La guerra a l’Iran ha tornat a posar la inflació al centre del debat econòmic. Com ja va passar amb la invasió d’Ucraïna, el repunt dels preus energètics comença a traslladar-se a la resta de l’economia i torna a tensionar el cost de la vida. L’OCDE anunciava aquesta setmana un augment de la inflació al voltant del 3% per a aquest 2026.

Fa uns dies, en la presentació de la Nota d’Economia de la Generalitat dedicada a la prosperitat compartida, l’economista Branko Milanovic va recordar una idea que ajuda a entendre moltes de les tensions polítiques que vivim a Occident. Fa anys que parlem de polarització, de desconfiança en les institucions o de crisi de les democràcies liberals. Però sovint ens costa connectar aquests fenòmens amb els canvis econòmics que han marcat el món al llarg dels darrers anys.

La prestació universal per fill/a ha tornat al centre del debat públic. La discussió s’ha centrat sobretot en el cost i la viabilitat pressupostària. Però mentre mirem els números hi ha una dada que no es mou: a Catalunya, més d’un de cada tres nens, nenes i adolescents viu en risc de pobresa o d'exclusió social. Davant d’això, potser la qüestió no és només si cal o no una nova prestació, sinó veure quin model de suport públic a la criança tenim, i per a qui serveix.

Arran de Groenlàndia, Ucraïna i el futur de l’OTAN, aquests dies es parla molt de les diferències en política exterior entre els Estats Units i Europa. Però no podem passar per alt la bretxa cada cop més gran que existeix en política interna. A principis d’any, la fundació Heritage, un dels think tanks més influents dels EUA, publicava un informe per “salvar Amèrica salvant la família”, mentre l’administració Trump anunciava la congelació temporal dels fons federals destinats a serveis per a infants i ajuts a famílies. El temps i el cost de tenir fills s’hi presenten com una responsabilitat que es resol principalment dins de les llars, sovint a càrrec de les dones, amb una presència cada cop més reduïda del suport públic.

Estem vivint un començament d’any paradoxal. La política –especialment la internacional– és cada cop més inestable: conflictes oberts, aliances difuses i decisions que tensionen l’ordre global. També en l’àmbit nacional, la fragilitat parlamentària i l’absència de pressupostos dificulten qualsevol reforma rellevant. I, tanmateix, l’economia sembla avançar amb una calma sorprenent. Els mercats es mantenen estables i el creixement, tant als Estats Units com a Catalunya i Espanya, ha superat moltes previsions.

És molt difícil que et toqui la Grossa, però molt fàcil que tinguis una discussió política la nit de Nadal. Concretament, tens una probabilitat d’un 20% de tenir una discussió “forta” sobre política, segons l’Atles de la Polarització 2025 de l’organització More in Common. El panorama de divisió social que emergeix d’aquesta i altres investigacions és preocupant. Una de cada quatre persones de l’Estat s’ha sentit “atacada o fortament criticada” per expressar les seves opinions en públic.

Mai havíem tingut tanta informació a l’abast, tantes dades per entendre el món i tantes eines per contrastar-la. I, tanmateix, mai havia estat tan fàcil perdre’s entre notícies falses, titulars tendenciosos i mitges veritats. Aquesta mateixa contradicció s’ha instal·lat també al debat públic: mai s’havia produït i utilitzat tanta evidència per orientar les polítiques i, al mateix temps, mai els polítics havien estat tan polaritzats i tan poc disposats a escoltar el que diuen les dades.

Fa dos anys ja ens va passar amb l’oli. L’any passat amb la xocolata. I ara ens passa amb els ous. Amb cada viatge al supermercat, una sensació repetida: els productes més bàsics de la nostra compra cada cop costen més. El preu dels ous ha pujat més d’un 20% en un any, i en alguns supermercats la dotzena ja supera els 5,4 euros –fins a 6,5 euros en el cas dels ecològics–. Quan un producte tan elemental com els ous es converteix en tema de debat al Congrés, sabem que alguna cosa passa.

L’any 2019 vaig acabar un màster en economia a Londres. Poc abans de graduar-me, representants del govern britànic van visitar la universitat per presentar el seu programa d’accés ràpid al servei civil (Fast Stream). Era una sortida professional atractiva per a joves economistes interessats en la política pública: un procés d’accés molt competitiu, però àgil i basat en competències, amb proves digitals, incorporació l’any següent, salari d’entrada i rotacions entre ministeris mentre et formaves per exercir tasques de lideratge i gestió pública.

Tres anys després de la reforma que havia de posar ordre al règim dels autònoms, el govern espanyol torna a ensopegar amb la mateixa pedra: el malestar d’un col·lectiu que se sent menyspreat. La proposta d’augmentar les quotes els pròxims tres anys ha durat poc.

Catalunya creix. El PIB avança a un ritme superior al de la majoria de països europeus i l’ocupació s’ha recuperat amb força després dels anys de crisi. Però aquest dinamisme no arriba a tothom: cada any són més les llars catalanes que tenen dificultats per arribar a final de mes –avui en dia ja són una de cada deu–. Els salaris han pujat, sí, però més ho ha fet el cost de la vida. Mentre l’economia s’expandeix, el poder adquisitiu de bona part de la població s’estanca. I aquest desajust explica per què, malgrat créixer, no vivim millor. Aquesta realitat, però, no és igual per a tothom. Mentre una part de la població veu com el seu salari perd capacitat de compra, una altra continua acumulant rendes i beneficis. L’últim informe de la CNMV n’és un bon exemple: els càrrecs directius de les empreses de l’Íbex cobren 55 vegades més que els seus empleats. Aquesta bretxa creixent no només és símptoma de la desigualtat: posa en qüestió com es reparteixen els beneficis del creixement. El veritable repte no és créixer més, sinó créixer amb equitat.

Sempre hem sentit a dir que a Barcelona no es pot construir més. D’una banda, el Besòs i el Llobregat; de l’altra, Collserola i el mar Mediterrani. Un exemple claríssim de la llei de l’oferta i la demanda que s’explica a qualsevol primer curs d’economia: cada vegada més gent vol viure a la ciutat, però no hi ha sòl per edificar. Però no és únicament Barcelona. Ni només la pressió turística o els pisos d’Airbnb. El problema és més profund: no tenim prou habitatges disponibles i cada cop són més cars.

Poques qüestions generen avui tanta unanimitat com la dificultat per accedir a un habitatge. És una queixa que apareix al carrer, als dinars familiars o a les trobades entre amics, i que aquest estiu confirmava l’últim baròmetre del CEO. Des de l’any passat és la principal preocupació a Catalunya, per davant del descontentament amb la política, la immigració o la inseguretat. I nou de cada deu persones asseguren que trobar una llar adequada a les seves necessitats és una tasca molt complicada. 

El pitjor que pot passar amb un ajut públic és que no arribi a qui ha d’arribar i que, en els que sí que els arriba, no tingui els resultats desitjats. L’última avaluació de l’Airef sobre l’ingrés mínim vital (IMV) es publica amb aquesta doble advertència: la prestació no arriba a qui més la necessita i, quan ho fa, pot generar efectes no volguts. Només reben l’IMV la meitat de les famílies que el podrien tenir, i redueix la probabilitat de treballar dels que el reben. No és, però, un fracàs inevitable, sinó una oportunitat de repensar el disseny –i la funció– de la política de l'IMV. Si volem que sigui una eina útil contra la pobresa, cal redefinir-la amb més intel·ligència i confiança en la ciutadania.

Fa dies que Catalunya crema. L’asfalt bull a les ciutats, els pisos s’ofeguen als barris més densos i en molts pobles l’ombra és un luxe escàs. L’onada de calor no dona treva, freguem temperatures rècord dia rere dia. Però no tothom la viu igual. Per a alguns, és una molèstia; per a d’altres, una amenaça. 

“Hem de continuar, i ho farem”. Així de contundent responia Pedro Sánchez al ser preguntat pel cas Koldo i la crisi de confiança que sacseja el seu govern. Continuar pot ser prou per al PSOE, però no ho és per a un sistema que, si no canvia, permet que trames com aquesta siguin possibles. L’informe de l'UCO revela com Ábalos, Cerdán i Koldo suposadament van buscar “modificar el sistema de licitacions”, “tenir més control” dels interventors i manipular el procés tècnic perquè operadors afins guanyessin amb puntuacions inflades. I tot això no ho sabem perquè ho hagi detectat cap dels múltiples organismes anticorrupció que hi ha a Espanya –ni oficines d’integritat, ni agències de transparència, ni tribunals de control intern (en tenim tantes i tantes)–, sinó una investigació judicial que ha requerit mesos de feina policial i proves tan clares com les converses gravades entre els mateixos implicats.

Les últimes dades del mercat laboral han tornat a superar expectatives i confirmen una tendència sorprenent: l’economia catalana i l'espanyola mantenen el pols en un context europeu de refredament. En les últimes previsions de creixement del Fons Monetari Internacional (FMI) l’organisme internacional destacava l’espanyola com l’única gran economia que millora fins a un 2,5% aquest 2025. L’Airef i l'OCDE, però, adverteixen que les repercussions de la política de Trump –i la incertesa que genera– poden reduir aquest creixement, però mai per sota del 2,3%.

Més de 460.000 nens i nenes catalans viuen en risc de pobresa o exclusió social. És a dir, un de cada tres. Infants que no tenen garantit un mínim consum de proteïnes per créixer de manera saludable. Que viuen en llars on no es pot mantenir una temperatura adequada. Amb famílies que no poden fer front a despeses imprevistes, o que no poden marxar de vacances com a mínim una setmana a l’any. I això passa en un país on l’economia no deixa de créixer –per sobre l’espanyola i l’europea– i amb una taxa d’atur tan baixa com no la vèiem des d’abans de la crisi financera del 2008.

Els aranzels són una temptació molt americana que sempre ha acabat malament. Almenys, quan s’apliquen de forma massiva. Com assenyala el Financial Times, el 1828 els anomenats aranzels de l’abominació, per protegir la indústria manufacturera del Nord, van estar a punt de portar a la secessió de Carolina del Sud. Als anys 30 del segle passat, els aranzels d’una administració americana que clarament no els necessitava per protegir unes empreses competitives –com les d’avui en dia–, van agreujar la Gran Depressió.

L'abril del 2020, poc després de l’esclat de la pandèmia, 159 milions de llars americanes van rebre un xec de 1.200 dòlars (més 500 per cada infant). Aquesta mesura, coneguda com a pagaments d’impacte econòmic o xecs d’estímul, es va repetir el desembre del 2020 i el març del 2021. En pocs dies, el govern de Trump va aconseguir arribar a una gran majoria de ciutadans americans. I els primers a rebre l'ajuda van ser aquells que ja tenien la seva informació fiscal registrada perquè havien presentat la declaració de la renda en anys anteriors. L’ingrés va ser directe als seus comptes bancaris. Una mesura àgil que va proporcionar a milions de famílies un petit respir econòmic en un moment d'emergència màxima.