"Tenim aquestes veritats per evidents: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha els dret a la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat; que per assegurar aquests drets s’instauren els governs entre els homes que deriven del consentiment dels governats; que quan qualsevol forma de govern es torna destructiva per a aquests fins, el poble té dret a alterar-la o abolir-la, així com a instituir un nou govern”. Aquestes són les paraules que inicien una de les declaracions revolucionàries més belles de la història de la humanitat, la Declaració d’Independència del 4 de juliol de 1776 que donarà origen als EUA. Paraules, però, que exclouen les dones i també la població afroamericana (no és estrany en aquest sentit que l’origen del moviment feminista dels Estats Units sigui inseparable del naixement del moviment antiesclavista).

En l'última votació de l’estat d’alarma va saltar la banca, en aquest cas literalment, quan es va fer públic un pacte firmat pel PSOE, el grup confederal d’UP i les confluències i Bildu. El document, amb els logotips de les tres formacions, suposava la fi de l’aïllament de l'esquerra abertzale i l’adquisició en aquell moment d’una nova centralitat absoluta. Un pas de gegant per a ella. Hi havia raons de sobres: l’acord contenia la derogació de la reforma laboral del PP abans de la finalització de les mesures extraordinàries pel covid-19 (és a dir, que no es pugui utilitzar aquesta reforma laboral per facilitar l’acomiadament i la rebaixa de les condicions dels treballadors i treballadores), que les inversions de les entitats locals de tot l’Estat per pal·liar els efectes econòmics i socials de la crisi no computin en la regla de despesa, una regla que, a més, en cap cas s’aplicaria a la comunitat autònoma basca i la comunitat foral de Navarra. Tot això a canvi d’una abstenció de cinc diputats.

En aquests moments, entre les imatges d’Urquinaona en flames i les d’un país atrapat entre la fase 0 i 1 del desconfinament no hi ha vuit mesos de diferència, sinó dos mons que semblen insalvables. Tanmateix, el Procés tal com l'havíem conegut és probable que finís abans de tot això. Almenys això és el que es deriva de l’important llibre que acaba de publicar, quan les llibreries encara continuen tancades en una part del país, Jordi Muñoz sota el títol Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés.

S'ha estès una certa eufòria entre alguns comentaristes al veure que aparentment antics apologetes del neoliberalisme s’estan passant en massa al keynesianisme. Fins i tot, qui sap si algú pot anar més enllà i començar a veure les velles barbes de Marx amb mirada tendra. Són moments de grans descobriments, si pel que es veu i s’explica devem els anticonceptius als Pactes de la Moncloa i la renda garantida al paper crucial de Luis de Guindos. Així, l’antic responsable de Lehman Brothers d’Espanya i Portugal abans de la crisi del 2008 ara seria un heroi de les classes populars. Mai li estarem prou agraïts. Alhora, també se'ns diu que el govern de la Generalitat, que demana rendes garantides, inversions massives i exempcions d’impostos tot alhora –sintetitzant Keynes i Friedman com ningú–, se situa a l’esquerra de l’esquerra de l’esquerra d’Europa i el món. Però en realitat, en tot això, poc hi ha de nou.

Escrivia Marx a l’inici d'El 18 de brumari de Lluís Bonaparte que “La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius”, i reblava unes poques pàgines més endavant que “La revolució del segle XIX ha de deixar que els morts enterrin els seus morts, per cobrar consciència del seu propi contingut”. Fora d’aquest dramatisme històric –Marx s’enfrontava a la realitat d’una revolució inconclusa que havia finit amb un cop d’estat–, el cert és que intentar llegir la situació actual amb metàfores de la Transició a voltes pot encobrir, més que descobrir, tant les realitats passades com les presents i futures. Malgrat que el període de la Transició segueix establint l’origen del nostre sistema polític –com a narrativa, com a història és una altra cosa–, el cert és que cada cop serveix menys per explicar-lo, i el que és segur és que les seves metàfores consensuals difícilment poden descriure la situació actual. No és només que hagin perdut tota efectivitat per a un públic cada cop més ampli, és que, si aquella situació ja no tenia res a veure amb la crisi de 2008, quan precisament la narrativa de la Transició es va començar a esquerdar, encara té menys similituds amb l’actual.

1. A l'Atenes del segle V aC, mentre els més vells recitaven un vers que afirmaven haver sentit anys enrere –"Vindrà una guerra dòria i amb ella una pesta"–, Pèricles, el líder del partit democràtic atenenc i en aquell temps estrateg, es va dirigir a l'assemblea de la ciutat: "Tinc per a mi, en efecte, que una ciutat que progressi col·lectivament resulta més útil als particulars que una altra que tingui prosperitat en cada un dels seus ciutadans, però que s'estigui arruïnant com a estat". Disjuntiva que, més de 1.500 anys després, torna a ser, si és que en algun moment ho ha deixat de ser, la nostra.

Un virus ha aconseguit coses inaudites. Per primer cop els partits de la lliga de futbol s'han aturat, per primer cop se suspendran les Falles de València, per primer cop s’aplica un cordó sanitari als diputats de Vox. Però, poca broma, segons anuncia el Banc Central Europeu, en boca de la inesgotable Christine Lagarde, correm el perill de tornar a la crisi de 2008. També, de la mateixa manera que en aquell no tan llunyà 2008, hi ha qui veu noves oportunitats en la crisi del coronavirus: millorar els sistemes de teletreball, produir models de decreixement o, fins i tot, abaixar impostos i facilitar acomiadaments. Tot això per un virus; coronat sí, però virus al cap i a la fi.

El projecte de la Unió Europea, per primer cop en la seva història des de la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) el 1951 i la Comunitat Econòmica Europea el 1957, s’ha fet més petit i no més gran. Si fins ara aquest projecte s’ha definit per la integració de nous estats i no per la marxa dels ja existents, l’abandonament de la UE per part de la Gran Bretanya ha canviat aquesta realitat. És una excepció o un canvi de tendència? Si creiem que és una excepció situem el problema, com efectivament s’ha fet fins a la sacietat, a la Gran Bretanya. Llavors s’afirmen coses com que els que van votar pel Brexit ho feien bàsicament i únicament com a producte d’una manipulació de masses o s’explica que el problema són els referèndums que, segons es diu, intenten donar una resposta senzilla a una situació complexa (un argument que portat a l’extrem portaria a l’eliminació de qualsevol elecció per sufragi universal). Si, contràriament, pensem que podem estar davant d’un canvi de tendència –és a dir, que el Brexit és només un possible pròleg de la història futura de la Unió, i no un epíleg de la història de la Gran Bretanya– llavors veiem la Unió Europea actualment com a problema i no només com a solució a tot. De fet, el que defineix un projecte no és com actua en èpoques de “normalitat”, si és que tal cosa ha existit mai, sinó com reacciona davant de la seva pròpia crisi.

L’estiu de 1967 es reuniren a Vallvidrera tres catalans, J.M. Castellet, Josep Ferrater Mora i Joaquim Molas; un mallorquí, Baltasar Porcel, i un valencià, Joan Fuster. Al mig de la sala un magnetòfon enregistrava un debat sobre (la) cultura catalana que no ha vist la llum fins al 2019.

Deia Pedro Sánchez en la seva declaració arran de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans que el veredicte inicia una “nova etapa”. Una etapa, segons ell, basada en la concòrdia. Un es queda sense paraules, però ho intentarem. És difícil saber exactament en què “ajuda” a obrir una “nova etapa” la sentència que condemna a 13 anys de presó el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, a més d’11 la presidenta del Parlament de Catalunya, a 12 Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa (a qui la sentència, en la vergonya de la vergonya, confon reiteradament amb la consellera d’Educació, Clara Ponsatí), a més de 10 els consellers Joaquim Forn i Josep Rull i a 9 anys Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Es fa, de fet, impossible saber com es parteix d’aquí per inaugurar una nova etapa basada en la “concòrdia”. Potser és que es pensa que la concòrdia s’assoleix amb la imposició de la pena que ha d’iniciar la penitència, l’expiació i el perdó. És a dir, que la concòrdia passa pel nostre viacrucis com a país. El president en funcions no dormia davant la possibilitat d’un govern de coalició, i per això va decidir convocar eleccions enmig de la sentència; ara tampoc no dorm, pel que es veu, per explicar-nos el que és la “concòrdia”.