La divisió

La sensació de despreocupació que es respira al carrer no sé si transmet una serenitat conscient de necessitat de vida o una indiferència negligent cap a les desenes de milers de morts

La humanitat sempre s'ha centrat a trobar definicions del món que habita. S'ha obsessionat a saber d'on venim i malgrat que la resposta ja és coneguda, el món encara es divideix entre els qui creuen que l'inigualable i únic Déu va crear la terra, i qui accepta la teoria científica del Big Bang. No obstant això, aquesta cerca ja és aigua passada i quan la humanitat va jutjar que ja n'hi havia prou de mirar-se el melic, va començar a buscar les respostes que sobrevolen les estrelles.

Tot just aquesta setmana passada va enlairar-se cap a l'Estació Espacial Internacional el primer coet privat amb tripulació. L'objectiu, menys velat que més, és posar les bases pel futur turisme a l'espai. Hi ha qui dubta entre fer vacances a la Costa Brava o la costa tarragonina i hi ha qui se'n vol anar a la lluna a passar uns dies. Suposo que més endavant el món es dividirà entre els que prefereixen els secrets de la cara oculta del satèl·lit o els que prefereixen anar sobre segur i mantenir-se dintre dels límits i poder gaudir d'unes vistes, això sí, espectaculars del nostre planeta.

Tot això serà el futur. Però actualment encara són altres les dicotomies que divideixen inalterablement la humanitat, aquí, a la terra. Hi ha dos tipus de persones. Sempre n'hi ha dos, no ens agrada gaire contemplar altres opcions. Blanc o negre. Si preguntéssim a Trump, la resposta l'hauríem de tenir clara. Però potser el racista amb més altaveu mediàtic del planeta també dubta entre les vertaderes discussions universals.

Com es deu fer la truita de patates en bo d'en Donald? Segurament no se'n deu fer perquè és un aliment originari del sud de Mèxic i nord de Bolívia i ell de coses indígenes no en deu voler ni sentir a parlar. Però el món es divideix entre qui fa la truita de patates amb ceba i els que erròniament la fan sense. Entre qui gaudeix d'una pizza sense pinya i qui falta al respecte a tot un país posant-n'hi. Entre qui al llit té llençol i edredó i qui se n'oblida del llençol. Són grans diferències entre els que han vist la llum i els que encara viuen equivocats. Però tot té solució, així que a no ser que sigueu Trump o algú que pensi com ell, no heu de preocupar-vos, encara podeu redreçar-vos i fer les coses com toca.

Ara però, a més, haurem d'estar atents a una altra diferència. I aquesta, encara que sembli impossible, serà més important que decidir si espatllar una pizza o no. Haurem de decidir si som dels que més que menys, seguirem les obligacions i recomanacions sanitàries i ens prendrem seriosament les mesures per mantenir a ratlla el virus que ha trastocat les nostres vides; o formarem part dels que ho consideren tot aigua passada i faran com si res hagués passat.

En lloc de buscar els orígens de la humanitat o pensar a colonitzar —de manera capitalista, òbviament— l’univers, faríem bé en responsabilitzar-nos del present i del futur immediat. La sensació de despreocupació que es respira al carrer no sé si transmet una serenitat conscient de necessitat de vida o una indiferència negligent cap a les desenes de milers de morts. Malgrat que tots necessitem recuperar la mal nomenada nova normalitat, fem-nos responsables i empàtics i no caiguem en la part errònia de la balança en aquesta nova divisió.