L'any 2022 l'Hospital Sant Joan de Déu (SJD) va inaugurar el Pediatric Cancer Center de Barcelona (PCCB), un centre internacional amb capacitat per atendre més de 400 casos nous de càncer infantil a l'any. Aquell mateix any va crear-se un circuit per a famílies procedents del Perú, la majoria molt vulnerables i desesperades per la situació dramàtica dels seus fills, que arribaven a Catalunya per rebre tractament al servei d'oncologia de l'hospital. Ara el departament de Salut pretén posar-hi fi: han detectat fluxos regulars de pacients a l'SJD, que és un centre públic de titularitat privada, però també arribades de pacients d'altres nacionalitats al Vall d'Hebron i l'Hospital de Sant Pau, i volen regular-ho.

“M’agradaria estar més temps amb vosaltres, però necessito descansar”. Aquestes són les darreres paraules que el Pau Verdaguer va pronunciar poques hores abans de morir, el 17 de setembre del 2024, als 20 anys. El jove patia una malaltia autoimmune des del naixement, l’eritroblastopènia congènita o de Blackfan-Diamond, que li impedia fabricar glòbuls vermells. L'hi van diagnosticar al néixer, un 5 de gener. El Pau va arribar com un autèntic regal de Reis. La cirereta del pastís d’una família enllaçada molt ben avinguda formada pels seus pares, la Cristina i el Sergi, i els seus germans, l’Adriana, el Miquel i l'Albert, que en aquell moment tenien 10, 11 i 14 anys, respectivament.

Avenç significatiu en la comprensió de la genètica humana. Un equip internacional de científics, entre els quals hi ha el doctor Àlex Bayés, de l'Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) de Barcelona, ha publicat aquest dijous a la revista Nature el manual més exhaustiu fins ara del funcionament del genoma humà. L'estudi ha permès identificar més de 68.000 funcions, que correspondrien al 82% del total dels gens.

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) s’han duplicat entre els adolescents catalans des del confinament per la pandèmica de la covid. Els diagnòstics han crescut especialment entre les noies d’entre 10 i 19 anys, amb independència del seu nivell socioeconòmic i la seva situació familiar. No obstant això, l’anorèxia, la bulímia i els trastorns per afartament no són només patrimoni dels infants i dels adolescents. L’enquesta de salut de Catalunya apunta que, actualment, hi ha més de 85.000 persones que pateixen alguna mena de TCA. Totes aquestes dades van posar-se de manifest l'octubre passat, en el marc d’un Sant Pau Talks en què, a través de diversos professionals de la unitat de TCA de l’hospital i dels testimonis d’alguns dels seus expacients, es van abordar les causes i les afectacions personals i familiars d’aquest grup de malalties mentals, així com les fases de la seva curació i la importància de l’entorn del pacient en aquesta travessia tan dura.

La covid-19 va sacsejar el món a tots els nivells ara fa quatre anys i des d'un primer moment els experts van advertir de les conseqüències en la salut mental que es derivarien dels mesos de confinament i de restriccions. Ara, investigadors de l'Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) han constatat i quantificat per primer cop l'important augment de les conductes suïcides no letals, és a dir, d'ideació o intents de suïcidi, arran de la crisi sanitària. En concret, han pujat un 50,77% després del confinament. Els resultats d'aquesta recerca, que ha analitzat les dades de pacients de tots els hospitals de Catalunya, s'han publicat a la revista The Lancet Psychiatry. 

La sirena de l'ambulància acaba amb la calma nocturna del carrer Sant Quintí de Barcelona. El soroll s'esvaeix aviat perquè el vehicle va molt de pressa: hi ha una vida en joc i cada segon compta. Quan aparca, el ritme vertiginós no s'atura: "Marcos [tots els pacients tenen nom fictici per protegir la seva identitat], saps on som? Som a Sant Pau". Sembla que el pacient ho entén, però és incapaç de respondre amb claredat. Té 65 anys, diverses malalties cròniques i acaba de patir un ictus. És la una de la matinada i el servei d'urgències de l'hospital funciona a ple rendiment, al marge del dia i l'hora, mentre els veïns dormen. Nou professionals atenen el nouvingut a la vegada. Al Box 1, que està reservat per a les emergències més greus, les que requereixen una atenció immediata, tothom sap què ha de fer en cada moment. Treballen a l'uníson, perfectament coordinats. Alguns fa 16 hores que han començat la jornada i no plegaran fins que acabi el torn de nit, que s'allargarà fins a les vuit del matí. Però el cansament i la fatiga no són excusa; cal atendre tothom que travessi la porta.

Detectar l'Alzheimer, fins i tot en estadis precoços de la malaltia, és possible fent servir únicament una mostra de sang. Així ho constata una investigació internacional en què ha participat l'Institut de Recerca de l'Hospital de Sant Pau i que ha culminat amb la creació d'un test que busca la proteïna tau fosforilada 217 (p-tau217), un biomarcador neurodegeneratiu que s'acumula en grans quantitats i s'allibera a la sang fins i tot abans dels primers símptomes. Segons els seus creadors, aquesta prova té una precisió d'entre el 90% i el 95% i la seva fiabilitat és comparable a la d'altres proves com les neuroimatges o les puncions lumbars, però és molt menys invasiva. 

La unitat d'esclerosi lateral amiotròfica (ELA) que coordina Ricard Rojas a l'Hospital de Sant Pau és referent a Catalunya, Espanya i Europa. "En cures no tenim res a envejar als estàndards d'Anglaterra o els Estats Units. Des d'un punt de vista polític o d'inversió en investigació ja és una altra història", afirma. Els afectats per aquesta malaltia neurodegenerativa es visiten a les unitats d'expertesa clínica, la majoria concentrades a Barcelona, i amb els especialistes dels seus hospitals de referència. "L'atenció que s'ofereix és bona. Una altra cosa és la satisfacció que puguin reportar els pacients, perquè és una malaltia que els colpeja durament, també al seu entorn proper, i això malauradament no ho podem solucionar amb les millors proves o atencions", admet el neuròleg.

La Sabina López, de 43 anys, amb prou feines recorda els colors i les imatges de la seva infantesa. Han anat, amb els anys, difuminant-se. Als 4 anys va perdre la visió a causa d’un retinoblastoma bilateral i des de llavors conviu amb una ceguesa total. Va marxar del petit poble de Mallorca on va néixer per estudiar a Barcelona i aquí va conèixer el David Asensio, de 54 anys, que també té una discapacitat visual però no necessita ni bastó ni gos guia. Acaben de ser pares de la Leia, que té dos mesos, i que se suma a la família de tres que ja formaven amb la Nikita, la gossa pigall de la Sabina, amb qui va a tot arreu. Per això, quan la Leia va ingressar, acabada de néixer, a la unitat de neonatologia de l’Hospital de Sant Pau, el més lògic era que la Sabina hi accedís amb la seva gossa, que és imprescindible per a ella. "És com si tu vas amb ulleres i per a tu són imprescindibles, perquè, si no, no hi veus. Doncs a mi la Nikita m’ajuda a trobar, per exemple, els ascensors o les escales o a anar directes a algun lloc quan s'aprèn un camí", explica. Sorprenentment, però, aquest és el primer cop a Catalunya que un gos pigall entra en una unitat de nounats, segons expliquen des de Sant Pau.

El Recinte Modernista de Sant Pau, dissenyat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, va ser reconegut Patrimoni Mundial per la Unesco l’any 1997. En van destacar especialment la funcionalitat, la bellesa, l’escala i el seu disseny arquitectònic únic. L’antic hospital està configurat com un conjunt de pavellons envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies. Com explica l’arquitecte i besnet de Lluís Domènech i Montaner, Lluís Domènech Girbau, és l’obra més important pel que fa a volum i a desplegament de tècniques del Modernisme català. "Parlem d’una superilla que agafa nou illes de l’Eixample, en un projecte complet que va des de la concepció urbanística fins a l’últim detall de mobles i ornamentació". Una obra de referència que, com apunta Gemma Martí, coordinadora del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, és un bon exemple de la manera de treballar de l’arquitecte, "basada en l’estudi i en tot el seu bagatge com a historiador". "Se centra en l’arquitectura del passat per crear-ne una de nova, recuperant les arts decoratives i d’artesania fins a aconseguir una obra d’art total, on no només veiem reflectida la seva capacitat com a edificador d’estructures sinó també aplicant arts decoratives que feien la seva obra única".

“No anem bé, t’hem d’intubar perquè ho necessites”. Els que pronunciaven aquestes paraules ara fa una mica més d’un any no eren només sanitaris, eren també companys de professió de Joan Manel Pérez-Castejón, metge geriatre a qui el març del 2020 el covid va portar a l’hospital, però aquell cop com a pacient. Dirigint la unitat de cures intensives (UCI) de l’Hospital de Sant Pau, on va ingressar, hi havia el seu amic, Jordi Mancebo, qui, com la majoria de professionals sanitaris aquest últim any, ha viscut la que és, diu, “la pitjor experiència professional” de la seva vida. Mai havíem sentit a parlar tant de les unitats de cures intensives i dels tractaments que s’hi apliquen, però Jordi Mancebo recorda que “no hi ha res més important que la relació que s’estableix amb els malalts, perquè són extremadament vulnerables”.

En aquesta entrevista conversen el metge i pacient covid, Joan Manel Pérez-Castejón, amb el cap de l'UCI Sant Pau, Jordi Mancebo. Pérez-Castejón va passar 40 dies a l'UCI entre l'Hospital Sant Pau i el de Vall d'Hebron, en total va estar 65 dies ingressat.

Passadissos i sales d'espera buits. Sobta veure l'Hospital de Sant Pau de Barcelona pràcticament desert. "Bon dia, ¿porteu mascaretes?" Aquesta és una de les primeres preguntes que ens fan en arribar. Com que sí que en portem, utilitzarem aquestes. A la sortida les llençaran i ens en donaran dues de noves. Travessem passadissos i portes. I a mesura que ens acostem a la unitat de cures intensives (UCI) augmenten el personal, les bates, els informes i l'activitat. Ja fa més d'un mes que la vida, al Sant Pau, transcorre –i es defensa– dins de les UCI. Divendres passat un equip de l'ARA va poder veure com aquests professionals treballen a primera línia en plena pandèmia.

El doctor Jordi Mancebo és el cap de la unitat de cures intensives (UCI) a l'Hospital de Sant Pau i expert en insuficiència respiratòria aguda, ventilació artificial i suport ventilatori extracorpori. Durant l'últim mes, ell i el seu equip han lluitat contra la cara més dura del covid-19. Reconeix que ell és "més de revistes científiques", però divendres va rebre l'ARA al despatx per explicar-nos com es viu aquesta crisi sanitària des de dins. Abans de saludar utilitza el gel desinfectant i ens demana el mateix. A continuació, ens fa una encaixada de mans (sense guants) que ens desconcerta, però, acte seguit, ens torna a passar el gel. Mancebo no reprimeix cap emoció: durant l'entrevista s'indigna, critica, s'emociona, elogia, agraeix i s'explica didàcticament. I, efectivament, plora. I tampoc se n'amaga.

Ha passat pràcticament un mes des de que el 25 de febrer es va detectar el primer cas de coronavirus a Catalunya. I, en un mes, la transformació dels hospitals ha sigut radical. L’Hospital de Sant Pau, explica la cap del servei d’urgències, Mireia Puig, en una entrevista per videoconferència amb Antoni Bassas, ha passat de ser un centre amb especialitats a ser "un hospital Covid-19": "Hem anat habilitant l’hospital de manera progressiva, ara entre un 65% i un 70% de l’espai hospitalari és per a pacients amb coronavirus". Tanmateix, per a Puig, la cosa més impactant és l’angoixa amb què arriben els afectats per la malaltia: "Estàvem acostumats que els pacients amb malalties agudes arribessin preocupats, però la sensació de por, tan intensa, en tots els qui arriben amb problemes respiratoris greus, no recordo haver-la vista mai".

L'espai Kàlida Sant Pau se situa a només 20 metres del servei d'oncologia de l'Hospital de Sant Pau, però està pensat per donar l'esquena a les consultes mèdiques. Amb vistes al Recinte Modernista de Domènech i Montaner i dissenyat especialment per atendre les necessitats psicològiques, emocionals i socials dels pacients oncològics i el seu entorn més proper, aquest centre està concebut com un oasi per oblidar-se del càncer. Així ho descriuen les seves creadores, Benedetta Tagliabue i Patricia Urquiola, arquitectes de referència mundial que han participat en la iniciativa desinteressadament.

L'Ajuntament de Barcelona destinarà 300.000 euros provinents de l'impost d'estades en establiments turístics (IEET) a obrir un nou pas per a vianants que travessi el recinte de Sant Pau per millorar la comunicació entre els barris del Guinardó i el Baix Guinardó i dinamitzar econòmicament la zona. La resta del cost de l'obra, uns 700.000 euros, els assumirà la Fundació Privada de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La construcció del vial es farà en tres fases i la previsió passa perquè estigui enllestit el 2020.

D’aquí poc farà quinze anys que el van operar, i el Jordi Coloma només té paraules d’agraïment pel tracte que va rebre. “No era gaire conscient del que em passava”, diu, perquè quan el van ingressar tenia només 17 anys i ell pensava que era un simple refredat del se’n sortiria tard o d’hora.

]]>

Franco havia mort feia només mig any, però la il·lusió de tenir a l’abast tot un món per construir impregnava la societat. També els professionals de l’Hospital Sant Pau de Barcelona, que sense gaire literatura mèdica prèvia que els recolzés van llençar-se a fer el primer trasplantament de moll d’os a l’Estat. Ho rememora el doctor Josep Cubells, un dels artífexs d’aquella operació pionera que va canviar una de les disciplines de la medicina per sempre més i que, gairebé una dècada després de jubilar-se i amb part dels protagonistes ja morts, recorda les ganes que van posar-hi perquè tot sortís bé. “No teníem gaire res, tot va ser molt artesanal”, des de la fabricació d’uns catèters especials fins als esforços per aconseguir esterilitzar una sala perquè la pacient pogués rebre sense risc la transfusió que li acabaven de fer, diu.

]]>

Doctor Enric Álvarez, director del servei de psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau.

]]>