La humanitat, amb la missió Artemis, torna a mirar cap a la Lluna i, amb ella, desenterra del bagul dels records l’antiga carrera espacial que va marcar la Guerra Freda. Aleshores, enmig de les perilloses tensions entre els Estats Units i la Unió Soviètica, el món es va fracturar en dos blocs irreconciliables i la conquesta de l’espai es va convertir en un escenari més de competició geopolítica. No es tractava només d’arribar més lluny, sinó de demostrar qui tenia la capacitat d’imposar-se sobre l’altre. En aquest context, els mitjans de comunicació van inundar durant anys l’imaginari col·lectiu amb imatges de coets, astronautes i planetes llunyans. Una iconografia persistent que no només informava, sinó que modelava la manera com la societat pensava el demà. Perquè, en el fons, tota societat es construeix també a partir d’aquesta pregunta inevitable: què ens espera en el futur?

La Setmana Santa, més enllà de processons, misses, palmons i mones, desplega un repertori de vestimentes que hem après a mirar sense veure. Peces que, de tan familiars, han deixat de semblar-nos estranyes, però que, si ens hi aturem un moment, resulten profundament insòlites i allunyades de qualsevol forma de vestir quotidiana. I entre les mantellines amb peinetes, les túniques de natzarè, els cíngols o els mantells de les verges, hi ha un element que s’imposa per la seva potència formal i les seves connotacions simbòliques: la caperutxa.

Els darrers dies ha corregut com la pólvora per les xarxes socials i diversos mitjans de tendències la imatge de l’actriu xinesa Zhang Jingyi a la catifa vermella del Beijing International Film Festival. L’actriu posa al photocall vestida amb un elegant vestit negre. Fins aquí, res fora del guió habitual. El motiu de la viralitat és un altre: a la mà hi porta una simple bossa de plàstic groga, del tipus que es fan servir per anar a comprar al supermercat o per llençar les escombraries a casa.

Una de les darreres bombes informatives en moda ha estat l’anunci de la nova col·laboració de Zara. El gegant mundial de la moda ràpida ha incorporat, per un període de dos anys, el dissenyador John Galliano, una de les figures més singulars de la creació contemporània. Es tracta d’una associació difícil d’haver previst, però que, alhora, resulta profundament reveladora del moment actual que vivim com a societat.

La catifa vermella de l’actual edició dels Oscars ha transcorregut sense estridències ni sobresalts. Hollywood ha fet, un cop més, la seva tradicional tasca de tirar un vel sobre els problemes del món i permetre oblidar durant unes hores que el planeta està caient a trossos. Una ocasió perduda per haver emprat un altaveu tan potent per remoure consciències o, si més no, incomodar una mica l’ordre establert.

Els qui tenim uns quants anys a l’esquena recordarem una de les parelles icòniques dels noranta: la formada per Carolyn Bessette i John F. Kennedy Jr. Una relació que aquests dies recupera, amb una marcada hiperglucèmia, la sèrie de Disney+ Love Story. Ella treballava a Calvin Klein, la marca que millor condensava l’esperit minimalista de finals del segle XX, en sintonia amb la moderació i introspecció que imposava la crisi econòmica del moment. Ell era l’hereu d’un dels cognoms més feixucs de la política nord-americana, amb un atractiu gairebé mitològic que li obria portes, però també l’obligava a demostrar constantment que n’era digne.

A finals del 2025, Pantone proclamava com a Color de l’Any el cloud dancer, un blanc trencat que, sota una evocació poètica de lleugeresa i calma, no deixava de ser una aposta insòlita: per primera vegada, el blanc assumia el protagonisme anual. La decisió va generar controvèrsia. No només perquè el blanc continua sent, per a molts, més una absència que un color, sinó perquè, en un context polític marcat per la reactivació de discursos identitaris i conservadors, alguns hi van llegir una simbologia inquietant.

La pregunta recurrent d’aquests darrers dies entre amics, coneguts i saludats ha estat inequívoca: “Què en penses dels therians?” Una pregunta impregnada d’inquietud i d’una necessitat gairebé urgent de confirmar la sospita que, com a humanitat, ens n'estem anant pel pedregar. La trobada de la comunitat el 21 de febrer a l’Arc de Triomf de Barcelona va elevar la qüestió a categoria d’amenaça col·lectiva quan, en realitat, no va ser res més que una concentració d’adolescents curiosos. L’episodi es va viure com una jornada de caça major, amb l’objectiu implícit de capturar algun d’aquests suposats espècimens per alimentar les xarxes. I de therians, ni rastre.

El bust femení no és només una part del cos: és un territori simbòlic. Gran o petit, visible o dissimulat, terç o pensívol, ha estat històricament un instrument amb el qual es mesura, es classifica i, sobretot, es desacredita les dones. El passat 10 de febrer, al programa El Hormiguero d’Antena 3, aquest mecanisme es va activar amb una naturalitat inquietant. La col·laboradora Rosa Belmonte va desautoritzar la tertuliana Sarah Santaolalla –arran de les seves crítiques a Felipe González– amb una frase que no discutia cap idea, sinó que reduïa la interlocutora al seu cos: “mitad tonta, mitad tetas”. Els riures còmplices del plató, inclòs el del presentador Pablo Motos i el del darrer Premi Planeta Juan del Val, no eren anecdòtics. Formaven part del ritual.

Després de l'última actuació de la Super Bowl, no hi ha marge per al dubte: Bad Bunny ha fet història. Més que actuar, va prendre partit. No només per la música i pel format de l’espectacle, sinó perquè va convertir un dels escenaris més normatius i sistemàticament despolititzats de la cultura nord-americana en un espai carregat de simbologia i de posicionament polític inequívoc. Un gest especialment significatiu en un context marcat per les deportacions indiscriminades, la violència institucional i la brutalitat exercida per l’ICE, amb una comunitat llatina sistemàticament criminalitzada i profundament damnificada.

Els premis Gaudí han celebrat aquest diumenge la seva divuitena edició i, fidels a la voluntat amb què van néixer –reivindicar la qualitat del cinema català–, cada any ho fan emulant el format de Hollywood en versió esquifida: lliurament de premis, discursos, actuacions i, per descomptat, la catifa vermella amb famosos que llueixen les seves millors gales. Però… de debò que aquestes són les millors gales que pot mostrar el cinema català?

Que el tenis ocupi titulars més enllà de la pàgina d’esports ja és, en si mateix, una notícia. Que aconsegueixi desplaçar durant uns dies l’omnipresència futbolera dels telenotícies, gairebé un petit miracle laic. I que, a més, sigui tant per una final guanyada com per un vestit, diu molt de la naturalesa particular d’aquest esport. Els últims dies, el tenis ha aconseguit exactament això: obrir una escletxa en l’actualitat informativa no només perquè Carlos Alcaraz hagi guanyat l’Open d’Austràlia en una final d’alt voltatge, sinó també perquè la tenista Naomi Osaka va accedir a la pista amb un vestit inspirat en una medusa. Pot semblar anecdòtic, però no ho és.

El que està passant darrerament a Minneapolis, amb la repressió violenta i les morts de civils en el context de protestes i expressions públiques de dissidència, resulta profundament incomprensible en una nació que, des de la seva fundació, ha elevat la llibertat a categoria d’essència patriòtica. Una llibertat instrumentalitzada de fa dècades com a pretext retòric per legitimar la vulneració sistemàtica de drets fonamentals. El simple fet que calgui desplegar forces paramilitars pels carrers per intimidar la població ja evidencia fins a quin punt la llibertat i la defensa dels interessos del poble americà, tan proclamades per Donald Trump, no eren res més que un joc de triler.

Definitivament, la realitat supera la ficció, especialment en els temps que vivim. I per a una analista de moda com la que us parla, que el president francès, Emmanuel Macron, aparegui al fòrum econòmic de Davos amb unes ulleres de sol com les que va lluir aquest dimarts és gairebé una fantasia feta realitat. Ara bé, acostumada a gratar la superfície per comprendre els significats que subjauen a les construccions d’identitat, aquest cas és d’una evidència tan manifesta que el converteix en un exercici d’anàlisi gairebé infantil.

Des de fa mesos s’ha consolidat, gairebé com un degoteig constant, una tendència estètica entre les comunicadores de televisió. Paral·lelament al fet que hagin desaparegut les corbates entre els presentadors de telenotícies, cada vegada més presentadores apareixen en pantalla amb peces tradicionalment associades al vestuari masculí. No són pocs els dies en què Helena Garcia Melero, al programa Tot es mou de TV3, porta pantalons amples de pinces, camisa masculina, armilla de sastre i corbata. Aquesta estètica també és habitual en Silvia Intxaurrondo a La hora de La 1, Alba Lago a Noticias Cuatro, Henar Álvarez a Al cielo con ella de RTVE, Núria Roca a La Roca o Raquel Sans, entre moltes altres.

Hi ha dissenyadors que marquen un abans i un després per les seves formes rupturistes o pels seus plantejaments innovadors, que han transformat de soca-rel el que fins aleshores havia estat la moda. Aquest no és, definitivament, el cas de Valentino Garavani, però això no implica que mereixi un paper secundari en la història. Ell forma part del grup dels que, sense estridències, sense ruptures ni voluntat de qüestionament, operen com un baix continu, aportant estabilitat i coherència a l’ordre establert. I en un sistema tan volàtil com el de la moda, en què cada temporada desapareixen marques i relats, mantenir-se vigent durant dècades és, en si mateix, un gest gairebé heroic.

La setmana passada, la imatge pública de Julio Iglesias va quedar profundament sacsejada per la revelació d’un cas de presumpta violència sexual. Si les acusacions arribessin a confirmar-se judicialment, el relat que durant dècades ha envoltat el cantant s’ensorraria per donar pas a una figura molt més fosca: la d’un autèntic depredador sexual. Un home allunyat de l’escena pública des de fa anys, però que als vuitanta i noranta va ser un referent masculí de primer ordre. Aquest fet obliga no només a examinar els fets concrets, sinó també a interrogar el marc sociocultural que va sostenir, normalitzar i fins i tot celebrar aquesta figura. I, dins d’aquest marc, a entendre fins a quin punt la moda va actuar com un aliat decisiu en la construcció d’un sex symbol amable, relaxat i aparentment inofensiu.

La pel·lícula distòpica i de sàtira política Don’t look up (2021) retratava una societat incapaç d’afrontar una amenaça existencial imminent. Davant la destrucció anunciada del món, els protagonistes preferien mirar a una altra banda, atrapats en qüestions irrellevants. Avui, en un context de profunda desafecció política, d’impotència col·lectiva i superficialitat generalitzada, sembla que estiguem vivint el nostre Don’t look up particular.

En temps recents hem enviat un robot a Mart, hem seqüenciat el genoma humà, hem desenvolupat vacunes d’ARN en temps rècord, hem detectat ones gravitacionals provinents de l’Univers profund i la intel·ligència artificial està transformant radicalment la vida que coneixíem. Però, malgrat tot això, continuem acomiadant l’any amb les mateixes punyeteres campanades del segle passat. Vivim atrapats en un déjà-vu campanil, una roda de hàmster sexista que gira sense fi i de la qual es desprenen conclusions força evidents.

Ha mort Brigitte Bardot i, amb ella, un cos que va esdevenir un autèntic camp de batalla, com diria l’artista Barbara Kruger. Una metàfora precisa per explicar com els cossos, molt especialment els femenins, es converteixen en escenaris on es projecten intenses lluites socials, polítiques i culturals, sovint sense que les dones en puguin controlar el relat. El de Bardot, tot i l’aparent apoderament en el marc de la revolució sexual, va funcionar també com una superfície de disputa constant: celebrat com a emblema de llibertat i de desig femení, però alhora capturat per una mirada que el reduïa a objecte de consum.