Un decret municipal ha aixecat controvèrsia a la plaça dels pintors de París del popular barri de Montmartre. L'ajuntament de la ciutat ha canviat el procés de concessió de les autoritzacions i els artistes han decidit protestar simbòlicament deixant de pintar, i oferint només llenços en blanc, o bé amb proclames en contra del consistori.

Ja és possible sobrevolar les esglésies de la Vall de Boí i descobrir detalls dels interiors a les pantalles dels ordinadors i dispositius mòbils, i als aparells de realitat augmentada i realitat virtual. Els models de les nou esglésies estan disponibles des d’avui mateix a la col·lecció de la plataforma Sketchfab Conjunt esglésies de la Vall de Boí. Coincidint amb el 20è aniversari de la inscripció de les esglésies romàniques com a Patrimoni Mundial de la Unesco, el departament de Cultura i l’Institut d’Estudis Ilerdencs han digitalitzat tot el conjunt en 3D dins del programa Giravolt amb l'objectiu de fer-lo més accessible.

Com si de petit hagués caigut a la marmita de la poció de Panoràmix, Albert Uderzo va néixer amb dotze dits màgics (i una gran capacitat de treball). Així ho demostra l’exposició Uderzo, com una poció màgica, que, amb més de 300 planxes i documents, molts dels quals inèdits, ressegueix tota la vida de l’autor, des dels primers dibuixos realistes als quaderns escolars -els professors ja al·lucinaven- fins als àlbums d’Astèrix, dels quals s’han venut 385 milions de còpies. La retrospectiva, que es pot visitar al museu de l’escultor nord-català Aristides Maillol de París poc més d’un any després de la mort d’Uderzo, l’ha comissionat la seva pròpia filla, Sylvia Uderzo, i l’escenògraf Hubert Le Gall.

Al llarg de la seva història l'Arts Santa Mònica ha tingut funcions molt diferents com a museu d’art contemporani, centre de producció, punt de trobada entre les arts i la ciència i com a radar del talent creatiu del país, encara que de vegades de manera poc clara. També es va proposar que fos la seu del Museu d’Arquitectura de Catalunya i poc després que fos un aparador dels grans creadors del país, des de Ferran Adrià fins a la Fura dels Baus. Així que el nou director, Enric Puig Punyet, assumeix un repte feixuc. Segons els primers detalls del projecte que va esbossar ahir, sembla que Puig Punyet (Mataró, 1980) portarà al Santa Mònica l’esperit experimental de L’Escocesa, la fàbrica de creació municipal que ha dirigit els últims quatre anys, més enllà de les exposicions i activitats pensades per atraure-hi el públic. “Aquest reinici del centre és radicalment diferent com a metodologia”, assegura.

No és gens fàcil saber qui era Frida Kahlo (1907-1954) perquè la seva gran popularitat l’ha convertit en un mite, sobretot des dels anys 80 del segle passat. També perquè quan pintava ho feia amb una clara intenció: els seus quadres eren per ser venuts i l’artista mexicana era conscient de quina imatge volia donar. Els dibuixos, en canvi, no eren per a ser exhibits, la majoria els enviava a amics i amants, i desprenen un erotisme més accentuat, són molt més íntims i expressen una gran ironia.

L’artista Núria Güell s’ha donat de baixa d’autònoms i ha passat a cotitzar com a religiosa de la congregació de Sant Josep. Aquest dimecres li va arribar el document del SEPE on li confirmen el canvi. “Paguen molt menys i poden demanar atur i baixa de malaltia”, comenta l’artista. Aquesta és la victòria –potser temporal– de Güell sobre el sistema. Fidel a la seva metodologia radical i a la confrontació sistemàtica amb els poders fàctics, Núria Güell ha decidit fer-se religiosa després d’observar “una deriva moralista preocupant que recorda temps passats” i que inunda tots els àmbits de la societat, en què “el bé i el mal estan tan clars, i hi ha un enemic”.   

El 18 de desembre del 1938, l'exèrcit de l'aire republicà va llançar l'últim bombardeig contra el que havia estat el seu antic aeròdrom a la Sénia (Montsià). Van construir el camp en plena guerra, a mitjans del 1937, però l'abril del 1938 va passar a mans del bàndol nacional i va ser la base de la legió Còndor alemanya. L'atac va tenir èxit, però van caure dos avions Katiuska, el nom de pila dels bombarders russos Túpolev SB-2. La rèplica a mida real d'aquell avió de 20 metres d'amplada que es va estavellar penja avui de la Sala Oval del Museu Nacional de Catalunya, a dos pams de terra, congelat abans de fer-se miques, en una impressionant instal·lació de Francesc Torres que reflexiona sobre els estralls de la guerra i els sacrificis que comporta. La instal·lació, a més, també inclou un avió de caça molt més menut, un Polikàrpov anomenat popularment mosca, que també va ser un altre dels models soviètics que es van provar a la Guerra Civil abans d'amortitzar-se a la Segona Guerra Mundial.

El fotògraf Ferran Freixa (Barcelona, 1950) sabia veure la poesia de l'arquitectura i dels paisatges, fins i tot de la devastació. Probablement la seva sèrie més coneguda popularment és El foc, darrer acte, les imatges en color que documenten el Liceu calcinat després de l'incendi del 1994, on va poder entrar mentre els operaris encara treballaven netejant l'interior, tot negrós, ple de runa i amb alguns instruments coberts de cendra. Però una altra de les seves fotografies més icòniques és la d'una platja en què l'aigua del mar Cantàbric dibuixa una forma de cara. Ferran Freixa ha mort als 70 anys, després d’una llarga malaltia, a Sant Vicenç de Montalt, on vivia des del 2014. La seva obra quedarà a la col·lecció de diversos museus, fundacions i arxius, des del MNAC fins a FotoColectania, passant pel Reina Sofia o l'IVAM. Aquest diumenge al vespre, des del MNAC lamentaven la mort d'un fotògraf extraordinari "de la poètica i la intimitat dels objectes i les escenes quotidianes, un dels referents imprescindibles de la fotografia creativa catalana".

L'Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) es posiciona "rotundament en contra" del projecte de l'Hermitage a Barcelona. "No creiem que sigui el projecte que necessita ni la ciutat ni el país", diu el vocal de l'entitat, Damià Amorós, en una entrevista amb l'ACN. L'entitat dubta que l'equipament encaixi amb l'ecosistema museístic de la ciutat i critica "l'opacitat" que hi ha rere el projecte, perquè es desconeixen les col·leccions que s'exposarien, la "interacció" que tindria l'equipament amb els barcelonins i com afectaria els treballadors dels museus. "Ens desperta més pors que il·lusions", resumeix el president de l'AMC, Joan Vicens Tarré. Des de l'entitat asseguren que la situació econòmica del sector cultural "ja toca os".

Mireia Massagué va assumir la direcció del Chillida Leku l'octubre del 2018 després d'haver dirigit el Gaudí Exhibition Center a Barcelona i d'haver treballat al TNC. La incorporació es va produir pocs mesos abans que el museu tornés a obrir les portes gràcies a l'acord de la família Chillida amb la galeria suïssa Hauser & Wirth. 

L'historiador de l'art, crític i museòleg Tomàs Llorens, l'impulsor i primer director de l'Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), ha mort als 84 anys. La seva trajectòria era àmpliament reconeguda en el món de l'art com a docent, investigador i gestor: després de fer néixer i dirigir l'IVAM (1986-1988) va ser director del Centre d'Art Reina Sofia (1988-1990) i assessor i conservador en cap de la col·lecció del Museu Thyssen-Bornemisza (1991-2005). Als 80 ja havia format part de la comissió que negociava perquè aquesta col·lecció privada es quedés a Espanya.

Era com un santuari. Per a Eduardo Chillida el museu a l'aire lliure que porta el seu nom, el Chillida Leku, a Hernani, era molt més que un lloc on guardar i mostrar les seves obres gegantines. "Era com el seu lloc en el món –diu el seu fill Luis–. A ell li agradava definir-se com un arbre, amb els peus a la seva terra i els braços oberts al món". Per això és tan especial que comencin un programa d'exposicions temporals i que ho facin amb una mostra d'Antoni Tàpies. Per a Luis Chillida, rebre a casa un altre artista significa "fer un pas endavant en el projecte museològic" en què es puguin generar relacions entre diferents visions de l'art i reprendre les relacions que el seu pare va mantenir sobretot amb els artistes de la seva galeria, la Maeght, com Alexander Calder, Georges Braque i Alberto Giacometti, i també amb la viuda de Kandinski, Nina. I Joan Miró, que va ser amic tant de Chillida com de Tàpies.

Garry Winogrand (Nova York 1928 - Tijuana 1984) deia que fotografiava el món per veure com quedava a les fotografies. I per la quantitat de fotos que va arribar a fer, és evident que tenia ganes de menjar-se'l. Quan va morir va deixar 2.500 carrets sense revelar i 4.100 sense passar a fulles de contacte. Winogrand és conegut per la seva voracitat, era un fotògraf compulsiu. Les 169 imatges que s'exposen a partir de demà al KBr de la Fundació Mapfre són un breu recorregut per tota la seva singular carrera, centrada en les dècades dels 60, 70 i 80 als Estats Units, que sempre va ser l'objectiu de la seva càmera. Els carrers de Nova York, Austin i Los Angeles, les persones que els transiten, les festes, els animals, els viatges per carretera, els polítics i les manifestacions d'una època convulsa apareixen en aquestes fotografies, però des d'una òptica molt personal: Winogrand no pretén documentar la realitat, sinó suggerir-ne noves lectures.

La pandèmia ha transformat una de les sèries més longeves i mítiques de la fotografia actual. Després de 45 anys ininterromputs retratant any rere any les germanes Brown totes juntes, Nicholas Nixon (Detroit, 1947) va haver de fer-los retrats per separat, via teleconferència, per culpa de la pandèmia. El resultat –desolador i, tot i així, magnífic– es pot veure al centre de fotografia KBr fins al 29 d'agost. Per primera vegada, la Fundació Mapfre exposa a Barcelona la sèrie més famosa d'aquest fotògraf, que va comprar per a la seva col·lecció des del 2007. Només deuen existir una desena d'aquestes sèries originals al món, i formen part dels principals museus internacionals. El conservador en cap de fotografia de la Fundació Mapfre, Carlos Gollonet, que té una relació molt pròxima amb Nixon, que li envia la imatge fins i tot abans de fer efectiva la compra, assegura que cada any espera el seu mail amb candeletes.

El pintor Jordi Alumà (Barcelona, 1924), conegut per les seves múltiples obres de temàtica esportiva, sobretot olímpica, ha mort aquest dimecres als 97 anys al Masnou (Maresme). Nascut a Barcelona el 1924, fill del també pintor i cartellista Josep Alumà, es va iniciar en la pintura el 1937 en plena Guerra Civil als tallers del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, al costat de l'escultor Felipe Coscolla.

Last hope és el títol de la instal·lació de l’artista japonesa Chiharu Shiota que es pot veure al Saló dels Miralls del Liceu fins al 27 de juliol. L’obra, inspirada en el record d’infantesa d’un piano cremat, està feta amb fils de cotó ignífug i partitures de Winterreise i serà l’escenari de dos únics concerts de Tareq Nazmi i Gerold Huber, que avui i demà a les 19 h interpretaran el cicle de lieds de Schubert.

El director del Macba sortint, Ferran Barenblit, que acabava el seu contracte el 31 d'agost, deixa la seva plaça per anar a fer de professor convidat a la Universitat de Michigan, a Ann Arbor, per al curs 2021-2022. S'incorpora de manera imminent al departament de llengües i literatures romàniques i al d’història de l’art i impartirà classes sobre art i política a Espanya des de la Transició. També desenvoluparà una recerca sobre el museu i les noves institucionalitats.  

Veïns del barri barceloní del Raval s'han mobilitzat aquest diumenge en contra de l'ampliació del Macba i han demanat que es repensi el projecte en un barri "molt dens i mancat d'espais públics i espais verds". La convocatòria de la Xarxa Veïnal del Raval ha reunit una quarantena de persones que han marcat al terra amb cinta els 908 metres quadrats d'espai públic que el barri perdrà en favor de l'ampliació del museu.

L'escultora i arquitecta Stella Rahola Matutes (Barcelona, 1980) ha guanyat aquest dissabte el Premi d'Escultura 2021 de la Fundació Vila Casas amb l’obra CO(NH2)2 (sèrie). La peça inclou una safata plena d'un conjunt de peces tubulars fetes amb el vidre que s'utilitza per fer components de laboratoris químics, totes elles descartades perquè tenen algun defecte de producció o estan esberlades. Segons el comunicat del premi, com que les arestes del vidre tallen, la peça evoca una "incòmoda fragilitat" i la idea de "desastre i advertència" davant "una catàstrofe ecològica conseqüència de les relacions de certes cultures amb la natura". El segon premi ha recaigut en Desaparèixer cap endins, de l'artista Anna Ill, una evocació sobre "la vulnerabilitat i la pèrdua" concretada en un vestit penjat d'un xerrac.