L'assagista i assessor polític Giuliano da Empoli afirma en el seu darrer llibre, L'hora dels depredadors (Edicions 62), que "el caos ja no és l'arma dels insurrectes sinó el segell del poder". En el llibre explica que els nous líders mundials de l'estil de Trump o Putin actuen com a agents del caos perquè és la manera d'afermar la seva autoritat en un món en què no hi ha més regles que la força bruta. L'actuació de les darreres hores de Donald Trump s'adiu a la perfecció amb aquesta definició.
El president nord-americà, desesperat perquè no troba la tecla per fer agenollar el règim iranià, els va llançar un ultimàtum: si no obriu l'estret d'Ormuz en 48 hores bombardejaré les instal·lacions elèctriques i deixaré el país sense llum. Davant d'aquesta amenaça, l'Iran va replicar que si passava això passaria a considerar com a objectius legítims infraestructures crítiques dels països del golf com ara les dessalinitzadores. Davant la perspectiva d'una guerra total al golf, els mercats van començar a baixar i el preu del petroli va escalar ràpidament. Llavors, davant el pànic dels seus aliats al golf i també dels seus assessors econòmics, Trump va fer marxa enrere i va dir que davant les "converses productives" amb una "persona important" del règim havia decidit ajornar l'ultimàtum cinc dies i així donar una oportunitat a la diplomàcia. Automàticament, els mercats van rebotar amb força i el preu del cru va caure en picat, omplint així les butxaques d'alguns inversors que sospitosament van comprar actius quinze minuts abans de la declaració presidencial, tal com explica el Financial Times.
L'endemà d'aquesta giragonsa, però, les coses sobre el terreny continuen igual i no hi ha senyals de contactes diplomàtics entre els Estats Units i l'Iran. Teheran, de fet, ha advertit que tot és una maniobra grollera per manipular el mercat. Tot apunta, doncs, que Trump simplement va llançar un missatge que li permetés guanyar temps i frenar la caiguda dels mercats. En realitat, l'estratègia de Trump s'assembla a la que ja va fer servir amb els aranzels –un dia els apujava i l'endemà els abaixava–, que als Estats Units es coneix com a TACO (Trump Always Chickens Out), que es pot traduir com "Trump sempre es fa enrere".
El problema és que, si bé amb la guerra aranzelària ell tenia la paella pel mànec, perquè era ell qui decidia els aranzels, no està gens clar que a l'Iran sigui ben bé així. Trump no pot decidir unilateralment quan acaba la guerra, entre altres coses perquè si marxa ara tothom interpretarà que qui ha guanyat realment és l'Iran. Mentrestant, això sí, continua alimentant el caos i la darrera decisió que ha pres és enviar 3.000 soldats més al Golf, la qual cosa alimenta les especulacions sobre una eventual operació terrestre. Tot plegat, però, demostra el que ja fa temps que ha quedat establert: que els Estats Units no tenien un pla clar en aquesta guerra si la decapitació del règim el primer dia no suposava el seu ensorrament. I des de llavors els vaivens de Trump només han confirmat una manca de planificació estratègica alarmant.
