"Veus res en aquella casa?". És la pregunta que el comandant Kobani de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) ens deixa anar mentre ens apropem a un conjunt de dues cases aïllades enmig del desert. No hi ha ningú en tot el camí que ens en separa. Aturem el cotxe i, de sobte, apareixen dos soldats, mudats de camuflatge, que ens indiquen que anem cap a l'interior. A dins ens rep un grup més nombrós, perfectament equipats amb un uniforme verd fosc militar.

"Aquesta nit anirem a un lloc especial. No pots portar la càmera, però valdrà la pena. Veuràs el nou Iran", em deia una amiga fa quatre anys, l'última vegada que hi vaig ser per les eleccions presidencials, que va guanyar el clergue ultraconservador Ebrahim Raisi. El lloc en qüestió era un bar semiclandestí, un soterrani de dos nivells al qual s'accedia per una escala estreta. Era ple de joves vestits a l'estil occidental que fumaven. Però el més sorprenent era veure que la majoria de dones no duien el xador al cap.

El temible soroll d'un avió de combat trasbalsa la nit a la ciutat de Raqqa. Un vehicle blindat de transport de tropes de procedència nord-americana avança en direcció contrària a la nostra. És un dels que van fer servir les tropes kurdes per recuperar la ciutat quan estava sota el control de l'Estat Islàmic (EI). El monstre d'acer fa sonar una sirena eixordadora mentre il·lumina amb un potent focus les tenebres de la ciutat. Quan s'allunya i la ciutat torna a quedar a les fosques fa por. Els esquelets dels edificis destruïts durant la guerra contra l'EI, barrejats amb estructures noves encara per acabar, s'entreveuen amb la poca llum de la lluna que en marca les siluetes de forma tètrica. En una avinguda, hi ha diversos totterrenys amb homes amb passamuntanyes i sense uniforme. Aixequen les armes quan veuen l'únic cotxe que passa pels carrers durant el toc de queda, que comença quan es pon el sol i s'acaba a l'alba. "Qui sou?", pregunten irats. El nostre traductor els explica que som periodistes estrangers i que ens dirigim al nostre hotel. Llavors ens deixen avançar.

En plena nit, les explosions il·luminen l'horitzó de la ciutat de Qamishli, al nord de Síria, al Kurdistan sirià. Hores després es confirma el que em diu el Mohammad, un dels treballadors de l'hotel: Israel està bombardejant importants regions d'aquest país, fins fa uns dies sota el règim de Bashar al-Assad. L'endemà visitem els objectius: una base militar de l'exèrcit sirià i del seu aliat rus. Durant les hores següents se succeiran centenars d'atacs per tot Síria, mentre la població celebra la caiguda d'un dels dictadors més sagnants i cruels de la història del Pròxim Orient.

Les explosions dels bombardejos i els trets de les metralladores de gran i petit calibre tenen un so inconfusible. Emeten un xiulet característic quan et passen a prop. No es pot confondre amb cap altre so. En canvi, les explosions de l'artilleria de bombes de gran calibre emeten un estrèpit que és molt semblant al dels llargs trons de les pitjors tempestes.

"Ara pots comprar un pis amb una habitació per 5.000 dòlars, o 8.000 dòlars si en té dos. Els edificis Stalin són de més qualitat i la construcció és més bona, però com més nous més econòmics són”, ens diu el Dymtro quan estem entrant a la ciutat de Kramatorsk. La caiguda de preus de l'habitatge és conseqüència inevitable del convenciment que els ucraïnesos temen que, tard o d'hora, la ciutat correrà la mateixa sort que han tingut localitats properes anteriorment: caure en mans russes.

“Estem al mig del riu Khàrkiv”, diu el meu company. O això és el que diuen els GPS a aquesta ciutat del nord-est d'Ucraïna, on aquests sistemes no funcionen i donen posicions falses cada vegada que sonen les sirenes que precedeixen els bombardejos. Tot i que la ciutat fa dos dies que ha recuperat el sistema lumínic als carrers i ja no és una massa negra quan es pon el sol, els bombardejos continuen assetjant-la durant la nit. La d'Ucraïna s'està convertint en la guerra de la tecnologia: aconseguir bloquejar els GPS dels telèfons i alhora mantenir el senyal d'internet i el servei telefònic no està a l'abast de qualsevol.

El bomber amb uniforme vermell dirigeix l'excavació. És el cap de la brigada turca que va arribar poc després que la inundació més mortífera registrada a l'Àfrica des del 1900 arrasés bona part de la ciutat de Derna i deixés almenys 11.300 morts. Des que el 2014 Líbia es va dividir en dues parts, Turquia ha estat un dels grans aliats del govern de l'oest, secundat també per les Nacions Unides i la Unió Europea. Tot i això, Derna és a l'est, sota el control del mariscal Khalifa Haftar, amb el suport dels Emirats Àrabs Units, l'Aràbia Saudita i Rússia. Però la crisi humanitària causada pel trencament de dues preses ha aconseguit apaivagar temporalment, també, les pugnes geoestratègiques internacionals que han dessagnat Líbia des de la caiguda del règim de Gaddafi el 2011, amb intervenció determinant de l'OTAN inclosa. 

Diverses barricades antitancs i filats travessen el carrer principal que dona accés a la plaça Maidan. Uns soldats demanen la documentació a tots els vehicles que la creuen. Kíiv ha canviat molt en molt poc temps. Fa un mes era possible menjar en deliciosos restaurants armenis o italians i prendre una copa en un bar pròxim a la famosa plaça, on sonava música en directe fins a altes hores de la matinada. La ciutat estava plena de vida i de gent, tot i que la quotidianitat ja coexistia amb petits indicis d’un clima de preguerra, com ara l’aparició de locals on s'impartien classes de primers auxilis o de maneig d'armes i el fet que alguns comerços i botigues ja estaven clausurats.

Una dona amb bicicleta sortida del no res ens avança en un dels molts embussos que se succeeixen a Teheran cada dia vestida amb roba esportiva. "Això era impensable abans, les dones no poden conduir vehicles de dues rodes", ens diu la Newsha des del nostre vehicle. Veurem què passa amb el nou president, però la majoria de dones de l'Iran encara veuen molt lluny assolir els seus drets. "Volem la llibertat d'Europa que aquí com a dones no tenim", diu l'Azadeh. I la Fairuza ens fa fixar-nos en un senyal de trànsit, equipat amb una càmera: "No és només per controlar el trànsit, també serveixen per veure si portem el mocador al cap de manera correcta, si no és així t'arriba una notificació i has d'anar a la policia". Però unes hores després ens creuem amb dues dones que passegen amb el cap descobert en un dels carrers principals de la capital.

Raqqa va ser alliberada l’octubre del 2017. D’aquesta manera, l’Estat Islàmic perdia la seva última capital i deixava al seu darrere una ciutat sumida en la mort i la destrucció. Encara faltava més d’un any perquè els jihadistes acabessin perdent el seu últim territori a Baghuz.

Mossul ha deixat enrere el període més negre de la seva història mil·lenària, quan es va convertir en una ciutat de terror, tortures i decapitacions. Les banderes negres de l'Estat Islàmic ja no són visibles i la seva capital a l'Iraq –com Raqqa a Síria o Sirte a Líbia– és ara plena de vida. Però l'ombra del pas dels jihadistes no és fàcil d'esborrar. Encara hi ha molts edificis totalment destruïts o cremats.

Una desena de joves de poc més de 20 anys avancen per un carrer fantasmagòric i desèrtic, amb alguns edificis cremats a banda i banda, que és només a deu minuts caminant de l’emblemàtica plaça Tahrir de Bagdad. De sobte diverses ràfegues de bales els cauen a sobre, procedents de pocs metres més enllà, del final del carrer, on es poden distingir perfectament diverses persones armades i amb el cap cobert amb passamuntanyes. L’escena recorda qualsevol front de guerra d’aquests últims anys al Pròxim Orient.

Som en una habitació anodina de parets de color blanc, d’on penja una manta grisa. Un parell de cadires i una petita taula acaben de guarnir aquest lloc auster en un enclavament indeterminat de Síria, en una de les dependències que el servei d’intel·ligència kurd té escampades per tot el país. S’obre la porta i apareix un home vestit amb pantalons blaus i jersei també blau que deixa entreveure una samarreta interior blanca. L’home es diu Hisham, té uns certs trets magribins i podria passar perfectament desapercebut en qualsevol ciutat d’Espanya com un ciutadà anònim més, si no fos perquè va decidir unir-se a l’Estat Islàmic (EI) i s’ha passat aquests últims anys al territori controlat pel moviment terrorista. La seva història no queda gaire lluny d’altres sentides en converses a Síria. No hi ha un perfil únic que defineixi un integrant de l’EI. Quan parlem d’ells la primera imatge que ens ve al cap és la d’un llunàtic alienat. Però, malgrat que aquest perfil existeix, també és cert que n’hi ha molts altres que es van sumar a aquest moviment per raons identitàries, econòmiques, ideològiques, religioses o simplement circumstancials.

Autobusos i camions de transport de mercaderies plens de milicians apilats, intentant fugir d’una mort segura a la ciutat fantasma de Raqqa a finals del 2017, és una imatge molt allunyada de la que transmetien les revistes o vídeos propagandístics dels jihadistes en l’època daurada, on es veien combatents als quals no els tremolava el pols quan havien d’executar civils a sang freda, i que semblava que farien el mateix amb qualsevol enemic. Un dels grans errors d’Occident a la guerra de Síria va ser fer d’altaveu dels vídeos i les informacions cada cop més sagnants del Daeix, cosa que retroalimentava la bèstia i alentava el deliri del somni d’un califat que havia de colonitzar mig món. Però en la història els imperis s’enfonsen després d’una decadència de dècades o segles: aquest ni tan sols va resistir tres anys i va perdre la seva “capital”.

Nawel Hassani és una noia francesa de 22 anys, provinent de la ciutat de Leers, al nord de França. “La meva família és musulmana d’origen algerià, la meva mare sempre ha portat hijab”, explica. Pocs mesos després dels atemptats de París del novembre del 2015 va decidir, amb el seu xicot, anar a viure a Síria. “Volíem viure la nostra religió, al nostre país era massa difícil ser musulmans, la gent està massa espantada amb l’islam”.

La Toyoba té setze anys i set germans. Viuen amb els pares en una tenda dels camps de refugiats rohingyes de Kutupalong, al sud de Bangladesh. És la filla gran i, tot i que és menor d’edat, els seus progenitors han decidit casar-la perquè no poden alimentar tota la família.

Amitja tarda el sol encara impera a la frondosa illa de Sandwip. Està situada a una hora en barca de motor a l’oest de Chittagong, la segona ciutat més important de Bangladesh. Desenes de barcasses de fusta descansen a la sorra fangosa de la costa. Els pescadors cusen les xarxes i reposen després d’una llarga jornada de feina.

L’Ibrahim, de 14 anys, ha perdut les dues mans; el Hussein, de 12, l’esquerra; el Mustafà, de 9, té ferides als peus i al pit, i la petita Bean, de 6 anys, ha perdut la mà dreta i un dit de l’esquerra. Tots són fills de l’Ibrahim i de la Fàtima Hussein Ali, i són en una habitació de l’Hospital de Tal Abyad, a prop de Raqqa.

“Morir dempeus o viure de genolls”. Una sentència atribuïda a Emiliano Zapata durant la Revolució Mexicana, a Dolores Ibárruri, la Passionària, durant la Guerra Civil espanyola i, posteriorment, al Che Guevara durant la Revolució Cubana, que no deixa de sorprendre’m actualment. Que dos assassins a qui esperen 72 verges al cel, a més de molts altres plaers no terrenals, no tinguin el valor de morir com se suposava que sí que havien decidit viure i intentin sobreviure a qualsevol preu, significa admetre tàcitament que no creuen allò que deien creure i, per descomptat, que no tinguin cap mena de dignitat, a diferència de la que sí que van tenir aquells a qui van executar i al final van morir dempeus.