Amb la recuperació del càrrec de primer ministre pel magnat Andrej Babis, la República Txeca s’incorpora a la inquietant esfera trumpista i alhora putinista de la Unió Europea. Un cavall de Troia que creix i es fa més fort. Ves per on, Andrej Babis prové, com l’hongarès Viktor Orbán, de l’antiga nomenclatura comunista, i es pot entendre perfectament amb el primer ministre eslovac Robert Fico. Tots tres tenen els mateixos orígens i saben que impedir o bé obstaculitzar l’ajuda a Ucraïna és la millor manera d’aconseguir gas rus, encara que el preu a pagar sigui debilitar més i més la UE.
L’arribada de Babis contrasta amb la continuïtat al poder, en les eleccions de fa dues setmanes, de la presidenta de Moldàvia, l’europeista Maia Sandu. Fa pensar que Moldàvia, el país més pobre d’Europa, no es rendeix davant el setge de Putin: esclat de les xarxes elèctriques, reducció del 50% del subministrament de gas i 2.000 soldats russos a la regió de Transnístria, sempre disposats a un assalt. I que, mentrestant, Brussel·les només faci arribar Maia Sandu a promeses de suport a la incorporació a la UE.
Mentre Moldàvia continuarà trontollant amb l’ai al cor, Hongria, Eslovàquia i ara la República Txeca no hauran de patir veient sobrevolar drons russos, com ho han patit uns quants estats de la UE les últimes setmanes. Què pretén Putin? Només espantar? Fa una fanfarronada? Quin recorregut es preveu que pot tenir aquesta guerra híbrida? Segons Timothy Garton Ash, el Kremlin es dedica a detectar els punts febles d’Europa, i combinen simplicitat estratègica amb flexibilitat tàctica. El professor britànic no veu l’exèrcit rus travessant fronteres europees.
Per a altres analistes, el que interessa a Putin és observar i mesurar el grau de compromís que mantenen entre ells els membres de l’OTAN. I també generar por per utilitzar-la en benefici propi. Més que una anàlisi, la visió del dissident rus exiliat Garri Kaspàrov és tota una predicció quan diu que Putin està provant Europa i que abans de final d’any engegarà una invasió terrestre. Paraules inquietants que connecten amb les de la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, quan afirma que Europa viu la situació més difícil i perillosa des de la Segona Guerra Mundial. O amb el líder polític i filòsof francès Raphaël Glucksmann, quan es pregunta si cal que l’aviació russa arrasi Varsòvia perquè Europa reaccioni.
I Europa, impotent mentre el comandament de l’OTAN estigui en mans de Trump i creixi dins seu el cavall de Troia dels seus enemics, no sap ben bé què dir ni què fer. Uns 210.000 milions d’euros d’actius russos continuen congelats, però Brussel·les no fa el pas de requisar-los i transformar-los en ajuda a Ucraïna. La reacció russa fa por: el Kremlin ha anunciat que respondria requisant tots els actius de la UE que tingués a mà.
Amb tot, es mantenen algunes iniciatives europees esperançadores, com ara passar per damunt de les institucions de Brussel·les i convocar, en moments clau, la Coalició de Voluntaris –amb ànima a París i a Londres– per tal d’esquivar els vetos d’Hongria, d’Eslovàquia i de Txèquia. Però esquivar vetos no va més enllà de ser una intenció. És com si Europa s’hagués despertat molt lentament i encara no hagués obert del tot els ulls. I la pregunta seria: què ha de passar perquè la UE –la Comissió i també el Parlament– decideixi finalment deixar sense capacitat de decisió, de vot, Orbán, Fico i Babis? La UE s’hi juga l’ànima, i potser també la vida. Sempre seria millor un sobresalt que no pas voler cronificar un conflicte que té un desenllaç sabut.
