Quan el Parlament francès va establir per llei el 2010 la primera prohibició d’utilitzar el vel integral a Europa, es va arribar a dir que la República “no podia ser viscuda amb el rostre velat”. El vivre ensemble, doncs, va dur el legislador gal a declarar, en el preàmbul de la norma, que “ningú no pot, en l’espai públic, dur una vestimenta destinada a ocultar el seu rostre”. Per tant, el fonament d’aquesta prohibició no fou tant l’argument clàssic de la laïcitat republicana —invocada anys enrere per erradicar el vel de les escoles— com un factor vinculat a la seguretat i l’ordre públic: el fet que les persones no poden emmascarar la seva identitat darrere una peça de roba. No es tracta d’un plantejament nou. A l’escola ens explicaven el famós motí de Squillace, la revolta popular que va tenir lloc a Madrid durant el regnat de Carles III, motivada, entre altres coses, per la prohibició de portar capes llargues i barrets d’ala ampla que permetien ocultar el rostre.
Aquest nou enfocament cívic i de seguretat tenia a veure amb el correctiu derivat d'una resolució dictada pel Consell d’Estat francès en relació amb l’intent anterior de prohibir el vel en l’entorn escolar. Aleshores, l'òrgan havia dictaminat que la laïcitat és un principi que es predica de l’Estat però no de les persones, i en cap cas com una càrrega que afecta la seva llibertat religiosa. Un cop que la justícia francesa i el Tribunal Europeu dels Drets Humans van avalar la llei (SAS c. França, l'any 2014), països com Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Països Baixos i Suïssa, amb models de relació Església-Estat ben diferents i allunyats de la laïcitat francesa, també van prohibir el vel integral. Menys dogmàtics i més pragmàtics que els de l’Hexàgon, aquests estats, a més d’insistir en l’argument de la convivència cívica, la seguretat i el degut funcionament dels serveis públics, hi van afegir una miríada d’elements: la integració, la cohesió social, el principi d’igualtat i la dignitat de les dones. Així, prohibint no només el vel integral tipus burca o nicab, sinó també altres peces de roba en la via pública o en determinades dependències administratives, evitaven col·lidir amb una confessió religiosa com l’Islam i amb la prescripció d'ús d'aquesta vestimenta que, segons alguns exegetes, el profeta va prescriure.
A Catalunya, el debat es va suscitar l’any 2010 a rebuf de la iniciativa francesa, quan diversos ajuntaments —especialment, el de Lleida— van impulsar ordenances per prohibir el vel integral en edificis municipals (dependències administratives, biblioteques, piscines). Aquestes propostes van propiciar un debat polític i mediàtic intens, també a l’Estat. Després de Lleida, altres ciutats, com Reus o Barcelona mateix, van intentar mesures semblants. El 2013, el Tribunal Suprem va barrar el pas a aquesta fronda de signe prohibicionista en anul·lar l’ordenança de la capital del Segrià. El tribunal va considerar que l'ajuntament no tenia les competències, ja que volia regular una qüestió reservada al legislador orgànic estatal en afectar diversos drets fonamentals. I fins ara, quan la qüestió ha reaparegut a partir d’una recent proposició de llei de Vox al Congrés —n'hi ha dues més pendents de discussió— i d’una moció del PP al Parlament que va rebre el suport de Vox i Aliança Catalana.
Les vicissituds polítiques no deixen de posar en relleu que es tracta d’un debat discontinu i més aviat superflu: ni es tracta d’una pràctica àmpliament estesa ni hi ha constància d'episodis en què la seguretat s’hagi vist greument compromesa a conseqüència de l’ocultació del rostre a l’espai públic. No obstant això, ja hem vist que no es tracta d’una qüestió privativa de casa nostra. Tant si hi ha un veritable fonament com si es tracta d’una grollera instrumentalització política de la qüestió en el context de creixent emergència de les tesis islamòfobes de la ultradreta, es tracta d’un debat plenament europeu. A més, quan el Tribunal d’Estrasburg va avalar la llei francesa, ho va fer a la llum del Tractat de Roma, afegint que els estats disposen d’un ampli marge de gestió del pluralisme religiós, depenent de les circumstàncies històriques o sociològiques de cada cas.
Això no significa que no es tracti d’una qüestió que planteja seriosos interrogants des del punt de vista constitucional, si considerem que aquestes peces de roba, quan s'utilitzen voluntàriament i sense coacció, són una manifestació de la llibertat religiosa. A més, imposar a una dona en circumstàncies de llibertat que abandoni el vel apel·lant simplement a la seva dignitat no és fàcil: portar aquest argument a l’extrem ens hauria de dur a prohibir els monestirs de monges de clausura o determinades decisions emparades en el dret al propi cos. Vull dir que no és senzill enjudiciar, des d’un paràmetre exclusivament emancipador, moltes de les pràctiques confessionals, a risc de caure en un paternalisme jurídic que acabi per anorrear la llibertat religiosa o per coartar el lliure desenvolupament de la personalitat.
Ara bé, i sense necessitat d’embolicar-nos en una noció tan proteica com dignitat de les persones, el concepte d’espai públic —lloc de màxima expressió de la ciutadania— té, en democràcia, una dimensió que no es pot deixar de banda i que és mereixedora d’una especial protecció. Per això, en termes d’estricta raó pública, i encara que a Catalunya no hi hagi un problema generalitzat, ni la majoria de les dones facin servir el vel integral ni ho vulguin fer, com que l’ocultació del rostre soscava els pressupòsits bàsics de la convivència democràtica, seria legítima la prohibició del vel integral en llocs com les escoles, els hospitals o els mitjans de transport, prèvia deliberació pública sobre la qüestió. Amb tot —i això és important—, qualsevol interdicció d’aquesta mena ha de ser plenament neutral, i tan allunyada del dogmatisme religiós com del Codi Penal. En especial, cal desterrar els prejudicis cap a l’Islam i, encara més —i contra el que fa la ultradreta—, deixar de vincular aquesta qüestió amb la immigració per aprofundir en la seva estigmatització.
