El filòsof i novel·lista Arià Paco (Igualada, 1993) ha trobat en la ficció el medi per explorar les relacions de la seva generació. Després de rebre el premi Roc Boronat el 2022 per Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam), l'escriptor ha estat guardonat enguany amb el 10è Llibres Anagrama per la seva tercera novel·la, Teoria del joc, que ressegueix com un mil·lènnial català viu i pensa –i sobrepensa– la culpa i el desig.

Sempre resulta inquietant observar la feina de l’oblit. Primer estén un vel damunt dels candidats; després ho recobreix tot amb una gruixuda capa de material resistent. Passa amb totes les coses i també amb els éssers humans, tot i que mai sabrem si la condemna és la perpetuïtat. Particularment inquietant és l’oblit de les obres artístiques, que amb freqüència es produeix en l’espai de poques dècades, sense criteris evidents de justícia. Hi ha molts casos. Em crida l’atenció especialment un: el de Peter Weiss. En els meus anys d’estudiant l’obra de teatre més famosa era la que també tenia el títol més llarg. Persecució i assassinat de Jean-Paul Marat representats pel grup escènic de l’hospici de Chareton sota la direcció del Marquès de Sade. Tots el coneixien per la seva abreviatura:Marat-Sade. L’autor, avui estranyament oblidat, era Peter Weiss.

L'últim llibre que va publicar Per Olov Enquist, mort als 85 a conseqüència d'una llarga malaltia, va ser El libro de las parábolas (2013, a Destino en castellà), un volum de memòries que, igual que havia fet a Otra vida (2008), el novel·lista havia escrit en tercera persona. Hi explicava, en un estil fred però paradoxalment emocionant, la relació d'amor del jove Per amb una dona més gran quan tenia 15 anys.

‘Tristany’ és la segona novel·la d’Anna Monreal, amb la qual va guanyar l’últim premi de novel·la curta Just M. Casero. La seva història d’un calçasses contranatura -havia estat criat per a l’èxit- va sorprendre el jurat, convençut que l’havia inventat un escriptor home

Éric Vuillard s’ha inventat una nova manera d’explicar la història. Va guanyar el Goncourt amb ‘L’ordre del dia’, que va tenir un gran èxit. Ara s’ha traduït al català i al castellà el seu llibre anterior, en què dona veu als insurrectes que van prendre la Bastilla

“Al matí, en Bruno, el bàrman sicilià, ja no hi era”. Així comença L’hivern a Corfú, primera novel·la de Jordi Masó. El protagonista principal d’aquesta nova ficció divertidíssima -que “inventa” precursors il·lustres a l’autor com Pere Calders, Francesc Trabal i Santiago Rusiñol-és un home de 43 anys, en Bertran Bartra, que es troba embarcat en un creuer de luxe pel mar Mediterrani tot sol i sense tenir-ne ganes.

Al capdavant de les llistes de vendes franceses durant mesos, ‘La trena’ (Salamandra) és el primer llibre de la directora i guionista Laetitia Colombani. És la història de tres dones amb destins entrellaçats per la tenacitat, real i simbòlica, dels cabells

Escollir no serà fàcil per als lectors que visitin la Setmana del Llibre en Català. Amb més de 270 actes previstos, la iniciativa omplirà fins al 17 de setembre l’avinguda de la Catedral de Barcelona amb un extens catàleg de propostes que tenen la literatura com a nucli. Pensada perquè cada lector hi trobi el seu espai, la programació de la Setmana promet deu dies hiperactius per gaudir plenament de la passió lectora.

Jaume Cabré concedeix poques entrevistes, però ha fet una excepció dies abans de rebre el 21è Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. L’autor de Jo confesso ens obre les portes de casa a mig matí i ens permet pujar fins al seu espai més íntim, l’estudi on treballa diàriament en les seves novel·les, contes i assajos. És una habitació lluminosa, envoltada de centenars de llibres, que ocupen totes les parets i s’enfilen fins al sostre. A la porta de l’habitació hi té penjats alguns dibuixos que li han fet els nets. En un d’ells li demanen: “Vine a la platja, que s’hi està molt bé”. L’avi, però, viu entre aquelles quatre parets. Fa poc ha publicat Quan arriba la penombra (Proa), però ja treballa en el seu pròxim llibre.

El seu estil irònic i incisiu ha sigut comparat amb el de Jonathan Safran Foer i Gary Shteyngart. La seva imaginació sense límits, amb la de Haruki Murakami. La capacitat per reviure literàriament la Txèquia comunista -i en una altra llengua-, amb un altre compatriota que va abandonar el país, Milan Kundera. Les expectatives a l’hora de començar El astronauta de Bohemia, de Jaroslav Kalfar, són molt altes, sobretot tenint en compte que la seva novel·la de debut, publicada en anglès al març, es podrà llegir en els pròxims mesos en vuit llengües més, entre les quals hi ha l’italià, l’alemany, el francès i el coreà. El jove autor d’origen txec -només té 29 anys- ha començat la gira europea a Barcelona, i d’aquí uns dies passarà la prova de foc més dura: presentar les peripècies galàctiques de Jakub Procházka. “He escrit divuit esborranys de la novel·la -admet-. El precedent d’ El astronauta de Bohemia va ser un relat sobre un americà que se n’anava a l’espai. La seva dona el deixava mentre era a milions de quilòmetres de distància”.

Clare Mackintosh es troba còmoda entre els embats narratius dels thrillers psicològics protagonitzats per dones policies. Després de debutar el 2015 amb Te dejé ir (Debolsillo), ara torna amb Ho sé tot de tu (La Campana / DeBolsillo), en la qual teixeix una història d’assetjaments al metro de Londres inspirada en la seva experiència a la policia britànica, on va treballar durant 12 anys.

L’escriptor txec jueu Jirí Weil (1900-1959) és un clàssic desconegut, maltractat en vida i un cop mort, recuperat tardanament només gràcies a Philip Roth. Va patir en la pròpia pell l’estalinisme i el nazisme, i va ser un dels primers intel·lectuals a reflectir-los sobre el paper.

M’excuso per WhatsApp perquè arribo un quart d’hora tard i em respon: “Soc a la Laie amb la Ginzburg, pots trigar el temps que vulguis!” L’entrevista acabarà amb la confessió “Jo vull ser Natalia Ginzburg”, així que entenc que em disculpi. A Jenn Díaz (Barcelona, 1988) la felicitat li surt pels porus però potser és que ha expiat els fantasmes a Vida familiar.

‘El monarca de las sombras’ és la poderosa nova novel·la de Javier Cercas. Setze anys després de ‘Soldados de Salamina’ torna a escriure sobre la Guerra Civil: el motor creatiu és recordar la vida de Manuel Mena, un oncle avi de l’autor que va morir als 19 anys a la Batalla de l’Ebre lluitant a favor del bàndol franquista

Novel·lista, assagista, catedràtica i acadèmica: el “polifacètic” perfil de Carme Riera -nascuda a Palma el 1948- va ser distingit ahir amb el Premio Nacional de les lletres espanyoles 2015, que el ministeri d’Educació, Cultura i Esports concedeix anualment des de l’any 1984. El jurat també el va justificar per la “repercussió universal” i “l’altíssima qualitat de la seva obra en català i castellà en la qual es combina la creació literària amb la investigació i divulgació”. Riera és la primera autora mallorquina que aconsegueix el guardó, dotat amb 40.000 euros, que al llarg de les tres dècades d’història ha reconegut diversos autors -fins ara només homes- que han escrit en català, com ara el poeta J.V. Foix (1984), el filòleg Joan Coromines (1989), el poeta Pere Gimferrer (1998), el medievalista Martí de Riquer (2000), l’historiador Miquel Batllori (2001), el narrador Joan Perucho (2002) i l’assagista i editor Josep Maria Castellet (2010).