Primera crisi al govern de Rishi Sunak. Gavin Williamson, ministre de la Presidència de l’executiu britànic, ha dimitit aquest dimarts a última hora de la nit arran de les acusacions d’assetjament i comportament poc ètic a què ha hagut de fer front els últims dies. Una antiga funcionària ha presentat la primera queixa formal contra Williamson, que li hauria dit coses com “talla’t el coll” o “llança't per la finestra”, en una campanya de presumpte abús laboral continuat quan era ministre de Defensa.

El professor Ben Williams és un actiu comentarista de la vida de Westminster. El confessat biaix a l'esquerra no el cega, i les anàlisis que fa permeten tenir una idea generalitzada del paisatge polític britànic, també en termes històrics, un paisatge especialment convuls en els últims anys. Situa l'origen de les turbulències bastant més enrere del Brexit (2016): en la dècada anterior.

Rishi Sunak ha estat nomenat aquesta setmana primer ministre del Regne Unit. És el cinquè cap de govern en sis anys i el tercer líder que entra al número 10 de Downing Street en menys de dos mesos. Aquest joc de les cadires, gens habitual en la història recent del país, és la millor imatge per entendre el desconcert que s'ha viscut al Regne Unit des de la seva sortida la Unió Europea l'any 2020. Un desgavell que només ha pogut empitjorar amb un context mundial de múltiples crisis: la guerra a Ucraïna, la crisi mediambiental i els problemes de subministrament energètic a les portes de l'hivern europeu.

Després de rebre a mig matí d'aquest dimarts l’encàrrec del rei Carles III de formar govern, des del 10 de Downing Street el nou primer ministre del Regne Unit, el multimilionari Rishi Sunak, s'ha adreçat als britànics per primera vegada oficialment com a premier. I les notícies que els ha donat no han sigut gens bones. “El nostre país s’enfronta a una profunda crisi econòmica”, ha advertit.

El derrotat del setembre és l’inesperat guanyador d’octubre. Ha sigut una llarga carrera, més llarga del que pensava, però l'entrenament que practica cada dia durant vint minuts, a les sis del matí i sempre damunt d'una bicicleta estàtica Peloton que val quasi 2.000 euros, li ha donat la resistència necessària per triomfar en el que ha sigut una cursa de fons. Avui ha travessat la meta. I demà entrarà a Downing Street com a primer ministre. Per quant de temps? Com a molt, fins a les eleccions de finals del 2024, si no és que s'avancen o els seus propis correligionaris se'l carreguen abans d'hora.

Rishi Sunak s'ha convertit aquest migdia en el 57è primer ministre del Regne Unit. El comitè 1922, que aplega els diputats de segona fila tories i que vetlla pel procés electoral de successió de la dimissionària Liz Truss, acaba d'anunciar a Londres que l'exministre d'Economia de Boris Johnson, l'home que en va precipitar la caiguda, és l'únic aspirant al càrrec que ha superat àmpliament (191) el nombre de nominacions requerides (100) per poder situar-se a la línia de sortida. En conseqüència, d'acord amb les regles del partit, esdevé automàticament líder i premier. Les bases li van negar la victòria al setembre i ara les bases no tindran cap poder de decisió.

Procedent d'Escòcia, de l'audiència amb la reina al castell de Balmoral, on ha acceptat l'encàrrec de formar govern, la nova premier britànica, Liz Truss, no ha pogut tenir una entrada a Downing Street més accidentada, potser una metàfora del que li espera. Minuts abans de les cinc de la tarda (hora local), una forta tempesta ha començat a descarregar sobre el centre de Londres. Aigua a bots i barrals que ha obligat a retirar durant uns minuts, per després tornar-lo a treure, el faristol des del qual s'ha dirigit per primera vegada al país aquest dimarts, ja com a cap de l'executiu de Sa Majestat.

Boris Johnson no ho ha pogut evitar. En el seu últim discurs com a primer ministre abans de viatjar aquest dimarts a Escòcia i presentar la seva dimissió davant la reina d'Anglaterra, ha recorregut als clàssics per, potser, donar pistes sobre el seu futur. Perquè Johnson s'ha comparat amb Cincinnatus, un patrici romà, estadista i líder militar dels primers temps de la República (segle V aC), al qual el seu fill va obligar a retirar-se a una granja fins que, davant d'una invasió, el poble el va cridar perquè hi posés remei. Un heroi absolut, l'home que salva l'estat.

Sense sorpreses. La favorita Liz Truss, ministra d'Exteriors britànica, s'ha imposat a Rishi Sunak, exministre d'Economia, en la cursa per substituir Boris Johnson a Downing Street. La militància tory li ha donat suport majoritari. La votació entre els 160.000 militants, aproximadament, ha tingut com a resultat 81.326 (57,4%) a 60.399 (43.6%), segons ha comunicat a Westminster, poc abans de les 12.45 h (hora local), Graham Brady, el president dels diputats tories de segona fila, i l'encarregat de presidir el procés de selecció, que s'ha dut a terme en els darrers dos mesos, des de la forçada dimissió de Boris Johnson. La diferència de sufragis entre una i l'altre, però, és la menor que mai hagi obtingut cap líder conservador.

Alguns comentaristes i exmilitants del Partit Conservador britànic ho han comparat amb el possible retorn de Silvio Berlusconi, que concorre una altra vegada a les eleccions generals del 25 de setembre a Itàlia. Però, en el cas de Boris Johnson, més aviat cal parlar del seu admirat Winston Churchill, que després de perdre les eleccions del juliol del 1945 va guanyar les del 1951.

En mig d'un context inflamable, Rishi Sunak, exministre d'Economia i un dels dos homes que va precipitar la caiguda de Boris Johnson a principis de juliol, i Liz Truss, l'actual ministra britànica d'Exteriors, coneixeran aquest dilluns al migdia, en un acte al palau de Westminster, quin dels dos ha guanyat la cursa entre la militància conservadora per entrar com a nou o nova premier al número 10 de Downing Street.

A setanta-dues hores que es conegui, dilluns al migdia, qui substituirà Boris Johnson a Downing Street, un nou escàndol esquitxa els seus últims moments com a primer ministre. En aquest cas, no pas per festes durant els diferents períodes del confinament, sinó per fer els ulls grossos davant d'al·legacions d'abusos sexuals, el mateix que va accelerar la seva caiguda a principis de juliol, posant fi a una agonia que s'allargava des que va esclatar el Partygate.

Quan els camions de la mudança apareixen per Downing Street, les hores del primer o la primera ministra britànica de torn estan comptades. Però, en aquest cas, més que hores abans del relleu, que tindrà lloc el 5 de setembre, un cop es conegui el successor o successora de Boris Johnson, els encarregats del trasllat de les pertinences personals del premier i la família han aparegut tres setmanes abans del dia D. Aquest dilluns a la tarda van començar les operacions, i els empleats, presumiblement, només tenien ordres de deixar el paper pintat de 990 lliures el rotlle que la parella s'hi va fer instal·lar, a compte d'un generós donant del Partit Conservador.

Al final, pràcticament sense sorpreses. En les pròximes setmanes, la militància conservadora britànica decidirà qui serà el proper o propera 'premier': Rishi Sunak, exministre d'Economia de Boris Johnson -un dels dos membres del govern que en dimitir, fa dues setmanes, va desencadenar la seva caiguda- o l'encara ministra d'Exteriors, Liz Truss. Des que la cursa es va iniciar, Sunak era un dels dos noms pràcticament segurs que arribaria a la final i Truss figurava entre les màximes aspirants. Sunak ha obtingut el suport de 137 diputats, segons que ha anunciat aquest dimecres a la tarda Graham Brady, president del comitè 1922, que aplega als diputats de segona fila i que s'ha ocupat de tirar endavant el procés de successió des del moment en què es va fer inviable la continuïtat de Johnson.

Hi ha fantasmes molt reals. Com el de Rebecca a la pel·lícula homònima d'Alfred Hitchcock. La seva absència ho domina tot. Passa el mateix amb Margaret Thatcher. Fa nou anys que va morir, però la Dama de Ferro continua sent una figura totèmica dins de la política britànica. Especialment per als conservadors però no exclusivament.

Paritat en la primera selecció de candidats oficials a la corona de Boris Johnson, com a part d'un ritual polit i presumptament modèlic: la tria del futur inquilí del 10 de Downing Street. Però fins aquí les bones formes, que en aquesta primera fase tenen més a veure amb un xou per a la galeria i els mitjans de comunicació que no pas amb un veritable intercanvi d'idees. Un xou a què, d'altra banda, el Partit Conservador s'ha acostumat ja cada tres anys des del 2016, com si les cerimònies de decapitació i coronació posteriors (primer, de David Cameron, després de Theresa May, i ara de Boris Johnson) fossin la necessària festa per tancar el curs abans de les vacances d'estiu.

Finalment, Boris Johnson va fer el seu mutis. Una sortida caòtica i barroera. Marxant per etapes, sense voler-ho, i empès per una crisi reputacional descomunal que va portar els tories a dir prou. Perquè va ser el partit qui el va fer plegar. El primer ministre del Brexit dur acaba sacrificat a l’altar de l’ala més euroescèptica del conservadorisme britànic.

Sensació de déjà-vu a l'inici de la batalla pel lideratge tory, que d'acord amb el calendari de la cursa que s'ha donat a conèixer aquest dilluns al vespre, s'haurà completat el 5 de setembre, quan entrarà a Downing Street un nou primer ministre conservador. Mentrestant, el partit s'esquerda per moments i les primeres ganivetades pel relleu de Boris Johnson, forçat a renunciar la setmana passada, es fan cada cop més evidents.

Jimmy Burns Marañón (Madrid, 1953) és escriptor i periodista. Durant tres dècades va treballar a Financial Times, i ha publicat diversos llibres. Viu entre Londres i Sitges, on el va sorprendre la dimissió del primer ministre britànic Boris Johnson.