Què tenen en comú localitats com Tossa de Mar, Cardona, Bielsa o Aýna? Doncs, entre altres coses, el seu innegable atractiu turístic, però també el fet que han sigut escenari de pel·lícules de referència com Pandora y el holandés errante, Campanades a mitjanit, Palmeras en la nieve o Amanece, que no es poco. Són quatre exemples de localitats que encaixen perfectament en el que es denomina turisme de pantalla, una modalitat del turisme cultural que impulsa les visites a destinacions, paisatges o ciutats que han aparegut o estan relacionades amb pel·lícules, sèries de televisió o produccions audiovisuals de tota mena, com documentals, videojocs o espots publicitaris, així com amb esdeveniments vinculats al món audiovisual, com ara festivals o trobades temàtiques. És una tendència a l’alça que està experimentant un important creixement des del naixement de les plataformes d'estríming i que porta els espectadors a visitar aquells escenaris on es van rodar les seves històries preferides.

La nova edició de la 080 Barcelona Fashion comença aquest dimarts carregada de novetats: la primera i més evident és el canvi d'ubicació, ja que després d'anys al recinte modernista de Sant Pau la passarel·la catalana es trasllada al Port Vell, concretament al passeig del Trencaones, on s'instal·larà una estructura efímera de més de 50 metres de llarg que acollirà les diferents propostes dels dissenyadors participants. El canvi d'ubicació feia temps que es plantejava des de l'organització perquè Sant Pau havia quedat petit per a una passarel·la que ha anat creixent en els últims anys. L'entrada de l'Ajuntament de Barcelona en l'organització de la cita –una altra de les novetats–, que es concreta amb una aportació de 500.000 euros, ha estat determinant per escollir el nou lloc, al costat del mar, que tal com explica Moisès Rodríguez, director del Consorci de Comerç, Artesania i Moda, converteix Barcelona "en l'única passarel·la que està al mar". Per a Rodríguez, aquesta nova ubicació té també un missatge vinculat amb el passat de la ciutat, ja que "el mar és fonamental per a la història de la Revolució Industrial a Catalunya i el desenvolupament de la indústria tèxtil". "El port va ser un lloc estratègic per al transport del cotó i aquest passat ens connecta amb el present de la indústria i de la moda", destaca. Amb l'aportació de l'Ajuntament, i el suport de la Diputació de Barcelona, que en aquesta edició s'ha sumat al projecte per impulsar el sector de la moda, el pressupost total de la 080 Barcelona Fashion és de 2,8 milions d'euros.

Ho hem vist en infinitat de pel·lícules: "Hola, em dic tal i soc alcohòlic". Coneixem les sigles d'Alcohòlics Anònims (AA) i el que representen. Però el que potser no sabem és que darrere d'aquestes sigles –i d'aquesta frase recurrent– hi ha un mètode terapèutic de dotze passos que van crear dos homes d'Ohio l'any 1935 i que, des de llavors, ha ajudat milions de persones arreu del món. Aquest mètode s'aplica avui a 68 països, inclòs l'estat espanyol, on hi ha fins a 586 grups actius d'Alcohòlics Anònims (AA). Un estudi del Medical School de Harvard i l'Hospital de Massachusetts va concloure el 2020 que aquesta teràpia en dotze passos d'AA "és més efectiva que altres tractaments establerts per augmentar l'abstinència" i millora els resultats sobretot "a llarg termini", fet que afavoreix que la persona es mantingui sòbria durant més temps. La pervivència i constant expansió mundial d'aquest sistema durant prop d'un segle també n'acrediten l'efectivitat.

Puig s'ha arribat a disparar gairebé un 15% a la borsa després d'informar dilluns, al tancament de mercat, que està tenint converses amb la nord-americana Estée Lauder per estudiar una possible fusió dels negocis. Els títols de la companyia de capital majoritàriament familiar han acabat la jornada amb un avenç del 12,97%, fins als 17,59 euros –és el valor que més ha crescut de l'Íbex-35–, cosa que li permet recuperar una part del que s'havia deixat al parquet des que el 3 de maig del 2024 es va estrenar a 24,50 euros.

A qui es trobi amb anuncis de Zara a Instagram se li pot perdonar que els confongui amb els de Chanel. Per a la campanya del seu 50è aniversari de la primavera passada, la marca espanyola de moda ràpida va contractar Steven Meisel, un fotògraf conegut per treballar amb empreses de luxe. El perruquer i el maquillador de la sessió fotogràfica tenien un pedigrí similar. Els anuncis mostraven quasi totes les top models dels últims 30 anys remenant el cul al ritme d'I feel love de Donna Summer.

La multinacional catalana de fragàncies Puig ha nomenat un nou conseller delegat. El directiu José Manuel Albesa, actualment subconseller delegat l'empresa, assumirà aquest càrrec, que ara ostenta –juntament amb la presidència del grup– Marc Puig, segons ha informat aquest dimarts l'empresa en un comunicat. Amb el nomenament, Marc Puig deixa aquest càrrec però es mantindrà com a president executiu.

“Ja no hi ha tribus urbanes i no n’hi n’haurà, almenys amb la presència i fortalesa de la segona meitat del segle XX”, afirma rotundament José Mansilla, antropòleg urbà del departament d’Antropologia Social i Cultural de la UAB. “A Espanya van sorgir amb molta força als anys 80 del segle passat fruit d’un moment de realineació de la societat espanyola. Ara només deu quedar algun nostàlgic”, assevera.

"Sempre he vestit imitant els altres", diu Elisabet Coll-Vinent a l'inici de Vull vestir com tu (ara llibres), un assaig en què reflexiona sobre l'autenticitat i la còpia, l'individu i el col·lectiu i en el qual ens convida a tenir més cultura de la moda per entendre'ns a nosaltres i a la societat de la qual formem part.

La multinacional catalana de moda Mango va augmentar el 2025 el seu benefici un 11%, fins als 242 milions d'euros, en línia amb l'increment del 13% de la facturació respecte a l'any anterior, que va fregar els 3.800 milions, segons ha informat aquest dijous el president i conseller delegat de la companyia, Toni Ruiz.

Criatures de tres anys endollades a una pantalla de mòbil perquè es distreguin (i no molestin), infants de vuit anys que ja porten a la butxaca un dispositiu intel·ligent al qual dediquen hores, adolescents que han fet de l’smartphone un apèndix més del seu cos, adults abduïts per un scroll infinit mirant durant hores vídeos curts que, per dir-ho de manera elegant, ofereixen un contingut d’una intel·lectualitat dubtosa. La majoria de nosaltres ens podem sentir identificats amb algun d’aquests perfils, imatges que han contribuït a demonitzar els telèfons intel·ligents. Però, realment són tan perjudicials com diuen? El problema són les pantalles o el contingut? Està preparat el nostre cervell per respondre a tots els estímuls que surten de la pantalla? Ha estudiat a fons aquesta qüestió Aarón Fernández del Olmo, neuropsicòleg clínic, doctor en psicologia i graduat en filosofia. En el seu llibre El cerebro hackeado (Editorial Kailas) es proposa trencar alguns mites sobre les conseqüències de l’ús de telèfons intel·ligents i oferir algunes eines per fer-ne un ús més saludable.

El tango és el ball nacional de l'Argentina, conegut per la seva precisió, cor i passió. En un hospital de Buenos Aires, però, té un altre propòsit: com a teràpia per a pacients amb la malaltia de Parkinson. Un cop per setmana, una dotzena de pacients venen a l'Hospital Ramos Mejía per ballar, una sessió que utilitza els moviments del tango per ajudar a abordar problemes d'equilibri, rigidesa i coordinació. L'objectiu és donar-los formes d'enfocar el moviment que puguin utilitzar en la seva vida diària, així com un impuls social i emocional pel fet de moure's al ritme de la música.

L'exercici regular és una de les maneres més efectives d'allargar la teva vida. Les investigacions mostren constantment que l'activitat física està vinculada amb un menor risc de càncer, depressió, demència, diabetis de tipus 2 i malalties cardiovasculars.

Potser sense saber-ho, ens passem mitja vida envoltats de persones amb un comportament narcisista, gent que és capaç d’aconseguir sempre el que es proposa gràcies al seu domini de l’art de la persuasió, una habilitat que acostuma a fer-les irresistibles però especialment manipuladores. D’aquest perfil en parla en el seu últim llibre, amb el to gamberro però precís i reflexiu que el caracteritza, el psicòleg Víctor Amat, que, a Las 10 leyes para ser jodidamente irresistible (Vergara), es proposa donar als lectors eines per poder combatre els narcisistes amb les seves pròpies armes. Amat explica que el llibre és fruit de la seva experiència professional com a professor de tècniques de persuasió per a professionals sanitaris i de les demandes dels pacients que van a la seva consulta queixant-se que s’han trobat, a la feina o en l’àmbit personal, amb un narcisista. El seu objectiu, afirma, és que puguin entendre i aplicar la persuasió en la vida quotidiana, però sobretot "com utilitzar-la per fer el bé". I aquí vol diferenciar "el narcisista del que seria un narcisista malintencionat": "Jo crec que tots tenim un puntet narcisista; per tant, l’important és distingir quina és la intenció de la persona", diu. Assegura que el que és rellevant és aprendre d’aquestes persones per protegir-se i millorar, i veu la persuasió com un escut i com una arma. Perquè tots hem sigut enganyats per persones encantadores en algun moment de la nostra vida.

Dedica un minut a reflexionar sobre com creus que serà l'última dècada de la teva vida. En quina forma física t'agradaria estar? Quines activitats t'agradaria poder continuar fent? Encara que no hi ha cap manera de predir la teva salut futura, existeixen diverses proves senzilles que pots fer per avaluar la teva força, potència, forma cardiovascular i equilibri actuals, i tot això influirà en les teves capacitats físiques a la llarga. Aquest tipus de tests s'associen a la longevitat i la vida independent. També són moviments que molta gent vol poder continuar fent durant la seva vellesa, com ara estirar-se a terra per jugar amb els nets, o bé caminar per viatjar i poder explorar noves ciutats a peu.

Fa uns mesos, era amb la meva família a l'abarrotat aeroport de Brussel·les. Havia col·locat un AirTag a la motxilla de la meva filla, que llavors tenia 7 anys, i també li havia posat una polsera amb les nostres dades de contacte i li havia fet aprendre el meu número de telèfon, però, tot i això, em va envair de sobte la por del que podria passar si ens separàvem. Què faria ella? Què faríem nosaltres?

Estufa de llenya, espelmes, llum càlida. Finestres a les quatre parets i al sostre. A l'exterior, tot és bosc; les fulles seques convertides en una catifa infinita als teus ulls. Es percep la humitat de la tardor sueca, però a l'interior, tot és caliu. Mysig, en diuen en suec, que seria l'equivalent al més cèlebre hygge danès. Aquesta caseta enmig d'un dels molts boscos del sud de Suècia ha estat objecte de desig aquesta tardor. Uns quants afortunats n'han pogut gaudir sense pagar ni un cèntim. L'únic preu era el silenci.

"Un refugi de calma i serenitat". Això és el que ofereix un conjunt d'allotjaments rurals situat al cor de la regió francesa del Loira, que compta amb piscina i jacuzzi. Aquí els clients poden gaudir de les instal·lacions sense sentir crits infantils. L'establiment s'anuncia clarament com a allotjament adults only, així que els nens hi tenen prohibida l'entrada. Un càmping de la Dordonya també prefereix deixar fora els menors d'edat. "A diferència dels càmpings familiars, populars per oferir activitats d'animació constants, el nostre càmping sense infants ofereix una alternativa tranquil·la", destaca la seva pàgina web.

“Acabo de tornar de les meves primeres vacances en avió en dinou anys”, explica l'Anon. La Sandra, en canvi, va passar més d'una dècada sense volar i va arribar a pensar que “mai més tornaria a pujar a un avió”. En Nigel va viure vint anys amb una “ansietat severa” només de pensar a volar, però després del seu viatge des de Vancouver admet que ara “gairebé ho gaudeix”. Aquests testimonis reflecteixen una realitat que afecta el 25% de la població mundial: la por de volar.

El 2015 el Nandu Jubany i l’Anna Orte van rebre l'equip de l’ARA a casa seva, a Calldetenes (Osona). Amb motiu dels 30 anys de Can Jubany, hi hem tornat.

L'estiu és la temporada de l'any en què ve més de gust anar a menjar o prendre alguna cosa a terrasses amb bones vistes. Us en proposem quatre de les comarques gironines, tant de costa com d'interior.

L’onzena edició del Fòrum Gastronòmic Girona, que tindrà lloc els dies 17, 18 i 19 de març al Palau de Fires i a la zona de la Devesa, tindrà com a eixos principals l’any de la cuina catalana, el present i futur dels professionals de sala, el nou projecte Alabrasa i la cuina clàssica i acadèmica, entre altres temàtiques. El certamen augmenta el nombre d’expositors respecte a l’any passat, i posarà el focus en els professionals del territori i en els productes de proximitat. Es tracta d’una fira dirigida principalment als professionals i que s’ha consolidat com una referència en el sector de la cuina, la restauració i l’alimentació. Durant tres dies reunirà prop de 150 ponents i 180 expositors en el marc de nombroses activitats, degustacions i concursos. El Fòrum comptarà amb la participació, entre altres xefs de renom, dels germans Joan, Josep i Jordi Roca (El Celler de Can Roca), Eduard Xatruch i Oriol Castro (Disfrutar), Salvador, Joan i Màrius Jordà (Empòrium), Paco Pérez (Miramar) i Martina, Carlota i Clara Puigvert (Les Cols). El Fòrum dona a conèixer novetats, productes i serveis de les empreses del territori que formen part del canal Horeca (hotels, restaurants i cafeteries), al mateix temps que presenta innovacions pel que fa als models de negoci, tendències, equipaments i tecnologia, i dona presència al productor local, al sector primari i també als oficis de sala, cuina i obrador. 

No podem fer res per canviar els gens amb els quals hem nascut. Els progenitors ens passen una combinació única de material genètic que determinarà bona part de la nostra qualitat de vida. Però els gens no ho són tot: l’entorn també té un impacte en la majoria de malalties i en el correcte funcionament general del cos. Quin percentatge correspon a cada cosa (el que s’hereta i el que s’adquireix) depèn de les circumstàncies i encara no se sap del tot.

A les xarxes es poden trobar receptes fàcils per elaborar escudella i carn d’olla en un temps, suposadament rècord, de cinc hores. És segurament el plat tradicional català d’elaboració més lenta i laboriosa. Per això ha estat notícia la presentació al Fòrum Gastronòmic de Barcelona d’un producte que ofereix una versió precuinada d’aquest plat nostrat que es prepara amb només 3 minuts, el temps que ha de girar al microones al recipient plàstic on han concentrat “tots els gustos de l’escudella”, segons Francesc Baltrons, xef i responsable de R+D de Jotri, l’empresa gironina que ha acceptat el repte de l’escudella i carn d’olla instantània. Innovació tecnològica o sacrilegi? 

Quan tenia només 23 anys, Lena Dunham va vendre a HBO Max la seva primera sèrie, Girls. La dramèdia sobre un grup de quatre amigues que vivien a Nova York va ser una de les ficcions que van marcar la televisió de la segona dècada dels 2000 i la seva protagonista i creadora va ser molt sovint també protagonista de tota mena d'articles i crítiques, moltes vegades pel seu físic. Ara Dunham, que al maig farà quaranta anys, acaba de publicar unes memòries, Famesick (aquí es publicaran en castellà al setembre), en què repassa no només l'impacte que la fama sobtada va tenir en ella sinó també la relació amb els seus companys de repartiment a la sèrie i els molts problemes de salut que ha patit al llarg de la seva vida.

Aprofitant que la Rosalía està de gira aquesta setmana a Barcelona, repassem un llistat de restaurants per on ha passat en anteriors visites a la ciutat. Alguns d'aquests establiments li han agradat prou a la cantant perquè ella mateixa n'hagi compartit els plats a les seves xarxes socials. Si voleu saber quins gustos té la famosa cantant catalana o, qui sap, provar sort a veure si hi coincidiu un dia que repeteixi, aquí teniu la llista.

Quan en una relació el més gran és l'home, aquella diferència d'edat és transparent a ulls de la societat. De fet, és una cosa tan normalitzada i tan insignificant en termes de polèmica social que la gent ni ho observa llevat que algú els ho remarqui específicament. Afortunadament, avui dia, algunes feministes amb cert predicament a les xarxes alcen la veu quan algun home ric/famós/poderós –o les tres coses alhora– comença a sortir amb alguna jove que té la mateixa edat –o menys!– que les seves pròpies filles. Però, vaja, el percentatge de persones que es queixen públicament d'aquella diferència d'edat és ínfim. I mira que hi ha angles des dels quals criticar-ho... Des de l'herència secular de masclisme que la relació representa fins a la desigualtat en termes de poder que encarna o fins als perjudicis a mitjà termini que allò tindrà per a ella, per posar només tres exemples.

Enguany se celebren els 50 anys del diari Avui, sorgit d’una campanya que avui en diríem de micromecenatge i aleshores se’n va dir captació de comptepartícips: gent particular que hi posava diners sense esperar ni dividends ni control editorial. El Punt Avui ho ha commemorat amb un suplement d’aquells totxos on el gruix de pàgines dretes són anuncis institucionals i a l’esquerra, en aquest cas, hi ha un munt d’entrevistes a persones que eren presents als inicis dels rotatius. Jo em quedo amb l’entrevista a Jaume Guillamet, un dels savis més brillants que tenim en matèria de premsa catalana. Va ser sotsdirector de l'Avui i el pas del temps li permet explicar obertament el paper de Jordi Pujol en el diari. Una de les preguntes és: “El que diu Lluís Foix que Pujol es feia ell mateix entrevistes a La Vanguardia va passar a l’Avui?”. I Guillamet respon: “Recordo una trucada un dia que Maluquer no hi era. Em passen el president Pujol i em dicta un editorial sobre la Loapa”. Són coses que s’expliquen també pel fet que el president del consell d’administració de l’Avui fos, al mateix temps, president del grup parlamentari de Convergència i Unió. Però, malgrat aquesta voluntat clara de manegar el volant editorial, el catedràtic emèrit recorda que el diari de Pujol no era en realitat aquell, sinó El Correo Catalán. Aquell és el mitjà pel qual aposta, posant-hi diners i invertint-hi personalment, mentre que l’altre queda a la mercè del poc capital –per heroic que fos– dels comptepartícips.

Contra tot pronòstic, resulta que X continua funcionant. El volum d’informació rellevant que conté és enorme, si saps trobar-la entre el soroll. I no només funciona: també millora. La novetat més recent és la traducció automàtica de tots els tuits de la cronologia, executada per Grok, la intel·ligència artificial (IA) pròpia de la plataforma. Aquest nou sistema substitueix l'anterior, que es limitava a oferir un enllaç per traduir individualment cada tuit. Ara la traducció és immediata, integrada i omnipresent. L'activació, però, ha sigut força maldestra: sense avís previ, de cop i volta els tuits de mig món van aparèixer en un idioma diferent del que els seus autors havien fet servir per escriure'ls. El desconcert inicial és comprensible, però ja hi estem acostumats: a X primer ve el caos, després arriba la solució.

Des dels 15 anys que Xantal Llavina (1975) té clar que vol ser periodista, però amb una família d’emprenedors va optar per graduar-se en periodisme i empresarials: "Jo soc de lletres i se’m va complicar una mica comptabilitat. De fet, vaig suplicar a la professora que em fes la mitjana amb els exàmens teòrics perquè jo mai seria comptable sinó periodista. Al cap d’un any, quan ja estava a la televisió, em vaig trobar la professora i em va dir que tenia raó que volia ser periodista", explica. Inquieta i treballadora, Llavina ha acabat construint una carrera que va molt més enllà del periodisme.

Els germans barcelonins Júlia i Pau Serrasolsas han consolidat Ginestà com una proposta singular en l'ecosistema musical català. Un pop atent al present i unes lletres sobre les circumstàncies eternes de l'amor continuen bastint un grup que acaba de publicar el cinquè àlbum, Gira tot igual, però diferent (Halley Records, 2026). La gira de presentació començarà l'1 de maig a les escales de la catedral de Girona, dins la programació del Festival Strenes.

La Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acollirà, des del 22 d'abril fins al 31 de maig, Èdip i Antígona amb una companyia catalana formada majoritàriament per intèrprets racialitzats. Es tracta d'una situació tristament insòlita i que la directora de l'espectacle, Carlota Subirós, ha volgut trencar. "És la primera vegada que el meu fill veu això en trenta anys que fa que treballo", diu l'actriu Vicenta Ndongo assenyalant el cartell del muntatge, amb la fotografia de Kathy Sey i Babou Cham. "Tenim una imatge molt blanquejada de la Grècia clàssica. Ens hem construït la fal·làcia que Europa és blanca. No ho era en el seu origen i no ho és avui", afegeix Subirós.

L'edifici del Teatre Regina està en venda. L'empresa propietària està negociant amb un dels grans productors catalans, el Mago Pop, que ja té el Teatre Victòria, que està interessat en aquest immoble del carrer Sèneca, a tocar dels Jardinets de Gràcia, que a la planta baixa hi té un teatre per a 350 espectadors. Ho va avançar La Vanguardia i ho ha confirmat en un comunicat l’agència del mag Antonio Díaz, que afirma que les negociacions són inicials.

La vida d'Alberto Edjogo-Owono Montalbán (Sabadell, 1984) sempre ha girat al voltant d'una pilota. Va defensar la samarreta de clubs com el Sabadell, el Sant Andreu, Granollers o l'Olímpic de Xàtiva, a més de passar pel futbol base de l'Espanyol. També va ser internacional amb Guinea Equatorial, la terra natal del seu pare. Ara és comentarista de televisió a DAZN, on retransmet els millors partits de la Primera Divisió. Edjogo acaba de publicar Heridas en la piel (geoPlaneta), un llibre on reflexiona sobre el racisme al món del futbol.

“És una bogeria de lliga. Fa més de 25 anys que entreno i no havia viscut mai res igual”, assegura Toni Carrillo, tècnic del Martinenc. El seu equip és el líder de la Lliga Elit, la principal competició del futbol català i la més igualada. Quan falten cinc jornades per al final, la distància entre el Manlleu, el primer que baixaria a Primera Catalana, i el Sabadell B, en zona de promoció d’ascens a Tercera RFEF, és només de tres punts. Amb el cuer classificat, el Santfeliuenc, és de sis.

Hi ha moltes maneres d'afrontar la derrota. El Reial Madrid hauria pogut fixar-se en els errors propis als quarts de final de la Champions, però va escollir una altra via, la de buscar enemics externs. L'expulsió de Camavinga per doble targeta groga, la darrera de les quals per indisciplina, va ser l'excusa perfecta per assenyalar l'àrbitre com a responsable d'un KO europeu que, si no hi ha un miracle a la Lliga, derivarà en una temporada en blanc a Chamartín.

Un home de 47 anys s'exposa a 15 anys de presó per presumptament agredir sexualment una nena de 13 anys a Vilanova i la Geltrú. L'home era conscient que tenia el VIH i el virus de l'hepatitis C i que podia transmetre'ls a la nena, i al judici ha demanat que l'absolguin assegurant que creia que la víctima tenia "com a mínim" 18 anys. La menor es va suïcidar vuit mesos després de la violació, i al judici s'ha fet servir com a prova la seva declaració que es va gravar mentre s'investigava el cas. L'acusació de la Fiscalia ha apuntat com a agreujant que era una víctima vulnerable perquè tenia un trastorn de l'espectre autista.

Les dades sobre l'empobriment dels catalans empitjoren estadística rere estadística, essent les dones, les criatures i les persones immigrades les que cauen més al pou de la vulnerabilitat social. L'última demostració que la recuperació macroeconòmica no ha arribat a les butxaques l'ofereix la recent radiografia publicada per ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social), que subratlla que la taxa d'exclusió social empitjora i frega ja una de cada quatre persones, molt per sobre de la mitjana europea.

Els Mossos d'Esquadra investiguen la troballa d'un cadàver surant al pantà de la Baells, a la comarca del Berguedà. Aquest dimecres al matí, a un testimoni li va semblar veure un cadàver embolicat surant a l'aigua i va trucar al telèfon d'emergències 112. La policia catalana va anar fins a l'embassament i va confirmar que es tractava d'un cos sense vida, tal com ha avançat Regió 7 i ha pogut confirmar l'ARA.

Ella somia molt, cada dia, i per tal de no oblidar-se'n, li explica a en George el somni de seguida, amb la seva veu dolça, quan encara no ha obert els ulls: “Estava recolzada a la balustrada de la terrassa d’una casa gran i antiga, senyorial. Davant meu, un llac blau profund envoltat d’arbres majestuosos. Duia un vestit llarg de color crema que el vent càlid de final d’estiu feia que m'acaronés la pell. Tu anaves vestit d’esmòquing i m’esperaves en una llanxa Riva al pantalà; jo em treia les sabates altes i baixava per una escala fins al llac. M’agafaves la mà i, tan bon punt arrencàvem, en un tancar i obrir d’ulls érem a la plaça de Sant Marc, al festival de cinema de Venècia. No et sembla increïble, George?”.

Els cartògrafs medievals, quan arribaven al límit d’un mapa i ja no sabien què dibuixar, escrivien: Hic sunt dracones. “Aquí hi ha dracs”. En aquella època, el món no era una esfera perfecta, sinó un taulell finit on, si t’allunyaves massa de la costa, t’arriscaves a caure pel precipici. S’havia acabat el camí, més enllà només hi havia el buit, la boira i les bèsties marines.

Per als joves és positiu i necessari que tinguin referents als quals seguir, els ajuda a construir la seva identitat, imaginar-se diferents possibilitats, trobar motivacions i saber cap a on anar. “El més important seria tenir diversos referents i que siguin humans i imperfectes, així es converteixen en una guia en la qual poden emmirallar-se i no en una pressió a qui imitar”, proposa Sylvie Pérez Lima, psicòloga col·legiada i professora de la UOC. Però com són els ídols dels joves a l’era digital?

1987. Dissabte a la tarda. La Lali i la Blanca havien quedat a casa de la Marta per emprovar-se roba i posar-se guapes: ombra aquí, ombra allà, enormes arracades triangulars, minifaldilles i espatlleres pròpies de futbol americà. Tenien una cinta BASF Chrome Super amb tota la música que més els agradava, perfectament enllaçada, on la intensitat dels temes anava pujant fins a un èxtasi absolut al final, amb Can't Take My Eyes Off You i el moment I love you, baby, and if it's quite alright I need you, baby, to warm the lonely night I love you, baby... que era just quan ballaven embogides davant del mirall del rebedor, disposades a incendiar Barcelona. 

En plena era de l'estríming i de les pantalles omnipresents, una part creixent de la joventut està mirant enrere. Vinils, cassets, càmeres de rodet o cintes VHS, formats que fa només uns anys semblaven condemnats a la desaparició, tornen a circular entre els joves com a objectes de consum cultural i símbols d’identitat. Lluny de ser una moda passatgera, el fenomen reflecteix una relació cada vegada més complexa entre la generació digital i la tecnologia que domina el seu dia a dia.

El Festival Art Explora ha obert aquest dimecres les seves portes al moll de Barcelona, al Port Vell, en la seva primera parada a Catalunya. La cita, que s’allargarà fins al 6 d’abril, ofereix entrada gratuïta –amb reserva prèvia per accedir al vaixell-museu– i es podrà visitar diàriament de 10.00 a 22.00 hores, amb última entrada a les 19.45 hores.

Una de les darreres bombes informatives en moda ha estat l’anunci de la nova col·laboració de Zara. El gegant mundial de la moda ràpida ha incorporat, per un període de dos anys, el dissenyador John Galliano, una de les figures més singulars de la creació contemporània. Es tracta d’una associació difícil d’haver previst, però que, alhora, resulta profundament reveladora del moment actual que vivim com a societat.

“Cada cop noto que em costa més sortir de festa”, diu l'Albert Thió Hortoneda, de 26 anys, de Barcelona. “Entres a una discoteca a les dues de la matinada, has pagat 20 euros i, per amortitzar-ho, has d’estar-hi fins a les sis del matí. A mi això em desajusta una mica els patrons de son”, explica. Aquesta festa, empaquetada i enfocada al consum, que dura hores i hores, no li interessa, diu. “No m’havia plantejat tant que fos una qüestió generacional, però sí que veig que a molta gent del meu entorn li està passant el mateix”, destaca. De fet, des de fa temps s’han viralitzat articles i vídeos amb etiquetes com “normalitzem no sortir”, en els quals gent molt jove parla sense complexos sobre no sortir de festa als 20 anys. Allò que abans era un estigma –haver de dir a les amigues que no comptessin amb tu per sortir– sembla haver trobat el seu nínxol a TikTok amb hashtags sobre benestar i autocura.

Per a molts adolescents, no hi ha res que soni pitjor que passar l’estona amb els seus pares. Però, i si els vincles familiars durant l’adolescència signifiquessin tenir una vida social millor en el futur?

Com aconsegueix el fill d’uns pagesos mallorquins desfilar a la Setmana de la Moda de Nova York i ser considerat el successor de John Galliano? Per què aquest protegit de la premsa especialitzada acaba llançat als lleons? Aquestes mateixes preguntes ens les vam fer en aquest mateix diari fa exactament onze anys arran de Call it a balance in the unbalance (2011). Una història èpica amb un final dramàtic on Regine Lettner s’endinsava, a través de les vivències del dissenyador Miguel Adrover, en una indústria capaç de destruir mites a la mateixa velocitat que els construeix. Aquest documental va formar part de la primera edició del Moritz Feed Doc, el festival internacional de cinema i moda de Barcelona que enguany compleix deu anys recuperant, casualment, la figura tan fascinant i enigmàtica d’Adrover. En aquesta ocasió ho fa a través de The designer is dead (2025), un documental de Gonzalo Hergueta centrat en la trajectòria vital i artística d’una de les personalitats més congruents i radicals de la moda contemporània. Aquest Adrover és el mateix Adrover que fa més de dues dècades ja parlava de sostenibilitat i multiculturalitat, quan aquests conceptes no eren mainstream. També és el mateix que fa uns mesos va renunciar a vestir la Rosalía de Lux perquè la cantant no feia servir el seu altaveu per denunciar el genocidi palestí. I és que per a Adrover la moda s’ha d’entendre no només com un artefacte cultural sinó polític.

La catifa vermella de l’actual edició dels Oscars ha transcorregut sense estridències ni sobresalts. Hollywood ha fet, un cop més, la seva tradicional tasca de tirar un vel sobre els problemes del món i permetre oblidar durant unes hores que el planeta està caient a trossos. Una ocasió perduda per haver emprat un altaveu tan potent per remoure consciències o, si més no, incomodar una mica l’ordre establert.

Els Oscars, la festa del cinema més esperada de l'any, també són una celebració de moda gràcies a la catifa vermella. Molt sovint criticada per conservadora, enguany s'han pogut veure vestits clàssics, però també algunes de les darreres tendències impulsades per les grans cases de moda.

Si beus aigua calenta, portes sabatilles dins de casa o compres en supermercats asiàtics, podries ser xinès, segons internet. Potser penses "jo no soc xinès", però la teva ètnia no és el més important. Pensa en "ser xinès" més aviat com si fos una broma absurda, o com un objectiu de benestar o una expressió subtil i irònica de protesta. O tot l'anterior.

Maria del Carme Banús (Alcover, 1953) fa més de tres dècades que es dedica a unir parelles. Ella és matchmaker, una versió moderna de la figura tradicional de la matrimoniera. A mitjans dels 90 va fer un gir radical a la seva vida professional i va fundar Samsara, una de les poques agències matrimonials que hi ha a Barcelona.

Va encendre la cigarreta. El fum era suau i aromàtic. Després d’estar envoltat de fotògrafs, estilistes i models, a Alexey Brodovitch li agradava aquella soledat al final del dia. Tan sols un llum il·luminava la seva taula de dibuix. Sobre el taulell, la primera doble pàgina del reportatge principal: una noia esbossada obria un paraigua. Va agafar les pàgines i va anar a l’habitació del costat, on el terra estava folrat de fulls en un ordre perfecte. Va col·locar la noia del paraigua en l’únic forat buit. Molt seriós, va mirar el conjunt. Es va acostar a la finestra. A fora era fosc i nevava de valent. El filtre de la cigarreta li escalfava els dits. Alexey Brodovitch va somriure. Al 572 de Madison Avenue, a Midtown Manhattan, centenars de taxis grocs es veien com formiguetes des de la planta on hi havia la redacció de Harper’s Bazaar.

Ella encarna totes les contradiccions del feminisme modern: és una empresària exitosa, mare autosuficient, lliure de matrimoni i que ha construït un imperi gràcies a la seva imatge. Tota una girlboss. I, tot i això, el seu feminisme no qüestiona ni critica el patriarcat, sinó que, simplement, aspira a tenir-ho tot. Ella és la model i influencer Kylie Jenner, una de tantes que han triomfat a les xarxes socials mostrant un nivell de bellesa i perfecció tan elevat que no ha fet sinó enfortir el sistema del qual tantes dones intenten escapar. Un estàndard de bellesa patriarcal que cada cop és més estricte, però que es disfressa d’empoderament femení.

Estem en un moment en què la vida quotidiana sembla marcada per la velocitat, l’autoexigència i la sensació constant de no arribar a tot. Cada cop ens sembla més difícil aturar-nos a escoltar el nostre cos i les emocions. D’això en parla la doctora en neurociència i psicologia clínica Noelia Samartin Veiga, autora del llibre Has venido a vivir (Penguin Random House Grupo Editorial, 2026).

A la històrica Down House, la casa on va viure Charles Darwin durant 40 anys a la localitat anglesa de Kent, hi havia un espai que va ser clau per desenvolupar la teoria de l'evolució que donaria renom mundial al naturalista anglès. I no és la taula on va escriure L'origen de les espècies, sinó el seu jardí. Allà, Darwin hi va passar hores fent petits experiments amb plantes, com l’anomenada orquídia de Darwin o orquídia de Nadal, procedent de Madagascar. És una espècie molt particular, que té un nectari extraordinàriament llarg, de més de 20 centímetres. El científic va predir l’existència d’un insecte capaç d’arribar al nèctar ocult. La papallona seria descoberta dècades després, confirmant una intuïció basada exclusivament en l’observació botànica.

A casa la Marta, amb dues nenes, la roba no ha suposat una gran despesa. Al llarg de tota la infància han anat aprofitant tot allò que ha deixat de fer servei a les filles dels amics o a cosines. Els n’ha arribat pels descosits i, per això, ja de ben petites, totes dues nenes, han pogut escollir què els agradava i descartar el que no. Els compraven, tan sols, les peces més bàsiques com són les malles, que difícilment es poden arribar a heretar. Tant la gran, de 12 anys, com la petita, de 8, han coincidit d’uns anys ençà en una cosa: no han aprofitat els pantalons de tub perquè, a banda de no trobar-los còmodes, els han arribat quan ja es tornen a portar els pantalons amples o acampanats.

Enrique Tomás Ruiz (Badalona, 1966) té la parola del botiguer de barri i el discurs de l’emprenedor d’èxit acostumat a fer conferències per explicar model de negoci i filosofia de vida. Quatre xifres per entendre el fenomen: ven 3.000 pernils cada dia i disposa de 179 punts de venda en 11 països diferents. A la seva empresa, que l’any passat va facturar més de 300 milions d’euros, hi treballen 1.700 persones. S’acaba de separar de la seva dona, s’ha comprat un segon avió privat i prepara una gran festa pels seus 60 anys. Ah, i avisa que està decidit a viure’n 100.