El govern estatal assegura que la pujada de les quotes dels autònoms serà “moderada” i “assumible”. Però quan un autònom sent aquestes paraules ja sap què volen dir: que, un cop més, haurà de pagar una mica més mentre tothom mira cap a una altra banda.
Després del rebuig massiu a la primera proposta, el PSOE promet ara increments petits i trams baixos congelats “per garantir la sostenibilitat del sistema”. Però la realitat és tossuda: cada euro compta per qui es lleva cada matí sense saber si arribarà a final de mes.
Som el motor d’aquest país: generem ocupació, mantenim negocis, donem vida als pobles i ciutats. Tot i això, seguim sent tractats com si fóssim el problema. Sense vacances pagades, sense baixa assegurada, sense seguretat real. Només obligacions.
Quan l’Estat necessita ingressos, pensa en nosaltres. Quan demanem suport, ens trobem sols. Ens diuen que aquesta vegada “no serà tant”. Però cada any acaba sent una mica més, i la corda es va estrenyent fins que molts decideixen abaixar la persiana.
Això ja no és només una qüestió econòmica, sinó de respecte. No es pot parlar de progrés mentre es castiga els qui sostenen el país. El que cal no és una “pujada suau”, sinó una política valenta que protegeixi els que arrisquen.
