Les restriccions a la mobilitat durant la pandèmia del coronavirus van dificultar encara més les possibilitats de les persones sol·licitants d'asil per arribar a territori europeu. Ho descriu l'últim informe de l'Oficina Europea de Suport al Refugiat, que constata com el 2020 les peticions d'asil van caure un 32% arreu d'Europa si es compara amb l'any anterior. De manera general, gairebé 6 de cada 10 d'aquestes sol·licituds es van denegar però, en proporció, les negatives van ser menys que l'any anterior. Només sis països van augmentar el nombre de peticions rebutjades i entre aquests destaca particularment Espanya, que, malgrat rebre un 25% menys de sol·licituds, va negar-ne un 276% més que el 2019.

Afectacions psicològiques, violència sexual, intents de suïcidi i greus problemes de salut vinculats a les condicions de vida inhumanes posen en perill les vides de les persones retingudes als camps d'internament de Grècia. L'informe Creant la crisi a les fronteres europees de Metges Sense Fronteres (MSF) publicat aquest dijous insta els líders europeus i el govern grec "a assumir responsabilitats, reconèixer els danys causats i acabar amb una perillosa gestió". L'ONG conclou que "les polítiques migratòries de la Unió Europea posen en perill la salut, el benestar i la seguretat de les persones atrapades a les illes gregues".

L'agència europea de control de les fronteres, Frontex, que ja està en el punt de mira per presumpes incompliments dels drets humans en la participació d'expulsions col·lectives de persones migrants, també ha quedat en evidència després que el Tribunal de Comptes de la Unió Europea hagi auditat les seves activitats, anàlisis i informes. Segons aquest organisme, hi ha llacunes pel que fa a la informació sobre l'eficiència i els costos de les operacions de Frontex, de la mateixa manera que els estats tampoc proporcionen tota la informació que l'agència necessita.

Els pescadors de Belle Garden, a l'illa caribenya de Tobago, van veure un petit cayuco a la deriva a uns 6 quilòmetres de la costa. Quan s'hi van acostar, a dins hi van trobar 14 cadàvers en avançat estat de descomposició, tots d'homes, a més d'una calavera i restes d'esquelets. Això va ser el divendres 28 de maig, i la troballa va ser un misteri fins que, pocs dies després, la policia d'aquesta petita illa del Carib va determinar que la petita embarcació era de Mauritània, que es troba a l'extrem oposat de l'oceà Atlàntic. “En col·laboració amb l'Institut d'Afers Marins, hem sabut que el vaixell havia estat reportat com a robat a Mauritània", va explicar el cap de la policia de Tobago, William Nurse, que va comunicar que s'ha obert una investigació en aquell país. A més, un telèfon mòbil que es va trobar dins del petit vaixell també va resultar que "estava registrat a Mauritània".

La falta de suport públic, el desconeixement dels tràmits, feixucs, i la distància afegeixen encara més dolor a les famílies que han perdut fills o germans en l'intent d'arribar a Europa de manera irregular. Per això, l'ONG Caminando Fronteras ha publicat la primera Guia per a famílies víctimes de la frontera, amb què pretén ajudar-les a superar les traves institucionals per recuperar els cadàvers a les quals han de fer front en paral·lel amb el procés de dol.

L' agenda de la cimera europea d'aquesta setmana ha estat marcada pels imprevistos. Primer, el "segrest" de l'avió de Ryanair per part de les autoritats de Bielorússia i, després, la inclusió per part del primer ministre italià, Mario Draghi, d'un punt sobre el pacte migratori la mateixa setmana que es desencadenava la crisi de Ceuta. A petició de l'exbanquer, els líders de la Unió Europea debatran en la pròxima cimera del juny el pacte migratori, encallat des de fa anys per les reticències a la solidaritat compartida en l'acollida de migrants per part de diversos països de l'Est. Draghi, doncs, ha reobert un meló complicat i Espanya s'hi ha sumat tot i que amb un perfil més baix.

Un jove de 28 anys somali ha mort a la seva tenda al camp de refugiats de l'illa grega de Quios. Quan els guàrdies l'han trobat portava unes dotze hores mort i el seu cos estava envoltat de rates. Feia dies que els que vivien prop de la tenda alertaven horroritzats els treballadors del camp perquè veien rates i ratolins voltar per la zona. El jove encara no ha estat identificat. Aquest cas se suma a la llarga llista d'esdeveniments que posen de manifest les inhumanes condicions dels camps de detenció grecs.

El 20 d’octubre del 2020 al migdia una barca de pesca amb 197 refugiats a bord es va trobar enmig d’un fort temporal davant les costes de l’illa grega de Creta. Eren famílies de Síria, l’Iraq, Palestina i l’Afganistan que intentaven arribar a Itàlia per demanar asil: entre ells hi havia una quarantena de criatures. Després de tota una nit navegant, es van adonar que amb el temporal no ho aconseguirien: havien perdut l’aigua i el menjar i l’embarcació estava en molt mal estat. Van fer una trucada de socors directament al port de Creta i també a l’ONG Alarm Phone, que va documentar la seva posició i també va demanar ajuda en el seu nom. Però, segons consta a la denúncia presentada aquesta setmana davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, en lloc de rescatar-los els guardacostes grecs els van assaltar, els van apallissar, els van robar els mòbils i els diners que tenien, els van traslladar de tornada cap a Turquia i els van deixar abandonats a l’Egeu en bots salvavides sense motor perquè els guardacostes turcs els retornessin al punt de partida. No és el primer cop que es documenta aquesta pràctica a les aigües de Grècia, però sí que és el cas en què hi ha més gent afectada.

Quan es va conèixer l’avís d’embarcació en perill, l’Open Arms ni tan sols va po-der participar en l’estèril cerca de 10 hores empresa per l’Ocean Viking –la nau de salvament de l’ONG SOS Médi-terranée– i per diversos vaixells mercants per aca-bar navegant en un mar de cadàvers. Les autori-tats italianes –com les europees– no només van rebutjar anticipar-se a un potencial naufragi del qual van ser avisades amb prou antelació, sinó que a més es van assegurar de paralitzar l’Open Armsdesprés d’una estricta inspecció tècnica de 16 ho-res sotmesa als paràmetres del Memorandum de París, que, ras i curt, pretén eliminar les embarca-cions que no compleixen els estàndards de segu-retat. El resultat s’explicava ahir en les pàgines d’aquest diari: 130 morts en una pastera que nin-gú va voler rescatar. Aquestes inspeccions són una trava més per als vaixells de les ONG que intenten salvar vides al Me-diterrani. Durant dos dies, de fet, la inspecció rea-litzada per agents enviats des de Gènova fins al port de Pozzallo, a Sicília, va acabar trobant excuses per immobilitzar l’Open Arms. Bàsicament una llista de deficiències, moltes administratives i, per tant, re-batibles, que també incloïen errors tècnics fàcils i ràpids de resoldre. Però en la llei hi ha la trampa, i el termini de les autoritats italianes per revisar i tor-nar a certificar la seguretat de l’Open Arms és prou lax perquè, si no hi ha bona voluntat, la nau de res-cat quedi parada més temps del necessari. Sorprèn que a l’octubre una altra inspecció a càrrec de les au-toritats italianes donés resultats oposats. Va passar al port de Palerm i es va verificar que l’embarcació era idònia per continuar duent a terme tasques de salvament al Mediterrani. La Guàrdia Costanera italiana fins i tot va emetre un comunicat en què ex-pressava “satisfacció al constatar que l’administra-ció espanyola, amb un esperit de col·laboració i aco-llint la invitació d’Itàlia d’adaptar les embarcacions de les ONG als estàndards de seguretat i protecció del medi marí, ha pres iniciatives concretes i res-ponsables amb les normes internacionals”. Enca-ra que resulti temptador vincular el gir radical de les conclusions dels inspectors al processament de Matteo Salvini per segrest de persones, com a con-seqüència d’una denúncia imposada per l’ONG ca-talana després del bloqueig de l’Open Arms amb 147 rescatats a bord durant 21 dies per ordres de l’ales-hores ministre de l’Interior italià, és impossible de demostrar. A Pozzallo tot han sigut traves per a l’Open Arms que no semblen aplicar-se a la resta de vai-xells: des de les quarantenes fins als permisos per trepitjar terra ferma. Si no es tracta d’una cam-panya de persecució implacable que continua ero-sionant i criminalitzant la imatge de les ONG, s’hi assembla molt. La persecució administrativa és sagnant i impedeix una presència contínua al Me-diterrani que, com a mínim, evitaria alguns nau-fragis. Però Europa s’esforça més en impedir res-catar vides que en salvar-les.

La via de la regularització dels menors que arriben sols a Espanya no ha sigut mai fàcil, però els retards per aconseguir la documentació i l’enduriment de la llei d’estrangeria empenyen encara més a la marginalitat els que fan 18 anys. El Tribunal Suprem va modificar els tres reglaments que fan referència als menors tutelats i els exigeix uns criteris duríssims per renovar el permís de residència. En aquest carreró sense sortida es troben 1.490 menors migrants tutelats per la Generalitat, a través de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), i 4.000 joves més d'entre 18 i 23 anys que continua atenent en centres de protecció o bé oferint-los recursos formatius.

Almenys 130 persones van morir dijous en un naufragi en la ruta entre Líbia i Itàlia, al Mediterrani central, quan la barca inflable en què intentaven arribar a Europa es va enfonsar. Durant 48 hores, i enmig d'un temporal amb onades de fins a sis metres d'alçada, una ONG havia seguit l'embarcació i havia informat de la seva posició a les autoritats europees, però cap servei oficial de salvament marítim els va anar a socórrer. El vaixell humanitari Ocean Viking, de l'organització francesa SOS Mediterranée, immediatament es va llançar al rescat juntament amb tres vaixells mercants, però ja era massa tard i només van poder recuperar 13 cadàvers. I no es tenen notícies d'una altra pastera amb 42 persones a bord que va emetre l'útlim missatge ahir al migdia.

Fa uns dies, Dinamarca comunicava a un centenar de refugiats sirians que havien de tornar al seu país perquè ja és segur. Obligar-los a tornar a una Síria en guerra, en ruïnes i sota una dictadura que no oblida ni perdona sembla el penúltim gest d'inhumanitat europea, confirmació que els valors universals i les obligacions legals que un cop van sustentar la Unió i la van convertir en exemple de democràcies són ara un defecte a eliminar.

Open Arms ha aconseguit asseure al banc dels acusats ni més ni menys que l'exministre de l'Interior italià, l'ultradretà Matteo Salvini, per haver impedit el desembarcament de 147 nàufrags rescatats per l'ONG badalonina l'agost del 2019. La dramàtica espera de 19 dies davant les costes de Lampedusa dels migrants esgotats després de la terrible travessa al Mediterrani central i tota la tripulació acabarà als tribunals. Així ho ha decidit aquest dissabte un jutge de Palerm, a petició de la Fiscalia, que ha processat l'actual senador pel delicte de segrest. La decisió no és menor perquè obre la porta a responsabilitats penals per la política de ports tancats que el líder de la Lliga va imposar des del Viminale.

Un equip de l’ARA ha viatjat al Senegal, un país marcat pel desig de milers de joves d’arribar a Europa a través de les illes Canàries, encara que això signifiqui jugar-se la vida travessant l’Atlàntic. Les conseqüències econòmiques de la pandèmia i altres causes de fons, com l’explotació de la pesca per part de grans empreses estrangeres o la manca d’oportunitats laborals, expliquen l’increment d’embarcacions que en els últims mesos han emprès el viatge cap a Espanya. En aquesta sèrie de reportatges, formada per tres capítols i una fotogaleria, en trobareu tots els detalls.

La batalla judicial haurà durat anys, però per a l’agricultor més cèlebre de França, Cédric Herrou, ha valgut la pena. L'activista havia estat condemnat l’agost del 2017 a quatre mesos de presó amb suspensió de pena per haver acompanyat uns 200 migrants, majoritàriament sudanesos –però també eritreus, txadians i etíops–, des la frontera italiana fins al seu domicili, a la vall del Roia, la regió muntanyenca que uneix Niça (a França) amb el Piemont italià.

L'administració de Joe Biden ha detingut més de 170.000 migrants a la frontera sud-oest del país aquest mes de març, la xifra més alta de qualsevol mes durant els últims quinze anys i gairebé un 70% més que al febrer. Milers de nens s'amunteguen als centres de detenció i els agents fronterers alliberen cada cop més famílies migrants cap als Estats Units, segons documents governamentals obtinguts pel New York Times.

L’èxode veneçolà fa temps que pressiona les fronteres llatinoamericanes, però ara la crisi econòmica global del covid-19 ha posat en alerta els principals països de destinació, assolats també pels efectes del virus. Un dels punts calents actuals és la frontera entre el nord de Xile i Bolívia. Colchane, un poblat d’uns 1.500 habitants d’origen aimara i que amb prou feines compta amb serveis bàsics les 24 hores, s’ha convertit en la porta d’entrada de milers de persones procedents, majoritàriament, de Veneçuela i, en menys proporció, de Colòmbia. Hi arriben després de setmanes o mesos de viatge i d’una travessa de més de 5.000 quilòmetres per quatre països: Colòmbia, el Perú, Bolívia i Xile. Molts paguen a traficants per creuar l’altiplà bolivià, desafien temperatures extremes, gana, set i el mal d’altura. 

xcv

Les tripulacions dels vaixells pesquers de bandera tunisiana assistien a l’espectacle amb curiositat i fascinació. Una llanxa ràpida amb tres persones a bord s’acostava a la barcassa i començava a repartir armilles de seguretat i mascaretes abans d’avisar per ràdio l’Open Arms, que posava rumb immediat a la localització per facilitar el rescat. Després de tranquil·litzar els passatgers, que cridaven intentant fer-se sentir entre les ones, esperaven que el vaixell de l’ONG s’acostés per procedir a embarcar-los, curosament i un per un, primer a les llanxes i després a la coberta del vaixell, on una desena de mariners i voluntaris equipats amb EPIs els identificaven, els assignaven un número i els donaven aigua, aliments i una manta. I així, tres vegades en tres dies, tres operacions que van salvar d’un naufragi probable 219 persones, enfosquides per desenes d’avisos d’embarcacions en perill que no van tenir tanta sort perquè mai no van ser trobades o perquè els guardacostes libis es van avançar per retornar els seus tripulants al punt de sortida.

Al crit de “Papers per a tothom” la tarda del 7 de març del 2001 es posava fi a 47 dies de tancada de més de 700 migrants en una desena d’esglésies de Barcelona. L’èxit de l’acció, encara recordada com una victòria de la lluita col·lectiva al carrer, es va traduir en una sorprenent negociació que es va segellar amb l’acord de l’endemà –aquest dilluns fa 20 anys– per a la regularització de gairebé tots els tancats. Mesos més tard, l’executiu espanyol ampliava els termes del pacte i va accedir a revisar els expedients que s’havien quedat fora del procés de regularització extraordinari del 2000, cosa que va permetre que milers de persones obtinguessin la residència legal.