Nits al ras en l’odissea de travessar Europa

Polykastro (Grècia)És la una de la matinada a la gasolinera de la cadena grega Eko, a vint quilòmetres del camp de refugiats d’Idomeni, a tocar de la frontera amb Macedònia. La temperatura és d’11 graus sota zero i una família siriana mira de dormir arrecerada al maleter d’un autobús. Un mar de fogueres improvisades s’estenen per la gespa d’aquesta àrea de descans on uns 2.000 refugiats, que han arribat en una seixantena autobusos, esperen l’ordre de la policia grega per avançar. L’argument de les autoritats per impedir-los el pas és que abans d’accedir a l’ajuda humanitària, cal registrar-los.

“Tenim nadons de 3, 4 i 5 dies que dormen al ras. El xofer de l’autobús ens ha dit que no podem dormir dins del vehicle”, diu una noia d’uns quinze anys que ve de la ciutat siriana d’Al-Qamishli, amb un nadó a les mans arrupida entre les mantes que grups de voluntaris independents han portat fins a aquesta àrea de servei perquè tinguin abric.

Metge Sense Fronteres i Save the Children són les úniques organitzacions que treballen en aquest lloc on han instal·lat diverses tendes de campanya amb calefactors. Però no hi ha lloc per a tothom. Davant de l’aglomeració, famílies senceres dormen al ras o entre els autobusos per pal·liar el fred i el vent, sota una immensa lluna plena, l’única llum que els il·lumina.

Una cafeteria-refugi

La cafeteria de l’Eko s’omple de gom a gom de nens i mares que busquen una connexió wifi per mantenir-se en contacte amb els familiars que han deixat al seu país. No hi ha endolls disponibles i els cafès amb quatre cullerades de sucre i els entrepans -a dos euros- corren per les mans de dues cambreres gregues que han vingut expressament per treballar aquests dies. La cafeteria no només serveix avituallaments, sinó també abrics, guants, gorres i tot el que serveixi per escalfar els centenars de refugiats que passen cada dia per aquest punt “de la vergonya”, com l’han batejat els cooperants i voluntaris que fan guàrdia tota la nit.

Voluntaris desbordats

Un camió conduït per voluntaris alemanys descarrega branquetes i troncs enmig de l’aparcament de l’àrea de servei. Joves refugiats traslladen la fusta ajudats amb mantes esteses fins als diferents llocs on es faran fogueres. “Europa dolenta, dolenta!”, diu un sirià que comença a encendre una bossa amb escombraries i papers de diari. “Per què hem d’esperar aquí? Els meus fills s’estan gelant i, a més, venim amb gent gran”, sentencia amb cruesa el noi, que ha viscut el malson d’arribar a l’illa grega de Lesbos amb una llanxa i que ara es resigna a veure com la seva família ha de passar la nit a la intempèrie.

No és el primer cop que aquesta gasolinera serveix com a campament improvisat. Des de fa un mes és habitual que sigui parada obligatòria per als refugiats que es poden estar aquí dies esperant a rebre el vistiplau de la policia per arribar a Idomeni. Allà, el camp -preparat per acollir-los amb material de primera necessitat i assistència mèdica- està buit esperant-los. I és precisament aquesta falta d’atenció sanitària el que preocupa les organitzacions humanitàries, ja que un 40% dels refugiats són joves, nens i nadons que arriben exhaustos pel trajecte recorregut, i són els més vulnerables a emmalaltir.

Fred al camp de trànsit

“El Marroc, l’Iran, el Pakistan, Bangla Desh, Somàlia, el Líban, Gàmbia. Estan famolencs, deixem-los travessar la frontera”, diu una gran pintada en vermell en una de les tendes que aglutina els refugiats al camp d’Idomeni (Grècia) on dormen amb un ull obert esperant que s’obri la frontera. Al fons, com a contrast recargolat, rellueixen els llums de neó del casino Flamingo, el més gran de la ciutat macedònia de Gevgelija, per on hauran de passar per arribar a Tabanovce i d’allà cap a la frontera amb Sèrbia.

Els sirians, afganesos i iraquians són els únics que poden rebre l’ajuda oficial i els papers per continuar la travessia. En canvi, milers de refugiats d’altres nacionalitats dormen en cases abandonades adjacents a la frontera grega que, de nit, intenten travessar caminant. Un camí d’unes deu hores, ple d’assaltants, abusos policials i màfies, però amb un enemic mortal si es perden: la hipotèrmia. Una amenaça que no congela, però, les seves esperances perseverants.