Biografia des del 23-F

1981, Tejero intenta un Cop d’Estat de pa sucat amb oli. 1982, Joan Pau II visita Montserrat i cau el diluvi universal. 1983, TV3 comença les emissions la vigília de la Diada. 1984, en Xesco Boix es lleva la vida. 1985, “Hem fet el cim” de l’Everest. 1986, es posa en marxa la central nuclear d’Ascó II. 1987, l’atemptat d’Hipercor. 1988, Núñez fitxa Cruyff com a entrenador. 1989, tiren a terra el Mur de Berlín. No cau sol. 1990, es funda la Universitat Pompeu Fabra. 1991, el Club Super3 surt de l’ou. 1992, els Jocs Olímpics posen Barcelona al mapa del món. 1993, Universal estrena Parc Juràssic i La llista de Schindler. 1994, les flames devoren el Liceu. 1995, s’inaugura Port Aventura i les cues pel Dragon Khan. 1996, l’amant de Miterrand va al seu enterrament. 1997, Flotats inaugura el Teatre Nacional. 1998, el gran incendi a la Catalunya central. 1999, canviem totes les pessetes per euros. 2000, una Lliga per al Deportivo, una Copa per a l’Espanyol, una Champions per al Madrid. 2001, l’atac a les Torres Bessones. Tampoc no cauen soles. 2002, tenim, gràcies a Joan Solà, la gramàtica nova. 2003, eutanàsia per al floquet de neu. 2004, Atocha, la massacre de març. 2005, s’esfondra el Carmel. 2006, el Congrés Mundial de Telefonia torna a posar Barcelona al mapa. 2007, la gran apagada dura quatre dies. 2008, l’AVE ens estalvia el pont aeri. 2009, Obama arriba a la Casa Blanca. 2010, Iniesta regala un Mundial a Espanya. 2011, la quarta Champions del Barça. 2012, la manifestació de dos milions de persones per un “Nou estat d’Europa”. 2013, Anna Lizaran abaixa el teló. 2014, el no guanya el referèndum sobre la independència d’Escòcia. 2015. l’avió de Germanwings. 2016, una infanta d’Espanya al banc dels acusats. 2017, l’atemptat a la Rambla i a Cambrils. 2018, Quim Monzó Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. 2019, el judici del Procés dura vuit mesos, la sentència durarà anys. 2020, la pandèmia del segle. 

]]> Es veu que els aires de febrer són propicis als cops de timó, amb què els qui volen que no canviï mai res intenten redreçar situacions que els semblen arriscades. El 23-F del 1981, fent servir Tejero com a espantall, el règim va tancar i fer recular la Transició amb un eficaç cop de timó. El 23-F del 2021, Pedro Sánchez, fent servir Vox com a espantall (que ell mateix ha ajudat a fer gros), ha començat a insinuar un altre cop de timó per tancar les expectatives creades amb els seus pactes d’investidura. Sánchez té un visió mercantil de la política. Necessita suports externs per governar. I sempre els va a  buscar on li surten més bé de preu. Primer, arracona contra les cordes els futurs socis, per fer-los abaixar el preu. I després els paga el suport a crèdit, a base de promeses i d’expectatives. Quan ha de tornar els crèdits, s’escaqueja. Ara hauria de complir les promeses als seus socis d’investidura. Però ha aconseguit que el preu del suport del PP, enfonsat a les eleccions catalanes, surti baratíssim. Doncs el cop de timó seria anar substituint els socis actuals, sense pagar el que els deu, pels grans pactes amb el PP. Per no canviar mai res i continuar manant.  És el que es respirava aquest 23-F, quaranta anys després de l’altre.

]]>

El Congrés de Diputats, escenari principal del cop d'estat del 23-F del 1981, va acollir aquest dimarts l'acte que recordava el quarantè aniversari de la rebel·lió militar que va posar en perill la fràgil democràcia espanyola sorgida de la Transició i que molt probablement la va condicionar. El rei, Felip VI, va aprofitar l'acte per lloar "la fermesa i autoritat" del seu pare, Joan Carles I, que va fonamentar la legitimitat del sistema monàrquic en la seva intervenció aquella nit per aturar els colpistes. Quatre dècades després, però, encara hi ha moltes zones d'ombra sobre aquells fets i, en concret, sobre el paper del monarca.

]]>

Després de mesos de silenci sobre el seu pare, amb qui va marcar distàncies demanant-li que se n'anés d'Espanya, Felip VI l'ha tornat a esmentar aquest dimarts al Congrés. I amb un missatge de lloança després de la fuga a Abu Dhabi, assetjat pels escàndols de corrupció. Ho ha fet durant l'acte pels quaranta anys del 23-F al Congrés, criticat des de l'independentisme i el PNB –que han plantat el cap d'estat– per tractar-se de la commemoració d'un cop d'estat, encara que fos fallit. L'actual monarca ha recordat com va ser testimoni el 23-F com a nen d'un "episodi històric", en què "la fermesa i autoritat" del seu pare "van ser determinants per a la defensa i el triomf de la democràcia".

]]>

Quaranta anys després, el cop d’estat frustrat del 23 de febrer de 1981 significa ben poc per a les noves generacions, mentre que bona part dels qui el van viure han passat de considerar-lo la prova de la consolidació democràtica d’Espanya i de Joan Carles I com el seu màxim garant a un episodi de Cuarto milenio, font inesgotable d’opacitats i aliment de teories conspiradores. És així, en bona mesura, perquè la imatge del rei emèrit en els darrers temps ha obert la porta a una revisió de la seva actuació passada en clau negativa. Encara que en essència, com va dir Javier Cercas, autor d’Anatomia d’un instant (Random House Mondadori), “l’enigma del 23-F és que no hi ha enigma”, més aviat “zones d’ombra”.

]]>

Quan a finals de juny el Congrés donava via lliure a tramitar la reforma de la llei sobre secrets oficials, naixia un bri d’esperança per als historiadors que fa temps que topen amb el mur dels documents classificats per investigar episodis foscos com el 23-F. Era la quarta vegada que s’intentava obrir el meló per modificar aquesta llei franquista i la quarta vegada que ha quedat aturada. Mig any després, la normativa continua estancada en el tràmit d’esmenes perquè s’ha anat ampliant el termini setmana rere setmana. Una maniobra que els impulsors de la reforma, el PNB, temen que serveixi perquè la norma torni a quedar guardada en un calaix.

]]>