La primera llei que el Parlament va aprovar el 1980, amb l'autogovern recuperat, va ser per declarar l'11 de setembre "festa nacional de Catalunya". Aquella decisió va rebre el suport unànime de la cambra catalana, també de la conservadora UCD, i des de llavors ni Aliança Popular ni el Partit Popular, després de la seva refundació, no van qüestionar mai que la Diada fos per commemorar la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques en la Guerra de Successió, que va comportar la pèrdua de les lleis, llibertats i institucions pròpies, amb una assimilació a les de Castella, a més de la seva llengua i costums. Tot es va trencar dos anys abans del Procés, quan el 2010 ja es veia un ambient reivindicatiu que els populars no creien que fos "de tots els catalans". Tres anys després, el PP es va apartar dels actes de la Generalitat. Aquest any s'ha ratificat en una autoexclusió que fa més d'una dècada que dura i que, segons ha explicat el partit aquest divendres, durarà en tota l'era Salvador Illa, almenys mentre continuïn les seves aliances amb independentistes. D'aquesta manera, els populars se situen al costat de Vox en un aïllament en què fins fa pocs anys també se situava Ciutadans.

Si la Diada es mesura en milers de manifestants, l’independentisme d’avui no pot competir amb el de fa deu anys, però això ja ho sabíem. Aquelles Diades milionàries pertanyen al passat i no tornaran durant una bona temporada. Només cal recordar de quin partit és avui el president de la Generalitat. Per tant, la xifra de persones que van sortir al carrer és directament proporcional a la confiança que els inspiren les estratègies i els lideratges d’Esquerra, Junts i la CUP (amb influència dissuasiva de la pluja, que al matí a Barcelona va tenir forma d’aiguat). En el fons d’aquesta actitud hi ha un raonament indiscutible: si quan van sortir dos milions de persones a omplir tota la Gran Via i tota la Diagonal, tota aquella acumulació de força no va servir per fer el pols a l’estat espanyol amb més garanties d’èxit, sortir avui o no sortir no farà la diferència. Però això, insisteixo, ja ho sabíem.

Hi ha hagut un element durant aquest Onze de Setembre que ha unit els actes institucionals de primera hora del matí a l’ofrena a Rafael Casanova –amb el lideratge del govern del PSC– i la manifestació independentista de l’ANC de la tarda —molt menys multitudinària—. Un fil conductor que feia temps que no operava de forma tan evident entre el catalanisme i l’independentisme: la defensa del català. La llengua ha estat la principal protagonista de la jornada –segurament el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en té part de responsabilitat– i el principal punt de trobada dels actors polítics. La realitat s’ha girat com un mitjó en una dècada, tenint en compte que la salut del català va ser un tema relegat durant el Procés. Fins i tot dins l’independentisme hi va haver qui va començar a utilitzar el castellà sovint per seduir suposadament nous electorats. I dins dels contraris a la independència també es va disparar una competència electoral per qui era més bilingüe (cosa que encara dura entre el PP i l’extrema dreta de Vox).

Lluny queden les Diades de les manifestacions independentistes massives, aquelles que acabaven marcant el curs polític i generant un punt d'inflexió en el paradigma català i també estatal. Catalunya s'ha situat des de fa almenys un any i mig –quan l'independentisme va perdre el govern de la Generalitat després de les eleccions del 12-M– en el post-Procés i la Diada d'aquest any ho certifica. Ara bé, tot i que és cert que la mobilització d'aquest Onze de Setembre ha tingut encara menys participació –unes 41.500 persones entre Barcelona, Girona i Tortosa– que fa un any –70.000 a tot Catalunya–, els carrers continuen omplint-se d'incondicionals que evidencien que el moviment no ha desaparegut. No té el poder institucional que ostentava fins fa un any, amb la Generalitat com a màxim exponent, però els partits independentistes continuen condicionant les legislatures catalana i estatal. De fet, en tenen la clau. I com passava abans del 2010, quan el Procés tot just arrencava, ara ja no marca l'agenda política el camí cap a un estat propi, sinó qüestions del dia a dia però que també vertebren una nació. El català n'és l'exemple més clar i s'ha convertit en punta de llança aquesta Diada.

Abans de començar a escriure aquesta crònica, guixo totes les analogies que he anat apuntant al llarg del dia entre la pluja i l'estat d'ànim de l'independentisme, i que consti que ha caigut tanta aigua i m'he passat tanta estona aixoplugat sota paradetes de formatges artesans autocentrats i iniciatives solidàries amb consciència nacional que n'havia apuntat moltes. He hagut d'afrontar aquesta Diada sense paraigua perquè, com tants altres amb qui creuaré mirades emprenyades d'empatia, pertanyo a una fornada d'idiotes que prefereixen refiar-se de la pantalla del mòbil que dels seus ulls.

El cel de l’11 de setembre a Barcelona, no per centralista sinó perquè és on visc i el que tinc sobre el meu cap, dibuixava des de bon matí l’estat d’ànim amb què tanta gent afrontava una nova Diada. O Díada, segons el govern espanyol. Un cel gris, amb estones de sol; una pluja intensa, amb estones de plugim. Els dies de les grans manifestacions independentistes queden lluny en el temps i la nostàlgia s’activa amb facilitat. En tots dos sentits. Els carrers pertanyen a la repressió de l’Estat i a la incapacitat política d’uns líders que tenien la gent però no tenien les eines. Vam guanyar uns dies valuosos per al record però estèrils per al present. Els retrets no fan avançar res, de fet, trenquen les relacions i dificulten qualsevol reconciliació. Els personalismes no porten res de bo a un moviment col·lectiu que no necessita màrtirs sinó estratègies encertades. No ho dic com si fos fàcil. Ni com si la condició humana no ens llancés constantment sobre tot tipus d’obstacles. Però abans tampoc ens crèiem que fos senzill mobilitzar dos milions de persones i les persones van sortir a moure els fonaments d’una estructura política que continua marcant-nos el camí cap a la dissolució. Fa temps que hi ha núvols l’11 de setembre i que les tardors han deixat de ser calentes.

És un mal auguri que, al costat de la minvant participació –41.500 manifestants a tot Catalunya, segons xifres oficials–, un dels fets diferencials de la Diada d’aquest any hagi girat entorn de la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, que aplaudida o xiulada ha aconseguit la quota de protagonisme que volia. I encara sort de la pluja que ho ha aigualit tot. L’amenaça de la ultradreta és, sens dubte, un neguit gens menor, tant a Catalunya com a Espanya i a tot Europa. Però precisament perquè resulta inquietant, no es pot ignorar ni se li poden donar ales.

El moviment independentista va perdent un llençol a cada bugada. Després de deixar escapar la majoria absoluta al Parlament, el desencís també passa factura al carrer. L’independentisme ha tornat a treure milers de persones al carrer per la Diada, però el desànim per la paràlisi del Procés s'ha traduït en una baixada de la participació. Si l’any passat 60.000 persones es van manifestar pel centre de Barcelona, aquest any eren la meitat, uns 28.000 segons la Guàrdia Urbana. L'ANC ha xifrat en 100.000 persones els assistents a les marxes de Barcelona, Girona i Tortosa i ha ressaltat que el mal temps també podria haver influït en la reculada de la mobilització. Sigui com sigui, l'independentisme passa per un moment complex.

Un dia després de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra el decret que blindava el català a l'escola, la defensa de la llengua ha centrat els missatges dels partits i les entitats per la Diada en la tradicional ofrena al monument de Rafael Casanova. Ara bé, el govern de Salvador Illa ha evitat referir-se a la polèmica resolució —que ja ha anunciat que recorrerà— i ha optat per encomanar-se al "seny" i "l'ambició" amb què creu que cal conduir Catalunya. Així ho ha traslladat la portaveu del Govern i consellera de Territori, Sílvia Paneque, després de l'ofrena, que ha transcorregut amb normalitat fins que un xàfec ha obligat a aturar les declaracions als mitjans. Malgrat això, l'acte ha seguit sota la pluja (fins i tot hi han actuat castellers) i ha permès a les entitats deixar les corones als peus del monument.

Us proposem un seguiment gràfic de la Diada Nacional de Catalunya 2025. Comencem a primera hora del matí amb l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova, en què participen les autoritats i entitats. Durant tota la jornada, seguirem concentracions i altres celebracions oficials. Les tres manifestacions simultànies a Barcelona, Tortosa i Girona, convocades per les principals entitats independentistes, se celebraran a les 17.14 h, i després hi haurà l'acte institucional al Teatre Nacional de Catalunya, seguit dels concerts al passeig de Lluís Companys.

Hi ha vegades que els dies semblen anys i d’altres que els anys semblen dies.

La Diada Nacional d'aquest 2025 arriba en un context català, espanyol, europeu i global de gran incertesa. El món s'ha tornat més imprevisible i insegur. Les democràcies occidentals trontollen, i en especial i de forma molt preocupant la dels Estats Units. Molt més a tocar només cal mirar el desconcert –per no dir desgovern– de la veïna França, que també afronta un endeutament cada cop més greu. O les dificultats econòmiques d'Alemanya, on el nou canceller encara ha de demostrar el seu lideratge polític, tant a escala interior com europea.

Si fa una dècada, l’Onze de Setembre previ a les eleccions anomenades plebiscitàries, haguessin explicat als líders del Procés com acabaria la pel·lícula que tot just començaven a protagonitzar, probablement s’haurien pensat dues vegades si encetar aquell full de ruta. No sabrem mai si, en cas que la màquina del temps els hagués permès veure la Catalunya del 2025, haurien pres les mateixes decisions que van marcar el 16, el 17, el 18, el 19... La realitat del Principat, deu anys després, és ben diferent de la que es perfilava fa una dècada: la majoria absoluta independentista que Junts pel Sí i la CUP van acariciar en aquelles eleccions del 27 de setembre del 2015 no té res a veure amb la composició de la cambra catalana actual. Ara no hi ha majoria sobiranista al Parlament i fa un any del govern de Salvador Illa, que ha tret el PSC de les seves hores més baixes per ocupar el poder a les principals institucions del país, des del Palau de la Generalitat –per primer cop en solitari– fins a l’Ajuntament de Barcelona. Queda lluny el que va deixar anar Gabriel Rufián a Madrid (“en divuit mesos deixaré el meu escó” per tornar a la República Catalana) ara que Junts i Esquerra tenen la clau de la governabilitat a Espanya. És més: ara que els dos principals partits independentistes s’han convertit en un nou motor de reforma de l’Estat de la mà del PSOE i Sumar. Un marc de joc polític que s’assembla molt més als primers anys de peix al cove de Jordi Pujol que a l’intent de reformar l’Estatut de Pasqual Maragall i al que va venir després.

Superat el primer any de legislatura, Salvador Illa encara la seva segona Diada i el seu segon any com a president de la Generalitat amb diverses carpetes sobre la taula pendents de resoldre's. Sense anar més lluny, el nou finançament pactat amb Esquerra, que a hores d'ara està encallat. Dels avenços que hi hagi en aquesta qüestió en depenen els pròxims pressupostos de la Generalitat i, de retruc, la salut de la legislatura catalana (i estatal). Per això, no és innocu que Illa hagi volgut que un dels missatges del seu discurs institucional d'aquest Onze de Setembre hagi estat per reivindicar l'autogovern català, però també el "desplegament" de les competències que li "pertoquen" a Catalunya. "Catalunya vol exercir el seu autogovern amb els recursos que li pertoquen per millorar la vida dels catalans i les catalanes, per contribuir a la prosperitat compartida amb la resta d'Espanya i per ajudar a garantir l'autonomia estratègica d'Europa", ha defensat. Els socialistes catalans defensen, entre d'altres, aplicar el principi d'ordinalitat, una qüestió que el govern espanyol no ha assumit.

La reunió entre el president de la Generalitat, Salvador Illa, i l’expresident de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha marcat un abans i un després en la relació entre dos mons, el del constitucionalisme i el de l’independentisme, enfrontats (o si més no, ben separats) des del 2017. Si la trobada entre tots dos líders suposarà o no un canvi en les relacions entre socialistes i juntaires està per veure, però el que sí que sembla anunciar és una reconciliació entre dos espais que, fins al Procés, havien convergit en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalanes dins del catalanisme polític. Aquesta imatge d’unitat és la que s’ha viscut aquest dimecres, vigília de la Diada Nacional de Catalunya, a l’acte solemne d’hissada de la senyera al Parlament. També a la recepció posterior, amb més de 400 convidats, una tradició que enguany recupera la cambra catalana i que es va celebrar entre el 1980 i el 2008.

Aliança Catalana ha pogut fer l'ofrena floral al Fossar de les Moreres per primer cop sense incidents. Si l'any passat l'esquerra independentista va rebentar l'acte del partit d'extrema dreta quan un centenar de joves antifeixistes van irrompre entre crits i insults, aquest any l'acte s'ha fet sense cap aldarull. Els Mossos d'Esquadra han situat agents antiavalots a tots els accessos i han barrat el pas a la quarantena de membres d'Arran que volien accedir al Fossar. Els joves antifeixistes només han pogut desplegar una pancarta al passeig del Born que deia "Al Fossar de les Moreres enterrem els traïdors, tombem l'extrema dreta" mentre l'acte es desenvolupava amb total normalitat.

Des del segle XIX Catalunya ha optat per articular-se mitjançant un model territorial que ha oscil·lat entre el particularisme, el federalisme i l’independentisme. Els dos primers connectats amb Madrid; i el darrer, per raons òbvies, de caràcter unilateral. El pòsit d’aquests tres enfocaments i les respostes corresponents són el que, en part, ha donat forma a l’entramat institucional espanyol. Grosso modo, la segona part del segle XX i el primer quart del XXI podem convenir que Catalunya ha complert sobradament les funcions modernitzadores i, sobretot, democratitzadores, amb el capteniment de grans homes i dones, ja fos des del carrer, les fàbriques o les institucions. Ara bé, davant del panorama polític local i internacional resulta legítim preguntar-se si és un paper esgotat o si, tal com sovint sosté el president Illa, Catalunya encara té molt a aportar al conjunt d’Espanya.

Arxivat ja el cicle independentista, la política a Catalunya ha agafat més el to de la gestió que de la reivindicació. I, tanmateix, en aquest marc de normalitat que algú podria definir com a avorrida, a Catalunya passen coses que són més que rellevants per al conjunt d’Espanya.

Sílvia Orriols serà a la manifestació de la Diada a Barcelona. La líder d'Aliança Catalana no hi havia assistit des que va assolir l'alcaldia de Ripoll i posteriorment va ser escollida diputada al Parlament. Aquest any, però, ha decidit baixar a la capital catalana, segons han confirmat fonts de la formació a l'ARA, tot i que tant l'ANC com Òmnium, els principals organitzadors de la mobilització, s'han desmarcat de la formació pels seus postulats xenòfobs.