El Gaudí d’Honor és un premi que acostuma a distingir creadors jubilats o enfilant la retirada, però no és el cas de Sílvia Munt (Barcelona, 1957), que acaba de dirigir un documental sobre Mercè Rodoreda i està immersa en la producció d’un curt per al Festival Grec i a l’abril començarà a preparar un muntatge de Panorama des del pont, d’Arthur Miller, que estrenarà a l’octubre. “I després vull portar el meu documental de Rodoreda al teatre i ja estic escrivint la pròxima pel·lícula”, afegeix infatigable. La Colometa de La plaça del Diamant va ser un símbol del cinema català, però ella ha deixat de ser aquella actriu d’ulls expressius per convertir-se en una de les directores més inquietes, compromeses i pencaires. Aquest diumenge, l’Acadèmia del Cinema ho celebrarà.

Qui pot dir què és l’amor? Cal posar-li adjectius. I, així i tot, és ben bé que cada amor estableix les seves regles i el seu caminar. Com és l’amor de la Paula i l'Isaac, els protagonistes de Les mans? Un amor imperfecte, diu la directora Sílvia Munt. Però és que n'hi ha, d'amors perfectes? El dels protagonistes de Les mans és, en tot cas, un amor força passional lligat a una certa dependència emocional. I és que l’amor és dolç i és agre: alimenta i enverina.

Tercera obra històrica consecutiva del prolífic dramaturg Ramon Madaula. Diem històrica, però és més precís dir sobre personatges històrics, perquè l’autor treballa sobre fets reals però deixa lliure la imaginació, ja sigui per explicar el que va passar a la visita del xou de Buffalo Bill a Barcelona, com viu el fantasma de Jaume I el rodatge d’una sèrie sobre ell (Els conqueridors, en cartell al Teatre Goya) o l'entrellat de la trobada de Napoleó i el seu germà Josep una nit de novembre de 1808 als voltants de Vitòria.

L'actriu i directora Sílvia Munt estava embarassada de la seva filla quan va començar a llegir l'obra mestra d'Ana Maria Matute, Olvidado rey Gudú, que considera una de les grans novel·les del segle XX. Ara ja és àvia, però el llibre encara l'acompanya. "Sempre el tinc a prop", diu. "És un llibre que necessito llegir de tant en tant, com Les petites virtuts de Natalia Ginzburg", confessa. Per a Munt, tant Matute com Ginzburg o Rodoreda són "dones amb una intel·ligència finíssima i una manera d'entendre la vida a la qual em sento propera".

En pocs dies, Sílvia Munt (Barcelona, 1957) acaba de viure dos moments importants de la seva vida: convertir-se en àvia per primera vegada i estrenar als cinemes el segon llarg de ficció com a directora. “Ha sigut una setmana intensa”, reconeix amb un somriure. Las buenas compañías viatja al País Basc del 1977 per explicar la història de la Bea, una de les noies d'Errenteria que es manifestaven per donar suport a les Onze de Basauri, les dones de classe obrera jutjades per haver avortat o per practicar avortaments. En aquest paisatge gris i repressiu, l'activisme feminista i emancipador és el detonant d'un relat d'iniciació a la vida adulta en què es barregen decepcions familiars, l'aparició de l'amor i els viatges clandestins a Biarritz per avortar en condicions segures. Una història que va més enllà de la memòria història, amb plecs emocionals que omplen les interpretacions d'Alícia Falcó i Elena Tarrats, i que posa sobre la taula una problemàtica que, malauradament, segueix vigent.

Des de fa una dècada, no és cap novetat que el cinema català sigui distingit amb la Bisnaga d'Or a millor pel·lícula del Festival de Màlaga. Ha passat, entre altres casos, amb Els nens salvatges, de Patricia Ferreira (2012); Estiu 1993, de Carla Simón (2017), i El ventre del mar, d'Agustí Villaronga (2021). Aquest 2023 no ha estat cap excepció: la coproducció catalana i basca 20.000 espècies d'abelles, dirigida per Estibaliz Urresola, ha rebut la màxima distinció de la 26a edició del festival, un mes després que l'actriu protagonista, Sofía Otero, de 9 anys, guanyés a Berlinale l'Os de Plata a la millor interpretació.

“Haureu de buidar la casa”, van dir els de la productora a Carme Bergés, directora de la Casa Museu Duran i Sanpere, quan li van demanar de fer-hi bona part del rodatge de Vida privada. A la Carme no li va fer gaire gràcia, esclar. Però era una exigència del guió: la família protagonista, els Lloberola, queda completament arruïnada i ha de vendre’s tots els mobles. “Alguns mobles els vam posar en un camió i d'altres en cambres de la casa on no es va filmar; els més grans, però, no els vam moure”, recorda la Carme.

La plaça és l’espai de tothom, dels ciutadans del barri i dels que hi són de pas. Nombroses places han estat escenari de pel·lícules. Al barri de Gràcia, la plaça Rovira i Trias va acollir El embrujo de Shangai, basada en una novel·la de Juan Marsé, i la plaça del Diamant, la pel·lícula d’aquest mateix nom basada en la novel·la més popular de Mercè Rodoreda.

Laura Conejero (Barcelona, 1966) ens atén una hora abans de fer la funció al Teatre Nacional després de sortir de maquillatge. Necessitarà acabar amb temps per poder-se concentrar. Com que Desig comença amb molta intensitat necessita posar-se a lloc, i ho fa passant un tros de l'escena amb Carles Martínez. "Intentem mirar-nos molt per connectar, per contestar el que et diu l'altre i no el que saps que has de dir, l'escolta és molt important en teatre, i no és fàcil".

Josep Maria Benet i Jornet va ser el primer dramaturg català –i durant quinze anys, l'únic– a estrenar una obra a la Sala Gran del Teatre Nacional. Corria el 2000 i Mario Gas va dirigir Olors. Aquest dijous, i després que altres autors hereus com Pau Miró, Josep Maria Miró, Pere Riera, Guillem Clua i Lluïsa Cunillé hagin estrenat a la sala noble del teatre públic, un text de Benet i Jornet s'hi tornarà a estrenar. En aquest cas serà Desig (1989), de la mà de la directora Sílvia Munt, que ha redissenyat la sala per crear un escenari a dues bandes més íntim i proper als quatre únics actors que ompliran l'escenari.

'Eva contra Eva'

Teatre Goya. Fins al 31 d'octubre

Pau Miró és sens dubte un dels autors més brillants d’ara mateix, ja sigui amb obres pròpies, fent adaptacions d’obres literàries, com la recent i magnífica Pedro Páramo, que es va veure al Romea aquest estiu, o fent versions de clàssics com Terra Baixa. Aquesta Eva contra Eva està inspirada en l’obra mestra del cineasta Joseph L. Mankiewicz All about Eve, però bé podem dir que per trama i intencions és una magnífica original de Miró.

]]>

Repassar el currículum d’Emma Vilarasau fa vertigen: al llarg de la seva trajectòria al teatre, i també al cinema i la televisió, s’ha posat en la pell de dones molt diferents, des de la Marta de Terra baixa i la Fedra de Racine fins a la periodista incisiva de Desclassificats, de Pere Riera, passant per la Claire d’Un matrimoni de Boston, de David Mamet, i la Barbara Fordham d’Agost, de Tracey Letts. I ara hi suma un altre personatge de volada: el que va fer Bette Davis a Tot sobre Eva en l’adaptació teatral que n’ha fet Pau Miró amb el títol d'Eva contra Eva i que arriba el 2 de setembre al Teatre Goya de Barcelona. “El meu personatge és infinitament fràgil i té una màscara de fortalesa per l’ambient en què viu i la professió que té”, diu Emma Vilarasau, que s'ha tornat a posar a les ordres de Sílvia Munt.

]]>

Si el Dogville de Lars Von Trier era una pel·lícula estèticament teatral -amb aquella escenografia amb ratlles blanques pintades a terra-, el Dogville de Sílvia Munt és el contrari: un espectacle cinematogràfic. La directora no ha pretès fer una translació literal d’aquell impactant film del 2003 sobre l’abús contra una forastera que arriba a un poble de Colorado buscant refugi. Munt s’ha ajudat del dramaturg Pau Miró per aixecar una versió titulada Dogville: un poble qualsevol, que se centra en el mal que s’infligeix a les dones per motiu de gènere, i especialment a les dones joves. La Sala Fabià Puigserver es convertirà del 9 de maig al 9 de juny en l’epicentre del mal, un centre cívic que serà la salvació de la noia -i progressivament també el seu infern- mentre una gran pantalla mostrarà les escenes que passen a l’exterior.

]]> Aquest dilluns TV3 va estrenar la minisèrie 'Vida privada', que ha dirigit Sílvia Munt. Dilluns que ve s’emetrà el segon i últim capítol d’aquesta adaptació de la novel·la de Josep Maria de Sagarra. La sèrie, amb molt bona acollida d’audiència, t’atrapa fàcilment. Retrata la decadència de l’aristocràcia barcelonina de principis dels anys 30, mostrant tant els ambients de l’alta societat (salons i cenacles) com els de les classes més baixes (bordells, misèries i timbes de cartes) i centrant-se, sobretot, en la família dels Llaberola. El secret de l’èxit, especialment de la novel·la i, en conseqüència, de la sèrie, queda palès en el títol: el vessant més secret d’aquestes vides, el que passa a les cases i als llits, amb el retrat de la doble moral de l’època i la degeneració dels valors d’una classe benestant que agonitza.

]]>

“El públic teatral és majoritàriament femení. El poder al teatre és majoritàriament masculí”. Fa uns dies, el dramaturg i director escènic Jordi Casanovas resumia amb un tuit un desequilibri profund en el món de les arts escèniques. Una desproporció ancestral que costa molt de corregir però que, com a mínim, ha aconseguit situar-se en el centre del debat, amb la revolada provocada pel clam/iniciativa #OnSónlesDones. En parlem en una setmana de grans excepcions. S’hi estrenen dos dels espectacles més atractius de la temporada, tots dos escrits i dirigits per dones: Blasted, de Sarah Kane, amb direcció d’Alicia Gorina, aixecarà el teló al Temporada Alta i es veurà després al Teatre Nacional de Catalunya; i a La Villarroel, Sílvia Munt dirigeix Les noies de Mossbank Road, d’Amelia Bullmore.

]]>

El preu, d’Arthur Miller, dirigit per Sílvia Munt, va rebentar la taquilla, va enamorar els crítics i va ser el gran èxit de l’última edició del Grec. L’obra torna a la cartellera amb el repartiment de luxe amb què es va estrenar: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom. Munt reprèn el muntatge plena de vitalitat tot i que fa només uns dies que ha acabat el rodatge de Vida privada, durant el qual ha fet 60 anys. “No penso gaire en l’edat”, afirma. Dedica els pensaments a temes mes importants, com la bateria de projectes de teatre i cinema que li bullen al cap.

]]>

Silenci: es roda. Així comença a enregistrar-se una de les escenes que formaran part de la minisèrie de TV3 Vida privada, dirigida per l’actriu i directora Sílvia Munt, en la qual apareix una de les filles de la família Lloberola, interpretada per l’actriu Diana Gómez. Part d’aquest film s’ha gravat en escenaris de Ponent: la setmana passada es van rodar escenes a les cases Duran i Dalmases de Cervera; dimarts i dimecres es va gravar a Lleida, i ahir l’equip de la minisèrie es va traslladar al castell de Montcortès de Segarra, on avui es donarà per acabat un rodatge que va arrencar el 21 d’abril.

]]>

L’aristocràtica família Lloberola està a punt d’arribar a la televisió: 85 anys després que Josep Maria de Sagarra publiqués Vida privada, una de les seves obres més destacades, la novel·la es convertirà en una minisèrie que s’estrenarà a TV3 probablement durant el 2018. Sílvia Munt dirigeix el projecte, que tindrà els actors Pablo Derqui i Francesc Garrido com a protagonistes i en què també participaran Àgata Roca, Pep Cruz, Maria Molins i Pedro Casablanc, entre altres intèrprets.

]]>

01

‘A TEATRO CON EDUARDO’

Dir.: Lluís Pasqual

El Teatre Lliure és any rere any un dels espais que més freqüenten la llista dels millors. Lluís Pasqual, director artístic del teatre, brilla en la llista tant pel seu bon olfacte en el disseny de la programació com pel seu pols a l’hora de dirigir-hi alguns dels muntatges imprescindibles de la temporada. És el cas d’aquesta peça, el seu particular homenatge al gran dramaturg napolità Eduardo de Filippo, en què Pasqual ajunta dues obres de l’autor, a cavall entre la realitat i la ficció, per confegir un deliciós cant d’amor al teatre, quallat per les brillants interpretacions d’actors de diverses generacions, dels veterans Mercè Sampietro, Jordi Bosch i Ramon Madaula a una Laura Aubert que confirma talent en cada nova interpretació. Una comèdia deliciosa, sense menystenir del tot la tragèdia.

]]>

Sílvia Pérez Cruz publica el 19 de febrer el disc 'Domus', les cançons de la banda sonora de la pel·lícula que protagonitza, 'Cerca de tu casa', que aborda el drama dels desnonaments. Arran d'aquest llançament, recollim aquest i quatre títols més sobre el mateix tema, dos dels quals són molt recents i premiats, i dos que serveixen per obrir el focus. 1. 'Cerca de tu casa', d'Eduard Cortés

]]>