Cada nova amenaça geopolítica ha servit per acostar una mica més el Regne Unit i la Unió Europea. Des de fa un any, Londres i Brussel·les estan en un procés de reconnexió accelerada i silenciosa. La invasió russa d’Ucraïna va obrir les portes a la col·laboració en matèria de defensa, i la disrupció Trump, engrandida ara per l’horitzó de crisi econòmica i energètica que genera la guerra a l’Iran, ha augmentat la necessitat d’una entesa econòmica i comercial.

Molt abans dels bombardejos coordinats sobre l’Iran d’Israel i els Estats Units, el règim de Teheran feia setmanes que avisava que qualsevol atac desencadenaria una escalada bèl·lica de màximes conseqüències. Un mes després, la confrontació es juga ja en el camp de batalla de l’economia i amenaça amb provocar una nova recessió global.

El caos a les borses sempre és una línia vermella per a Donald Trump. Fa dies que la guerra a l’Iran se li ha escapat de les mans, que els objectius de Washington i Tel-Aviv comencen a divergir sobre el terreny, mentre la factura política i econòmica interna, als Estats Units, en un any d’eleccions de mig mandat, accelera el desgast dels republicans. Trump s’ha ficat en una guerra que no sap explicar ni acabar. El president, que va tornar a la Casa Blanca amb una retòrica inflamada contra la inflació i el cost de les guerres exteriors que han llastat els Estats Units, ha vist com li trontollava l’estratègia energètica i la influència geopolítica en qüestió de dies. Però la resposta a totes aquestes pors ha estat tan erràtica com la seva doctrina: de l’ultimàtum a Teheran a l’anunci d’una pausa per negociar en qüestió d’hores, mentre el règim iranià nega que hi hagi cap diàleg obert.

Imatges gegants de Volodímir Zelenski omplen les tanques publicitàries de la campanya electoral a Hongria. El primer ministre, Viktor Orbán, ha decidit convertir les eleccions generals del pròxim 12 d’abril en un referèndum sobre la guerra d’Ucraïna i, de passada, alimentar la psicosi bèl·lica que ja li va garantir una forta majoria el 2022. El líder del Fidesz porta setze anys ininterromputs de govern, edificats sobre suposats enemics externs i interns. Des del 2010, Orbán i el seu partit —convertits en referents per a l’extrema dreta transatlàntica— han aconseguit edificar un enorme ecosistema mediàtic partidista, al centre del qual hi ha l'Oficina Nacional de Comunicació, sota l’atenta supervisió del primer ministre. Milers de milions d’euros invertits en campanyes de comunicació i una estratègia de coordinació de missatges a les xarxes socials se sumen a la creació de moviments d’activisme de base que s’encarreguen d’amplificar l’argumentari, les teories i les acusacions que dicta Fidesz.

La desorientació estratègica europea s’ha revestit amb el llenguatge de la força mentre flirteja amb el risc de la seva pròpia desintegració. “Necessitem estar preparats per projectar el nostre poder”, deia la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, a la conferència d’ambaixadors de la UE, reunits aquest dilluns a Brussel·les. Davant d’un món precari, una Unió cada cop més vulnerable malda per adaptar-se a la velocitat de la deconstrucció de l’ordre internacional. Ja fa temps que la UE se sent superada per la seva irrellevància i pel menyspreu del seu aliat tradicional, però la guerra de l’Iran ha multiplicat el campi qui pugui erràtic d’uns líders europeus al servei, cadascú, dels seus interessos. Friedrich Merz i Emmanuel Macron s’han arremangat en un pols bilateral per capitanejar la defensa europea. París ha obert el debat amb algunes capitals comunitàries sobre com estendre el paraigua nuclear francès a bona part del continent. I Xipre ha rebut suport de tropes i armament d’alguns socis de la UE davant l’atac rebut durant els primers dies de la guerra.

L’operació Fúria Èpica ha atrapat Europa. L’estratègia iraniana de maximitzar el caos com a resposta als bombardejos d’Israel i els Estats Units ha arribat fins a l’atac amb drons de Hezbollah sobre una base militar britànica a Xipre i els míssils iranians que han caigut en una base francesa als Emirats Àrabs Units. Però, sobretot, la guerra ha atrapat la Unió Europea en les seves pròpies contradiccions. Des de la cacofonia inicial, que ha fet ben evidents les divisions entre els grans països de la UE, a la tebior dels comunicats de Brussel·les. De l’ambigüitat inicial de França, el Regne Unit i Alemanya —els tres països que van formar part de la negociació per frenar el programa nuclear iranià— a l’alineament incondicional que ha demostrat després el canceller alemany, Friedrich Merz.

La guerra llampec de Vladímir Putin a Ucraïna ja s’ha allargat més de 1.460 dies. Quatre anys de combats han canviat irrevocablement el continent europeu i la naturalesa de la guerra mateixa. Gairebé dos milions de soldats morts, ferits o desapareguts entre els dos bàndols i milions de civils desplaçats són les víctimes directes de la principal guerra terrestre que hi ha hagut al continent europeu des de la Segona Guerra Mundial. I, tot i això, Ucraïna entra en el 5è any d’invasió militar, amb Rússia ocupant únicament un 12% més de territori del que ja controlava abans del 24 de febrer del 2022.  

El més difícil per a la Unió Europea és fer coincidir sempre el que diu amb el que fa. Un dia s’apunta a la fermesa discursiva que assegura que ha arribat “l’hora d’una Europa forta”, com anunciaven grandiloqüentment Emmanuel Macron i Friedrich Merz divendres passat a la Conferència de Seguretat de Múnic, i tot seguit es posa dempeus per aplaudir el discurs del secretari d’Estat nord-americà, Marco Rubio, i la seva visió d’un món imperial, que ni tan sols es va molestar en esmentar la Unió Europea.

L’escridassada a J.D. Vance a la inauguració dels Jocs Olímpics d’Hivern a Milà s’ha convertit en la representació sonora d’un estat d’opinió que va arrelant a la Unió Europea. L’arrogància del trumpisme ha despertat un imperceptible orgull ferit europeu que comença a treure el cap. La “ruptura” que anunciava el primer ministre canadenc, Mark Carney, a Davos ha començat també en aquesta banda de l’Atlàntic. És encara embrionària. Més declarativa que real. Però la UE ja ha delimitat el terreny de joc de la confrontació amb els Estats Units que està disposada a lluitar: l’espai digital.

El món de Donald Trump és, de fet, un món en plena acceleració per desconnectar-se dels Estats Units. La conseqüència més directa de la coerció econòmica, tecnològica i militar que el president nord-americà ha decidit imposar a socis i rivals és una hiperactivitat global per buscar aliances alternatives i allunyar-se de la imprevisibilitat trumpista. El primer ministre canadenc, Mark Carney, resumia, a Davos, aquest moment de "ruptura" que viu el vell sistema post Segona Guerra Mundial, basat en normes, i apel·lava a una unió de les "potències mitjanes" per establir un nou ordre mundial. Davant l’agressivitat de Trump i la competència de la Xina, la resta del món s’ha llançat a la recerca de relacions comercials alternatives. No es tracta només de diversificació, sinó que també s’ha desencadenat una autèntica cursa global per aconseguir acords estables i duradors. 

En menys de dues setmanes, agents federals, amb passamuntanyes i equipament paramilitar, han assassinat de manera injustificada i a plena llum del dia dos ciutadans nord-americans que s’oposaven, de manera pacífica, a les detencions arbitràries d’immigrants. Les morts de l’activista Renee Good i l’infermer Alex Pretti, titllats de “terroristes locals” per l’aparell de propaganda de l’administració trumpista, han commocionat l’estat de Minnesota i han mobilitzat la protesta arreu dels Estats Units.

La voracitat de Donald Trump es pot acabar menjant la Unió Europea tal com l’hem coneguda. L’excomissari francès Thierry Breton, un dels qui més es va enfrontar als gegants tecnològics de Silicon Valley durant el primer mandat d’Ursula von der Leyen, es revoltava aquest cap de setmana contra la idea d’una Europa poruga i sotmesa als Estats Units. Breton reproduïa, a X, la fotografia de l’acord tarifari firmat entre Trump i la UE l’estiu passat a Escòcia i citava una de les moltes frases atribuïdes a Winston Churchill: “Us van donar a escollir entre guerra i deshonor. Vau triar el deshonor, i ara tindreu guerra”. De moment, el repertori trumpista per a la UE ja inclou la guerra comercial, una guerra política i amenaces territorials.

L’Iran viu el desafiament més greu al règim dels aiatol·làs des de la Revolució Islàmica del 1979. Les protestes no són noves al país. Des de fa anys hi ha un descontentament acumulat i successiu que sempre troba la manera de tornar a ocupar els carrers. Des de les protestes electorals del juny del 2009 amb l’anomenat “moviment verd” acusant el govern de Mahmud Ahmadinejad de frau electoral fins a la repressió de les manifestacions contra l'encariment pel preu dels aliments el 2017 i pel preu del combustible el 2019. En l'última onada de disturbis del 2022 i el 2023, que va durar més de sis mesos, organitzacions de drets humans van registrar fins a 500 morts i més de 20.000 detencions contra el moviment “Dona, vida, llibertat”, desencadenat per la mort de la jove Mahsa Amini.

L’ordre de Trump és un retorn al passat. Es despulla de la cotilla empipadora de la legalitat internacional per abraçar desacomplexadament la colonització de territoris i l’apropiació dels seus recursos naturals. La doctrina Monroe, en versió trumpista, és una reinterpretació imperialista del dret dels Estats Units a controlar la seva àrea d’influència. El triomfalisme a Mar-a-Lago en l'anunci de la captura de Nicolás Maduro i la presa de control de Veneçuela en una intervenció militar sense autorització del Congrés nord-americà, exemplifica la nova realitat. 

El trumpisme ha obligat el món a reubicar-se. Com es pot llegir a l’informe El món el 2026: deu temes que marcaran l’agenda internacional, del CIDOB, el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca va suposar l’inici d’una nova era en la instrumentalització de la coerció econòmica i tecnològica, la intensificació de la competició pels recursos i la necessitat de buscar relacions comercials alternatives als Estats Units, que ha accelerat una carrera global per diversificar els amics i refer ponts amb aliats de conveniència.

La Unió Europea ha trobat la manera de seguir finançant Ucraïna. Després de mesos de dubtes i discussions internes, els caps d’estat i de govern de la UE van aprovar, la setmana passada en l’última cimera de l’any, un paquet de préstecs per valor de 90.000 milions d'euros sense interessos a Ucraïna durant dos anys. Per finançar-ho, la UE s’endeutarà conjuntament. I no és poca cosa. Primer, perquè comparat amb els 800 milions de dòlars que el pressupost de defensa dels Estats Units ha aprovat recentment per a Kíiv, durant el mateix període, la UE demostra que és molt conscient de qui pagarà la factura de la reconstrucció d’Ucraïna, i fa el pas endavant d’assumir-ne el cost. Segon, perquè la solució triada per aconseguir els diners és la consolidació d’una revolució. Des del final del tabú de la mutualització del deute, que va caure amb les urgències de la pandèmia de la covid-19, l’endeutament de la Comissió Europea no ha parat de créixer, des d'aproximadament 50.000 milions d'euros el 2019 fins a uns 700.000 milions d'euros estimats el 2025. I, tercer, perquè tot això ha passat en mig d’una discussió encesa entre els Vint-i-set que revela les profundes tensions polítiques i legals i pressupostàries que divideixen la Unió Europea per dins.

Els Estats Units han decidit declarar una guerra política i retòrica contra la Unió Europea. És la primera vegada que una administració nord-americana diu obertament que vol la destrucció de la UE, i ho fa des d’un document oficial. L’Estratègia de Seguretat Nacional 2025, publicada la setmana passada, és un atac radical a un projecte polític que representa tot allò que Donald Trump detesta: cessió de sobirania, regulació i recerca obligada de consens.

La Unió Europea continua a la defensiva davant uns Estats Units que l’han deixat fora de qualsevol conversa transcendental sobre la seguretat continental. Ofesa però sol·lícita. Irada però sense veu pròpia. La credibilitat de la UE a Ucraïna es decideix a casa, amb els Vint-i-set dividits sobre com finançar el seu ajut a Kíiv i amb el díscol Viktor Orbán desafiant l’agenda europea un cop més. El primer ministre hongarès és dels que s’ofenen a Brussel·les i es mostren sol·lícits a Moscou.

L’estratègia negociadora de Donald Trump és posar el pitjor escenari possible sobre la taula i obligar totes les parts a posicionar-s’hi. Divendres anunciava un pla de pau de 28 punts amb regust de capitulació ucraïnesa. Un pla en què ni el govern de Kíiv ni la Unió Europea –i encara menys les Nacions Unides– hi han tingut res a dir, i que Volodímir Zelenski va interpretar com una tria enverinada entre “perdre la dignitat o perdre un soci clau”.

Per primera vegada, una nova majoria de dretes s’està consolidant a l’Eurocambra, amb el flirteig del Partit Popular Europeu (PPE) amb els grups d’extrema dreta. La setmana passada els conservadors van aconseguir aprovar el paquet de mesures proposades per la Comissió Europea per simplificar la càrrega regulatòria amb el suport de les famílies més a la dreta de l’hemicicle, i a canvi de retallar les normes que exigeixen responsabilitat corporativa de les grans empreses en matèria de medi ambient i drets humans.