L'INE ha fet públiques les dades del PIB per comunitats autònomes que demostren que Catalunya va créixer durant el 2024 un 3,6%, un ritme lleugerament superior a la mitjana espanyola i molt més accentuat que el de la zona euro. El volum de l'economia catalana va superar els 300.000 milions d'euros, el segon més gran de l'estat, només per darrere de la Comunitat de Madrid. Però si es miren les dades del PIB per càpita, que és de 37.426 euros, llavors Catalunya cau a la quarta posició, per darrere de Madrid, Euskadi i Navarra.
Si exceptuem el cas de Madrid, que compta amb avantatges derivats de l'efecte capital i aplica una política de dúmping fiscal que provoca una elevada concentració de recursos, veiem que els casos basc i navarrès, amb unes economies més industrials i una hisenda i una política fiscal pròpies, són capaços de repartir millor la prosperitat entre els seus habitants. Per això, aquestes xifres de creixement tan elevades no ens han de fer perdre la perspectiva, perquè al capdavall bascos i navarresos estan creixent per sota, però ens guanyen en l'indicador més important, que és el PIB per càpita.
I potser això és el que explica que, creixent com enlloc a Europa, a Catalunya és molt visible aquest malestar transversal que recorre tota la societat. Perquè de què serveixen aquestes xifres a algú que no pot pagar un habitatge digne amb uns sous que estan estancats, pel que fa al poder adquisitiu, mentre els preus immobiliaris segueixen enfilant-se sense límit? Cal, doncs, passar de la macroeconomia a la microeconomia. Cal repartir millor tota aquesta riquesa que s'està creant, que no acaba de repercutir com toca en les butxaques dels ciutadans.
Això ha de ser compatible amb la crítica justificada a la competència deslleial que practica Madrid respecte a la resta de territoris de l'Estat. Si es mira la sèrie històrica, es veu que l'economia madrilenya representava el 17,5% del total estatal l'any 2000 i que ara ha escalat fins al 19,8%. En el mateix període, el pes de Catalunya s'ha mantingut estable: era el 18,9% el 2000 i és el 18,9% el 2024. En canvi, hi ha economies que sí que han perdut pes: Castella i Lleó, que té diverses províncies que fan frontera amb Madrid, ha retrocedit 0,8 punts; Euskadi, mig punt, i el País Valencià, 4 dècimes.
Catalunya, doncs, resisteix l'efecte Madrid pel que fa al pes en el conjunt de l'Estat, però va perdent posicions en PIB per càpita. Els 37.426 euros per habitant a Catalunya estan molt lluny dels 44.755 dels madrilenys, una xifra que gairebé dobla les d'Andalusia o Extremadura, cosa que demostra que la desigualtat dins de l'Estat s'agreuja cada any.
En tot cas, Catalunya ha de mirar els seus propis problemes i fer-hi front. L'empenta de sectors com el turístic no pot amagar l'alarmant pèrdua de competitivitat respecte a Europa –que al seu torn en perd respecte a la resta del món– ni la necessitat d'enfortir el sector industrial. Segur que ni el dúmping fiscal madrileny ni els aranzels de Trump ajuden en aquest objectiu, però el món és com és i no com ens agradaria que fos.
