Quan el Parlament francès va establir per llei el 2010 la primera prohibició d’utilitzar el vel integral a Europa, es va arribar a dir que la República “no podia ser viscuda amb el rostre velat”. El vivre ensemble, doncs, va dur el legislador gal a declarar, en el preàmbul de la norma, que “ningú no pot, en l’espai públic, dur una vestimenta destinada a ocultar el seu rostre”. Per tant, el fonament d’aquesta prohibició no fou tant l’argument clàssic de la laïcitat republicana —invocada anys enrere per erradicar el vel de les escoles— com un factor vinculat a la seguretat i l’ordre públic: el fet que les persones no poden emmascarar la seva identitat darrere una peça de roba. No es tracta d’un plantejament nou. A l’escola ens explicaven el famós motí de Squillace, la revolta popular que va tenir lloc a Madrid durant el regnat de Carles III, motivada, entre altres coses, per la prohibició de portar capes llargues i barrets d’ala ampla que permetien ocultar el rostre.

Segons l’enquesta anual de l’ICPS, el 52,4% dels catalans es mostren a favor de la immigració però dos terços en volen limitar l'accés, potser per l’efecte “agenda” provocat per l’enverinat debat polític. L’enduriment de l’opinió interna coincideix amb la tendència a afavorir les expulsions en altres països, una política que s’ha revelat fracassada. Durant el seu primer mandat, Donald Trump es va comprometre a deportar cada any 1 milió d’estrangers en situació irregular als Estats Units per acabar amb un terç dels 11 milions que s’estimava hi havia en aquell país. El balanç final va ser d’1,2 milions de deportacions formals (removals, amb ordre d’expulsió). Un fracàs, si es té en compte que es va veure superat per Obama (2.749.706 en vuit anys). Això s’explica per diferents motius: primer, perquè la política migratòria depèn de la cooperació entre les autoritats federals, estatals i locals, que, en molts casos –a les ciutats i estats santuari–, es van negar a col·laborar amb l’Immigration and Customs Enforcement, conegut per les aterridores sigles ICE, a banda de topar amb l’acció dels jutges i tribunals, i la inhibició de molts països emissors. El col·lapse del sistema va ser notable: no hi havia prou jutges d’immigració ni recursos administratius que evitessin els enormes retards en els tràmits.

A La democràcia a Amèrica, Alexis de Tocqueville deia que als Estats Units el poder es manifesta en la societat perquè els nord-americans no obeeixen un home sinó la llei. Esclar que el pensador i ministre francès va tenir aquesta impressió fa quasi 200 anys, quan encara no s’havia iniciat la deriva cesarista del virtuós sistema polític estatunidenc en mans de Donald Trump. Un es pregunta: on són els famosos pesos i contrapesos i els gossos guardians (watchdog) que històricament havien denunciat els abusos de poder en aquell país?

Els escàndols al voltant del PSOE, de corrupció i relatius a conductes d'assetjament masclista, a banda de ser molt preocupants perquè qüestionen la probitat del sistema polític i minen la credibilitat de la ciutadania, auguren una alternança cada dia més probable a favor de la dreta ultramuntana. A aquest context cal afegir-hi les decisions judicials incompatibles amb l’estat de dret, per dir-ho finament. Alguns experts, com l’exmagistrat José Antonio Martín Pallín, han parlat obertament de cops d’estat judicials. L’episodi més grotesc darrerament ha sigut la sentència del Tribunal Suprem que ha condemnat el ja ex fiscal general de l’Estat Álvaro García Ortiz després d’una instrucció de molt baix nivell. Els cinc magistrats que van votar a favor de la condemna pertanyen al sector més conservador de la judicatura.

Els grups Republicà, EH Bildu, EAJ-PNV, BNG, Comuns, Compromís i Més per Mallorca han presentat una proposició de llei per garantir el plurilingüisme real a l’Estat per la via de corregir el biaix monolingüe de les institucions estatals i assegurar el dret efectiu de la ciutadania a relacionar-se en qualsevol llengua oficial. Es tracta d’un compromís adquirit pel PSOE en el moment de constituir-se el Congrés dels Diputats, l’agost de 2023, com el de promoure la institucionalització del català a la UE, però cuinat més lentament i amb l’avantatge que només depèn de les majories al Parlament espanyol. 

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha dictat una sentència que dona la raó a la justícia espanyola per haver restringit els drets polítics de Jordi Sánchez, Jordi Turull i Oriol Junqueras pel seu empresonament pel referèndum de l’1-O i durant les eleccions del desembre del 2017. La decisió del tribunal d’Estrasburg, un text de 79 pàgines aprovat per unanimitat, rebutja que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena violés diversos articles de la Convenció Europea dels Drets Humans i els seus protocols, i coincideix amb el Tribunal Constitucional espanyol que el va avalar per apreciar la concurrència d’indicis raonables de delictes greus. I això que, com va dir el Comitè de Drets Humans de l’ONU, els dirigents havien fet crides als ciutadans per manifestar-se pacíficament i els actes violents aïllats no se’ls podien atribuir.

Mals temps per al català, també a les administracions públiques. Un jutge del jutjat contenciós administratiu de Barcelona ha aplicat un rigorós test de proporcionalitat a l’exigència del nivell B2 de català per fer d’operari de cementiri a Vic, tot i que es tracta d’un nivell intermedi-alt (o intermedi avançat), la qual cosa vol dir, segons el Marc Europeu (MECR), que ets apte per expressar-te amb fluïdesa en situacions quotidianes i professionals, entendre textos complexos i participar en converses sense grans dificultats. Es tracta del mateix requisit que fixen les bases de la convocatòria de dues places de xofer polivalent del Parlament, també impugnades.

"Un govern sense pressupostos és un govern que no governa res", va dir Pedro Sánchez el març de 2018. I el novembre de 2022, Salvador Illa va retreure a Pere Aragonès que "Catalunya no tingués pressupost aprovat amb tot el que esta[va] passant al món". Esclar que les circumstàncies han variat, tots dos llavors eren a l’oposició i avui governen. Ara el president espanyol diu il·lusòriament que complirà amb la seva obligació, i la consellera d’Economia, Alícia Romero, assegura que si no hi ha pressupost "no s’acaba el món ni cau Catalunya". Són dues maneres distintes de sortir del pas, marcades una per l’optimisme de la voluntat i l’altra pel pessimisme de la raó, que diria Gramsci.

Sembla que Pedro Sánchez, que ha vist com el seu entorn familiar és assetjat per una fronda judicial instigada per la ultradreta, ha caigut definitivament del cavall com un sant Pau i s’ha adonat que “hi ha jutges fent política” que fan un “mal terrible” al poder judicial. Alguna hora l’esquerra espanyola haurà de reconèixer –i no en una entrevista televisiva– que la Transició no va suposar tampoc cap “ruptura” amb el poder judicial del règim autocràtic anterior i que les “reformes” fetes als anys 80 van ser tan febles que l’han llastat en termes de democràcia liberal plena. 

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha escoltat de primera mà els arguments a favor i en contra de l’amnistia al llarg de dues vistes dedicades a estudiar les qüestions prejudicials elevades pel Tribunal de Comptes i l’Audiència Nacional, previstes a l’article 257 del Tractat de Funcionament de la UE. Hem hagut d’arribar fins aquí perquè la dreta política i judicial espanyola, tot i tractar-se d’una qüestió eminentment interna, va decidir fa temps de traslladar la seva guerra particular a totes les instàncies continentals possibles, com abans a la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, per tal de retardar-ne –més que de fer il·lusòria– la seva aplicació. 

Està previst que Pedro Sánchez proposi una bateria de mesures per combatre la corrupció. Veurem. Hi ha el perill d’abordar el fenomen com si es tractés d’un problema d’avidesa o manca de probitat d’uns quants polítics o funcionaris, atès que la proliferació de casos obeeix a una barreja de coses: la prorrogada cultura picaresca que ha caracteritzat la política espanyola (i catalana) durant els llargs períodes no democràtics, i el model depredador al qual s’han abonat algunes oligarquies degut al model econòmic neoliberal imperant –el qual ha forjat una sèrie de contravalors que fa que sigui més eficient acceptar un cert grau de transgressió si actua com a palanca de progrés material. 

Pel que es veu, el cas Ábalos/Cerdán/Koldo va pel camí de tenir més episodis que Nissaga de poder. Cada dia apareixen més evidències o es produeixen declaracions en seu judicial en què, per cert, els investigats no reconeixen ni tal sols la seva veu. Cosa de la IA, ja se sap. Sense anar més lluny, aquesta setmana la desconfiança de la gent s’ha disparat, fins al punt de generar un sentiment insòlit de frustració col·lectiva, quan ha transcendit l’operativa amb la qual s’adjudicaven irregularment infraestructures ferroviàries o carreteres a tres grans empreses que en resultaven recurrentment beneficiàries.

El nou fracàs recollit per la demanda d’oficialitat del català a la Unió Europea ens deixa un llistat –pel que es veu, dinàmic i evolutiu– d’estats membres a favor i en contra, així com dels que pel que es veu es limiten a manifestar dubtes, i també un episodi d’allò més grotesc: els esforços del Partit Popular de Feijóo, amb la complicitat de Vox, reconeguts per tots dos sense embuts, per torpedinar aquell reconeixement amb pressions a diversos caps de govern conservadors i ultradretans europeus.

Una de les coses més abracadabrants de la darrera enquesta del CIS és que el poder judicial és la segona institució espanyola més ben valorada i que totes les suspicàcies sobre la seva falta de neutralitat es concentren en la seva actuació sobre els partits polítics. Ho hem sabut precisament la mateixa setmana que el Tribunal Suprem ha denegat, en primer lloc, l’amnistia a Carles Puigdemont, sostenint de forma delirant que va obtenir amb el Procés un “benefici personal de caràcter patrimonial” i que això encaixa de forma molt retorçada dins de la malaurada i evitable excepció que preveu la llei d’amnistia en el delicte de malversació. En segon lloc, el mateix alt tribunal ha informat en contra d’un indult a Oriol Junqueras, que podria exonerar-lo de la condemna d’inhabilitació perquè, a parer de tan savis togats, i en contra de l’opinió de la Fiscalia, això seria tant com substituir l’indult parcial i irrevocable a la pena de presó atorgat al seu dia per un altre de total, i això contravé una llei que és de 1870.

Amb els anys s’ha demostrat que, en l’estat de les autonomies, les inversions de l’Estat tenen un paper rellevant tant per configurar les polítiques públiques com per premiar o castigar els distints territoris en funció, primer, de si s’aproven, i després de si s’executen. Aquests dies hem sabut que, segons la Intervenció General de l’Estat (IGAE), durant el primer semestre de 2024 només es va gastar un 20% a Catalunya, 456 milions d'euros, que se situa a la cua de totes les comunitats autònomes, mentre que a Madrid, per exemple, se supera el 57%, amb 694 milions d'euros. Res de nou sota el sol, però.

Amb la sang que ens van fer suar els falcons fiscals del nord durant la crisi financera i el que va costar que mobilitzessin els recursos per fer front a la pandèmia de la covid, i ara en quatre dies la Comissió de la UE ha decidit aflorar 800.000 milions d’euros per abordar els problemes de seguretat propiciats per la follia de Donald Trump i la deriva bel·licista de Putin. La diferència amb la primera crisi és que ara el dictat no prové només de la troica europea que va imposar l’austericidi després de la crisi financera de 2008, sinó de l'OTAN i dels EUA que combina els temors d’alguns països fronterers amb la Rússia de Putin i les clàssiques demandes dels nord-americans d’una major contribució a la defensa atlàntica. La diferència amb l’esforç fet durant la crisi pandèmica és que ara no hi ha un euro de subvencions gratuïtes, els crèdits es redueixen a 150.000 milions d’euros i la resta l’haurà d’aportar cada govern. L’únic avantatge, que ja és dir molt, és que els mateixos adalils de la frugalitat luterana ara estan disposats a modificar els objectius d’estabilitat pressupostària perquè tota la “inversió” defensiva no computi en els topalls de dèficit i de deute. 

Ara resulta que no només l’AVE és radial. També les Rodalies tenen punt de sortida i d’arribada al km 0 de la Puerta del Sol si fem cas de la negativa dels sindicats de treballadors de Renfe a plegar-se al traspàs acordat entre la Generalitat i l’Estat. Un exemple més de la defensa d’un model jacobí de servei públic disfressat de reivindicació d’uns drets socials que no han estat mai en qüestió. A l’Espanya de l’estat de les autonomies no li escau la mentalitat policèntrica que impera en altres estats compostos o en la mateixa UE. La pulsió centrípeta de les elits polítiques i econòmiques de l’Espanya de matriu castellana-andalusa, i la definitiva musculació de Madrid no permeten ni tan sols que Barcelona sigui el Frankfurt o el Milà d’Espanya. Enterrat està el somni de molts federalistes i fins i tot el pacte tàcit a què feu referència Antoni de Capmany a les Corts de Cadis, pel qual Castella havia de fer la política mentre a Catalunya li deixaven fer els negocis. 

La moció de censura interruptus de Ripoll ha posat novament en relleu la dificultat que tenen alguns partits tradicionals per relacionar-se amb les forces polítiques emergents d’ultradreta o populistes, ja siguin islamòfobes o furguin en les frustracions provocades pel deteriorament de la prosperitat de les classes populars per culpa de l’abandonament de les elits. No vull dir amb això que algunes de les raons de Junts per no secundar la moció de censura no hagin de ser considerades, perquè van a cavall entre els dubtes que poden generar aquest tipus de situacions incòmodes i l’omnipresent càlcul partidista entre forces que fan frontera electoral, tot i que això pugui generar incomprensió. Així de crua és la política.

Aviat farà una setmana que milers de persones van clamar per quarta vegada a València per la dimissió de Carlos Mazón a causa de la seva gestió de la DANA. Abans, el Parlament de Catalunya havia demanat el mateix, en forma de petició testimonial, esclar, perquè no servia per constrènyer-lo a resignar el càrrec. Però va posar en relleu que en el nostre entorn no s’acostuma a dimitir per responsabilitat política. Sobta, tanmateix, que la cambra catalana pugui instar el president de la Generalitat de baix a dimitir i no pugui qüestionar la monarquia com a institució aliena al principi democràtic. I això és perquè el Tribunal Constitucional va considerar, a instàncies del govern de Pedro Sánchez, que el Parlament s’extralimitava en les seves funcions i que el rei estava cobert per la inviolabilitat. La diferència és que, en aquell cas, el govern socialista va dir que actuava per “sentit d’Estat”, o el que és igual, que calia protegir el responsable de l’ominosa al·locució del 3 d’octubre, com abans s’havia fet amb el seu emèrit progenitor, tot i les conegudes malvestats, amb el pretext de no soscavar els fonaments del règim del 78, fins que el mateix sentit d’Estat el va compel·lir a abdicar perquè el bròquil ja pudia.

Deia Winston Churchill, autèntic recordman mundial de frases enginyoses, que la millor dieta per a un polític és menjar-se les seves mateixes paraules. No consta que el cèlebre premier britànic –i premi Nobel de literatura, no s’oblidi– afegís patates a aquest singular menú, com sí que va fer Joan Laporta fa uns dies en relació amb els seus adversaris. No obstant això, el que va dir el president blaugrana sobre aquest tubèrcul –amb un estil més prosaic que el de Churchill– evidencia que l’admonició de Churchill es pot predicar de tots els col·lectius amb dimensió pública, no només el polític, es tracti de dirigents esportius, de mitjans de comunicació més o menys convencionals o de les xarxes.