Molts dels nens que corren pels campaments d’Amizmiz, a l’Atles marroquí, van plens de crostes i ferides. No només a les cames i genolls (malgrat el fred de desembre alguns van amb pantalons curts), sinó també a la cara, damunt del pont del nas o al front. En un dels assentaments, tres nenes juguen als peus d’una tenda. Quan preguntem pel Mehdi Hunszoy una surt a buscar-lo, però la seva sandàlia groga s’entrebanca amb la grava i cau sobre les mans, molt a prop d’unes llaunes de tonyina buides que algú ha llençat. És una escena que es repetirà sovint: criatures caient de morros a terra i fent-se ferides per culpa del garbuix de cordes i cables que hi ha als campaments.

La runa i les tendes de campanya blaves ja formen part del paisatge de l'Alt Atles. Només ha passat un mes d'ençà que el terratrèmol va assolar el sud de Marràqueix –va deixar gairebé 3.000 morts i més de 5.000 ferits– i els supervivents, que tot just s'han instal·lat als campaments, ja noten com l'hivern els trepitja els talons. "D'aquí poc arribarem a temperatures properes als zero graus i les tendes no ens serviran", explica per WhatsApp l'Idriss. Ell, juntament amb la resta de veïns d'Ourzdin, estan buscant refugis alternatius als del govern.

Ali Lmrabet (Tetuan, 1959) és un periodista marroquí exiliat a Barcelona amb una llarga trajectòria crítica amb el règim de Mohamed VI. Li van clausurar tres revistes i li van prohibir exercir al país, però no ha deixat de fer-se escoltar, a les xarxes socials i col·laborant amb mitjans internacionals.

A Imn’Tala, només arribar, els treballadors d’una ONG ens donen unes mascaretes. Són per a l’olor de mort que encara hi ha al poblat una setmana després del terratrèmol. Divendres a la nit, la muntanya va caure sobre les cases i va deixar un mar de runa. Els bombers encara hi busquen dos cossos. Al cementiri hi ha 37 tombes noves. Quilòmetres avall, a Asni, ja hi han nascut quatre nadons. El primer, una nena, va néixer poc després que la terra deixes de tremolar. “Espero que tingui un bon futur”, diu la mare mentre no para d’acariciar-li la cara.

La Hafsa escombra mentre la seva mare, l’Amina, col·loca els cartons a terra per dormir. Al costat hi ha una petita tenda de campanya verda on dormen les criatures. Fa una fresca de finals d’estiu que posa la pell de gallina. Encara hi ha moviment a la plaça Tinsmith, al barri jueu. Com moltes famílies que s’han quedat sense casa a Marràqueix, passen una nit més al ras. És la sisena, ja. Però, a diferència de la resta de famílies que hi ha acampades, elles estan soles. No tenen cap home ni familiar que les pugui protegir d’uns carrers i unes nits que poden ser especialment hostils per a les dones. La preocupació i la por són el sentiment predominant.

Les tasques de rescat continuen a l’Atles per recuperar les persones atrapades sota la runa a causa del terratrèmol que ja ha fet quasi 3.000 morts al Marroc. Fa dos dies que es va superar el límit de les 72 hores per trobar supervivents enterrats i l’estadística ja només deixa marge als miracles. “Ara, cinc dies després del sisme, és pràcticament impossible trobar persones vives”, explica a les portes de l’Hospital Mohamed VI Marco Abate, membre del ROE de Roma, un cos de protecció civil que es finança amb fons privats i que ha estat treballant fins ara a la zona d’Al-Haouz.

No és estrany que el terratrèmol que va arrasar centenars de pobles del sud del Marroc divendres a la nit enxampés el rei Mohamed VI a París, on sol passar llargues temporades. No va ser fins l’endemà que el rei no va tornar al país, amb dos avions de Royal Air Maroc: un per a ell i els germans Azaitar, lluitadors d’arts marcials que fa anys que no se'n separen, i l’altre per a la resta de la cort. El mateix dissabte el rei apareixia a les cadenes de televisió presidint una reunió a Rabat per fer balanç de la catàstrofe –que ha causat almenys 2.901 morts i 5.530 ferits–, en unes imatges sense so. I no va ser fins dimarts que no va arribar a Marràqueix, la gran ciutat més a prop de l’epicentre, on va visitar alguns supervivents a l’hospital i va fer una donació de sang. Una reacció tardana que ha motivat crítiques, sobretot entre els marroquins que viuen fora del país. 

Poc abans de traslladar-nos a Vic, al meu poble de naixement deien que aviat arribaria la llum. S’acabaria el ritual d’encendre cada vespre la metxa vacil·lant de les làmpades d’oli, de sopar en silenci i penombra, de portar espelmes enceses d’aquí cap allà. Arribaria per fi la civilització que havíem vist a casa d’alguns familiars a Nador, i només prémer un interruptor tot quedaria inundat per la claror artificial. Ens en vam anar i l’electricitat continuava sent una vaga esperança. No ens ho crèiem del tot, que a Beni Sidel poguéssim sortir de la foscor. Tantes dècades d’abandonament deliberat ens havien fet escèptics (Hassan II va dir dels rifenys que érem uns insectes). Quan hi vam tornar de vacances per primer cop encara no hi havia llum. Jo ja era adolescent quan el meu avi em va assenyalar, lluny, els pals que ja havien estat col·locats. En faltaven uns quants fins a casa. Paciència! Un estiu el meu pare es va endur d’aquí un generador elèctric que a les nits feia un soroll espantós, però teníem llum, un televisor i un reproductor de VHS. La meva àvia va veure una biografia de Jesús doblada a un amazic estrany. Sanglotava a cor què vols quan el van crucificar. No vaig gosar dir-li que aquella versió del que per a nosaltres no era més que un profeta era molt poc ortodoxa des del punt de vista islàmic. En tenia prou amb el disgust de veure el patiment d’aquell home que li resultava tan proper perquè parlava en la llengua.

Ja fa més de 4 dies que la terra va tremolar al Marroc i que va deixar milers de morts i ferits. Mentre les famílies encara busquen cossos entre la runa i en molts casos malviuen als campaments que s’han improvisat, les preguntes comencen a girar al voltant del paper del rei del Marroc: per què va trigar tant a arribar? Per què rebutgen l’ajuda de països com França o Alemanya? En volem parlar avui amb l’enviada especial de l’ARA sobre el terreny, Antònia Crespí, i la periodista d'Internacional Cristina Mas.

Per arribar a Talat N’Yaaqoub, una localitat enmig de les muntanyes de l’Atles, es triguen dues hores i mitja en cotxe. O més ben dit, es trigava. Ara calen entre quatre i cinc hores sota l’amenaça de noves esllavissades en els trams finals de carretera. L'ajuda governamental no va arribar al poblat de l'Idriss, als voltants d’aquesta població, fins tres dies després que el sisme assolés el Marroc, on ja s'han confirmat 2.901 morts.

Arran del devastador terratrèmol de divendres, el més greu en 60 anys, el Marroc està escrivint una nova pàgina del que es coneix com la diplomàcia de les catàstrofes. Rabat ha autoritzat fins ara l'arribada d'equips d'emergència d'Espanya, el Regne Unit, Qatar i els Emirats Àrabs. Altres països més propers, com França o Algèria, també s'hi han ofert, però no han rebut encara la llum verda de les autoritats marroquines per desplegar els seus equips al país. Les primeres 72 hores es consideren crítiques després d'un sisme i més tard els índexs de supervivència cauen en picat.

Mentre els equips de rescat continuen treballant als pobles de l’Atles per trobar les víctimes del terratrèmol que divendres va sacsejar el Marroc i netejar de runa la zona, el barri jueu de Marràqueix (conegut com el Mellah) continua congelat en la nit de divendres. Hi ha carrers completament tallats i cases destruïdes fins als fonaments. L’escena podria ser d’una ciutat d’Al-Haouz –la regió muntanyenca a l'epicentre del sisme–, però és al cor de la ciutat. Aquí no hi ha dificultats perquè hi arribi l’ajuda. En principi. “Et diré per què aquí no han netejat la runa: perquè aquí no hi ha turistes, només marroquins”, denuncia el Reda, veí del barri i que treballava com a guia turístic. El pitjor terratrèmol en seixanta anys ha deixat ja a tot el país 2.862 morts i 2.562 ferits, segons l'últim balanç.