Sirat ha triomfat a la gran nit del cinema català. El film d'Oliver Laxe ha guanyat vuit premis Gaudí en una nit en què també s'han premiat, entre d'altres, Frontera i Sorda. La gala, que ha tingut una conducció coral formada per cinc dones –Nora Navas, Maria Molins, Laura Weissmahr, Carla Quílez i Maria Arnal–, ha deixat moments per al record.

Aquest dissabte s'ha celebrat la 17a edició dels premis Gaudí. Des de l'ARA recopilem els millors moments de la gala i la catifa per on s'han passejat els famosos. Us fem cinc cèntims del més destacat de la cerimònia.

El cinema català ha tornat a celebrar la gala anual dels premis Gaudí. Ho ha fet en l’entorn precari de cada any: batallant per apujar el migrat nombre d’espectadors, menystingut per algunes plataformes, amb el doblatge en català percebut encara com a estrany per una part molt important dels espectadors i amb les còpies dels films tan amagades que trobar-les sembla una gimcana en horaris clandestins només aptes per a militants.

La gala va començar amb el duet Oye Polo pensant quina roba es posarien per presentar la gala. Tant feminisme per acabar recorrent als tòpics de tota la vida. Ana Polo i Maria Rovira funcionen sens dubte amb una sintonia gairebé mil·limètrica que demana molta concentració, però el guió, el plantejament de triturar les frases per repartir-se-les i l’execució eren tan artificiosos que gairebé se sentia el so del teclat de l’ordinador i es perdia tota l’espontaneïtat. El text estava més pensat per ser recitat a tota velocitat que per comunicar bé. Una cosa és un pòdcast i una altra una cerimònia televisada en què, a més, s’hi afegeixen problemes amb la sonoritat de l’espai. El públic, en molts casos, no sabia ni quan havia d’aplaudir. Els seus esquetxos humorístics justejaven, no sorprenien, buscaven més l’acudit que el joc audiovisual. I el resultat va derivar en una gala amb molta reivindicació però molt poca emoció. Yolanda Sey sí que va trobar més l’equilibri entre la reclamació i l’eloqüència. Les actrius Maria Molins i Mercè Pons van ser la nota esporàdica de sentiment i potència interpretativa en l’homenatge a Ventura Pons. El discurs de la directora de l’Acadèmia, Judith Colell, va arrencar passant llista a la sala, aliena a la transcendència que hauria de tenir el moment. I si es volen reivindicar les pioneres i la veterania femenina del gremi potser cal fer-ho com es mereixen, i no com una improvisació, que per a això hi havia tres hores i mitja de cerimònia, que es van acabar fent massa llargues. Les actuacions musicals van ser desconcertants, pobres, encabides sense intenció de jugar amb el relat cinematogràfic ni teixir-se amb la narrativa de la gala. Cap voluntat de crear una atmosfera i que tot tingués un sentit més unitari. Programar-les després de les pauses de publicitat va ser un desastre. Guillem Gisbert va acabar cantant enmig del caos i, en el súmmum de la poca sensibilitat, l’homenatge als difunts va quedar desposseït d’emoció, amb el públic passejant-se per la sala i fent tertúlia.

Quan es reivindica la necessitat de donar suport al cinema des de les institucions, una idea que sempre es repeteix és que l’audiovisual és imprescindible per construir l’imaginari d’un país. Sense històries pròpies, un poble no es pot explicar a si mateix i al món. És legítim preguntar-se, per tant, quines històries explica el cinema català i des de quin punt de vista. Partint de les pel·lícules nominades als Gaudí premis la gala dels quals se celebra aquest diumenge, una selecció no exhaustiva però sí representativa –i triada pel mateix sector–, quines serien les preocupacions dels cineastes i quins els punts cecs del cinema català? Quines històries s'expliquen i quines no?

Ni La societat de la neu ni Creatura ni 20.000 especies de abejas: la pel·lícula catalana més premiada de l’any és una cinta independent de terror fosca i macabra fins a dir prou, rodada en deu dies i amb quatre duros en un pis de Terrassa. Des de l'estrena a finals del 2022 al Festival de Tallinn (Estònia), La mesita del comedor ja ha guanyat 29 premis en els 31 festivals en què ha participat, la majoria especialitzats en terror. A casa nostra, les coses no li han anat tan bé: el Festival de Sitges la va rebutjar, els distribuïdors no la van voler i l’estrena, petita i amb sessions limitades a Barcelona, Terrassa i Lleida, la van haver d’organitzar els responsables de la pel·lícula. "I de moment no tenim plataformes tampoc –explica Caye Casas, el director del film–. Espanya és el país del món on més difícil és veure la pel·lícula. A Mèxic, en canvi, és al cinema més important de la capital, la Cineteca Nacional, i estem en converses amb una productora d’allà per veure si se'n fa un remake mexicà dirigit per mi". Als Gaudí no està nominada en cap categoria i als Goya tampoc.

Rosa Vergés (Barcelona, 1955) es va convertir en directora en una època en què no hi havia dones directores a Catalunya, i quan es va dedicar a la formació va obrir camí des de l'Escac a una nova generació de cineastes. El cinema català li devia un homenatge i el tindrà aquest diumenge a la gala dels Gaudí.

Quinze anys després del seu naixement, els Gaudí van viure ahir el seu particular despertar sexual. Creatura, la pel·lícula d’Elena Martín sobre la lluita d’una dona per experimentar una sexualitat sense repressió ni frustracions, va triomfar en la 16a edició dels Gaudí. Els sis premis guanyats, que inclouen els decisius de millor pel·lícula i direcció, assenyalen la victòria del segon llarg de Martín en uns premis, tanmateix, molt repartits: Saben aquell es va endur set Gaudís, entre els quals millor actriu i millor actor (David Verdaguer i Carolina Yuste), 20.000 espècies d’abelles tres, i també van rascar premi Upon entry, Un amor, La contadora de películas, El mestre que va prometre el mar i les dues pel·lícules nominades a l’Oscar: Robot dreams i La societat de la neu.

La indagació en els clarobscurs de la sexualitat femenina de Creatura, d'Elena Martín, suma quinze nominacions als premis Gaudí, que celebraran la 16a edició el 4 de febrer al Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB), l'auditori del Fòrum. La pel·lícula de Martín, la tercera amb més nominacions en la història dels Gaudi (per darrere només d'Incerta glòria i Eva), lidera la cursa dels premis juntament amb el biopic sobre l'humorista Eugenio Saben aquell, de David Trueba, amb tretze Els altres títols més nominats d'aquesta edició són el drama sobre la transsexualitat d'Estíbaliz Urresola 20.000 especies de abejas (nou nominacions) i el film d'Isabel Coixet Un amor (vuit).

Ja ho anticipava Emma Chamberlain, influencer i presentadora del podcast Anything Goes, al seu episodi sobre les prediccions estilístiques per a aquest 2023: el minimalisme retorna a les catifes vermelles. Així se n'ha fet ressò la dels premis Gaudí en la seva 15a edició, on actors, actrius i personalitats del sector han desfilat amb modelets en què primava l'elegància i la comoditat. El MNAC ha sigut l’escenari escollit per celebrar una gala que, després de dos anys de celebració continguda, ha recuperat el ritme de sempre. El record a Agustí Villaronga, director de pel·lícules com Pa negre o Incerta glòria, mort la matinada prèvia a la gala dels premis Gaudí, ha planat tant a la gala com a la catifa vermella amb el predomini del color negre. 

En el sector cultural català hi ha molt de talent. Hi ha professionals molt preparats, hi ha individualitats molt potents que destaquen i hi ha una munió de creadors i creadores interessants que van tenint petites ajudes que els permeten sobreviure però poques vegades arribar a sobresortir amb força en el context internacional, o ni tan sols l'intern. En gairebé tots els sectors falta ambició. I quan algú en té, massa sovint se’l mira de reüll, no fos cas que s’endugués el tall de pastís que altres consideren seu. Potser és una estratègia, però és equivocada, perquè un èxit sol servir de trencagel per permetre que darrere seu circulin altres creadors.

Tot a punt perquè la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) aculli la quinzena entrega dels premis Gaudí. Aquest diumenge, a partir de les deu de la nit, tindrà lloc la nit del cinema català, una cerimònia que enguany serà conduïda per l'actriu Llum Barrera. L'ARA oferirà des de les vuit del vespre una cobertura en directe amb els periodistes Laura Serra i Xavi Serra, des de la catifa vermella fins al lliurament de cada guardó.

Diumenge al vespre se celebra la gala dels Gaudí. Aquí trobareu les pel·lícules favorites d'aquesta edició. Quina creus que serà la gran triomfadora de la nit? Vota i digues la teva.

Ni l’amenaça de pluja, que tenyia Barcelona d’un desmoralitzador color gris ratolí, ni el retorn del fred hivernal van aconseguir apagar les bones vibracions que es respiraven a la catifa vermella de la 14a edició dels premis Gaudí, celebrada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Després dels ànims pansits per la pandèmia, s’acumulaven les ganes d’apujar la moral, i així ho va fer una rua esglaonada dels artistes més (re)coneguts del cinema català. L’atac de Rússia a Ucraïna també va marcar un tret estilístic que unificava la majoria dels presents: un llaç blanc a les solapes com a símbol per la pau.

Nova junta de l’Acadèmia, nous aires i nou emplaçament dels Premis Gaudí: el MNAC en lloc de l’auditori del Fòrum dels últims temps. Judith Colell, la presidenta, m’explica els nous aires en plena Sala Oval una estona abans que comenci el xou: “Volíem trencar la paret entre l’escenari i la professió, ser més a prop, fer-ho més càlid. I també dialogar amb les altres arts”. La música, concreta, serà molt important a la cerimònia i per pura casualitat ara al MNAC hi ha una exposició fabulosa de Gaudí. L’escenari central i circular queda realment bé i la disposició del públic amb taules, tipus Globus d’Or, fa molt bon efecte.