L'ús de robots en una guerra ja no és ciència-ficció: les màquines que substitueixen els soldats ja operen als fronts d'avui. I Ucraïna –com Gaza– és un dels grans camps de proves del desenvolupament tecnològic militar. El president Volodímir Zelenski ha anunciat que l'exèrcit ucraïnès ha foragitat les tropes russes d'una posició només amb drons i robots, sense exposar cap humà: "Per primer cop en la història d'aquesta guerra, hem recuperat una posició enemiga fent servir només equips no tripulats: sistemes terrestres i drons. Els ocupants es van rendir i l'operació es va fer sense infanteria i sense pèrdues per part nostra", assegura.

El brasiler Thiago Ávila (1986) és un dels coordinadors de la Global Sumud Flotilla, la nova flotilla internacional que busca trencar el bloqueig de Gaza i la més gran fins ara. Ávila, activista i analista polític, va formar part d’una flotilla anterior, que va ser interceptada l’any passat. La missió preveu mobilitzar més de vuitanta embarcacions i més de 1.000 participants de prop d’un centenar de països. Salpa des de Barcelona en un context encara més perillós de guerra regional i comptarà amb l’acompanyament, fins a la zona d’exclusió imposada per Israel, dels vaixells d’Open Arms i de Greenpeace. El seu objectiu: reactivar la mobilització internacional en suport al poble palestí. Després dels actes de comiat d’aquest cap de setmana al Moll de la Fusta, 41 embarcacions salparan des de Barcelona els pròxims dies rumb a Gaza, quan les condicions meteorològiques ho permetin. A Sicília s'incorporaran més vaixells procedents de França i d'Itàlia, i en la resta del recorregut per la Mediterrània s'hi afegiran més embarcacions.

Un dels punts claus del fràgil alto el foc establert entre els Estats Units i l'Iran dimecres és la lliure circulació del tràfic marítim per l'estret d'Ormuz. Pas clau de petroliers, fertilitzants i mercaderies seques, l'escanyament generat arran de la guerra amenaça tota l'economia mundial. El volum de pas de vaixells ha caigut dels entre 150 i 200 diaris el 27 de febrer a menys de deu en les darreres quaranta-vuit hores.

Aquest dissabte, representants dels Estats Units i de l'Iran es reuniran a Islamabad, si les coses no es torcen abans, per negociar un acord que posi fi a sis setmanes d'una guerra que acumula milers de morts, ha transformat l'Orient Mitjà i ha sacsejat l'economia global. La capital pakistanesa ja viu fortes restriccions de seguretat i es preveu la participació de dues delegacions d'alt nivell. Però l'alto el foc de 15 dies acordat dimecres és el resultat de l'alt cost del conflicte per als dos bàndols i de la perspectiva que la solució militar no serà ràpida. No s'albira ara per ara que existeixi una base per a un pacte durador. La negociació parteix de postures allunyades, amb grans obstacles a superar.

El món respira alleujat. Trump s’ha acabat desdient de la seva amenaça apocalíptica de “matar en una nit” la civilització persa si Teheran no reobria l’estret d’Ormuz i ha acceptat una treva de 15 dies per negociar amb l’Iran. Aquesta negociació es farà amb dues premisses: l’Iran continua controlant l’estret i es discutirà sobre la base del pla de 10 punts presentat per Teheran. En les properes dues setmanes sabrem si avui la Casa Blanca ha trobat la pista que necessitava imperiosament per sortir d’una guerra en què no havia calculat la capacitat de l’Iran de resistir i d’escanyar l’economia mundial. 

Donald Trump ha protagonitzat un altre moment TACO. Així és com es coneix en l'argot polític i mediàtic dels Estats Units la tendència del president a arronsar-se en l'últim moment: Trump Always Chikens Out, que es podria traduir com Trump sempre acaba fent el gallina (o sempre s'acollona). Però, tot i que de moments TACO ja n'hi ha hagut uns quants, el d'aquesta passada matinada ha estat de proporcions èpiques. Dimarts Trump havia anunciat que una civilització podria morir aquella nit si l'Iran no reobria immediatament l'estret d'Ormuz. Fins i tot havia posat hora: les vuit del vespre als Estats Units, les dues de la matinada a Catalunya. Però, tal com ha llançat l'amenaça, Trump també se n'ha desdit a cop de post i ha anunciat per sorpresa una treva de 15 dies per negociar amb Teheran sota els auspicis del Pakistan.

El règim de l'Iran s'està defensant de l'atac conjunt dels Estats Units i Israel amb una arma que no és militar, sinó econòmica: ofegar el trànsit de petroli a l'estret d'Ormuz, per on circulava una cinquena part del trànsit mundial de gas i petroli. Però és un tancament selectiu: en lloc de minar l'estret per bloquejar el pas de tots els vaixells, Teheran permet el pas de les seves pròpies embarcacions i de les que considera "no hostils", mentre bloqueja les procedents de països que considera "enemics". Ha establert un peatge selectiu amb un corredor físic al mar pel qual obliga a passar els vaixells que li interessen. Els que no ho fan s'exposen a ser atacats amb drons, míssils o llanxes ràpides.

Els houthis del Iemen han trigat un mes a sortir en defensa del seu aliat, l’Iran, en una setmana clau de la guerra dels Estats Units i Israel. La milícia xiïta ha entrat a la guerra amb prudència: ha atacat Israel, però no les bases estatunidenques, ni les refineries saudites ni l’estret de Bab el-Màndeb, entre el Iemen i la Banya d’Àfrica, que dona accés al mar Roig. Un tancament d’aquest pas, mentre l’Iran bloqueja el pas de vaixells comercials per l’estret d’Ormuz al mar d’Aràbia, escanyaria encara més l’economia global. Els houthis han advertit que, si cal, estan disposats a jugar aquesta carta, i només amb l’amenaça ja ha aconseguit que molts vaixells girin cua. 

La guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran compleix un mes. Trump s’ha desdit dos cops del seu ultimàtum en què amenaçava amb bombardejar les plantes energètiques iranianes, i ara hi ha converses entre Washington i Teheran. Però en realitat això no vol dir gaire, més enllà que la guerra no està funcionant segons els plans de Trump i de Netanyahu. El règim dels aiatol·làs resisteix i no sembla disposat a rendir-se, perquè sap que té la clau d’una crisi energètica global. Ningú sap si les negociacions en curs suposen una reculada de l’estatunidenc, un altre moment TACO (Trump Always Chickens Out) per trobar una via de sortida. O potser tan sols està guanyant temps per acumular més tropes a la regió i tornar a l’escalada, amb atacs contra les infraestructures, amb una operació terrestre per forçar l’obertura de l’estret d’Ormuz o amb el control de l’illa de Kharg, el principal centre d’exportació de petroli de l’Iran. Seria la tercera vegada que els Estats Units ataquen l’Iran en plena negociació. Passi el que passi en les pròximes setmanes, aquesta guerra que ha trastocat l’economia global, ens deixa ja algunes lliçons. 

Víctor Jiménez (Algesires, 1976), mariner mercant de professió, és el president del consell de l’Organització Marítima Internacional, l’organisme executiu de l’ONU encarregat de la regulació global del trànsit marítim. És una de les persones que coneix millor la situació actual a l’estret d'Ormuz, el coll d’ampolla del comerç mundial d’hidrocarburs i altres productes que l’Iran ha tancat en represàlia per l’atac dels Estats Units i Israel. Un bloqueig que està fent trontollar l’economia global. El seu mandat no és precisament plàcid: va assumir el càrrec el 2022, poc abans de la invasió russa d’Ucraïna, que també va impactar en el transport al mar Negre i al mar d’Azov.

Donald Trump va posposar l’ultimàtum que havia donat a l’Iran perquè reobri l’estret d’Ormuz i assegura que ha obert una via de negociació amb el règim dels aiatol·làs, en plena crisi energètica mundial. Ho va anunciar dilluns, poca estona abans de l’obertura dels mercats als Estats Units: ràpidament es van contenir les pèrdues a les borses i el petroli Brent va baixar dels 100 dòlars. Però Teheran va desmentir que hi hagués cap conversa en curs, de manera que la tesi que s'imposa és que les possibilitats que la guerra es recondueixi per la via diplomàtica semblen remotes. Actors com la Xina, el Pakistan, Turquia o Egipte intenten mediar mentre es preparen per a una escalada descontrolada de la guerra, perquè no es refien de les intencions de Washington. Sobre el terreny, de fet, no s'ha vist cap signe de distensió en les darreres hores: Israel i els Estats Units han continuat bombardejant infraestructures sensibles i ciutats de l’Iran mentre Teheran ha continuat atacant els interessos de Tel-Aviv, Washington i els seus aliats a la regió, alhora que manté el bloqueig del petroli al coll d’ampolla d’Ormuz.

Els ultimàtums de Donald Trump se'ls emporta el vent, arrossegats per la realitat. Després d'haver tingut el món en suspens des que dissabte donés un termini de 48 hores a Teheran per reobrir el pas de petroliers per l'estret d'Ormuz, sota l'amenaça de bombardejar les seves centrals elèctriques i nuclears, el president dels EUA se n'ha desdit via xarxes socials. En un missatge a Truth Social ha assegurat aquest dilluns que després d'haver mantingut dos dies de converses "molt bones i productives" amb l'Iran, ha ordenat als militars que ajornin qualsevol atac contra infraestructures energètiques iranianes, almenys durant cinc dies, és a dir, fins divendres. Aquests dies serviran per continuar negociant.

Oleksandra Matvitxuk (Kíiv, 1983) és advocada ucraïnesa i una de les veus més destacades en la defensa dels drets humans a Europa de l’Est. Lidera el Centre per a les Llibertats Civils, una organització clau en la documentació de crims de guerra comesos per Rússia. Guardonada amb el premi Nobel de la pau el 2022, s’ha convertit en un referent internacional en la lluita contra la impunitat. Ha visitat Barcelona convidada pel Cidob.

El món depèn del subministrament de petroli procedent de l’Orient Mitjà i ara totes les mirades estan posades en com la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran dispara el preu del barril de Brent i anticipa una crisi energètica de dimensions globals. Però hi ha un altre recurs crític per sostenir la vida, molt escàs a la regió i infinitament més vulnerable: l’aigua. Els països d'aquesta regió desèrtica han respost a la manca d’aigua construint plantes dessaladores que fan potable l’aigua del mar. Però aquest prodigi tecnològic s’ha convertit també en una vulnerabilitat estratègica: en aquestes tres setmanes de guerra ja s’han produït atacs contra aquestes plantes o molt a prop. Si es converteixen en objectiu, l’impacte seria devastador, ja que no hi ha fonts de subministrament alternatives.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha passat els més de trenta anys de la seva carrera política advertint que l’Iran estava a un pas de desenvolupar armes nuclears. Netanyahu, gran expert en comunicació política, havia fet servir tota mena de recursos per escenificar-ho: en més d'una ocasió ha mostrat una cartolina amb el dibuix d’una bomba enorme durant els seus discursos davant l’Assemblea General de l’ONU, o ha exhibit una prestatgeria plena d’arxius i CDs que suposadament eren material secret sobre el programa nuclear obtingut d’un magatzem a Teheran. Però després de la Guerra dels Dotze Dies del juny passat, tant Israel com els Estats Units havien assegurat que el programa nuclear iranià havia estat "totalment destruït", i no hi ha proves que s’hagi reactivat. Aleshores, ¿per què Netanyahu ha decidit llançar la guerra justament ara?

L’Iran ha nomenat Mojtaba Khamenei com a nou líder suprem, poc més d’una setmana després de l’assassinat del seu pare, l’aiatol·là Ali Khamenei, en uns atacs dels Estats Units i Israel que han arrossegat tota la regió a una guerra de gran abast. Khamenei, que ara haurà de dirigir la República Islàmica durant la crisi més gran en els seus 47 anys d’història, ha estat nomenat successor del seu pare per l'assemblea de clergues aquest diumenge.

Gisèle Pelicot (Willingen, 1953) va prendre una decisió valenta. Va voler que el judici contra el seu marit i els altres 50 homes que la van violar se celebrés a porta oberta. Durant 10 anys l'havien violada a casa seva, després que el senyor Pelicot la sotmetés sistemàticament a un còctel de drogues. El seu cos patia les conseqüències de les violacions i el seu cervell les dels somnífers. Ella no recordava res, però ell ho havia enregistrat tot en vídeos que es van convertir en la principal prova del procés. El seu cas va fer la volta el món i va donar cos a un nou lema del feminisme: "La vergonya ha de canviar de bàndol". La seva decisió valenta va fer que es canviés el Codi Penal a França per posar al centre el consentiment. És la imatge viva de la resiliència i la força d'una dona que se sap supervivent de l'horror. I no abaixa el cap, per ella ni per les altres. Però a ella no li agrada considerar-se una icona, sinó algú que desperta consciències. Ha visitat Barcelona per presentar la seva autobiografia que porta per títol Un himne a la vida (Ara Llibres).

Des d’aquest diumenge no queda cap treballador internacional de les principals ONG a la Franja de Gaza. Israel els ha ordenat que marxessin, després de retirar la llicència a 37 organitzacions –des de Metges Sense Fronteres fins a Oxfam, passant per World Vision o Danish Refugee Council– que treballaven per pal·liar la terrorífica situació humanitària a l’enclavament palestí. El pretext? Que es van negar a entregar al govern de Benjamin Netanyahu la llista del seu personal palestí per protegir-lo de les represàlies.