1. “És una visió en 3D acompanyada d’experiència personal, que ens dona una interpretació molt millor que moltes imatges obtingudes per sondes robòtiques”. M’ha resultat gratificant que una administradora de la NASA, Lori Glaze, fes aquest reconeixement a la mirada humana, en un moment que sembla que la IA ha de desbordar la intel·ligència natural amb el risc de dominar l’experiència col·lectiva, ridiculitzant la nostra condició. Victor Glover, un dels quatre astronautes que han fet la volta a la Lluna, a l’hora de l’eclipsi va dir: “És la vista més estranya i irreal que hem tingut avui, amb la resplendor de la Terra il·luminant la Lluna”. I la nau continua la seva peripècia, que ningú podrà explicar millor que les quatre persones que l’han protagonitzat. Sense elles hi hauria hagut uns fets però no una experiència. És a dir, una realitat viscuda i transmesa per éssers de carn, ossos, sang i intel·ligència natural, que ens ho podran explicar (amb les limitacions que els imposin les autoritats pertinents, tot cal dir-ho, que també és condició humana) amb la intensitat de l’experiència viscuda. És a dir, una percepció, des de la raó, acompanyada de sensacions, sentiments, grandeses i debilitats, que configuren la nostra espècie i que la IA, capaç de generar infinita acumulació i combinació de dades, mai podrà transmetre amb la singularitat i sensibilitat que, per a bé i per a mal, constitueix la condició humana.

Moguda a la dreta i desolació a l’esquerra dels socialistes, on els lideratges sorollosos de fa quatre dies s’estan perdent en un desdibuixament general. Amb casos canònics tant a la política catalana com a l’espanyola, encara que amb formes i estils diferents. Dos exemples de com les estrelles que semblava que trencaven barreres s’apaguen: Pablo Iglesias, convençut que amb la seva presència n’hi havia prou, no va voler entendre que la política té una part de feina pesada i poc vistosa darrere l’escenari, li van fer mandra els embolics orgànics i es va encallar a l’hora de passar de la retòrica a l’acció. Resultat: cada dia està una mica més fora de joc. En el cas català, Ada Colau, que va entrar amb empenta a l’alcaldia, es va anar desdibuixant com si no trobés lloc en el món de la política institucional i es perdés en el pas de les il·lusions verbals a la concreció pràctica. La deriva de Podem i Comuns i la consegüent fragmentació del seu espai, en camí directe a la insolvència, obliguen a interrogar-se sobre l'anomenada extrema esquerra. I no és només un problema de Catalunya o d’Espanya.

Malgrat que alguns vulguin guardar les aparences i mantenir viva la frontera entre la dreta i l’extrema dreta, la realitat és que les dretes es busquen, i cada cop més desvergonyidament. El tabú del pacte amb els neofeixistes està caient a tot Europa a mesura que les dretes conservadores o liberals no aconsegueixen aturar les fugues cap a l’extrema dreta. Cada dia incorporen més elements del pensament reaccionari: tornen els replegaments patriòtics, símptoma d’un moment de confusió creixent, amb absència d’autoritats referencials. Temps de desconfiança.

El sadisme de la creença. 601 dies ha hagut d’esperar Noelia Castillo per fer efectiva l’eutanàsia que havia sol·licitat i li havien autoritzat. Un calvari imposat pel seu pare, que es va posar en mans de l’associació ultrareligiosa Advocats Cristians per impedir que la seva filla morís. És a dir, ho va fer en nom de la fe, que com totes les creences està fundada en una veritat indemostrable –l’existència de Déu i l’autoritat que d’ell emana–, figura de dominació que acompanya i condiciona l’espècie humana amb la identificació amb un ésser superior del qual no tenim cap constància objectiva. Una idea que, en la diversitat cultural del món, no ha quallat en una sola figura, sinó que ha generat infinitat de creences, sovint en estreta rivalitat entre elles. Tant és així que el mateix cristianisme –del qual els catòlics es consideren representants genuïns– s’ha concretat en un ampli aparador de propostes en subtil competència. La diversitat del món és tan gran que fa difícil acreditar la pretensió catòlica de ser l'única autèntica i universal.

1. La política francesa viu amb l’ai al cor per l’amenaça de l’extrema dreta, que es trasllada a tot Europa en forma de por a una escalada generalitzada del neofeixisme. És una inquietud conforme amb la lògica d’uns temps en què les dretes semblen donar per bona la deriva cap a l’autoritarisme postdemocràtic, i els neofeixistes ho capitalitzen amb el clàssic joc de l’original i la còpia. I ja fa temps que els noms de Marine Le Pen –en funció del procediment penal que té pendent– o Jordan Bardella apareixen com a aspirants potencials a la presidència de la República. Tanmateix, les eleccions municipals i regionals d’aquest cap de setmana, sense ser determinants, han evidenciat la distància que hi ha entre les paraules i les coses, i han donat a França senyals que poden induir a creure que el suflé reaccionari no és tan potent com podria semblar, sempre que les dretes no li donin un cop de mà.

La política té sovint raons que la raó no entén. Sembla que PSC i ERC estan d’acord a intentar pactar uns pressupostos que el país necessita després de tanta frustració. No hi hauria d’haver discrepàncies fonamentals en el contingut, però Junqueras posa una condició que depèn del govern espanyol: la transferència de la gestió de l’IRPF al govern català. Una vella i raonable aspiració que a més de valor econòmic no deixa de tenir valor simbòlic, que el PSC sembla compartir, i que genera irritació a les comunitats autònomes hispàniques.

“No aprenem les lliçons de la història perquè no sabem quines preguntes fer”. Lea Ypi ha passat per Barcelona aquesta setmana. Podria presentar-la com una intel·lectual albanesa amb ciutadania britànica, com a filòsofa, com a professora a la London School of Economics, com a autora de llibres com Libres i Indignitat; en fi, les coses que diuen els seus currículums. Però prefereixo posar l’èmfasi en les raons per les quals la seva obra em captiva: la manera d’estar en el món, la necessitat de donar veu a les idees però també a la vida, a la condició humana i a la seva complexitat.

Fake news, notícies falses: n’hi ha hagut tota la vida, per ignorància o per manipulació, dos atributs recurrents entre humans. De fet, els sistemes de poder s’han construït sovint sobre falses notícies convertides en veritats incontestables, que han anat generant els diferents mecanismes de submissió i dominació. L'entrada en el món de la comunicació digital, amb una immensa capacitat de propagació, ens ha dut a un moment en què l’ús de les fake news és tan aclaparador que opera com una mena de realitat paral·lela que porta a la gran confusió. Fins al punt que els que n'han fet la manera d’estar al món corren el risc de ser atrapats en la contradicció, que és el que li està passant a Trump amb les seves anades i vingudes, que cada cop el posen més en evidència. Tant és així que sectors del Partit Republicà que fins ara havien viscut a la seva ombra li demanen que acabi la guerra perquè s'adonen que les fabulacions presidencials estan perdent credibilitat de manera accelerada.

1. Ara ataco, ara plego. Trump diu que la guerra s’està acabant; els iranians, que això ho decidiran ells. Patètic espectacle. Timothy Snyder veu dues raons creïbles per a l’atac a l'Iran: "Destruir la democràcia americana o enriquir-se a si mateix”. Aquest és el nivell amb què s’està fent trontollar el món. Com s’explica que a la primera potència mundial ningú posi fre a aquests deliris? Deia Paul Ricoeur que reflexionar en política vol dir ser capaç d’operar en dues dimensions: “l’entrellaçament inesgotable del mal i de la racionalitat”. És racional la maldat de Trump? O és l’expressió d’un desfici: l’acceleració bèl·lica com a manera d’estar al món? La llista inclou Veneçuela, Iran, Groenlàndia, Cuba i embolica que fa fort. No hi ha límit?

Timothy Snyder ho ha dit amb contundència: “Tot el que pot oferir Trump és militarisme, autoritarisme i corrupció”. I de fet tota la seva gestió és una escalada en aquesta direcció que culmina amb la guerra de l'Iran. Un estadi més en la seva crueltat que interpel·la tot el món. I que de moment ha deixat Europa en el desconcert i Rússia i la Xina evitant aixecar la veu (probablement perquè creuen –i desitgen– que Trump s’ha passat de frenada). En aquest context, Pedro Sánchez ha vist una finestra d’oportunitat anticipant la incomoditat de les dretes europees, que saben que les guerres no agraden a la majoria de ciutadans però que, al mateix temps, no gosen rebel·lar-se contra Trump, malgrat que els ha menystingut sempre.

Cada nou deliri de Trump remet a la mateixa doble qüestió: com pot ser que un personatge fet d’insolència, desmesura i desconeixement del ridícul pugui haver estat conduït a la presidència de la —fins ara— primera potència mundial? L’ha presentat el Partit Republicà, l’ha votat una majoria per segona vegada —és a dir, amb ple coneixement del personatge— i ha vingut emparat per bona part de les elits econòmiques tecnològiques que condicionen, a través de l’espai digital, la societat americana. Des del primer dia, Trump ha exhibit la seva convicció que està per sobre de les lleis nacionals i internacionals, i que només té un criteri de conducta, que és fer el que li doni la gana. No és cap interpretació: és com ell ho expressa reiteradament. I ningú s’ha plantejat un potencial impeachment. Els Estats Units a remolc dels capricis d’un personatge sense cap sentit dels límits, convençut que la llibertat —la seva— i la democràcia són incompatibles.

La desclassificació dels papers del 23-F confirma el que ja vàrem intuir en aquell moment: que la precipitació de Tejero, el colpista intemperant, va ser una sort. Va aixecar el teló abans de temps, indignat per la falta de decisió dels seus col·legues de conspiració. Massa aspirants a dictador. Només el va seguir Milans del Bosch, deixant els altres en un estrany fora de joc que va tenir la virtut de desfer complicitats i generar una certa desbandada entre els que feia temps que es mobilitzaven i pressionaven per aconseguir un enduriment del règim: buscaven un cop d’estat de saló, amb el rei com a patró, i es van trobar amb una envestida sinistra al Parlament espanyol que no varen saber culminar. I així, la situació es va girar de cop.

“La llibertat és incompatible amb la democràcia”. Semblava un acudit de l’univers trumpista per fer soroll i legitimar el nihilisme del president i la convicció dels oligarques que l’acompanyen que, per a ells, no hi ha límits: s’ho poden permetre tot. Però la idea s’està desplegant amb un efecte contagi inquietant, com si hagués de ser el marc d’aquest canvi d’època, és a dir, de les noves relacions de les forces econòmiques, socials i de comunicació.

Recordo un text, d’uns anys enrere, en què Tzvetan Todorov advertia de l’alt risc que significa “una concepció de l’economia com a activitat completament separada de la vida social, que ha d’escapar del control de la política”. M’hi ha fet pensar un acudit del president de Foment, Josep Sánchez Llibre, que denuncia com a “filocomunistes” les polítiques d’habitatge del president Salvador Illa. No fa gaires dies, deia que ell no fa política, però que no pot permetre –referint-se a Pedro Sánchez– que "es criminalitzi els empresaris". A què respon aquest estat d’esperit? Quin és l’objectiu estratègic que li fa dir aquestes coses, quan no es pot pas dir que la lluita de classes estigui gaire exacerbada o que les elits empresarials es puguin sentir atrapades? Més aviat marquen el pas més que mai, i han aconseguit a més que les societats ho assumeixin amb naturalitat. Què queda del vell conflicte de classes en un moment en què al malestar social li costa trobar formes de socialització efectiva?

“La llibertat és incompatible amb la democràcia”. Aquesta memorable frase de Peter Thiel explica perfectament el que està passant als Estats Units, amb el trumpisme com a forma d’expressió política. Per als que creuen, com l’amo de PayPal, que la llibertat s’exerceix sense consciència dels límits, fent cadascú el que li dona la gana (principi directament proporcional al poder de qui s’ho vol permetre), és evident que la democràcia és un obstacle, perquè es funda en el reconeixement d'una sèrie de drets i deures que configuren una cultura fundada en el principi d’igual dignitat entre les persones, dins d’un marc legal de referència que evidentment no hauria de permetre el comportament nihilista dels que creuen que tot els està permès. L’exhibició i exaltació d’aquesta conducta per part de Trump l’ha convertit en doctrina d’estat, i el president s’ha dedicat sistemàticament a violar la legalitat i els consensos adquirits en les democràcies liberals. Des de la violació de les fronteres internacionals i l’abús sistemàtic del poder menystenint o eliminant qualsevol principi legal que l’incomodi fins a la pretensió d’estendre a tot el planeta la seva arbitrària concepció del món, el despotisme de Trump és una descarada aplicació del principi de Thiel.

“Soc independentista però tinc por com a demòcrata”. Gabriel Rufián apel·la a l’esquerra a mobilitzar-se contra l’extrema dreta en un moment en què un govern PP-Vox és una alternativa real a Espanya. I Abascal cada cop té més atrapat Feijóo: mentre Vox puja, el PP està estancat, instal·lat en una lògica inercial a l’espera que el PSOE toqui fons. ¿L’apel·lació a la por de Rufián té un valor d’advertència que comparteixo? Què em fa por? Que triomfi l'intent, cada cop més estès arreu, de posar la política per sobre del dret com pretenia Carl Schmitt en un dels moments més tràgics d’Europa. I que avui té en Trump un dels seus grans propagandistes, que ho ha conduït fins a un grau caricaturesc que, afortunadament, el pot acabar descavalcant pel nivell de ridícul al qual ha arribat, com ara mateix en la seva negació de la ciència i de l'escalfament global. I certament, aquí no estem lliures d’aquest risc en un moment en què els governants europeus van claudicant davant d’una dinàmica que amenaça substancialment la democràcia.

“La veu de la democràcia no serà doblegada pels tecnooligarques de l'algoritme”, diu Pedro Sánchez en una nova i desafiant posada en escena. Fa quinze dies va ser la immigració, l'espantall preferit de les extremes dretes per mobilitzar la ciutadania. El president va anunciar la regularització de tots aquells que portin com a mínim cinc mesos aquí. Reconeixement dels drets i de la dignitat de les persones que, com era previsible, va provocar el rebot d'Abascal i Vox i la indignació del PP, amb l’argument patètic de sempre: venen a prendre la feina als ciutadans i a diluir els valors essencials de la pàtria. Tothom sap que l’economia els necessita i que seguiran venint perquè les empreses hi compten. Però, per a alguns, tot s'hi val si creuen que els dona vots.

1. Ens volem creure que Catalunya és diferent, però a l’hora de la veritat acaba generant els mateixos tics que l’entorn europeu del qual formem part. Semblava que l’extrema dreta catalanista no afloraria mai i resulta que ara mateix està en procés de creixement accelerat de la mà d’una Sílvia Orriols que juga les cartes de l’autoritarisme, amb el discurs contra la immigració com a principal bandera i amb la independència com a objectiu, trencant, d’aquesta manera, una creença infantil: que no hi hauria mai una extrema dreta catalana, que aquí el neofeixisme només podia ser espanyolista. I resulta que sí, que, com arreu d’Europa, l’autoritarisme postdemocràtic creix, desafia i sovint arrossega les dretes democràtiques. És el problema de les ingenuïtats ideològiques, de donar per fet que som millors que els altres i que serem diferents pel fet d’haver estat víctimes de la dominació espanyola.

Com més greus són els problemes, més insuportable es fa la tendència dels dirigents polítics a conduir-ho tot cap a la simplificació, que acaba generant grotesques desqualificacions de l’adversari que sovint deixen en pitjor posició el que les fa que el que les rep.

En un temps de claudicació generalitzada de les esquerres europees –no saben, no contesten– i de clamorosa acceleració del continent cap a l’extrema dreta, Pedro Sánchez sembla decidit a ser l'últim socialdemòcrata. Ja fa temps que és pràcticament l'única veu europea que es fa sentir davant de les andanades i provocacions de Donald Trump. I ara, just quan aquí les dretes –PP i Junts– li tomben al Parlament el decret que inclou la pujada de les pensions, el president del govern espanyol planteja la regulació extraordinària de totes les persones sense papers que portin cinc mesos a Espanya, sempre que puguin acreditar-ho, atorgant-los el permís de residència. Sembla que actualment són 840.000 els vinguts de fora que es troben en situació irregular. I és pura normalitat democràtica resoldre la seva situació: no només per raons ètiques i humanitàries, que ja serien suficients si tots plegats no estiguéssim tan atrapats per la cultura dels nostres i els altres, sinó també per elementals raons econòmiques i d’integració social.