-1966). "Llegir-la és un plaer molt gran que alhora he de fer a poc a poc. No pots llegir Víctor Català de pressa", afirma l'autora de La llei de l'hivern (Destino), premi Josep Pla 2023. "Quan el llegeixes ja fas existir el plaer de la llengua. El tinc subratlladíssim, perquè hi ha força paraules que no faig servir, però que la meva àvia i la meva besàvia sí i jo les tenia oblidades", afegeix Ventura.

Fa pujada, sí, però en un no res (vint minutets) hi ets. La preciosa caminada d’Ansovell, on cal deixar el cotxe, fins al santuari de la Mare de Déu de Boscalt, situat a tocar de la impressionant barrera muntanyosa del Cadí, és el que se’n diu apta per a totes les edats. No tens temps de cansar-te. De la vista que ofereix tampoc no te'n canses en cap moment. I si mireu a terra, gaudireu, en alguns trams, d’una catifa de pinyes de mides petites, i a l’hivern probablement trepitjareu neu (el santuari és a uns 1.500 metres d’altitud).

El 1951, un fragment del conte de Josep Pla Un home fatal, editat dins el llibre Pa i raïm (Selecta), es llegia així:

De l’article de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a Diario de Barcelona (13-XI-1902). Encara no sabia que Víctor Català era el pseudònim de Caterina Albert (l’Escala, 1869-1966). Ella l’hi va revelar un mes després. L’espectacle Víctor C. (fins demà al Teatre Nacional de Catalunya) ha desvetllat l’interès per les opinions de Maragall sobre Víctor Català.

A la Fira Mediterrània de Manresa cal agrair la xarxa de complicitats que ha anat teixint amb altres festivals, equipaments i agents culturals del país. Gràcies a això s'han pogut tirar endavant projectes com Més lloc per a la fosca, “un musical electrònic d’arrel” construït per Elvira Prado-Fabregat i Carles Viarnès a partir de la novel·la Solitud de Víctor Català i amb material de l’arxiu Càntut de cançons populars (quina eina tan fantàstica a l'abast dels creadors!). La col·laboració del Konvent de Berga, la Marfa de Girona, el Festival de Llegendes i el Museu de la Vida Rural, entre altres, ha culminat amb la realització de l'espectacle que aquest dissabte es va veure a la Capella del Rapte de Manresa. L'espai, la pedra, va potenciar els brams, udols i fúries del text, però també va dificultar el moviment escènic d’un projecte en creixement molt recomanable, en la línia del que van fer Clara Peya i Marc Rosich amb un altre text de Víctor Català, Infanticida, que van convertir en un monòleg musical interpretat per Neus Pàmies (i que es podrà veure al novembre al TNC).

'La Víctor C.'

TNC (fins al 7 de novembre)

Carme Portaceli és una artista compromesa. I agosarada. Per això ha volgut obrir la seva etapa al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya amb una aposta d’alt risc però plena de compromís. Compromís feminista, perquè la vida de l’escriptora Caterina Albert és una mostra palpable del patriarcat i el masclisme de la societat catalana els primers cinquanta anys del segle XX. I compromís amb la llengua a l’hora de respectar el català de l'autora.

]]>

Els últims deu anys de la seva vida, Caterina Albert els va passar dins del llit. Ningú sap per què va decidir aïllar-se del món i rebre visites de tothom –des de l'alcalde i periodistes fins a les amigues més íntimes– entre els llençols, però la directora del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Carme Portaceli, sospita que aquesta situació li permetia amagar-se rere la imatge d'una dona fràgil i inofensiva. "No sabem gairebé res de la vida de Caterina Albert. Era molt gelosa de la seva intimitat", explica la dramaturga Anna Maria Ricart. Malgrat aquesta opacitat, Ricart i Portaceli han unit esforços per imaginar com era i com vivia una de les escriptores més importants de la literatura catalana. A partir de contes, entrevistes i proses autobiogràfiques, Ricart ha construït la dramatúrgia de La Víctor C., l'espectacle inaugural del TNC, que s'estrena aquest dijous i que dirigeix Portaceli. Els anys al llit de l'autora li han servit de base per a l'obra de teatre, en què l'actriu Rosa Renom es posa a la pell d'una Caterina Albert "lluitadora, forta i gens edulcorada" que Ricart ha esquitxat "amb ironia i sentit de l'humor".

]]>

L'any passat, en ple confinament, les editores Agnès Prats i Blanca Llum Vidal anaven i venien de l'arxiu Víctor Català, a l'Escala, amb un salconduit de Club Editor. Des del 2019, l'Alfolí de la Sal acull els manuscrits, correspondència, obra pictòrica i documents personals de l'escriptora. Ha calgut que passessin més de 120 anys des que Català –pseudònim de Caterina Albert– presentés el seu primer i controvertit monòleg, La infanticida, als Jocs Florals d'Olot, perquè el seu fons hagi estat "a l'abast del públic", recorda Prats. Ha estat gràcies a l'accés als documents que les editores han pogut tornar "a les versions originals dels textos publicats", però també han localitzat "documents inèdits". La primera gran troballa ha estat Fòssils, els disset primers textos que encapçalen la nova versió de Mosaic (Club Editor, 2021). Sumen un centenar de pàgines i l'escriptora hi evoca la infantesa i alguns records familiars, a vegades nostàlgics i idíl·lics, en altres casos amb un punt trasbalsador.

]]>

Víctor Català i Caterina Albert. Dos noms i una sola escriptora. Però encara n'hi ha un altre. La senyora de més de 90 anys arreglada com una dama que, des del llit, convoca alguns amics per escoltar en directe un trio de corda a l'habitació de la seva casa pairal. Una d'elles es Josefina Figueres, veïna de l’Escala i mare del poeta i últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Enric Casasses.

]]>

“Jesús! No sé pas què hi veuen en mi. Soc un pobre aficionat: res més”; “Tot el que he fet ha estat per intuïció, perquè m’ha sortit així”. Amb aquesta humilitat sorneguera responia Caterina Albert (1869-1966) les preguntes de l’aleshores jove escriptor Baltasar Porcel, i ho feia des del llit estant, a la seva casa de l’Escala, en una entrevista feta el 1965 i que, més que desvetllar qui s’amagava rere la màscara de Víctor Català, la feia més palesa. Porcel va confessar el seu estupor davant d’una entrevista aparentment fallida que deixava entrellucar, tanmateix, una escriptora que no tenia res a veure amb la imatge que s’havia anat forjant amb els anys i que arribava fins a Gabriel Ferrater, que la descrivia -basant-se en l’entrevista- com una “pobra dona que repapiejava i no era capaç de dir res”. ¿Qui era de debò aquesta autora que s’escapolia rere uns tòpics que ella mateixa alimentava?

]]>

Sobre un pseudònim “ridícul” i un problema “vexat i empipador”

Per a Gabriel Ferrater, parlar de Víctor Català volia dir parlar només de Solitud i de Caterina Albert. Com si fos autora d’una única obra. I com si no signés amb nom masculí: “Crec que a aquest pseudònim de Víctor Català valdria més que hi renunciéssim tots al més de pressa possible, perquè és un pseudònim ridícul i, a darrera hora, ha de cedir”, va dir el poeta i crític en una de les conferències que va fer a la Universitat de Barcelona a mitjans dels seixanta i que ara s’han publicat de forma íntegra en un volum la mar de sucós: Curs de literatura catalana contemporània (Empúries, edició de Jordi Cornudella). “Fatalment, no ha de quedar ningú d’aquí a cinquanta anys que digui Víctor Català quan vulgui dir Caterina Albert”, insistia Ferrater. Cinquanta-dos anys després d’aquesta profecia, el pseudònim de Víctor Català fins i tot ha fet de cap de cartell d’un espectacle musical a la Sala Apolo, centrat en textos de l’escriptora.

]]>