Aquí, cada tardor, hem après a pronunciar dana amb una naturalitat inquietant. La depressió aïllada en nivells alts ja no és un caprici meteorològic rar, sinó una amenaça recurrent que inunda barris, col·lapsa carreteres i paralitza l'activitat. Però quin és el seu cost econòmic real? I, sobretot, què podem fer per reduir-lo?

Des de fa gairebé dues dècades, Catalunya viu una caiguda sostinguda del nombre de naixements. Les dades més recents de l’Idescat són contundents: el 2024 van néixer 53.793 infants, molt lluny dels prop de 89.000 del 2008. La taxa de natalitat ha caigut per sota dels 7 naixements per cada mil habitants (6,4‰ el 2024), quan fa només quinze anys superava el 12‰. I l’índex de fecunditat s’ha desplomat fins a 1,08 fills per dona en edat fèrtil, des de l’1,53 del 2008. És una transformació profunda que situa Catalunya entre les regions amb menys fecunditat d’Europa i planteja reptes de país.

Per a moltes dones, arribar a l’edat de jubilació no implica, com hauria de ser, un descans merescut després de dècades de feina, sinó l’entrada a una nova etapa d’inseguretat econòmica. El nostre sistema de pensions és, en essència, contributiu: es cobra en funció del que s’ha cotitzat. Això significa que si les trajectòries laborals han estat curtes, discontínues o amb salaris baixos, la pensió serà més baixa. I aquest és, precisament, el cas de moltes dones que actualment tenen més de 65 anys.

La immigració ha esdevingut un dels grans temes de debat a Catalunya i a la resta d’Europa. Diversos articles n’han parlat a aquest diari (vegeu aquí, aquí i aquí). I és que avui, gairebé una de cada quatre persones que viuen a Catalunya ha nascut a l’estranger. Tot i la normalització d’aquest fenomen, la percepció social continua fortament polaritzada: segons el darrer baròmetre del CEO, el 59% dels catalans creuen que hi ha massa immigració. Però què ens diu la recerca científica sobre l’impacte real dels nouvinguts?

Erradicar la desigualtat de gènere no és només una qüestió de justícia social sinó també d’eficiència econòmica. Les importants bretxes de gènere que continuen persistint en molts àmbits de la nostra societat simbolitzen el desaprofitament del talent femení, i tenen importants costos per al conjunt de l’economia.

Les dones immigrants pateixen una doble penalització al mercat de treball, que combina les desigualtats de gènere amb les barreres associades a la condició d’immigrant. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) del 2023, la taxa de participació de les dones amb fills d’entre 0 i 3 anys era del 79%, una xifra 19 punts percentuals inferior a la dels homes amb fills del mateix rang d’edat. Aquesta bretxa s’agreuja en el cas de les dones immigrants, amb una taxa de participació del 57%, 36 punts percentuals inferior a la dels homes immigrants i 22 punts per sota de la de les dones natives.

En un context d’envelliment de la població, l’economia de les cures té una importància cabdal. Segons les projeccions demogràfiques de l’Idescat, la taxa de dependència (persones de 65 anys o més/població de 16 a 64 anys) passarà del 29% el 2022 a superar el 50% el 2050. Per corregir aquest desequilibri, una opció passaria per augmentar la taxa de fecunditat, que actualment a Catalunya és d'1,17 fills per dona, i que se situa entre les més baixes de l'OCDE. Malauradament, sense els recursos necessaris per acompanyar les cures, l’actual estructura demogràfica pot tenir importants costos per al conjunt de la societat.

“Que no s’acabi, que no s’acabi, l’estiu, l’estiu (hm-hm, hm)...”. Aquesta ha estat una de les bandes sonores d’aquests últims mesos per a molts infants i adolescents catalans. Amb el retorn a les aules –i sentint-ho molt pels Figa Flawas–, s’ha acabat l’estiu o, com a mínim, s'ha posat fi a les vacances escolars. Coincidint amb l’inici de curs, les famílies vam rebre una carta de la nova consellera d’Educació per comunicar-nos que assumeix amb respecte els grans reptes que té al davant.

El progrés econòmic ha anat acompanyat d’una reducció significativa de la jornada laboral. Durant les primeres etapes de la industrialització, les hores que es treballaven normalment rondaven entre les dotze i les setze al dia, sis dies a la setmana. Els moviments obrers del segle XIX, en la seva lluita per millorar les condicions laborals, van aconseguir els primers avenços per limitar les llargues jornades a les fàbriques. I a començaments del segle XX, l’empenta per reduir les hores de treball va guanyar un nou impuls.

La qualitat de les institucions és clau per al desenvolupament econòmic dels països. És la principal conclusió de l’exhaustiva recerca d’economistes tan destacats com el premi Nobel (1993) Douglass North, l’economista turc i catedràtic del MIT Daron Acemoglu, i altres investigadors com Simon Johnson i James Robinson. Aquests acadèmics han dedicat una gran part de la carrera professional a identificar els factors que expliquen la divergència en la trajectòria econòmica dels diferents països, posant l’èmfasi en el paper de les institucions. 

Segons la Macroenquesta de Violència contra la Dona de l’any 2019, el 40,4% de les dones de més de quinze anys pateixen assetjament sexual en algun moment de la vida. El 17% d’aquests episodis es produeixen en l’entorn laboral i els perpetren un superior (6,5%), un altre treballador (12,5%), una superior (0,3%) o una altra treballadora (0,9%). D’aquesta manera, el petó de Rubiales i els abusos de professors universitaris serien exemples del primer cas.

Cal entendre les causes per redreçar el problema. Aquest és un dels missatges principals que s’extreuen de la dilatada carrera acadèmica de la recent premi Nobel d'economia 2023, Claudia Goldin.

En moltes famílies catalanes, els progenitors tenen la sort de tenir una feina remunerada. Si tenen infants a càrrec, això sovint implica la cerca d’estratègies que facin compatible la vida personal amb la laboral. Les estratègies de conciliació arriben al punt àlgid de creativitat durant els tres mesos de vacances d’estiu. Per tenir cura dels infants es busquen arranjaments de caràcter formal, com els casals d’estiu i les activitats extraescolars, però també predominen els informals, com els avis, els amics o els veïns. Aquesta combinació d’estratègies més o menys originals fa possible als progenitors poder seguir treballant mentre els petits gaudeixen d’una part important de l’estiu. 

Dilluns passat vaig tenir el plaer de participar en el grup de treball de reactivació econòmica de la comissió per a la reconstrucció social i econòmica al Congrés de Diputats. Vaig pensar que era una oportunitat per poder traslladar a l'esfera política la feina que fem des de l'acadèmia. Vaig centrar la meva intervenció en exposar les conclusions de l'estudi que estem duent a terme amb la Yarine Fawaz (CEMFI), la Libertad González (UPF) i la Jennifer Graves (UAM), i vaig presentar algunes mesures que personalment penso que poden ajudar a reactivar el mercat de treball de les famílies, i en particular el de les dones.

Suposem un escenari optimista per d’aquí poques setmanes: la corba finalment s’aplana, les UCI es comencen a descongestionar i la vida dels sanitaris torna a una mitja normalitat. Llavors ens semidesconfinen. És a dir, tornem a aquella versió del confinament en què es pot anar a la tintoreria, a comprar amb certa normalitat i, el que és més important per a un percentatge molt elevat de la societat, podem tornar a anar a la feina. Però, com que la situació sanitària encara és delicada, es mantenen certes mesures de distanciament social com, per exemple, el tancament de les escoles i les llars d’infants. Tot això acompanyat de la recomanació de no deixar els infants amb els seus estimats avis i àvies (ja que són, aquests últims, un col·lectiu d’alt risc), ni amb amics o veïns (per mantenir a ratlla la R0).

La immigració és un dels fenòmens demogràfics més importants del segle XXI. Des de fa unes quantes dècades, els països més desenvolupats són el destí escollit per milions de persones que abandonen els seus orígens buscant un futur millor tant per a ells com per als seus fills. A Catalunya la taxa d’immigració va passar de menys del 3% a finals dels anys noranta a situar-se entorn al 17% a les acaballes de la dècada passada. Aquest percentatge s’ha mantingut estable des de llavors.