“Berlusconi? Qui és Berlusconi?”, preguntava en anglès una turista despistada a la plaça del Duomo de Milà, on aquest dimecres s'ha celebrat un funeral d'estat per acomiadar el polític i empresari, mort dilluns als 86 anys. “Berlusconi, yes. The president”, responia una policia local en un anglès macarrònic. Tot i que Silvio Berlusconi ja no era president del govern (ho va ser fins en quatre ocasions); ni de l'AC Milan (el club de futbol amb què va conquistar 29 títols en 31 anys); ni tampoc de cap de les empreses amb què va amassar una fortuna i la gestió de la qual va cedir als seus fills per presentar-se a les eleccions per primera vegada el 1994, per a molts italians seguia sent el Presidente.

La mort de Silvio Berlusconi, probablement l'home més poderós d'Itàlia durant els darrers 30 anys, ha deixat orfe el seu partit. Tot i que el Cavaliere tenia 86 anys i una salut delicada, la successió del fundador i líder absolut de Força Itàlia no s'havia afrontat mai. “Més que dofins, tinc sardines”, solia dir el polític i empresari quan el qüestionaven sobre el seu hereu polític. Alguns, com el politòleg italià Giovanni Orsina, autor d'El berlusconisme a la història d'Itàlia, és encara més explícit: “El cementiri és ple d'aspirants a successor de Berlusconi”.

Final. El mite de la suposada immortalitat de Silvio Berlusconi també era mentida. Una altra construcció (aquest cop del seu metge) per alimentar el personatge; un altre intent de burlar el destí, com ho havia fet amb els jutges i amb els adversaris que tantes vegades el van declarar políticament mort. Diuen que volia passar a la història com el millor primer ministre italià de tots els temps però, a l’hora de la veritat, quan es va veure obligat a triar entre els seus interessos privats i el seu paper públic, sempre va triar el primer –ho explica James L. Newell al llibre Silvio Berlusconi: A study in failure [Silvio Berlusconi: Estudi d’un fracàs]–. Però, malgrat lliurar-se a unes “ambicions que no s'estenien gaire més enllà de garantir el seu propi interès” i el dels seus negocis, el Cavaliere va emergir de l’ocàs de la partitocràcia italiana per redefinir la política de la dreta europea. I no només.

Silvio Berlusconi i Bernard Tapie, el primer al Milan i el segon a l'Olympique de Marsella, van ser els pioners als anys 80 d'una manera corrupta (l'italià va formar part del Moggigate) i populista de governar en el món del futbol que, posteriorment, va arribar a Espanya amb els Lendoiro, Del Nido, Lopera, Jesús Gil i companyia. Juntament amb el seu imperi televisiu, el Milan li va servir a Berlusconi per guanyar popularitat i fer-se respectar a la societat italiana. Molts es van preguntar: si havia aconseguit convertir un Milan en decadència en campió de la Copa d'Europa, per què no podia fer el mateix amb Itàlia?

Silvio Berlusconi ha estat un dels personatges polítics que ha suscitat més polèmiques tant a Itàlia com internacionalment. Per desgràcia –encara que comprensiblement, tenint en compte el caràcter controvertit del personatge i la seva indiscutible capacitat de fer servir els mitjans en benefici seu–, la majoria dels debats s'han centrat en la seva persona. S'han ridiculitzat les seves freqüents ficades de pota o s'han fet judicis ètics o morals com els relatius als seus innombrables escàndols sexuals. Això ha deixat sovint en segon pla temes més importants, com, per exemple, les seves relacions amb el món mafiós i, en general, ha obstaculitzat una comprensió profunda del "fenomen Berlusconi”.

Tres vegades primer ministre, senador, eurodiputat, empresari d'èxit, magnat dels mitjans de comunicació, president de dos equips de futbol de la Sèrie A del Calcio, pare de cinc fills amb dues dones diferents, cantant de creuers per la Mediterrània... Però també imputat en més d'una trentena de processos judicials, condemnat per frau fiscal i sospitós d'haver fet part de la seva fortuna gràcies a la seva amistat amb alguns caps de la Màfia. Tot això i molt més va ser Silvio Berlusconi, el líder de Força Itàlia que ha mort aquest dilluns als 86 anys. El polític i empresari estava ingressat en un hospital de Milà, on el tractaven per la leucèmia que li van diagnosticar fa uns anys.