Art, partits i funcionaris

'Yuli' és una història sobre el racisme i sobre el preu de l’èxit de les joves figures, ja siguin artistes o esportistes

En diversos moments, l'acció de la pel·lícula Yuli d'Iciar Bollaín transcorre entre les ruïnes d’un centre cultural projectat i començat als inicis de la revolució cubana. Havia de ser un gran centre per a les arts, amb facultats, escoles i sales  per a la creació, però l’arribada dels soviètics i el poder dels funcionaris del partit comunista van aturar aquell projecte, que ja no va ser considerat revolucionari, ni prioritari, ni necessari. Yuli, el nom del guerrer africà que el seu pare posa a Carlos Acosta, es refugia i balla en diverses ocasions dins aquest edifici decrèpit i solitari, tot un símbol de la relació entre la cultura i el poder, no només en aquella illa, sinó probablement a tot el món.          

Yuli és una esplèndida pel·lícula que va molt més enllà de la biografia del ballarí cubà, primera figura del  Royal Ballet, triomfador també als Estats Units i ara director de la seva pròpia companyia que aquest estiu, per exemple, actuarà a Peralada. Però no cal saber ni un borrall de dansa per gaudir-la. És una d’aquelles pel·lícules intenses –com totes les de Bollaín- amb moltes capes, històries i matisos, detalls sublims, sense ensucrament, capaç de retratar la duresa i la crueltat  (ho va fer brillantment a Te doy mis ojos) i amb una gran atracció cap a la bellesa.         

Yuli és una pel·lícula ballada en bona part del temps. Acosta s’interpreta a si mateix d’adult i trasllada  la seva biografia al moviment, amb coreografies impressionants com les que expliquen les pallisses que li donava el seu pare. És una història d’amor i de patiment entre pare i fill, una història del sacrifici i la solitud que han de suportar les joves figures, aquí un ballarí, però perfectament exportable a un músic, a un esportista d’elit  o qualsevol altre nen prodigi que ha de renunciar a una vida normal, amb afecte i companyia. Una història sobre el preu de l’èxit i sobre la pressió extrema dels pares cap als fills.     

Yuli és obligat a ballar per aquest pare per redimir tot el patiment i humiliació dels avantpassats esclaus. Per això, en el fons és una història sobre el racisme, a Cuba i a tot arreu, a més d’una perfecta mostra de com l’art serveix per explicar una vida i per suportar partits i funcionaris de tot el món.