En els anys que li puguin restar de vida, és ben poc probable que Ramón Tamames Gómez tingui més oportunitats d’adreçar-se –com va fer dimarts i dimecres passats– a una audiència potencial de milions de persones a través i des de la caixa de ressonància del Congrés de Diputats espanyol. Cal suposar, doncs, que el vell professor –veteraníssim catedràtic universitari, assidu articulista de premsa, tertulià radiofònic dins l’anomenat Sindicato del crimen– va preparar la que havia de ser la seva “darrera lliçó” amb la cura pròpia del cas; aquella cura amb què, quan has estat algú en la vida política i acadèmica del teu país, redactes el propi testament polític i intel·lectual, el perfil amb què voldries passar a la posteritat. Fins i tot al marge de si després penses vendre el discurs a través d’Amazon per 4,74 euros.

Ramón Tamames, que hauria d’estar fent aquell anunci de caramels amb el net a la falda, va dir durant la moció de censura que “tenim més violacions que abans d’aquesta onada feminista”. És una frase tan depravada com “ara que hi ha aquesta onada reivindicativa dels drets humans tenim més atacs racistes que mai”. És una mena de “Tu t’ho has buscat”. Com quan et diuen que si reclames els teus drets lingüístics la teva llengua “resulta antipàtica”.

La televisió ha potenciat l’efecte teatral que ha tingut la moció de censura que ha proposat Vox amb Ramón Tamames de convidat. Tothom sabia com acabaria la comèdia. Coneixent els protagonistes i els protocols sabíem quina seria la història, i només ha calgut gaudir de la funció. L’espectacle ha vingut donat, sobretot, per l’esperpent de la utilització de Tamames com a cavall de Troia atrotinat. La moció ha trencat les rutines polítiques i mediàtiques inútilment, però ha servit d’esbarjo general momentani. Dimarts, les entrevistes a la Carrera de San Jerónimo observant l’arribada dels diputats es van convertir en una mena de catifa vermella. Els periodistes esperaven a la porta i feien preguntes superficials: “Señor Abascal, ¿cómo afronta la moción de hoy?”, i ell responia: “Pues muy contento, porque hoy es primavera, además”.

Segurament el més destacable de tota la moció de censura va ser, una vegada més, la intervenció del portaveu del PNB, Aitor Esteban, amb una altra aportació memorable: la del vaixell butaner Tamames, que va partir d'Alcúdia una nit de 1979 amb destinació a Cartagena, i va veure 50 ovnis quan passava per Formentera. Tret d'això no hi va haver sorpreses: Tamames (l'economista, no el vaixell) ha transitat, al llarg de les dècades, del comunisme antifranquista al cunyadisme rampant de la dreta nacionalista, com han fet tants d'altres, i en va deixar penosa constància al llarg de les dues jornades que li han servit per llançar als fems el prestigi que hagués pogut acumular al llarg de la seva trajectòria. Pel que fa a Vox, quan Santiago Abascal va obrir la boca va tornar a quedar clar que és un partit d'extrema dreta que compleix fil per randa tot el manual de les extremes dretes europees i amb les particularitats que defineixen l'extrema dreta espanyola i espanyolera (l'odi contra els catalans i la seva llengua, que Tamames, pel que es va veure, també ha fet seu, juntament amb el repertori de fake news contra els migrants i les feministes). De manera també previsible, el govern de coalició va tancar files i tant Pedro Sánchez com Yolanda Díaz varen saber aprofitar l'ocasió per lluir-se, com havia vaticinat l'aclaparat Feijóo.

Quan ha acabat la moció de censura, els diputats de Vox s'han volgut fer una fotografia amb Ramón Tamames al centre de l'hemicicle. Quan per fi han aconseguit situar el nonagenari entre uns somrients Santiago Abascal i Iván Espinosa de los Monteros, un d'ells ha cridat ben fort: "¡Viva don Ramón!", que ha estat contestat per la resta de diputats amb un sorollós i marcial "¡Viva!" Certament, no hi podia haver millor final, tenint en compte que el millor creador del gènere de l'esperpent també es deia Ramón, en aquest cas Ramón María del Valle-Inclán.

El candidat de Vox a la moció de censura, Ramón Tamames, no ha deixat ningú indiferent amb les seves intervencions aquest dimarts i dimecres al Congrés espanyol. Ha retret als portaveus la seva vehemència i en la segona jornada del debat els ha dedicat una valoració en forma de comentari. Aquestes són algunes de les frases més destacades de l'economista:

L'espectacle orquestrat per Vox amb Ramón Tamames com a cara visible ha acabat com estava previst, fracassant. La moció de censura contra el president espanyol, Pedro Sánchez, només ha obtingut els vots favorables dels 52 diputats de l'extrema dreta i el de l'exmembre de Ciutadans Pablo Cambronero: el PP s'ha abstingut, mentre que tota l'esquerra i el sobiranisme hi han votat en contra. De fet, és el govern de coalició qui ha acabat sortint reforçat d'una moció enverinada per al PP i que s'ha convertit en el tret de sortida del cicle electoral d'aquest 2023 que comença el mes de maig amb les eleccions municipals i autonòmiques, i que acabarà amb les generals de finals d'any.

Es poden fer moltes lectures de la primera jornada de la moció de censura que s'ha discutit aquest dimarts al Congrés, però n'hi ha una que és òbvia: ¿com és possible que un exdirigent del PCE que va passar per les presons franquistes s'hagi prestat, al final de la seva vida, a blanquejar l'extrema dreta prestant-se a ser el seu candidat a la presidència del govern? Sentir Tamames repetir l'un darrere l'altre els grans hits de la dreta carpetovetònica, inclosos el castellà a Catalunya i fins i tot Gibraltar, és la millor mostra del fracàs d'aquesta Transició que tant diuen que defensen.

Aquest dimecres acaba al Congrés dels Diputats el debat de la moció de censura contra Pedro Sánchez presentada per Vox amb l'excomunista i nonagenari Ramón Tamames com a candidat. Està clar que no prosperarà. Però qui creus que políticament en sortirà més reforçat?

La vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, ha estat la sorpresa, i per tant el missatge, de la primera jornada de la moció de censura de Vox contra el govern espanyol. Sánchez ha renunciat a una part del seu protagonisme per escenificar el seu futur tiquet amb Díaz de cara a les pròximes eleccions generals enfront del perill que representa una eventual aliança PP-Vox. ¿I quina millor manera de fer-ho que deixar que fos la mateixa Díaz la que ho proclamés als quatre vents?

Ramón Tamames va acceptar ser un simple instrument de Santiago Abascal per treure protagonisme a Alberto Núñez Feijóo amb una moció de censura que, abocada al fracàs, reforça Pedro Sánchez. El Congrés no lluïa aquest dimarts com les ocasions en què la Moncloa podia canviar de mans, sinó que més aviat ha patit un episodi de desprestigi a ulls de tots els partits excepte de Vox. En context preelectoral, l'hemicicle ha estat la carta de presentació del tàndem Sánchez-Yolanda Díaz, destinats a complementar-se electoralment als comicis de desembre per evitar l'arribada de PP i Vox al govern de l'Estat. La inèdita sessió ha permès, també, el retrat de les diverses cares de l'Espanya "preciosa i convulsa", en paraules de Tamames: un bloc conservador hereu del franquisme que diu defensar l'esperit de la Transició; un de progressista que beu de l'antifranquisme, que reivindica l'ampliació de drets i que ha normalitzat la governabilitat amb l'independentisme; i aquest últim, que posa en qüestió els pactes del 78. 

Des que Vox va fer públic que volia presentar una moció de censura, el 9 de desembre de l’any passat, el PSOE va tenir clar que era una operació de la qual en podia sortir clarament guanyador. Tant és així que Pedro Sánchez es va dedicar durant setmanes a provocar a Santiago Abascal perquè no es fes enrere. El 24 de gener li va dir: "Espavili, que se li tira el temps a sobre". I quan ja havia sortit el nom de Tamames a la palestra, el 8 de febrer, encara va fer més mofa: "Vostè és un mestre del suspens, ni Hitchcock, escolti". Finalment, Abascal va caure en la trampa i la moció de censura es debatrà aquest dimarts i dimecres. I Sánchez creu que ho pot convertir en el tret de sortida d’unes eleccions municipals i autonòmiques que seran clau per a la seva supervivència política.

“Fotografía en color, / en tono sepia-amarillo, / voy buscando un nuevo brillo / que me haga comprender / cómo permanece el ser, / el ser querido en ausencia, / a partir de la existencia / de un antiguo resplandor”. Aquests versos cantats per un vocalista estrafolari anomenat Ricardo Solfa, que tenia una retirada a Jaume Sisa, eren com el peu de foto artístic d’una de les instantànies més cobejades del fotoperiodisme espanyol: Santiago Carrillo desafiava la clandestinitat per forçar la legalització del Partit Comunista a la Transició. Al seu costat, Ramón Tamames, que quaranta-set anys després defensarà una moció de censura a Pedro Sánchez en nom del partit ultradretà Vox.

La moció de censura de Vox s'ha convertit en un esperpent polític en què els despropòsits se succeeixen sense solució de continuïtat. Els últims episodis han estat, per una banda, la filtració d'un dels esborranys del discurs del candidat, l'exdirigent comunista Ramón Tamames, publicat a més per un mitjà poc sospitós de ser pròxim a Vox com Eldiario.es i, per l'altra, l'enfrontament amb els periodistes durant la roda de premsa que aquest matí han ofert Santiago Abascal i el mateix Ramón Tamames. Repassem ara la història d'una moció que se celebrarà dimarts i dimecres de la setmana que ve al Congrés.

Si la moció de censura a Pedro Sánchez que dimarts vinent encapçalarà Ramon Tamames en nom de Vox ja resulta de per si prou rocambolesca, ara ha passat l'impensable: el discurs que l'economista i exdirigent del PCE prepara des de fa setmanes s'ha filtrat íntegrament als mitjans de comunicació. En efecte, Eldiario.es ha tingut accés al document, del qual el mateix Tamames ha confirmat l'autenticitat en una entrevista a Capital Radio. S'hi veu clarament que el nacionalisme espanyol i l'aversió als pactes del PSOE amb ERC i EH Bildu són el motor que ha portat Tamames a acceptar l'oferta de Vox. "Vull retre un darrer homenatge a Espanya, el meu país", hi afirma: "Una Espanya digna, com a nació lliure, sobirana i justa".

"Jo només tinc un any menys que el Ramón, així que no es pot dir mai". Qui fa la broma és Rodolfo Martín Villa, de 88 anys, governador civil de Barcelona durant el franquisme, ministre amb Suárez i actualment imputat en la causa argentina de les víctimes del dictador. Ell, juntament amb altres personatges coneguts com el fundador de Ciutadans Francesc de Carreras, han acudit a un col·loqui a la Reial Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques en què participa l'home del moment a la capital de l'Estat, l'economista Ramon Tamames, que la setmana que ve presentarà al Congrés la seva candidatura per desbancar Pedro Sánchez en una moció de censura que ni a Vox veuen clara. Però, en fi, ara ja no es poden fer enrere.

Pedro Sánchez acostuma a acusar Vox de voler una Espanya en blanc i negre. En les properes dates, quan Ramón Tamames (Madrid, 1933) pugi a la tribuna del Congrés a postular-se com a president del govern espanyol (encara que l'objectiu del partit d'extrema dreta sigui convocar eleccions immediatament), la impressió de retorn al passat serà evident. Diputat al Congrés pel Partit Comunista d'Espanya (PCE) en la legislatura constituent (1977-1979) i en la I legislatura (1979-1982), l'històric autor del manual Estructura económica de España va abandonar la política l'any 1990, sis anys abans que nasqués la diputada més jove de la cambra baixa en l'actualitat, la republicana Marta Rosique. Però quan l'actual president espanyol recrimina a Santiago Abascal un suposat enyorament d'etapes pretèrites es refereix al franquisme, el règim contra el qual Tamames es rebel·lava quan va ingressar al PCE l'any 1956.

Durant la vida, si és raonablement llarga, els éssers humans anem canviant d’aspecte i, a vegades, d’ideologia o de mentalitat. Hi ha canvis progressius que responen amb coherència el camí fet, i n’hi ha que són molt més radicals. Un senyor que havia militat al Partit Comunista pot acabar els seus dies al costat de l’extrema dreta. A algú se li pot acudir dir que “els extrems es toquen” o alguna cosa semblant. A algú altre, que “la vida dona moltes voltes” i hi ha qui se la passa fent tombarelles per acabar a l’altra punta d’on la va començar. Molts pensen que quan ens fem grans ens tornem més conservadors, així en general. Ho deuen dir per la necessitat de conservar els genolls o les dents perquè, afortunadament, tenim prou referents que ho desmenteixen a nivell ideològic. Moltes persones han avançat en el temps defensant els mateixos ideals en què han cregut des de la joventut. El món, malauradament, no canvia tan de pressa com perquè puguis desfer-te de qualsevol activisme per millorar-ho. Pots, això sí, passar-te al bàndol dels que l’empitjoren i acabar morint-te aferrat al feixisme. Com que costa explicar-ho direm que són coses del destí. Si creguéssim en el destí.