Si el 12 d’abril Viktor Orbán perd les eleccions, com prediuen les enquestes, Hongria se sumarà als països europeus on la ultradreta ha tocat sostre, com Marine Le Pen a les municipals de França, o com a Itàlia, on Giorgia Meloni ha fracassat en una convocatòria clau en el referèndum sobre la justícia. La possible derrota d’Orbán i el triomf de la dreta liberal de Péter Magyar s'afegiria al setge d’indicis i sospites que plana sobre el primer ministre hongarès, acusat d’haver filtrat a Vladímir Putin informació confidencial de la Unió Europea, a més de posar tota mena d’obstacles al suport europeu a Ucraïna. 

El film El mag del Kremlin, producció francesa dirigida per Olivier Assayas amb guió d’Emmanuel Carrère, representa el que fins ara ningú havia gosat fer: escenificar a la pantalla els rerefons i els personatges clau dels primers quinze anys de la Rússia de Putin. El trànsit cap a un règim policial, síntesi del totalitarisme soviètic amb el capitalisme oligàrquic. Dedueixo que el guionista Emmanuel Carrère –fill de la historiadora Hélène Carrère d’Encause– ha irritat força el Kremlin, però ha tingut l’habilitat de garantir la integritat física d’alguns personatges canviant-los el nom.

No he esperat al 23 de febrer. He renunciat a fer coincidir les meves reflexions amb els quatre anys de l’atac de Putin. M’estimo més escriure dels orígens d’aquesta tragèdia europea. Parlaré, és clar, d’Ucraïna, i de les mirades russa i europea contemplant-la, però no pas dels plans de pau a Abu Dhabi que són la història de mai acabar. Decideixo tirar enrere i començo amb una frase del malaguanyat Aleksei Navalni. Paraules que ho diuen gairebé tot: “Acabada la guerra caldrà compensar Ucraïna pel mal provocat per la invasió de Putin”. Xifres terribles: la contracció de més del 50% del PIB; el dol per desenes de milers de morts, més de 100.000; com reparar els danys a 6,7 milions de refugiats. I com aconseguir el retorn dels més de 20.000 nens i nenes ucraïnesos segrestats per les unitats russes i tractats com a arma de guerra.

“En quin moment del diari d'Anne Frank ens trobem?”. Les paraules de Pedro Rodríguez, professor de relacions internacionals de la Complutense, tenen un ressò de sentència. Una càrrega de profunditat que ens aboca a emmirallar les amenaces de Trump amb els crims de Hitler. El professor responia així als comentaris d’un debat televisiu en què els tertulians evitaven atribuir a Donald Trump qualificatius massa densos. Que si un empresari capriciós que s’ha embutxacat 3.000 milions de dòlars durant el 2025. O potser un narcisista decantat cap a posicions ultres. Res d’identificar-lo com a feixista o directament com a nazi.

El Nadal del 2021, quan faltaven dos mesos per l’atac contra Ucraïna, Putin començava a donar pistes reals i també falses sobre l’agressió, i ho feia envoltat d’avets il·luminats mentre s’adreçava a Ded Moroz –l’Avi del Gel–, la figura del Pare Noel soviètic. Putin li va agrair els més de vint anys de president de Rússia, i li va demanar suport pels seus plans de futur –entre els quals hi havia la guerra que duia al cap–. “La meva relació amb Ded Moroz sempre ha estat molt bona”, va repetir Putin, i es va permetre recordar que és l’únic Pare Noel que forma part dels seus records d’infantesa dels anys 50, repartint llaminadures la nit de Cap d’Any al barri de Leningrad on vivia.

A Donald Trump la guerra d’Ucraïna se li’n va de les mans cada dos per tres. Vladímir Putin no li fa el cas que voldria, i va haver de cancel·lar l’ultimàtum que li havia donat a Zelenski per acceptar el seu pla de pau. I mentrestant Europa ha respirat, tot i que encara li costa. Els meus articles “Europa es prepara per resistir” i “Europa no acaba d’obrir els ulls” –publicats el maig i l’octubre, respectivament—intentaven acostar-se a la impotència europea. El vol i dol. Europa com a pitjor adversari d’ella mateixa. Fins que ara, sí, sembla que comença a perdre la por i a descobrir l’oportunitat d’autoobservar-se, i a detectar que la dissuasió no està renyida amb la fermesa. Europa sap que a Ucraïna se la juga tot i haver d’acceptar, a contracor, que el Kremlin s’acabi emportant un tros de sobirania ucraïnesa.

Inquieta veure Donald Trump reunit amb Viktor Orbán i prometent-li flexibilitat perquè Hongria pugui continuar comprant gas i petroli a Rússia, tot i les sancions a Putin, esquivant les propostes dels EUA per acabar amb la guerra a Ucraïna. I tot això sabent, com sap molt bé Trump, que l’Hongria d’Orbán és un centre d’espionatge que té en el punt mira les institucions de la Unió Europea. Trump sap que els agents de l’FSB es mouen amb comoditat per Budapest, i segur que tant li fa. Ni el commou, ni l’afecta. Ell duu a sobre l’acusació d’haver col·laborat amb el kagebisme fa gairebé quatre dècades. Durant trenta-vuit anys, i amb formats diferents, el mandatari estatunidenc hauria sigut l'agent Krasnov. 

Es pot dir que Vladímir Putin ha culminat l’aparell repressiu policial i judicial que ha anat construint al llarg de 25 anys al Kremlin. El desplegament per part de l’FSB, l’antic KGB, d’una nova acusació penal contra la dissidència a l’exili –a la qual es qualifica de “comunitat terrorista”- representa l’impuls a una mena de causa general contra tota l’oposició, semblant a la desencadenada pel general Franco en acabar la Guerra Civil.

Amb la recuperació del càrrec de primer ministre pel magnat Andrej Babis, la República Txeca s’incorpora a la inquietant esfera trumpista i alhora putinista de la Unió Europea. Un cavall de Troia que creix i es fa més fort. Ves per on, Andrej Babis prové, com l’hongarès Viktor Orbán, de l’antiga nomenclatura comunista, i es pot entendre perfectament amb el primer ministre eslovac Robert Fico. Tots tres tenen els mateixos orígens i saben que impedir o bé obstaculitzar l’ajuda a Ucraïna és la millor manera d’aconseguir gas rus, encara que el preu a pagar sigui debilitar més i més la UE.

L'última de Donald Trump en el paisatge geopolític ha sigut demanar la detenció del magnat nord-americà-hongarès d’origen jueu George Soros, a qui acusa de donar suport a mobilitzacions populars violentes. Mentre escric aquestes ratlles sé que estic manllevant aspectes de l’anàlisi del periodista Félix Flores a La Vanguardia quan explica com Trump, assenyalant Soros com a membre del crim organitzat, li està fent un esplèndid regal a Putin. Donald Trump no deixa mai de tenir en compte allò que complau el seu amic Vladímir, com ell l’anomena.

Ni alto el foc ni reducció d’hostilitats a Ucraïna. Sembla que això és el que du al cap Vladímir Putin mentre s’acosta el cara a cara amb Donald Trump. I també sembla que és el que s’ensuma --i fa dies que ho ha dit-- el primer ministre polonès Donald Tusk: “Temo que anem cap a una congelació del conflicte”. Alaska es perfila doncs com l’escenari de l’enèsim joc d’indefinicions i ambigüitats Putin-Trump. El resultat seria més incertesa, per anar a parar allà d'on potser mai no hem acabat de moure’ns: el que volen Trump i Putin és posar-se d’acord per fer i desfer sobre el futur d’Ucraïna i d’Europa. Putin no ha renunciat al botí territorial –Crimea i bona part del Donbàs– un èxit disfressat de victòria de cara a la societat russa, i que deixaria per a Ucraïna la rendició quasi incondicional: neutralitat obligada –sempre amenaçada de satel·lització– i ni parlar-ne d’entrar a l’OTAN.

Es podria dir que Viktor Orbán, el dissenyador de les trinxeres il·liberals i autoritàries més enrevessades —tant putinistes com trumpistes— dins de la Unió Europea, comença a ensorrar-se, a esvair-se. Les enquestes atorguen al seu partit, l'ultradretà Fidesz, el nivell més baix de suport dels últims deu anys: una intenció de vot del 36%.

Resulta sorprenent i impactant que un periodista i investigador nord-americà com Robert D. Kaplan, demòcrata, humanista i bon coneixedor d'Europa –recordem el seu Fantasmas balcánicos– es declari, jo no diria adepte, però sí que comprensiu amb alguns dels plantejaments de Donald Trump. D'entrada, Kaplan, arran de la publicació recent del seu llibre Tierra Baldía (Editorial RBA, 2025), sobre el risc que la geopolítica mundial esdevingui una immensa República de Weimar —i, per tant, una amenaça d'autodestrucció de la democràcia— gosa desqualificar Trump com a polític, tractant-lo d'ignorant que no llegeix més enllà de la propaganda de les xarxes, i afirmant que per a ell Europa representa ben poca cosa. Però quan mitjans de tendències diverses plantegen a Robert Kaplan si veu o no un tirà en el president dels EUA, l'analista i reporter diu que potser Trump no respecta el poder judicial, però tot seguit sembla que l'exculpi: "Trump no és prou seriós per ser feixista. Un feixista ha ideat un pla i Trump no en té cap". Kaplan ignora o obvia, doncs, les declaracions sobre el feixisme de Trump expressades per l'historiador Robert Paxton i pel premi Nobel d'economia Paul Krugman.

El perfil de Vladímir Putin d’ençà del seu impuls expansionista –a partir de l’annexió de Crimea i del Donbàs el 2014– va ser presentat com el d’un autòcrata calculador, retorçat i impredictible, que mai dona pistes dels seus plans i, si en dona, són falses. És inevitable copsar analogies amb el perfil de Donald Trump: també calculador, alhora improvisador i impredictible i, també, si dona pistes són falses i és capaç de canviar-les d’un dia per l’altre. El dictador nord-americà –dictador, sí, comencen a assenyalar-lo alguns mitjans– ha demostrat com fa servir la confusió i les falsedats en l’atac a l’Iran. Dies enrere, quan li preguntaven si entraria en el conflicte, deixava anar allò de “Potser sí, potser no”, fins a arribar al punt de dir que s'agafava un parell de setmanes per pensar-s'ho. Però van ser només un parell de dies, amb nocturnitat i tots els components de l'efecte sorpresa. Veient i sentint el que ha passat, estic temptat de plantejar: ¿fins a quin punt el càlcul improvisat de l’autòcrata negociant americà supera la rigidesa sistemàtica de càlcul del vell kagebista rus?

L’arribada per la mínima de l’ultraconservador Karol Nawrocki a la presidència polonesa planteja una cohabitació amb el primer ministre Donald Tusk capaç d’estroncar l’alleujament i l’optimisme de la UE, sobretot després del respir que va representar el triomf de l’europeista Nicusor Dan en les presidencials de Romania. La cohabitació que es perfila –gairebé coexistència– expressa que Polònia ha quedat lluny de ser el puntal més ferm de la UE a l’est, com desitjava Brussel·les. A Polònia els vots han mantingut el format de polarització social i geopolítica, amb amplis sectors de les classes mitjanes apostant per l’ultranacionalisme: ara pel de Nawrocki, admirador de Trump i del MAGA, com abans havien apostat pel PiS dels Kaczynski. Tant se val.

Les urnes continuen posant a prova la Unió Europea, i li diuen que prou de dubtes, que cal anar a totes i resistir l’assalt conjunt de Trump i Putin. Fa just una setmana el que hauria pogut representar un daltabaix per a la democràcia a Romania –i de retruc per a l’est d’Europa– ha quedat en una sacsejada, una paròdia muntada pel candidat ultra George Simion proclamant-se guanyador quan les estimacions a peu d’urna deien que el president seria l’europeista Nicusor Dana. Alleujament i esperança a la UE, cohabitant amb temors, i tot plegat envoltat d'una gran incertesa que costarà que marxi, encara que el diumenge 1 de juny el liberal Rafal Trzaskowski arribi a la presidència de Polònia.

M’ha estat inevitable manllevar a l’escriptora nord-americana Siri Hustvedt el fons de l’article que va publicar fa un mes al diari Le Monde. Inevitable, perquè el que no he deixat de preguntar-me des de fa mesos ella també s'ho ha estat preguntant, i s'ho ha respost nítidament amb “El feixisme als Estats Units”, un escrit on Hustvedt –vídua del novel·lista Paul Auster— assegura que viu en “una rutina tenyida de por”, que té davant una realitat on el racisme va a la recerca de bocs expiatoris, mentre s’ha filtrat a la premsa una llista de les 199 paraules a evitar pel govern Trump: hi destaquen negre, divers, gai i dona.

Vladímir Putin manté l’ànsia de conquerir o controlar territoris que pertanyien a la Unió Soviètica, però la realitat li diu que, al cap de tres dècades de l’ensorrament de l’imperi, la comunitat russa del Bàltic perd drets, alhora que la llengua russa recula sobretot a l’Àsia central. El vent ha acabat bufant a favor de llengües etiquetades de regionals –considerades de segona– que ara s’ensenyen a les escoles, i que estudien amb satisfacció persones d’entre quaranta i cinquanta anys: la generació que no hi va tenir accés i que ara gaudeix de literatura, mitjans de comunicació i xarxes socials en la seva llengua.

La crisi mundial provocada per l’arribada al poder de Donald Trump ha intensificat el debat sobre com cal etiquetar, ideològicament, les esferes controlades per l’extrema dreta. Una polèmica que estaria provocant no poques reticències entre historiadors, politòlegs, analistes i periodistes a l’hora d’exposar fets i idees negre sobre blanc. Perquè no es tracta només d’una qüestió de formes a l’hora d’utilitzar el repertori terminològic: ¿dreta extrema, extrema dreta, ultradreta, ultradreta populista? ¿O simplement populisme de dreta o populisme ultra? Podria semblar que som davant d’un grapat d’eufemismes i de succedanis per triar i remenar a l’hora de parlar de Trump, Putin, Netanyahu, Orbán o Le Pen. Hi ha qui alerta del risc de caure en una certa “banalització” del feixisme. I els senyals que emet la realitat conviden a capbussar-ser de ple en el fons de la qüestió. 

L’Europa del 2025, després que la UE ha posat damunt la taula 800.000 milions d’euros per articular la defensa, sembla que s’allunya amb rapidesa de l’ombra de l’Europa del 1939 que es rendia a Hitler de la mà de Chamberlain i Daladier. Keir Starmer i Emmanuel Macron representen un límit tant davant Trump com davant Putin, més enllà de fragilitats i miopies. I l’OTAN? Què se’n farà, de l’Aliança entre els EUA i Europa, cada cop més lluny? Diria que l’OTAN està transitant gradualment d’un impuls ansiós a un altre d’agònic, tot i la insistència del seu secretari general, Mark Rutte, per convèncer Donald Trump de l’esforç de la UE “per posar 800.000 milions d’euros al servei de l’OTAN”. Això mentre Rutte li reia al president nord-americà les insinuacions d’annexionar-se Groenlàndia. ¿Però de debò està convençut Mark Rutte que els 800.000 milions aniran a parar a una OTAN controlada tant logísticament com tècnicament pels EUA de Trump?