María Angustias Salmerón és una de les veus més lúcides sobre l’impacte dels mitjans digitals en el desenvolupament infantil. Pediatra especialitzada en salut digital, defensa la necessitat d'una regulació urgent perquè ens afecta a tots. Després de la seva participació en un debat sobre benestar digital i menors que es va celebrar al Palau Macaya de la Fundació ”la Caixa”, María Angustias Salmerón parla de recuperar les relacions socials davant un ecosistema digital cada vegada "més complex" i reclama "una tecnologia que sumi, que eduqui, que protegeixi i que estigui de veritat al servei de la societat".

L'advocada barcelonina Carmen Varela va deixar el dret mercantil per dedicar-se al dret de família perquè li agradava ajudar les persones, sobretot la canalla. Sovint avisa els clients que la fitxen per portar un divorci: "Tu em pagaràs, però els meus clients són els teus fills". Parlem amb ella com a experta en divorcis, en els mesos de més feina de l’any: les vacances familiars poden trencar famílies en crisi. Ella recomana planificar la separació, i fer-ho amb un psicòleg i un advocat de família. Els processos poden anar des dels dos mesos, si són de mutu acord, fins als nou mesos o l'any i mig si s'ha de passar per un judici.

El món es divideix en dos tipus de persones: les que quan van a la perruqueria prefereixen xerrar i fer una mica de “teràpia col·lectiva" i les que no saben com fer-s’ho perquè es faci el silenci. A la perruqueria catalana Integral, a l'Eixample de Barcelona, hi ha encara una tercera categoria: la de la gent que opta per escoltar amb atenció tots els coneixements que desplega Jordi Boix sobre l’univers dels cabells mentre els passa les tisores. Aquest barceloní és un perruquer poc habitual: va obrir un centre on només s’utilitzen productes cosmètics sense tòxics, i no perd ocasió per combatre “el gran desconeixement” que assegura que tenim sobre com cuidar-nos els cabells.

Quan Asunción Blanco va començar a investigar sobre turisme a la Universitat Autònoma de Barcelona corria l’any 1996. En aquella època, per veure turistes a Barcelona calia anar a la Pedrera, el Camp Nou o la Sagrada Família. Tres dècades després ja no és una ciutat sinó una marca global i els turistes són arreu. Això vol dir que si l’any 96 l’Asunción era vista com una pionera, perquè investigava un món que començava a guanyar pes, avui la seva feina se situa en el centre de gravetat econòmic i social del país. 

Idalija Nacaite és de Lituània i va trepitjar Barcelona per primera vegada quan era una estudiant de turisme gràcies al programa Erasmus. "Barcelona era i segueix sent un punt exemplar pel que fa al turisme perquè hi ha de tot: mar, muntanya, una ciutat molt metropolitana", explica. Des de fa més de 10 anys treballa com a conserge a l'Hotel El Palace, una feina amb la qual somiava quan es va instal·lar definitivament a la ciutat. "Jo vivia a Arc de Triomf i cada dia passava amb el bus per davant d'El Palace i em queia la bava. Somiava amb treballar-hi i un dia vaig entrar-hi i vaig deixar el meu currículum. Quan em van fer l'entrevista de feina es van quedar sorpresos perquè ho sabia tot, de l'hotel", recorda.

“Des de ben petitet he escoltat música a casa, perquè als meus pares sempre els ha agradat molt. Tampoc faltava als viatges en cotxe. Quan tenia uns 15 anys, ells van començar a ballar al Centre Cívic Sant Martí, el meu barri de Barcelona de tota la vida. Els balls de saló els van unir encara més i van fer un grup d’amics molt maco. Vist ara com a adult, crec que el ball els va canviar la vida. I un dia em van preguntar si volia anar a ballar amb ells”, recorda Àlex Morales, que d'adolescent no podia imaginar que aquella invitació acabaria marcant també la seva vida. Dedicar-se llavors professionalment al ball no entrava, però, en els seus plans, perquè el que volia des de nen era ser futbolista. Tot i això, quan va arribar el moment de triar estudis universitaris, va optar pel món de l’educació, l’altra vocació seva. De naturalesa inquieta, no n'hi va haver prou amb una carrera. “A mi sempre m’havia agradat ensenyar. Amb 16 anys em vaig treure el títol de monitor de lleure i vaig treballar en menjadors i casals d’estiu. Llavors també feia d’entrenador de futbol. Quan vaig plantejar-me què volia estudiar, vaig triar magisteri, però vaig informar-me també de la carrera d’educació social i em va interessar molt. Per això vaig decidir tirar endavant amb les dues titulacions, tot i les dificultats”, explica el ballarí.

Quan tenia 17 anys, Pau Palaus va veure per primer cop una obra del pallasso Leandre Ribera, i li va canviar la vida. “El vaig anar a veure tres dies seguits. Els meus amics em preguntaven: «Però què fa?». I jo no sabia què contestar: no feia res i ho feia tot”, explica Palaus. Tot i que va estudiar gestió forestal, el Pau va deixar una feina fixa de podador d’alçada per embarcar-se en les arts escèniques: “Vaig començar un curs de pallassos a l'escola Rogelio Rivel, però només vaig durar dues setmanes perquè no entenia res del que m'explicaven, no m'ensenyaven a fer el que feia aquell pallasso. Ho he après bàsicament de manera autodidàctica".

Fa més de vint anys que Mireia Estapé acompanya persones en la lectura. Ho fa seguint un mètode concret: el de la lectura fàcil, que es dirigeix a persones amb dificultats per poder seguir un text estàndard, com poden ser persones amb discapacitat, gent gran o nouvinguts, la seva especialitat. Estapé explica que és una feina que s’ha de fer "amb el cor". Cal paciència, creativitat i empatia. "Has de saber transmetre que estudiar una llengua no és com estudiar història. És una altra cosa: és viure-la", diu.

Des de fa més de quaranta anys, és el primer que arriba cada tarda al Teatre Romea i l’últim que en marxa després de la funció. És qui rep el públic a la porta. "Soc el sereno", diu, afable. Juan Máñez (l'Hospitalet de Llobregat, 1963) va entrar al Romea als anys 80 perquè el cap tècnic de la sala l’havia vist treballar en una parada que tenia la seva tia a tocar del teatre, al Mercat de la Boqueria. Despatxava i repartia productes sanitaris a hotels, restaurants i meublés del barri del Raval. Máñez era un adolescent espavilat que ja havia clissat la dependenta d’una sabateria que ha acabat sent la seva dona.

"Vaig créixer a Gavà, a la comarca del Baix Llobregat, als anys 90. Tenia ganes i necessitava parlar d'aquella època i d'aquell context, d'uns estius d'amistat que semblaven eterns, on passava el temps sense que hi hagués res a fer", explica el guionista i dibuixant Javi Rey (Brussel·les, 1982). Aquells records personals i familiars han inspirat un dels millors còmics de l'any, Li dèiem Bebeto (Norma Editorial), un relat sobre els estius d’asfalt a l’extraradi i del pas de la infància a l'adolescència en un entorn humil de classe treballadora. Les seves vinyetes estan poblades de nens que passaven les vacances jugant partits de futbol a les places i que semblaven predestinats a les fàbriques dels polígons de la zona. "No hi havia, com ara, tantes pantalles i distraccions, ni tants estímuls. Penso que aquella època va ser un final d'etapa. Després, a partir del 2000, ja van començar els smartphones i, amb els mòbils, els estius dels adolescents s’han convertit en una altra cosa. Crec que la meva generació, els que vam tenir entre 8 i 12 anys als 90, vam ser els últims que vam viure aquells estius al carrer. Miraves el Tour de França per veure l’Induráin, jugaves a futbol i anaves a una platja propera", recorda l’autor, que afegeix: "Era un món aparentment ensopit, però amb el temps mires enrere i te n'adones que vas viure moltes coses i que eren setmanes i mesos molt intensos a nivell emocional".

A l’octubre farà quinze anys que Francesc Cots, de 62 anys, viu en una barraca de pescadors de cala Estreta, a Palamós. “Em vaig quedar sense res i vaig venir a viure aquí”, diu el Quico, com el coneix popularment la gent. Abans s’havia passat tres anys dormint al cotxe, però se’l va haver de vendre per passar la manutenció a la seva exdona i així poder veure la filla. Viu sense aigua ni llum. També sense diners. Viu del que li dona la gent que passa per la cala.

"Ja no és que estigui en perill d'extinció. Jo encara aniria més enllà: està sota mínims". Joan Gassó és president de l'Associació per al Foment de la Raça Asinina Catalana (AFRAC) i duu tota una vida dedicada a l'animal més emblemàtic del país: el burro català. Ara, però, lamenta l'oblit institucional que viuen i diu que els que se'n cuiden "fan el que poden" mentre ningú els fa cas. El resultat? Cada cop n'hi ha menys. De fet, l'AFRAC assegura tenir-ne 348 comptabilitzats, si bé reconeixen que n'hi pot haver alguns més que no estiguin controlats per l'associació. "Només resistim quatre romàntics", assegura.

Maria Sellés (Barcelona, 1990) és una de les fundadores de l'Associació de Filles i Fills de Donants, que entre els seus objectius té acabar amb l'anonimat dels donants de gàmetes que la llei blinda perquè els nascuts d'aquestes donacions —com Sellés— tinguin l'opció de saber quins són els seus orígens genètics. La seva mare li va explicar des de petita que havia nascut a partir d'una inseminació artificial, "sense els eufemismes que algunes famílies utilitzen", i ella sempre havia tingut preguntes sobre qui era el seu pare biològic. Fins a l'adolescència. "Quan vaig entendre que no podia saber qui era el meu pare, vaig deixar de preguntar".

El branding no és només un logotip, sinó la història que una marca explica i la connexió emocional que és capaç de crear. Format en disseny gràfic i de producte, Genís Cargol (Olot, 2001) està convertint aquesta idea en el motor de la seva carrera, la qual ha recorregut marques com Desigual, Pull&Bear i Nude Project, on la seva funció va molt més enllà del disseny, també dirigeix la construcció d’identitats i narratives dels projectes.

Mireia Grossman apareix amb un coixí en forma de vulva i un model anatòmic dels que fa servir als seus tallers per ensenyar a milers de dones què tenen entre les cames. "Soc com El foraster en versió entrecuix", diu fent broma. Ella ho va descobrir a la quarantena, quan estudiava fisioteràpia i es va apuntar per casualitat a l'assignatura optativa de salut de la dona. "Optativa!", exclama. El que va descobrir va ser tan sorprenent que des de llavors s’ha dedicat a divulgar-ho com a fisioterapeuta, fisiosexòloga i osteòpata experta en sòl pelvià. I no només per ajudar a prevenir problemes tan comuns com el prolapse o les pèrdues d’orina, sinó per garantir i allargar la diversió.

Havia de ser un viatge d'estiu de dues amigues després d'acabar el curs. Però les setmanes al Nepal amb les aromes, els colors i la seva gent –i, en concret, la Susmita–, va acabar canviant el rumb professional de la Marina Gaspar i la Laia Triquell. En tornar a Barcelona, les dues joves van decidir que l'essència nepalesa i de la Susmita, una nena que les havia captivat per la seva genuïnitat i somriure, també tenien lloc a la indústria de la moda, que llavors es trobava en plena efervescència de l'anomenada tendència quiet luxury.

A la biografia del perfil de X de Nia Sanjuán hi diu: "M'agradaria ser millor persona, però treballo a la televisió". Després de més de vint anys creant, escrivint i dirigint tota mena de formats per a televisió, admet que la seva biografia, feta amb tota la ironia, potser necessitaria una actualització. "Crec que la televisió i el mainstream ara estan molt més ben vistos, sobretot per les noves generacions. Quan jo estudiava mirava la televisió per sobre l'espatlla perquè s'associava a gent que hi treballava amb frivolitat i groguisme", explica Sanjuán, que confessa que va estudiar comunicació audiovisual perquè "volia ser Jean-Luc Godard", com tots els seus companys de classe. Ara les coses han canviat. "Totes les vegades que he buscat pis he vist que dir que treballes a la televisió és molt atractiu. Menciones noms clau, com Operación Triunfo, i a la gent ja els fas gràcia", diu.

“El formatge té 7.000 anys d’història. Malgrat tot, aquí la producció és difícil, no hi ha experiència, no tenim una escola. A França hi ha una professionalització, però aquí no. Catalunya no és un país de formatges, no ho portem a l’ADN”, declara David Morera, un dels impulsors d'Artefor. Tot i això –o justament per això–, Morera no ha tingut cap millor idea que dedicar la seva vida al formatge. Per això un dia el David –“el millor venedor”, diu Jordi Arroyo– va unir esforços amb Jordi Arroyo, el seu soci –"el millor científic", diu el David–, i el resultat és Artefor, centre dedicat a experimentar, assessorar, formar i degustar formatges. 

A l’oficina on treballa Esther Gómez no hi ha cap rètol amb el seu nom ni amb el de la seva empresa. “És habitual en el sector, es fa per temes de confidencialitat”, explica. L’Esther volia ser detectiva privada des de petita i va acabar estudiant la carrera d’Investigació privada. Més endavant va afegir al currículum dues especialitats que han acabat ocupant bona part de la seva feina: la perícia cal·ligràfica i el que tècnicament s’anomena valoració de la credibilitat, “encara que tothom en diu detecció de la mentida”.

Judith Vizuete (Granollers, 1995) prepara la temporada en què després de sis anys tornarà a jugar a handbol al club de la seva ciutat i on es va formar. Amb el seu fitxatge, el BM Granollers ha anunciat el retorn de la màxima golejadora de la història del club, que en la seva última temporada al Vallès va ser qui va anotar més punts a la divisió d'honor femenina. Repeteix que té ganes de "tornar a casa" i reconeix que sent "orgull" que l’hagin rebuda amb els braços oberts. En aquest temps lluny de Granollers ha fet el salt a l'handbol professional, primer a les Canàries, amb el BM Salud de Tenerife, i després a Romania, amb el Cluj-Napoca, el CS Mioveni i el CS Magura Cisnadei.