A Cómo atrapar el universo en una telaraña (2017), Tomás Saraceno deixà que 7.000 aranyes creessin durant mesos un bosc de teranyines que podia visitar-se al Museu d'Art Modern de Buenos Aires. Aquest exèrcit, aliè a la mirada humana i la seva estetització, executava a cada puntada allò que Louise Bourgeois projectà en la seva Maman: l’aranya com a animal diligent, atent, calmat, precís i subtil, capaç de filar totes les contradiccions aparents. Filar una xarxa caçadora de preses i protectora de cries, una estructura tènue, quasi invisible, de gran resistència i tenacitat, tant capaç d’arrelar als arbres com de volar o fer de campana de busseig. Només, però, per a la ment humana, que coneix per oposició, és una paradoxa. A la natura, tots aquests atributs conviuen sense esquerda.

La manera més ràpida d'impedir que els alumnes facin servir el mòbil a l'escola és que no en tinguin. Ho dic perquè el curs que ve els mestres d'infantil i primària hauran de fer complir la prohibició de fer-lo servir, però els mestres no haurien d’encarregar-se d’aquesta feina si els pares no compressin l'aparell als seus fills.

Quan parlem de la restricció de mòbils a l’ESO perquè ara hem vist que ens va fatal amb les proves PISA (que podríem traduir, en fi, com a TREPITJA) i que potser en tenen la culpa, penso que és una idea genial.

El procés consultiu que el departament d'Educació va engegar per decidir què fer amb el problema dels mòbils a les escoles i instituts ha arribat aquests dimarts a un dels seus punts culminants. El Consell Escolar de Catalunya (CEC), que és el màxim òrgan consultiu en matèria educativa, ha presentat la seva proposta de criteris per gestionar els smartphones a les aules.

Els instituts High Tech High (HTH), a Califòrnia, fa una dècada que van integrar l’ús dels smartphones en el seu model educatiu, orientat a projectes en comptes d’exàmens. Amb la idea que els telèfons intel·ligents, igual que els ordinadors, s’han convertit en una eina de treball imprescindible per a la majoria d’oficis i un fidel acompanyant per a milions de persones, van incorporar aquesta eina al sistema pedagògic dels centres. Però després de detectar casos d’assetjament, el centre ha decidit restringir els aparells tret que siguin imprescindibles per fer l’activitat de classe.

Parlo com a tecnòleg apassionat per les relacions entre persones i tecnologia, però també com a pare preocupat. I no estic sol. No fa gaire s'ha començat a formar un tsunami que canviarà una sèrie de coses: principalment, la introducció i l'ús dels telèfons intel·ligents en la vida dels menors.

Mentre el Consell Escolar de Catalunya debat amb la comunitat educativa aquests mesos de novembre i desembre sobre la regulació del mòbil, un debat que s'ha accelerat, en part, arran de la pressió dels grups primer de WhatsApp i després de Telegram que han fet milers de famílies per endarrerir l'ús del primer dispositiu fins als 16 anys, ja hi ha països que han optat per moure fitxa: Holanda i Itàlia se sumen ara a diverses prohibicions per llei, en una ciutat d'Irlanda les famílies s'han posat d'acord per no comprar un mòbil als seus fills abans que vagin a l’escola secundària i a la Xina fixen unes hores de consum en funció de l'edat. Aquesta és la radiografia d'alguns dels principals països d'arreu del món.

La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants ja té trenta-quatre anys. Necessitaria uns quants canvis. Però serà millor no intentar-ho. En molts països encara és paper mullat i molts del nostre entorn, més o menys complidors, acaben d’acceptar que es poden bombardejar i matar infants si és com a odi i revenja entre adults. Així és que millor no tocar-la. 

Fa temps que llegeixo amb atenció els informes, les estadístiques i les reflexions que fan referència a l’ús que fem dels mòbils, a les hores que passem davant de les pantalles, a l’impacte de la tecnologia en quasi totes les facetes de la nostra vida. Durant la pandèmia, les pantalles esdevingueren imprescindibles. Gràcies a elles, ens vam sentir més a prop de les persones que teníem enfora. També vam poder continuar treballant o estudiant, ni que fos amb una normalitat molt relativa, i vam omplir les estones ocioses amb sèries, pel·lícules o jocs.

Qualsevol pare amb cara i ulls i una mínima capacitat d’observació pot veure que vincular infància amb tecnologia és un negoci rodó per a les grans corporacions de la indústria digital i un autèntic desastre per a la protecció i benestar dels menors. Hem pecat de cofoistes i ingenus. Ens van dir que els nostres fills eren d’un nou món, fins i tot que pertanyien a una espècie diferent, i que nosaltres ja havíem quedat desfasats. La millor campanya de màrqueting de la història de la publicitat, que va fer que ciutadans i institucions ens empasséssim acríticament tota la propaganda que camuflava ben hàbilment els seus interessos mercantils amb destí a la humanitat sencera. Ara fa vergonya recordar l’Eduard Punset explicant que se’ns farien grossos els dits polzes de la mà perquè enviàvem molts missatges de text. Darwin no sabia si plorar o riure dins de la seva tomba escoltant la frivolitat amb què es divulgaven les seves teories, però Punset tenia cues quilomètriques el dia de Sant Jordi.

14. Aquesta era la fita. Arribar als 14 de la meva filla gran sense comprar-li telèfon mòbil. Era una proposta plena de fissures. Jo mateixa era conscient que com a molt aguantaria fins als 13. Seria tot un èxit si ho aconseguia. A 6è de primària, els Reis van portar el mòbil a la majoria d’alumnes de la classe que quedaven sense. Només quatre van acabar el curs sense tenir-ne. Entre ells, la meva filla. “Sí, esclar”, em contestava, burleta, quan li recordava que l’edat pactada a casa eren els 14. L’estiu va ser tranquil, sense cap tipus de pressió. Però tan bon punt va començar el curs es va activar l’operació #Vullunmòbil. A 1r d’ESO tots els alumnes en tenen un. Tots i cadascun dels més de 100 alumnes de les cinc línies de primer tenen mòbil. A 1r C, la meva és l’única que continua sense. El #Vullunmòbil ha pres incomptables formes durant aquests dos mesos i escaig que portem de curs. La meva contraofensiva, evidentment, fa aigües per tot arreu. Els grups de WhatsApp de les amigues queden en silenci quan afegeixen el meu número. Soc una mare i això talla les converses, per molt que doni garanties de no llegir-les sense permís. A l’institut està prohibit l’ús de dispositius electrònics, hi ha cartells que ho adverteixen i a les reunions de pares sempre s’ha explicat així, però tots els alumnes el porten a sobre quan van a classe. Si el treuen de la motxilla a l’aula, al passadís o al pati i tenen la mala sort que un professor els enxampa, els el requisen fins al final del dia. Una normativa de cotó fluix que ha acabat desarmant la meva estratègia antimòbil. Fa un parell de setmanes, a l’assignatura d’experimentals, el professor va demanar als alumnes que traguessin el telèfon per estudiar l’eclipsi lunar: amb la llanterna del mòbil havien d’il·luminar una esfera que representava la Terra. Touché.