Els pericos estem de celebració. 125 anys no són poca cosa. Són molts anys i és, a més a més, un número que, com tots els rodons, obliga a reflexionar. Sobre el passat i sobre el futur. Sobre qui som i sobre com ens veuen. Tot i la temptació de centrar-me només en el moment actual de felicitat –una temptació especialment intensa en el context del meu autoimposat silenci–, la commemoració obliga a una mirada que intenti anar més enllà de la (no) tan capritxosa piloteta.

No, no és un adeu per sempre. Per un temps —que espero que sigui més llarg que un instant— deixo d’escriure al meu estimat diari. Tant la direcció de l'ARA com els meus nous caps no hi veien problema que seguís amb les col·laboracions, especialment si ho feia de manera més irregular o fins i tot esporàdica. El tema d’aquesta Espècie protegida és prou llunyà al de la meva nova responsabilitat perquè no hi hagués conflicte de cap mena. No obstant això, per capteniment institucional he decidit deixar-ho.

Un grup de penyes de l’Espanyol liderat per la Penya Blanc-i-blava de Girona ha demanat al club que les entrades per al partit al camp del Girona siguin només per a membres de les penyes. Ho han fet amb temps (el partit és el cap de setmana del 23-24 de novembre) i, per tant, tenim polèmica per unes quantes setmanes. La proposta, sense context, és absurda. Amb context té tot el sentit del món. 

El futbol es manté com a territori d’excepció moral. Fins i tot en un moment com l’actual, en el qual els populismes reaccionaris i xenòfobs estan atacant els fonaments de la democràcia i la convivència, el futbol i el seu entorn segueix impertorbable en la defensa o en la comprensió de manifestacions clarament xenòfobes o masclistes.

No m’agrada anar al futbol sol. Bé, de fet, no és que no m’agradi (l’experiència de la soledat enmig del soroll i la massa pot ser atractiva). El que no m’agrada és anar-hi sense el meu fill Oriol. Ni tampoc veure’m des de fora anant tot sol al camp. Però feia un any, tres mesos i set dies que no veia en directe el meu equip jugant a Primera Divisió, des d’aquell fatídic partit contra l’Atlètic de Madrid en què el VAR es va inventar un gol que ens va enviar a Segona. No hi podia faltar. Tenia ganes de tornar-hi, i l’últim dia del mes d’agost me’n vaig anar a passar la tarda al Prat.

Estic acostumat a rebre crítiques –i, fins i tot, insults– com a resposta a molts dels meus articles. La immensa majoria venen pel mateix motiu tot i que de bàndols teòricament contraris. Pericos apolítics nostàlgics de dictadures feixistes i culers amb pensament d’arrels totalitàries que volen imposar una idea de país que deixa (en el terreny esportiu i en molts altres) més de la meitat dels catalans a fora. Tant els uns com els altres són al·lèrgics a la diversitat i volen enviar l’Espanyol al córner fins a convertir-lo en un ens exòtic i estrany. Òbviament, les crítiques i els insults d’aquestes persones –pericos i culers– em fan una certa gràcia malgrat que no soc immune als atacs personals.

Al meu amic Ignasi Barba –perico i, tanmateix, feliç– sempre em recordava que el lloc etern de l’Espanyol a la classificació és l’onzè. Quan semblava que teníem un bon equip i que podíem tenir alguna aspiració superior, arribava la desinflada final i... onzens. Quan la cosa anava molt malament i semblava que ens n’anàvem directes a Segona, fèiem una revifada d’última hora i... onzens. Durant la temporada, molt sovint, també quèiem en aquesta posició maleïda. Cada cop que és així, amb l’Ignasi ens enviem un missatge amb la captura de pantalla del nostre lloc a la classificació.

Dijous, amb tots els honors, Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat de Catalunya. El dotzè de l’època contemporània. I, malgrat el consens generalitzat sobre la diversitat entre les forces polítiques democràtiques, segueix complint tots els requisits d’una societat tancada i heteropatriarcal. Com tots els seus antecessors és home, blanc i heterosexual. I, com tots excepte José Montilla, nascut a Catalunya. Malgrat això, patirà el que Maragall, Montilla (i fins i tot Aragonès) han patit: l’acusació d’arrel ferrusoliana de ser un intrús que ocupa una casa i un lloc que no li pertoca perquè no és ben bé casa de tots. 

Lluny de les batalletes de cada diumenge i de la irracionalitat a què ens porta la competició, l’estiu és un bon moment per intentar fer unes reflexions que vagin més enllà dels, sovint absurds, debats quotidians. És per això que ara no entraré en el to i els continguts d’un programa (Onze) d’Esport3 fet a imatge i semblança d'El chiringuito i que és una constant falta de respecte als principis d’una televisió pública. 

Fa temps que hi penso. L’altre dia, a partir de la conversa amb un amic -perico i lúcid- i d’unes paraules de Fran Garagarza, hi vaig tornar a pensar. El director esportiu de l’Espanyol deia que ja s’havia sortit de l'UCI i que el malalt ja era a planta. Seguint amb la metàfora, no hi ha cap dubte que després d’aquesta aparent reviscolada el malalt tornarà a l'UCI: el diagnòstic és clar i el pronòstic, el pitjor. En aquesta situació, vist el seu patiment i el de tots els qui l’estimem, potser ha arribat l’hora de desconnectar-lo i de desitjar que tot s'acabi com més aviat millor.

L’afirmació més política en el món del futbol és precisament la que fan els que insisteixen que no es pot barrejar política i futbol. És una afirmació hereva del famós consell del dictador: “Haga usted como yo y no se meta en política”. Fugim dels apolítics: sempre tomben cap al mateix costat. 

Recordo una anècdota que crec que li he sentit explicar al president Pujol. Deia que un nen li havia dit que es feia un embolic per distingir Josep Lluís Núñez i el Molt Honorable. Jordi Pujol ho explicava rient i entenent la confusió. Tot i les grans diferències –especialment en el terreny intel·lectual i polític–, l’omnipresència dels dos personatges durant tants anys i alguna característica comuna justifiquen els problemes del nen per distingir-los.

Poques coses provoquen una felicitat tan intensa com una victòria important del teu equip de futbol. Si aquesta victòria et permet sortir de l’infern, la felicitat té un component tràgic que la fa especialment emocionant i commovedora. El sentiment per un club com l’Espanyol és el d’una comunitat que té totes les característiques de les minories. En la mesura que ens sentim maltractats, més units estem, tot i la gran diversitat d’aquesta minoria.

No insistiré massa en l’obvietat que sempre em toca recordar: l’Espanyol és l’únic equip de la lliga que té el seu país i la seva ciutat en contra. Aquests dies hem vist com les autoritats asturianes donaven ànims (i finançaven desplaçaments) a l’Oviedo i com els seus mitjans celebraven la victòria en primera persona. El contrast és dolorós. Mai no sabem quina de les dues opcions habituals és preferible: que ens ignorin o que desitgin el nostre mal. En tot cas, ja hi estem acostumats i toca seguir resistint.

Diumenge a Gijón tot va anar molt bé. Massa bé, de fet. L’actitud, el joc i el resultat van ser els que esperàvem des de l’inici de la Lliga. Es va demostrar que, sense ser res de l’altre món, l’Espanyol és el millor equip de Segona i que –per poc que s’haguessin fet bé les coses– ja faria setmanes que estaríem a la platja. Però després d’un parell d’hores d’eufòria, a molts pericos (especialment als que portem anys de patiment) ja ens va agafar la por. Tot pinta tan bé que ara és quan l’espifiem. Mosaic, crides a l’assistència, recepció als jugadors. Hem anat de la depressió a l’eufòria sense passar pel nostre estadi més natural: l’èpica. Amb aquest neguit i aquesta por afrontava el partit d’avui dijous fins que Toni Clapés i el seu equip (radiofònic) m’han canviat l’estat d’ànim.

Quan a principi de temporada parlàvem del fang mai no vam arribar a imaginar que arribaríem a l’últim partit de Lliga, contra el Cartagena –que dubtàvem si seria el de la gran celebració o el de la gran final– tan enfangats. Tot i la dimensió del que està en joc, sembla que alguns pericos encara estan més preocupats d’enrarir l’ambient que no pas de fer tot el possible per assolir l’objectiu més important i urgent: pujar a Primera.

Els pericos som pocs i mal avinguts. Fa uns anys vaig escriure que l’únic que ens unia era el minut 21. La resta, baralles i desavinences. Ara, però, hi ha plena coincidència en dues coses molt importants: tots volem que Chen vengui el club (i a qui el vengui ha passat a un segon pla perquè és gairebé impossible fer-ho pitjor) i tots volem l’ascens. Dos grans desitjos que són variables independents. En cap cas l’ascens canviarà la necessitat de tenir un altre propietari. En cap cas la venda serà un consol si seguim a Segona. Necessitem pujar. Necessitem vendre. I cap de les dues coses depèn de nosaltres ("nosaltres" som els socis i aficionats, els qui de veritat patim, als qui diumenge ens va costar agafar el son).

El Nico és un dels millors experts en política cultural que tenim al país. Va ser alumne meu a la Universitat Autònoma i puc dir amb orgull que és molt millor que qui, ja fa uns anys, li va començar a parlar d’aquest àmbit de les polítiques públiques. El Nico va arribar a Barcelona sent seguidor de Ferro Carril Oeste, Ferro, un club històric de Buenos Aires actualment en hores baixes. I per amor va triar l’Espanyol com el seu equip de Barcelona. Amor a la Laura, que té un pare molt perico. Però vull pensar que, encara que sigui una mica, també per amor al seu antic professor. Dilluns, com sempre que l’Espanyol juga a casa, em va enviar una fotografia des de la seva localitat. Jo no vaig poder contestar-li amb la meva habitual foto de tornada: era a Mallorca i vaig faltar a la cita. Si finalment es produeix el miracle i pugem, ja hem quedat que la foto ens la farem junts.

Jo em moriré sent de l’Espanyol. Diria més: sent molt de l’Espanyol. L’únic que ho podria evitar –i tampoc– és que l’Espanyol morís abans. Moriré sent de l’Espanyol perquè no tinc més remei, però cada cop m’ho posen més difícil. No ho dic només, tot i que també, pel trist empat de diumenge, que ens complica, i molt, l’ascens directe (i, per tant, l’ascens). Ho dic per la vergonya i la ràbia que em fa Joselu i tot el que el rodeja.

Ja hi tornem a ser. El maleït i sobrevalorat sistema decimal ens aboca a un nou o ara o mai. Fa poques setmanes quedaven deu partits i vaig fer un pronòstic optimista a mig camí entre la raó i la fe. Ara en queden cinc i, per ser optimista, només em queda ser gramscià i recórrer a la fe. Perquè ja no queda marge: ens hem d’acostar molt al 15/15 per aconseguir l’objectiu.