Vaig plorar tant llegint Hamnet de Maggie O’Farrell, que encara recordo aquell abisme: una mà entrant-me per la gola i col·locant-me un forat negre a la boca de l’estómac que bategava com si hagués de rebentar. Així que abans de veure l’adaptació al cinema de la directora Chloé Zhao, que acaba d’aconseguir vuit nominacions als Oscars, l’expectativa de xàfec era de deu a l’escala del meu Ploròmetre. I encara més alimentada per la matraca del màrqueting i el meu algoritme d'Instagram: últimament he vist més Jessie Buckley i Paul Mescal que els meus pares. A la cua dels cinemes Verdi Park, en la preestrena muntada per les editorials L’Altra i Libros del Asteroide per a convidats del sector i la premsa, confirmo que totes anem armades amb un paquet de mocadors perquè aquí tothom s’ha llegit el llibre. Això serà bo o dolent? Ho sabrem quan sortim.

“A casa la gestió de les emocions sembla que s’ha deixat per a una altra vida”, llegim a la segona novel·la de Maria Climent (Amposta, 1985), A casa teníem un himne, una història de dones narrada a tres veus i escrita en el català de les Terres de l’Ebre. Coneixíem l’autora per Gina, publicada l’any 2019, que com és evident pel títol ja comptava amb un personatge central femení i que va gaudir de molt bona acollida. Ara les protagonistes són una mare i les seves dues filles. Una mare que va marxar lluny de casa, a la Toscana, i dues filles que la van a trobar en un moment de les seves vides en què senten la necessitat de parlar-hi. Elles són l'Erne, la Remei i la Marga.

"Sempre havia volgut ser escriptora. Aquest és un dels grans clàssics entre els editors; som escriptors frustrats. De fet, jo ho compleixo a la perfecció perquè em vaig adonar que no tenia cap talent per escriure, però, en canvi, vaig descobrir un criteri a l’hora de llegir”. No sabrem mai si tenia talent per a l'escriptura o no, però el criteri a l'hora de llegir ha portat l'Eugènia Broggi a ser reconeguda amb el Memorial Fernando Lara, un premi que atorga la Cambra del Llibre de Catalunya, per la seva feina com a editora al capdavant de L'Altra, l'editorial que va fundar aviat farà deu anys, el 2014. Com a lectora fidel, me n'he alegrat molt per ella i per tot l'equip (felicitats, Vane i Marina!), i he volgut aprofitar aquest reconeixement per parlar d'un llibre que fa dies que em ronda.

Una història (masculina) de fugida, destrucció i reconstrucció 

“No sé com ho explica la física. I això que a batxillerat crec que ho vaig estudiar. Hi ha un moment que les coses és com si ja haguessin passat, encara que no hagin passat. No han passat, però res podrà impedir que passin i, per tant, és com si ja haguessin passat. De vegades no passen, però aquesta possibilitat és tan remota que ni tan sols es preveu”. El Marcel, narrador d’El mar de cap per avall, aplica la reflexió a la Marie i l’Edu: parla del moment en què tots dos ja s’havien deixat anar i res podia evitar que s’acabessin embolicant.

]]>

L’època en què llegíem amb una avidesa lliure de prejudicis

Que llegir és el meu verb preferit és una veritat de tota la vida que se’m devia consolidar durant l’adolescència. Perquè sempre m’havia agradat molt perdre’m dins dels llibres, però va ser a partir dels dotze o tretze o catorze anys quan les lectures em van sostenir com els contraforts a la paret. Em van evitar caigudes dins de pous fondíssims. Sort en vaig tenir, dels llibres. I de la manera com els llegia: engolint-los, entrant-hi sense prejudicis, absorbint-los amb totes les cèl·lules. Crec que mai després he tornat a llegir amb aquella intensitat de vida o mort, amb aquella entrega absoluta. No hi ha res que m’agradi més que llegir, però enyoro l’època en què els condicionants amb prou feines existien i alguns llibres em quedaven marcats com tatuatges a la pell i més endins.

]]>

El punt de partida de La fuga de l’home cranc és ambiciós: fer conviure una barreja de veus que es materialitzen en dues trames molt diferenciades que acabaran per confluir. L’una és una trama de tall realista i costumista, que avança cap a la irrealitat, l’onirisme i la comicitat, amb el Víctor, una mena d’home sense atributs ni iniciativa que va camí d’una transformació inusual. L’altra és una ciència-ficció desbocada i accelerada que transcorre en un món de bestioles similars als crancs, de rebels, robots i unes quantes tones de brutalitat. El contrast entre aquests dos fils argumentals ofereix moments curiosos, que Guillem Sala enfila a través de dosis d’intriga (els finals dels capítols contribueixen a aportar un ritme propi). Tant la quotidianitat del Víctor -en un marc urbà barceloní del qual mira de treure suc- com les giragonses del món dels crancs semblen voler estar al servei d’un seguit de reflexions i imatges simbòliques d’un cert to metafísic i també de crítica i sacsejada als funcionaments sistèmics que es donen per bons. Tanmateix, el pes i l’eficàcia de les dues trames és clarament desigual. Així com la fragilitat i els alts i baixos del Víctor -el deixa la nòvia, es troba desubicat, li costa superar la seva apatia...- i les insinuacions que suggereixen el seu viatge cap a la condició de cranc obtenen algunes estampes interessants i divertides, la via de la ciència-ficció s’embardissa a mesura que avança la novel·la fins al punt que a estones resulta confusa.

]]>

Tot i que al llarg de la seva vida força itinerant va anar publicant els 76 contes que, fins que no es digui el contrari, constitueixen el total del seu llegat literari, ningú recordava Lucia Berlin (Alaska, 1936 - Los Angeles, 2004) quan l’any 2015 als Estats Units van publicar una antologia seva que portava per títol Manual per a dones de fer feines, on el pròleg de Lydia Davis ja era garantia de qualitat. Les traduccions catalana i castellana d’aquell volum que reparava una injustícia flagrant van arribar a convertir-se aquí, com qui diu, en el llibre de l’any. ¿Podia passar amb un volum de narrativa breu? Sí, encara que per regla general menyspreem l’essència literària i ens aboquem a aquest gran contenidor de paraules en bona part inútils que és la novel·la.

]]>

Ser un home orquestra és complicat. Escriure cançons, musicar-les, sortir de gira i, a la vegada, escriure novel·les, dietaris i obres de teatre. D’entrada sembla difícil que un artista pugui dominar tots els pals. Quan Joan Miquel Oliver, l’ànima dels Antònia Font, va debutar en la narrativa amb El misteri de l’amor (Empúries, 2008), ens va deixar a tots bocabadats amb aquella barreja d’escriptura automàtica i incorreccions ortogràfiques: allò era una màquina de popcorn de la qual no paraven de brollar idees crispeta. De fet, Joan Miquel Oliver és una màquina de crispetes tot ell, un pou inexhaurible d’imaginaris que, ja sigui a base d’extraterrestres, espècies submarines o cowboys de l’Oest, ha aconseguit emocionar generacions senceres, en grup o en solitari, per via oral o escrita.

]]> Les editorials L’Altra i Males Herbes s’han posat d’acord per reivindicar conjuntament un dels noms de la narrativa contemporània més controvertits: Stephen King (Portland, 1946). En aquest sentit, Males Herbes publicarà el recull de relats Torn de nit (amb traducció de Ferran Ràfols,) i L’Altra l’assaig Escriure, memòries d’un ofici (traduït per Martí Sales). Una idea sensacional. Parlàvem d’una controvèrsia que en realitat és falsa. El valor de Stephen King només es posa en dubte quan no l’has llegit, o l’has llegit poc. I, com passa tan sovint, et refies massa de les adaptacions cinematogràfiques o televisives. La tria d’aquestes dues editorials, diferent, és ben important. La primera conté uns quants relats coneguts en la línia del psychothriller, com ara Els nens de les panotxes ; la segona, les reflexions sobre l’ofici d’escriure, imprescindibles (entre d’altres raons perquè estem parlant d’algú que ha escrit molt, de manera molt diferent i amb gran èxit de públic). Està bé reivindicar King a casa nostra. És un gran escriptor i ara mateix ja està per damunt del bé i del mal. Sap que faci el que faci figurarà, per alguna de les seves obres, entre els millors escriptors universals de terror o ciència-ficció de tots els temps, al costat de Poe, Lovecraft i Bradbury.

]]>

Una de les potes més febles del panorama editorial en català és la traducció d’assaig, i ja no diguem d’assaig literari. Per això, aquest petit volum que recull tots els assajos, articles i cartes de Carson McCullers i que és el segon volum sobre literatura que publica L’Altra Editorial -el primer va ser un de James Salter, L’art de la ficció - és especialment d’agrair, pel que representa i pel que és: l’oportunitat d’espiar la feina d’una de les escriptores més excepcionals de la literatura nord-americana del segleXX. Qualsevol lector i, sobretot, qualsevol aspirant a escriptor té al seu abast un llibre a la vegada útil i inoblidable.

]]>

Aquest és un llibre que en són dos: dos textos separats per gairebé trenta anys (el primer és del 1987 i el segon del 2015) que l’editorial L’Altra ha decidit publicar junts per donar a conèixer la figura enorme de Vivian Gornick, una escriptora jueva nascuda el 1935 al barri del Bronx de Nova York. Gornick dona veu a les que mai no n’han tingut: preserva la memòria de les dones que xerren a les cuines i a les escales de les cases i configuren així la història secreta d’una ciutat. Pel que explica a Vincles ferotges, sembla que la seva infantesa hagi transcorregut en un país mediterrani ple de xiscles, riures, matrimonis desgraciats però irrompibles per culpa de la religió, sexe a flor de pell i reprimit, i calor, molta calor. Vincles ferotges és, d’una banda, un llibre sobre la relació, plena d’amor però a vegades malaltissa i sempre excessiva, entre Gornick i la mare, o almenys entre dos personatges que responen a aquests noms, però també és un llibre sobre com una dona que estava destinada a fregar escales i ser mare de família decideix seguir una vocació intel·lectual i encadenar-se a un escriptori de per vida. Com es fa aquest salt? Quina perxa necessita una filla per saltar per sobre dels murs que envolten un barri on només manen els homes? Però, sobretot, ¿com es fa per satisfer una mare omnipotent i castradora? Ja us ho avanço: no se la satisfà mai. “Aquesta relació ens matarà a l’una o a l’altra”.

]]>

A Karl Ove Knausgård li va començar a canviar la vida el 2009, quan va publicar 'La mort del pare', primer volum de 'La meva lluita'. Una part de la seva família es va indignar per la crua descripció de l’alcoholisme del pare de l’autor, que durant els últims anys de la seva vida va viure amb l’àvia, envoltats d’una enorme quantitat de deixalles i brutícia. A partir d’aquí, la polèmica va avançar, inexorable, al mateix temps que les vendes del llibre es disparaven. Uns mesos després, amb l’aparició del segon, va ser l’ex de Knausgård qui es va indignar pel que escrivia. L’escriptor, que vivia a Suècia amb la dona, Linda Boström –que preparava el seu primer llibre de relats, 'Grand Mal' (2011)– va exigir no saber res del que passava al seu voltant per poder continuar el projecte, que finalment consta de sis volums. L’últim va aparèixer el 2011.

]]>