Sílvia Munt: “Visc perquè tot em convulsioni”

Dirigeix ‘El preu’, d’Arthur Miller

Belén Ginart

4 min

“Visc perquè tot em convulsioni” FELIPE MENA / BITÓ

El preu, d’Arthur Miller, dirigit per Sílvia Munt, va rebentar la taquilla, va enamorar els crítics i va ser el gran èxit de l’última edició del Grec. L’obra torna a la cartellera amb el repartiment de luxe amb què es va estrenar: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom. Munt reprèn el muntatge plena de vitalitat tot i que fa només uns dies que ha acabat el rodatge de Vida privada, durant el qual ha fet 60 anys. “No penso gaire en l’edat”, afirma. Dedica els pensaments a temes mes importants, com la bateria de projectes de teatre i cinema que li bullen al cap.

Quin Miller trobem en aquesta obra?

És una de les últimes obres que va fer, i em va fascinar des del primer moment per la maduresa, per la dissecció emocional que fa de tots els personatges, és un gran psicòleg i un gran observador del comportament humà. Parla de coses tan inconcretes i tremendes com el preu que paguem per les nostres decisions al llarg de la vida, i les diferències entre com som i com voldríem ser.

I tot passa en un nucli familiar, gran font de conflictes.

La família és un tema en si mateix, és allà on es forja tot, el bo i el dolent de les persones. Fa que la nostra personalitat basculi cap a un lloc o cap a un altre. A partir del retrobament de dos germans després de 20 anys es posen en relleu les decisions vitals, professionals i familiars de cadascun. Et fa pensar que les decisions que prens les arrossegues per sempre.

Teníeu clar que seria un èxit aclaparador?

Sabia que no era una obra fàcil. Té moltes capes, és molt intel·ligent però no necessàriament comercial: són dues coses que no sempre van juntes. Estava convençuda que era molt potent, però no podia imaginar que seria un èxit de públic. Però t’adones que quan a la gent li parles de coses que li interessen, respon. És una obra que no fa concessions de cara a la galeria, però el públic disfruta, riu, sent, plora. Et transforma.

S’han destacat molt les coincidències de l’obra amb el moment actual, quines diries que són?

La família de l’obra s’arruïna a partir del Crac del 29, que va fulminar moltes famílies. És el que va passar aquí l’any 2008, un crac financer que va portar al caire de la ruïna moltes famílies de classe treballadora que no s’han recuperat mai més. La relació directa ve per com actuem davant una catàstrofe econòmica dins d’una família i de quina manera afrontes una desgràcia així. Com t’enfonsa o a quin creixement t’impulsa, perquè també pot passar.

Quan tens una obra que et commou tant com aquesta, no et venen ganes de posar-te també sobre l’escenari i interpretar-la?

No, no. Jo sempre dic que a la vida he pres decisions no gaire premeditades, però la de dirigir, escriure i ficar-me a l’altre costat sí que ho va ser. Necessitava la llibertat d’escollir, sentir-me lliure amb el que decidia. És l’etapa de la vida en què em sento més còmoda.

¿No has enyorat mai la interpretació?

Gairebé mai miro enrere, no tinc aquest caràcter. Sempre penso que el que escullo és el millor. Mirar enrere nostàlgicament no em serveix. Soc una treballadora incansable, m’agrada posar-me fites contínuament.

¿Has pagat algun preu professional per fer el que vols?

Visc amb la tranquil·litat de lluitar molt per cada cosa que faig, per arribar allà on crec que he d’arribar. El que opinin els altres és una mica aleatori. I això et fa pagar el preu que sigui.

¿I hi ha alguna cosa que et faci dir “Això no té preu” per la gratificació que t’aporta?

El que no té preu és viure. Pots tenir moments més fumuts, però penso que val la pena viure-ho tot amb intensitat. No val la pena viure per vegetar, jo no visc perquè tot em rellisqui, sinó perquè tot em convulsioni. Si no, seria molt avorrit.

Com es porta treballar amb la parella?

Treballar amb la família és complex, també ho és treballar amb amics molt amics. És molt bo en el sentit que ens coneixem molt i ens agraden les mateixes coses. Però la confiança pot ser molt feixuga de portar. El Ramon [Madaula] i jo ens respectem molt, a mi m’agrada molt com actua, a ell li agrada molt com dirigeixo, i si hi ha un projecte en què pot encaixar, doncs per què no. Però els dos som l’ antiendollisme.

Fas la sensació de ser una directora molt calmada.

Això diuen. Els dimoniets els porto per dintre. No suporto la gent numerera, i com que ho he patit, intento no muntar números. Si les coses no surten com tu vols cal ser obstinat, dur, perseverant, però sense perdre les formes ni el respecte. La dignitat de la gent no s’ha de tocar mai.

Ja has fet 60 anys, què has guanyat i què has perdut amb el pas del temps?

Parlar de l’edat és com parlar de la mort: sí, ens morirem, i què? Estic pletòrica per haver fet 60 anys i estar bé físicament i mentalment. Ja no pots fer una marató ni ballar com quan tenies 20 anys, però tampoc no és això el que jo vull. Quan fas anys t’alliberes de les lloses que et posen a sobre, com per exemple haver d’agradar físicament perquè si no no ets res.