Una tramuntana emprenyadora per Setmana Santa és un petit plaer culpable per als que no tenim vacances, ni caseta, ni barquito a l’Empordà. La llibretera d’El Cucut de Torroella de Montgrí, Maria Teresa Calabús, s’encomana a Fages de Climent i li demana al Crist de la tramuntana allò de "doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat". Aquest dijous el Senyor estava magnànim perquè cap ES-Alert no ha impedit que se celebrés el famós berenar literari de la llibreria. M’imaginava un petit Sant Jordi en família, poder regirar llibres i fer safareig amb comoditat, però m’hi trobo una ràtio d’escriptor per metre quadrat molt elevada, amb els consegüents compradors dificultant el pas. Cinquanta-cinc autors i mil tres-cents brunyols de Quaresma casolans.

El primer trimestre de l’any, Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha portat el barret de dramaturg i ha estrenat la comèdia sobre l’Alzheimer Una festa a Roma, dirigida per Clara Segura al Teatre Lliure. El segon trimestre, de cara a Sant Jordi, el dramaturg es posa el barret de narrador i presenta el volum de relats Aquest serà el nostre pou (Empúries), que acaba de guanyar el premi Mercè Rodoreda a la Nit de les Lletres Catalanes.

Pescadors, bruixes i puntes de coixí. Potser ningú preveia una novel·la amb aquests ingredients. Però la sorpresa i el risc són tota una declaració d’intencions, a Punt d’aranya (a Periscopi en català, traduïda per Eduard Velasco, i a Asteroide, en castellà): al cor del llibre hi ha els elements més particulars i identitaris de la vida a la Costa da Morte gallega. Nerea Pallares (Lugo, 1989) ha teixit una novel·la sobre un món violent que no ho sembla i sobre una venjança que pot capgirar la realitat.

Només hi ha un assaig que pugui reunir en les mateixes pàgines un grapat de monges del Barroc, les Kardashian, el Me Too, la Santa Inquisició, TikTok, l’amor lèsbic i la vida acadèmica a Providence, Rhode Island. Instrucción de novicias (Blackie Books) és el primer assaig divulgatiu de les doctores en literatura hispànica Ana Garriga i Carmen Urbita, les creadores de l’exitós pòdcast Las Hijas de Felipe, i ha estat un fenomen editorial fins i tot abans de publicar.

El Govern Basc ha demanat formalment al govern espanyol el trasllat del Guernica al museu Guggenheim de Bilbao entre l'octubre del 2026 i el juny del 2027. L'exposició de la icònica pintura de Picasso serviria per celebrar el 90è aniversari del primer Govern Basc i del bombardeig a Gernika –la Legió Còndor va bombardejar sense descans el municipi el 26 d'abril del 1937 per ajudar en l'avenç franquista–. Per al lehendakari Imanol Pradales seria "una fórmula de reparació simbòlica i de memòria històrica" de cara al poble basc i "un missatge per al món" sobre "el que suposa una guerra i l'atrocitat que es deriva de les dictadures".

"He tret el cap a la sala i m’ha envaït una sensació de pudor", em confessa l’Eva Baltasar als camerinos del Teatre Texas, on s’ha refugiat per no molestar el públic que justament ve a una presentació... d’Eva Baltasar. Abans de l’acte, el teatre ha muntat una Festa de Lectura Silenciosa per celebrar l'estrena de la versió teatral de Permagel, adaptada i dirigida per Victoria Szpunberg amb Maria Rodríguez Soto de protagonista. "Llegir sol ser un acte solitari i íntim", diu l'autora, però el fet de fer-ho en grup li dona un aire "una mica catedralici, monàstic, un puntet sagrat". Fins i tot la seva editora, Maria Bohigas, entra de puntetes a la sala, on a primera fila hi ha la productora i sòcia del Texas, Anna Rosa Cisquella, abduïda llegint. Permagel serà l’última coproducció de Dagoll Dagom; no va ser Mar i cel.

La llibertat absoluta i la modernitat radical de la literatura de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) li han valgut el 58è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2026, el màxim reconeixement a la trajectòria a un escriptor català, que atorga Òmnium Cultural. És la consagració definitiva d’un autor que ha perseguit la bellesa desbordant, ha experimentat amb el llenguatge, ha fugit dels convencionalismes i ha escrutat els abismes de la seva ànima i del nostre món sense contemplacions. Mallorquí nascut al País Valencià i publicat a Catalunya –i estimat a tot arreu–, culmina així una trajectòria de cinquanta anys exercint de poeta, novel·lista, assagista, crític i professor.

Hi ha una màxima que apliquem amb els amics: si el primer any és un èxit, el segon es converteix en tradició. La segona edició del Premi Anna Pérez Pagès de Periodisme Cultural s’ha consolidat com l’únic lloc i l’únic moment en què algú celebra la importància de la cultura i l’existència dels qui l’expliquem; avui en dirien el lloc segur dels periodistes culturals, igual com ho era el sofà vermell de l’Àrtic, el memorable programa de Betevé que va dirigir l’homenatjada, que ens va deixar prematurament fa dos anys. Si la tradició fa festa, la litúrgia d’un premi ens serveix no només per recordar l’Anna, sinó per posar-nos-la a l’agenda com fèiem quan quedàvem amb ella.

Si els veus junts ja et pots imaginar com devien ser els seus vermuts de cap de setmana. Jordi Puntí, Miqui Otero i Irene Pujadas compartien una secció de radiocontes a El suplement de Catalunya Ràdio. L’origen de la idea, que és d’en Puntí, té excusa literària: es veu que Paul Auster va demanar als oients de la Ràdio Nacional Pública nord-americana que enviessin les seves històries i ell, amb el mínim retoc, en feia un relat i el llegia en antena. La versió catalana de l’experiment es titulava Sembla mentida i es tractava que els oients enviessin a la ràdio pública catalana anècdotes per WhatsApp d’un minut de durada, que els escriptors n’agafarien l’essència i, com si fossin una màquina de fer literatura, els convertirien en relats.

El català es desploma entre els joves de Barcelona. Només el 17,8% dels ciutadans d'entre 15 i 34 anys parlen prioritàriament català en la seva vida; un de cada quatre joves (25%) parla de forma predominant català si hi sumem els bilingües. La caiguda del català dels últims deu anys és abrupta: el 2015 el 37,7% dels joves afirmaven que el català era la seva llengua habitual en el dia a dia, una xifra que el 2020 va baixar al 28,4%. El 2025 cau deu punts més. És a dir, el català entre els joves barcelonins ha caigut vint punts en deu anys.

El naixement del primer fill de Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) és l’eix sobre el qual gravita el seu nou llibre de no-ficció, El primer any (Proa). Si a El món interior l’escriptor mirava des de Berlín cap a Europa per connectar tres guerres, ara les preguntes agafen un to més existencialista i a la vegada domèstic, des de la seva nova llar a Graz (Àustria): per què tenim fills? I quin món els deixarem? A través dels testimonis quotidians de les persones que els envolten, Serés teixeix una crònica que toca els grans temes que travessen el nostre món: identitat, família, progrés, extrema dreta, esperança.

Els anglicismes estan regnant en les converses sobre sexualitat i relacions amoroses, perquè en anglès han posat nom a situacions que abans no s'havien batejat, com el breadcrumbing (donar molles de pa) o el yearning (l’anhel). I també a identitats i pràctiques sexuals que no s’havien visibilitzat, de l’spanking (la natjada) al bondage (el lligament) passant per l’squirting (la brollada). Tradicionalment, però, han estat els castellanismes els que han colonitzat el parlar brut català. Tanmateix, el català té milers de porcades per a tots els registres, també els més informals i humits. A Cardem en català (Rosa dels Vents) els lingüistes Laura Boj, Xènia Hernández i Roger Miras proposen centenars de paraules genuïnes i d’alternatives als estrangerismes més habituals per practicar sexe (oral). "Volem defugir dels tòpics que utilitzar mots genuïnament catalans quan follem no sona brut o no és sensual. Voleu dir que el nom fa la cosa? No us escalfa que us mengin la cloïssa, que us l'endinyin fins al mànec, que us graponegin, que us llustrin la perleta o us xuclin la fava fins a escórrer-vos de delit?", plantegen retòricament al llibre.

Més que rivals és una de les ficcions de moda que ha obligat a esmolar l’eina a la traductora Alba Garcia Ventura, per encàrrec de la productora Dumilieu Media. La sèrie de Movistar (subtitulada en català) explora la tensió sexual entre dos jugadors d’hoquei i, de passada, retrata una tensió lingüística present en el català eròtic de l’audiovisual: la necessitat de trobar paraules genuïnes per als constants fuck, dick i suck que no sonin reiteratives, ni artificials ni còmiques.

Les últimes xifres sobre la llengua dels joves mostraven dues realitats contradictòries. D'una banda, segons l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població 2023, les persones de 15 a 29 anys i les de més de 65 que declaren tenir el català com a llengua familiar (un 38%, sol o amb el castellà) són els grups en què el català està més present. De l'altra, però, l'evolució històrica mostra una clara davallada de l'ús social del català entre els joves, una inèrcia preocupant que, segons el sociolingüista de la Universitat de Barcelona Esteve Valls, pot posar en risc la transmissió de la llengua als fills en el futur.

Gisèle Pelicot encara no ha acabat d’impartir justícia. Després de fer que el món sencer veiés la cara dels seus cinquanta agressors sexuals en un judici públic, perquè "la vergonya ha de canviar de bàndol", ara està recorrent Europa amb dos missatges tan transformadors com aquell. "Les víctimes han de parlar, han de denunciar, no s’han d’aïllar: ser escoltada i reconeguda pot ajudar a recuperar-te", defensa aquesta dona que no vol ser titllada "ni d’heroïna, ni de símbol, ni d’icona", sinó que es reconeix com a "despertadora de consciències". "Sé d’on vinc i sé qui soc, soc una senyora qualsevol que es va deixar acompanyar, per psicòlegs, advocats, la família, associacions...", diu.

La conselleria de Política Lingüística ha presentat un dels pressuposts més baixos de la Generalitat en comparació amb les altres carteres, però també un dels més expansius i, si mirem l'evolució històrica, és una xifra de rècord destinada a polítiques públiques per al català. La nova conselleria de Francesc Xavier Vila es va independitzar de Cultura el 2024 (tot i que encara hi comparteix alguns serveis) i no havia presentat mai públicament fins avui els comptes. Si Cultura aspira a tenir 524 milions als seus comptes, Política Lingüística preveu disposar de 85 milions d'euros en cas que s'aprovin els pressupostos del 2026 de Salvador Illa. Això seria un increment de 26 milions, un 42,8%. Si mirem en despesa per habitant, la Generalitat passaria de destinar 7,24 euros per cap per a llengua el 2025 a 10,34 euros.

Una exposició al Palau Robert sobre pensament crític, desinformació i discursos d'odi ha provocat una queixa de Plataforma per la Llengua perquè "estigmatitza els catalanoparlants com a suposats agressors". En un espai que emula un vestidor de gimnàs, l'exposició col·locava al costat de la frase "Que se'n tornin al seu país!" una altra frase que deia "Que aprenguin català!", de manera que podia interpretar-se que equiparava el fet de demanar l'aprenentatge de la llengua amb el racisme o l'exclusió. Segons la Plataforma, la mostra presentava l'aprenentatge del català "amb una càrrega de negativitat i bel·ligerància, i fins i tot d'odi". L'ICIP (Institut Català Internacional per la Pau), que és l'entitat organitzadora, ha admès aquest dijous a la tarda que "el missatge central de la peça pot ser malinterpretat i que el contingut textual és desafortunat", de manera que ja han retirat aquest fragment del recorregut.

L'escriptor António Lobo Antunes, un dels autors més importants en llengua portuguesa, ha mort aquest dijous als 83 anys. El 2007 va rebre el premi Camões, el de més prestigi per a la literatura en portuguès, i ha estat durant anys un etern candidat al Nobel. La seva obra desplega una gran profunditat psicològica amb una prosa original, poètica i complexa, i ofereix un retrat de la societat portuguesa de l'últim segle. El govern portuguès ha afirmat que "el seu llegat és una crònica de la humanitat". Entre els títols més destacats hi ha Exhortació als cocodrils, L'esplendor de Portugal i No entris tan de pressa en aquesta nit obscura.

L'escriptor, dramaturg i poeta Gonçalo M. Tavares (Luanda, Angola, 1970), celebrat per la crítica i els lectors com una de les grans plomes de la literatura portuguesa i europea, ha guanyat el Premi Formentor de les Lletres. El jurat destaca que al llarg dels últims vint-i-cinc anys "ha aixecat una obra literària de personalitat poderosa, originalitat enlluernadora i vigorosa imaginació" que inclou més d'una quarantena de títols.

Després d’una novel·la i un llibre de relats que la van convertir en un fenomen literari, Marta Jiménez Serrano (Madrid, 1990) salta de Sexto Piso a Alfaguara amb un llibre sobre un fet traumàtic personal. Oxígeno comença amb ella inconscient al terra del lavabo de casa i acaba quan obre els ulls. Entremig, un relat que entrellaça la narració dels fets, la visió dels testimonis, la hipòtesi i retalls de diari i de lleis, en una negociació constant amb la seva intimitat, sense victimisme ni morbositat. "No vaig arribar al coma, però gairebé –escriu–. Aquesta és la història d’aquest gairebé".