Tres de la matinada, una adolescent no pot deixar de donar voltes al comentari d’un desconegut a les xarxes. Li agradaria demanar-li consell a la seva millor amiga, però no vol despertar-la. Agafa el mòbil i es posa a xiuxiuejar. Onze de la nit, un altre adolescent està fent els deures quan una discussió del pati li torna, donant voltes, al cap. Tremola, vol escriure al seu millor amic per demanar consell, però li fa vergonya. I també agafa el mòbil i es posa a xiuxiuejar. Ambdós opten per un confident sintètic que els atendrà en hores intempestives i que no els jutjarà. Un confident que està dissenyat per generar dependència emocional. En dues dècades l’economia digital ha fet una evolució descomunal: va començar per les dades, fins que amb les plataformes de xarxes socials vam descobrir que l’atenció era el recurs escàs pel qual competir. Avui, amb la irrupció dels xatbots, el que monetitzen és la nostra necessitat de vincular-nos. El suport emocional és un dels tres usos més habituals dels xatbots, tant per a adolescents com per a la població adulta. I la raó és que prometen disponibilitat, immediatesa i validació constant, generant una sensació de complicitat des de la intimitat sintètica –altrament batejada com a attachment economy (economia de l’aferrament).

Era qüestió de temps que el govern espanyol anunciés restriccions a les xarxes socials. Es podia intuir per l’interès cap a exemples com el d'Austràlia o, properament, el de França. La primera guspira del debat sobre la restricció per edat va esclatar l’estiu del 2024, amb la polèmica del consum de contingut pornogràfic a edats molt primerenques. En aquell moment, el govern va anunciar la Cartera Digital Beta, un passaport digital que inclou la verificació d’edat –vulgarment batejada com a pallaport–. La restricció també es menciona a l’avantprojecte de llei per a la protecció de menors en entorns digitals, la tramitació de la qual es troba en marxa.

Austràlia acaba de convertir-se en el primer país del món que prohibeix l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. El diagnòstic és clar: les xarxes socials majoritàries han esdevingut tòxiques perquè només cerquen el lucre a qualsevol preu, encara que sigui a costa de la salut física, mental i relacional de qui les utilitza. El que rebutgem és el model de negoci, basat en l'addicció i l'explotació de dades. I aquí rau l'error australià: en lloc d'atacar aquest model gravitatori que atrapa els usuaris, n'han expulsat els usuaris mateixos.

Elon Musk és el bufó del neoliberalisme ultraconservador. Amb la seva aura de geni excèntric provoca i encén el debat, però el seu paper no és entretenir, sinó reprogramar el poder. Grokipedia no és una joguina ni un experiment sense rumb. És un projecte ideològic ambiciós, catapultat per la supremacia tecnològica, amb l’objectiu de conquerir el relat i automatitzar-lo. Musk és la cara visible d’una elit i Grokipedia és la icona d’un sistema que disfressa el domini de coneixement. L’enemic manifest a combatre és la Viquipèdia per tot el que representa.

La mort recent de Jean Pormanove, estrímer francès conegut per retransmetre maratons d’humiliació i maltractament a la plataforma Kick, fa dies que sacseja Europa. En aquest cas hem pogut veure com el patiment, retransmès per la set de likes, deixa de ser una experiència humana per transformar-se en mercaderia. Les imatges, difoses en directe davant de milers d’espectadors, ens confronten amb preguntes incòmodes sobre regulacions i civilització. És la vida convertida en espectacle, al més pur estil de gladiadors en combat, el tipus de societat digital que volem? Preguntem-nos-ho bé i en totes direccions.

La bicicleta és, entre tots els mitjans de transport, potser el més revolucionari. De forma literal i simbòlica, ens permet arribar més lluny només amb la força de les pròpies cames, i per això s’ha convertit sovint en un símbol de llibertat, autonomia i rebel·lió. Ho veiem a La bicicleta verda, pel·lícula saudita que relata el somni de la Wajda, que és comprar-se’n una com la del seu amic Abdullah, tot i que en la cultura saudita està mal vist que les nenes pedalin.

Des que França va qüestionar la presència dels mòbils a les aules el 2018, ens l’hem mirat com a referent pioner d’educació digital. L’any passat van fer un pilot a més de 200 centres imposant la “pausa digital diària” en horari lectiu, i el curs vinent s’estendrà per a tot l’alumnat de menys de 16 anys. Els mòbils no entraran a cap classe francesa, tampoc del Regne Unit. No obstant això, un estudi de la Universitat de Birmingham conclou que la prohibició com a mesura aïllada no millora el benestar de les criatures ni augmenta el rendiment acadèmic, i només redueix 30 minuts el temps de pantalla diari.

Som éssers simbòlics i necessitem objectes on projectar els relats que donen sentit al que vivim. Que la ràdio amb piles hagi esdevingut el símbol de la resistència en l’apagada del dilluns és una clatellada poètica que reuneix tots els debats sobre sobirania, resiliència i interdependència. L’aturada obligatòria és un recordatori fabulós que les infraestructures energètiques són també la base dels sistemes digitals i comunicatius. Ergo, la doble transició –verda i digital– ha de convergir, necessàriament, en una de sola. Ara bé, les solucions sobre com arribar-hi poden recórrer múltiples camins.

Fa un parell de setmanes el Media Lab del MIT presentava el projecte AHA (Advancing Humans with AI), un programa de recerca que reuneix 14 grups d’investigació de la prestigiosa universitat al voltant de la pregunta "Com podem dissenyar la intel·ligència artificial al servei del floriment humà i d'unes vides plenes?". Enmig del festival corporatiu de models d’IA generativa, és esperançador veure com proliferen els projectes de recerca per entendre com la interacció amb la IA està modificant comportaments, expectatives i imaginaris. 

L’encert de Jack Thorne i Stephen Graham, creadors d’Adolescència –la sèrie del moment–, ha estat rebentar les bombolles del filtre generacional i de gènere traslladant la cultura incel de les pantalles del mòbil adolescent tancat a l’habitació a un lloc comú i sovintejat per adults com Netflix. La sèrie relata com la influència sinistra de la masculinitat tòxica inunda els entorns digitals i s’hi expandeix. Arriba en el moment oportú, ara que no falten arguments de pànic moral sobre les xarxes socials. La virtut que té Adolescència és que ens sacseja, però el repte després de veure-la és no caure en el mode reactiu, prohibicionista i de mirada curta. Com podem aprofitar el soroll que ha generat la sèrie per acompanyar millor els nostres adolescents? 

Els canvis fan por. La incertesa pot ser angoixant. Quan el terra que trepitgem trontolla, l’instint de supervivència ens empeny a buscar la fermesa. I quan la trobem ens hi aferrem sense qüestionar-la. La il·lusió d’estabilitat ens reconforta, sobretot quan som joves i estem en procés de definició. Què fas si els estereotips de gènere que t’havien de servir de guia estan en entredit i les noves identitats encara estan per definir? Doncs buscar certesa en les versions més nostàlgiques de la virilitat.

Una parella alemanya va al cine i entre els anuncis apareix una versió adolescent de la seva filla de 9 anys. L’avatar ve del futur per demanar-los que deixin de penjar fotos seves perquè li estan inflant la petjada digital amb un munt d’informació que li pot generar problemes: des de convertir una tendra ganyota en mem viral fins a perdre oportunitats laborals, passant pel disc dur d’un pedòfil. L’avatar el van generar a partir de dues fotos extretes de les xarxes, a les quals posen veu i aparença adolescent gràcies a eines d’intel·ligència artificial. El vídeo forma part d’un experiment social de l’empresa Deutsche Telekom, per conscienciar sobre el sharenting (o criança compartida, segons el Termcat). 

Aquesta setmana hem tornat al 2015 perquè Zuckerberg també vol ser un techbro. És una notícia molt agra que Meta abandoni el sistema de verificació de continguts professional que van implementar el 2016, precisament per l’impacte que van tenir les xarxes socials en la campanya electoral estatunidenca. Avui Zuckerberg té unes quantes raons econòmiques i polítiques per ballar-li l’aigua al mateix senyor a qui li van tancar el compte després de l’assalt al Capitoli de 2021. La mesura forma part del ball de festeig al proper inquilí de la Casa Blanca. En un altre compàs, també incorpora a la companyia nous directius alineats amb Trump, com és el cas de Dana White. 

Estava fent neteja de correus i butlletins quan m’he quedat atrapada en un que comença així: “si tens entre 18 i 30 anys, t’interessen els drets humans i la tecnologia, vine. Aplica per formar part d’un programa amb joves d’arreu del món. Parlarem de canvis liderats per joves i teixirem una xarxa resilient”. Si m’he quedat atrapada és per la mirada constructiva, respectuosa i potenciadora que desprèn la invitació. El que m’ha colpit és el contrast amb les narratives mediàtiques habituals. 

Cal agrair que Austràlia hagi fet un pas important en termes legislatius amb la prohibició de l’ús de xarxes socials entre menors. Però la clau ni és la restricció per se ni la frontera dels 16 anys. La gratitud, en canvi, neix pels debats que permet obrir vers les plataformes digitals: prou de comerciar amb dades de menors i fins aquí l’explotació de vulnerabilitats. La pregunta de fons seria si ens volem limitar a protegir prohibint o si apostem per marcar quins entorns digitals volem potenciar. Dit d’una altra manera: seguirem intentant posar portes al camp o bé ens atrevirem a qüestionar la forma de llaurar la terra?

A casa nostra i en diversos països de tradició democràtica l’antipolítica està cristal·litzant com una nova cultura juvenil. El diagnòstic ràpid és culpar de tot la hiperconnexió i la desinformació que circula per les xarxes socials. La resposta lenta, en canvi, ens genera més preguntes i algunes d’elles, incòmodes. Val la pena que, a més de revisar aquesta esmena jove a la totalitat del funcionament democràtic, ens preguntem també què necessitem modificar de la política (institucional) per recuperar la confiança.

És freqüent veure al transport públic o als restaurants la funció de canguratge que compleixen els dispositius digitals. Ho he vist fins i tot en parcs i he sentit famílies que presumeixen que abans dels tres anys els seus fills ja saben utilitzar Netflix. Més amunt he dit freqüent i no normal de forma deliberada, perquè que sigui habitual no ho converteix en normal o desitjable. Hem arribat a uns nivells de sobreexposició digital infantil preocupants, incrementats especialment durant els confinaments. Les raons són múltiples i comprensibles, però ara que comencem a tenir evidències de quin és l’impacte que això té en el desenvolupament de les criatures, parlem-ne. Aprofitant el Dia Mundial d’Internet (que ha sigut aquest 17 de maig) obrim el debat: quins són els nostres hàbits digitals, i en conseqüència, com eduquem? 

Sabíem que la informació és poder, però aquesta setmana ens planta davant dos debats fonamentals en l’era digital: privadesa i desinformació. D’una banda, tenim l’home que va difondre les dades personals de la víctima de La Manada (inclosa l’adreça postal); de l’altra, la guerra desinformativa que se suma a l’ofensiva militar russa sobre Ucraïna. El que tenen en comú aquests fets és l’exercici de la prudència individual com a element indispensable de la responsabilitat col·lectiva. Difondre les dades personals d’algú sense en el seu consentiment, enverina. Repiular imatges bèl·liques que no sabem d’on surten no ens fa còmplices de les víctimes.  

És dilluns a la tarda, soc al metro i aprofito el trajecte per contestar alguns missatges pendents. Tafanejo per sobre algun dels butlletins que m’arriben sobre innovació i tecnologia. S’hi combinen les invencions marcianes amb paraules grandiloqüents com canvi disruptiu, creixement exponencial o acceleració. També hi ha espai per a milers d’aplicacions orientades a incrementar la productivitat i fer-te una persona més eficient. Un dels titulars fins i tot anuncia una aplicació que et convida a fer micromigdiades per rendir més, mentre et posa una llista de podcasts seleccionats perquè els sentis de fons mentre et relaxes. Quina bona idea, oi? Descansar per agafar embranzida mentre en realitat t’autoenganyes en posició horitzontal però sense deixar d’engolir bits d’informació.