Això era abans. Ara ja no n’hi ha. Potser només algun banc dispers. Ara un persistent anticicló se'ns ha instal·lat al damunt i manté en el nostre clima aquest estiu allargassat. De tota manera, les boires a què es refereix el títol d’aquest paper són boires que van i venen per la memòria. Boires de records esfilagarsats que, feliços uns i terribles els altres, ens assalten quan menys hi pensem.

Ho recorden, oi? Corria l'any 2019 i el reporter Willy Veleta preguntava al polític madrileny que parla català més bé i que més ha admirat l'independentisme per la sort dels diputats catalans represaliats. Errejón responia que, com a madrileny, allò li quedava molt lluny. Avui les coses han canviat molt i Catalunya és més a prop que mai. De fet, Errejón va prometre l'altre dia el seu càrrec públic com a diputat per Madrid “per la fraternitat entre els pobles”. La plurinacionalitat ja no enxampa lluny el diputat de Más Madrid. Però aquesta habilitat d'Errejón per adaptar-se a les circumstàncies polítiques no defineix un estil personal; seria injust, dir això. Al contrari, defineix un estil del progressisme espanyol que, a hores d'ara, és majoritari. I el pitjor no és això. El pitjor és que hi ha molts quadres polítics progressistes que estan convençuts que la intel·ligència i l'habilitat polítiques es defineixen per aquest estil i pensen que qui ho critica ho fa des d'una mena de moralisme arrogant i estèril. Des d'aquesta perspectiva, la política seria moltes vegades l'art del cinisme, l'engany i el transformisme. Els que no han llegit Maquiavel creuen que Maquiavel va escriure una cosa així. Maquiavel no va escriure això ni en broma, però llegir cada cop està més mal vist.

En tot projecte és necessari un equilibri entre l’objectiu i els mitjans que tens per aconseguir-lo. La història està plena de fracassos per insuficiència de mitjans.

Tot i que semblava que amb l'acord a tres bandes (sindicats majoritaris, patronals i govern espanyol) per la reforma laboral arribava la calma al voltant d'un dels temes més espinosos de la primera meitat de la legislatura espanyola, res més lluny de la realitat. El pols dins el diàleg social els últims mesos, i que es va esvair dijous passat amb l'anunci del pacte, ha saltat ara al Congrés i, en particular, entre l'executiu de Pedro Sánchez i els seus aliats. ERC, EH Bildu i el PNB no garanteixen donar el vistiplau a la reforma -que previsiblement s'aprovarà aquest dimarts en consell de ministres- si no es modifiquen diversos aspectes quan s'hagi de validar a la cambra baixa.

Abans que el president Sánchez es volgués reunir amb el president de la Generalitat, per donar pas a la primera ronda de negociacions entre els dos governs, crec que ja existien les condicions per a un fracàs o un curtcircuit de les negociacions, ja que l'espai independentista havia decidit portar a la taula una agenda de només dos punts: el dret a la lliure autodeterminació i l'amnistia. Això és, almenys, el que es diu en públic. Si no és així, i existeix, en canvi, una agenda alternativa no feta pública, corren el risc de ser titllats de traïdors pels seus, malgrat que, com ja he comentat altres vegades, sempre és convenient portar sota el braç un pla B d'interès i factible de ser negociat. A més, aquests dies s’ha tornat a repetir que si la taula de negociacions no avança es tornarà a exercir el dret a l’autodeterminació de manera unilateral, i ja sabem tots plegats el que comportarà, però el segon intent serà més dur, i la reacció, més contundent. ¿Realment és aquest escenari el que vol la majoria de la gent? ¿Per quins motius es podria veure truncada la negociació, amb aquesta agenda tan breu i amb el to amenaçador en què es planteja?

Aquesta tarda, a les cinc, el consell nacional d’Esquerra votarà, amb tota seguretat, a favor de l’acord PSOE-ERC, que permetrà la investidura de Pedro Sánchez i la formació d’un govern a Espanya.

A mitjans de la setmana passada, una persona que va ser figura fonamental de la política catalana durant diverses dècades em deia, a propòsit de la negociació PSOE-ERC per a la investidura de Pedro Sánchez: “En les actuals circumstàncies, l'acord és gairebé obligat”.

Comença una setmana clau per a la investidura. El rei Felip VI ha obert aquest dilluns una nova ronda de contactes amb els partits polítics, que s'allargarà fins dimarts, per saber si el líder del PSOE, Pedro Sánchez, compta amb prou suports per ser investit com a president del govern espanyol. La ronda començava amb poques possibilitats que el rei nomeni Sánchez candidat perquè les negociacions entre el PSOE i Unides Podem estan completament bloquejades, però l'oferta d'última hora de Ciutadans a Sánchez obre noves possibilitats i deixa oberta la investidura. Si finalment no es convoqués un ple d'investidura, el 23 de setembre es dissoldran les Corts i es convocaran eleccions per al 10 de novembre.

La vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, ha insistit aquest dimecres en la inviabilitat d'un govern de coalició amb Unides Podem. En una entrevista a la Cadena SER, Calvo ha assegurat que un executiu amb el partit de Pablo Iglesias faria "el dia a dia impossible" i no seria capaç d'aportar estabilitat. Una coalició, ha dit, "és una opció que no està oberta".

Ciutadans té pressa. Després d'esperar durant vuit dies la resposta de Mariano Rajoy a les sis condicions per asseure's a negociar, ara volen tancar l'acord d'investidura de forma immediata. En roda de premsa, el vicesecretari general dels liberals, José Manuel Villegas, ha avisat el president del govern espanyol en funcions que en una setmana el pacte ha d'estar "tancat". Si no, els 32 diputats d'Albert Rivera no votaran a favor de la seva investidura el 31 d'agost i es limitaran a abstenir-se en la segona votació, prevista per al 2 de setembre.

El govern espanyol en funcions ha advertit aquest divendres que, a l'espera de la decisió final dels diferents partits sobre la reelecció de Mariano Rajoy com a cap de l'executiu, una investidura fallida seria un pas clar cap a la repetició d'eleccions. "Unes eleccions no les vol ningú, i una investidura fallida és el pas més clar cap a unes terceres eleccions que són indesitjables i pernicioses", ha advertit en nom de l'executiu la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, durant la roda de premsa posterior al consell de ministres.

Mariano Rajoy encara no ha parlat personalment amb Pedro Sánchez. O això és el que ha transmès aquest dijous als mitjans de comunicació. En declaracions al Congrés després de recollir l'acta de diputat, ha insistit que no es pot perdre més temps i demana fer un "esforç de sensatesa i sentit comú" als socialistes, que de moment s'inclinen pel no però oberts a celebrar un segon comitè federal per valorar la seva abstenció si el president espanyol en funcions fracassa al primer intent. "No conec la posició del senyor Sánchez, i si n'hi hagués una no sé si és definitiva o no, però no ho sé per què no he tingut l'oportunitat de parlar amb ell", ha assenyalat.

Mariano Rajoy vol discreció. La Moncloa creu que si s'ha après alguna cosa després de sis mesos d'atzucac polític és que cal negociar lluny del focus mediàtic. És el que ha reclamat aquest divendres la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, que ha demanat als mitjans i a la resta de partits polítics "serietat i rigor" per aconseguir que Rajoy sigui investit president com més aviat millor.

El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha continuat aquest dijous afegint pressió sobre Podem perquè s'avingui a pactar un govern socialista que permeti desallotjar el PP de la Moncloa. Després de reunir-se amb els líders dels sindicats UGT i CCOO, Josep Maria Álvarez i Ignacio Fernández Toxo, Sánchez ha exigit a Podem aparcar el debat sobre "aliances electorals" amb IU per buscar l'acord amb Podem i Ciutadans.