La generació dels boomers dels Estats Units, entre els quals Donald Trump, manté una relació complexa amb el petroli, profundament marcada per les crisis energètiques dels anys 70. Les cues interminables a les gasolineres són una imatge que tenen gravada a la ment. Per a ells, aquell xoc va suposar el trencament de l'idil·li econòmic viscut durant la postguerra i, des de llavors, el preu de la gasolina s’ha convertit en el seu baròmetre sobre la salut de l’economia del país, encara que molts cops no ho sigui.

Quan a principis d'any Donald Trump va ordenar la captura de Nicolás Maduro, alguns el van acusar de crear una cortina de fum per tapar els arxius publicats del pederasta Jeffrey Epstein. Potser ho era, però cada cop és més clar que, com molts altres presidents dels Estats Units abans, ha caigut en el parany del llegat. En el segon mandat deixen de mirar les enquestes de popularitat i busquen escriure el seu propi epitafi.

Fa seixanta-cinc anys, John F. Kennedy demanava al món que no preguntés què podien fer els Estats Units per ell, sinó què podien fer junts "per la llibertat de l'home". Era l'expressió d'un idealisme que, gairebé mig segle després, ressonaria en el discurs d’investidura del primer president afroamericà de la història del país. Barack Obama es va dirigir a "tots els altres pobles i governs" per assegurar que Amèrica era "amiga de cada nació que busqui un futur de pau i dignitat" i que el seu país estava preparat, una vegada més, per exercir el lideratge global.

Des de la resposta excessiva i coercitiva als carrers de ciutats com Los Angeles i Minneapolis –en què la Guàrdia Nacional i els agents d’immigració de l'ICE es despleguen contra manifestants–, fins a les intervencions internacionals a Veneçuela i a l’Iran i la pressió sobre Cuba i Groenlàndia, Donald Trump no només ha provat els límits de la presidència estatunidenca, sinó que també actua com si el seu poder fos il·limitat. I ho fa perquè el sistema –fins ara– l'hi ha permès en gran manera: el Congrés, dominat pel seu partit, ha renunciat al seu paper de contrapoder; el Tribunal Suprem li ha ofert una cobertura decisiva, blindant les seves ordres executives davant de gairebé qualsevol fre judicial, i tant les elits econòmiques com la comunitat internacional han validat el seu poder, sigui per interessos o per por a represàlies.

Rob Reiner era un tòtem de la cultura pop nord-americana, sobretot per a la generació X i els mil·lenials que van créixer amb les seves pel·lícules. La seva obra ha servit no només d’educació sentimental per a milions de persones als Estats Units, sinó també arreu del món. Ja fos a través de la pèrdua de la innocència a Compta amb mi, adaptació del llibre The Body de Stephen King; la integritat moral d’Alguns homes bons; el triomf de l’amor contra la tirania –encara que fos en clau còmica– a La princesa promesa; la idealització del poder presidencial a El president i Miss Wade; o les preguntes existencials de Quan en Harry va trobar la Sally, el seu cinema va oferir una narrativa comuna que permetia als estatunidencs entendre’s malgrat les seves diferències.

Del “calla, porqueta” a una periodista per fer una pregunta incòmoda, a la defensa d’un príncep autoritari i la banalització de l’assassinat d’un periodista dissident. Aquesta setmana, Donald Trump ha tornat a exhibir mètodes mafiosos. De fet, aquestes pràctiques ja s’han convertit en un tret definitori del seu segon mandat presidencial.

La victòria de Zohran Mamdani, nascut a Uganda i criat al barri de Queens, a les eleccions a l’alcaldia de Nova York s’ha produït la mateixa setmana que l’adeu de Nancy Pelosi, històrica líder demòcrata i primera dona a presidir la Cambra de Representants. I coneixent la seva trajectòria, costa creure que sigui una coincidència. Pelosi no és de les que deixen res a l’atzar. La seva decisió de deixar la política obre un relleu generacional que ja va defensar quan va pressionar Joe Biden perquè es retirés després del seu desastrós debat presidencial contra Donald Trump. 

Les oficines de la Primera Dama de la Casa Blanca, destruïdes; el cinema privat dels presidents estatunidencs, arrasat; el jardí dedicat a Jacqueline Kennedy, reduït a runa; l’entrada de l’ala est, on les sufragistes van reclamar el dret de vot de les dones entre el gener del 1917 i el juny del 1919, aniquilada; o el saló on Pau Casals va tocar per a John F. Kennedy, convertit ara en pols i escombraries: així ha desaparegut allò que Betty Ford, esposa de Gerald Ford –el vicepresident que va succeir Nixon després del Watergate–, va anomenar el “cor” de la Casa Blanca.

La trobada entre Donald Trump i Vladímir Putin a Anchorage, Alaska, es podria descriure perfectament com una altra cimera sense hamburguesa. Tres hores de reunió, moltes fotos i catifa vermella, però cap acord que freni la guerra d’Ucraïna. En l’argot polític anglès, l’expressió nothingburger descriu una situació que sembla important o carregada d’interès mediàtic, però que en realitat no té substància ni conseqüències reals. Literalment vol dir “una hamburguesa de res”, és a dir, amb aparença de carn però sense carn ni sabor. El terme s'atribueix a la columnista de xafarderies de Hollywood Louella Parsons, dels anys 50, però es va popularitzar especialment després de la campanya presidencial del 2016, precisament la que va portar Donald Trump a la Casa Blanca.

Donald Trump ha alimentat les teories conspiratives en benefici propi des de l’inici de la seva carrera política. Primer, com a candidat republicà, va qüestionar la nacionalitat del llavors president Barack Obama i, anys més tard, va abraçar deliris com QAnon —una suposada càbala pedòfila satànica— per captivar i fidelitzar una base de seguidors entregada. Aquesta estratègia se li ha girat ara en contra i aquests dies calorosos d’estiu s'han tornat un infern, fins al punt que s'ha vist obligat a ordenar a la seva fiscal general divulgar els testimonis del gran jurat que va acusar formalment Jeffrey Epstein.

Amb Trump 2.0, les batudes massives d'immigració als Estats Units han tornat, però aquesta vegada convertides en espectacles mediàtics dissenyats per generar por i reforçar el relat polític del nou govern. El president estatunidenc, exshowman televisiu, té dos bons aprenents en aquesta nova fase: la secretària de Seguretat Nacional Kristi Noem i el “tsar de la frontera” Tom Homan. Amb càmeres i influencers d’extrema dreta al seu costat, protagonitzen aquestes operacions antimigratòries pensades per viralitzar-se a les xarxes.

No fa ni un mes que Donald Trump és a la Casa Blanca i ja ha capgirat l’ordre mundial. Ha reactivat velles obsessions: vol comprar Groenlàndia per assegurar-se els seus recursos naturals, ha posat el canal de Panamà en el punt de mira per la influència xinesa i ha revifat la seva estratègia d’amenaces econòmiques mitjançant aranzels. Segueix enfrontant-se a un dels seus aliats històrics, el Canadà, suggerint una vegada i una altra la possibilitat d’annexionar-se’l com a 51è estat. Finalment, ha deixat clar el retorn de la teoria del boig amb la seva forassenyada proposta que els Estats Units ocupin Gaza, expulsin la població palestina i transformin el territori en una mena de “Riviera del Pròxim Orient”.

A les escales del Capitoli, el 2017, el llavors flamant president Donald Trump es va presentar com un outsider de la política amb la promesa de lluitar pels “homes i dones oblidats” dels Estats Units que, segons va dir, havien estat ignorats per les elits polítiques. Vuit anys després, el magnat megalomaníac ha tornat a la Casa Blanca amb una estampa molt diferent. En el seu segon discurs inaugural, aquest cop dins del Capitoli per resguardar-se del fred, es va rodejar dels homes més rics del món, poderosos de Silicon Valley i magnats financers, per proclamar l’inici d’una nova “època daurada” per al seu país.

Quan Joe Biden va assumir la presidència el 2021 va prometre unir el país, restablir la democràcia nord-americana i deixar enrere el govern de Donald Trump. En el seu discurs inaugural, en plena pandèmia, va afirmar que la democràcia havia “prevalgut” i va deixar clar que els anys de Trump havien estat un període fosc, marcat per abusos de poder, mentides sobre un frau electoral inexistent, la negativa a acceptar la derrota i l’assalt al Capitoli liderat per una turba de seguidors seus. Biden aspirava a convertir Trump en una anomalia, en un peu de pàgina de la història, però va fracassar i el seu llegat quedarà per sempre tacat pel retorn del republicà a la Casa Blanca.

Als Estats Units, el 6 de gener, dia de Reis, no se celebra més enllà d'algunes comunitats llatines i catòliques, però des de fa quatre anys molts el coneixen com un dia infame. Aquell dia, que una llei del 1887 fixa com la data en què el Congrés certifica els resultats de les eleccions presidencials, el Capitoli va ser atacat per una horda de seguidors de Donald Trump. Les imatges de l’assalt van commocionar el món, i van mostrar una democràcia estatunidenca vulnerada i qüestionada. En un primer moment es va creure que allò seria el final de Trump, però ben aviat es va evidenciar la fortalesa del seu suport entre les bases republicanes.

Quan Kamala Harris va aparèixer al programa The View d'ABC el mes passat per donar-se a conèixer, li van preguntar què faria de manera diferent del president Joe Biden. "No em ve res al cap", va respondre la vicepresidenta. Harris no ha sabut distanciar-se de la impopularitat de Biden. Tot i intentar projectar-se com una nova generació de lideratge, la majoria dels votants no l'han vista com una alternativa real a la continuïtat del govern actual. La seva vinculació amb Biden i la seva condició de vicepresidenta en funcions han estat percebudes com una forma de perpetuar unes polítiques que, per a molts, no resolien els problemes immediats dels americans. No es va desmarcar prou en temes econòmics, migratoris ni en el suport a Israel, i tot això ha contribuït al retorn de Donald Trump a la Casa Blanca.

L’elecció presidencial d’aquest any s’ha convertit en un nou capítol de polarització política als Estats Units, un fenomen que s’ha intensificat les últimes dècades. La ja virtual victòria de Donald Trump no resoldrà, en un futur pròxim, les profundes divisions entre republicans i demòcrates, entre grups racials i ètnics, ni entre l'Amèrica rural i la urbana. Les seves diferències van més enllà de simples desacords polítics o ideològics que es podrien solucionar amb diàleg; reflecteixen una profunda animadversió entre els membres de cada grup, que són percebuts no només com a adversaris legítims, sinó sovint com a enemics. Aquesta polarització emocional, coneguda també com a polarització afectiva, debilita la confiança, redueix la tolerància, posa en perill la cohesió social i dificulta els compromisos.

El desig de canvi és un element fonamental en la política i en el comportament electoral dels votants. Històricament, els candidats que es presenten com a agents de canvi ressonen entre l’electorat, especialment en temps de crisi econòmica o d'insatisfacció amb l’statu quo. Figures com Ronald Reagan i Barack Obama van aprofitar la necessitat pública de canvi durant les seves campanyes amb eslògans que prometien nous començaments. Reagan va combatre la crisi inflacionària de principi dels anys 80 amb el lema optimista "It's morning in America" (Un matí a Amèrica), mentre que Obama va oferir una visió d’esperança durant la crisi financera de 2008 amb el seu “Yes, we can” (Sí, és possible).

Per tercera vegada consecutiva les eleccions presidencials dels Estats Units es presenten molt ajustades, a causa de la forta polarització que es viu al país, una polarització que té poques perspectives de reconciliació en un futur pròxim. Donald Trump i Kamala Harris presenten aquests dies els seus arguments finals per aconseguir el suport dels votants indecisos, que seran claus en una cursa que es decidirà per un grapat de vots en pocs estats, els anomenats frontissa. Tots dos candidats ho estan fent de manera poc convencional.

Mark Rutte no té por de Donald Trump. El nou secretari general de l'OTAN ha afirmat aquesta setmana que confia poder treballar tant amb Trump com amb la vicepresidenta i candidata demòcrata Kamala Harris davant les pròximes eleccions als Estats Units. Amb Harris, pot esperar una continuïtat amb les polítiques de Joe Biden, però amb Trump la situació és molt més imprevisible. Aquest optimisme envers el candidat republicà sembla una estratègia calculada per assegurar un diàleg amb un mandatari conegut per la seva retòrica agressiva contra l’Aliança Atlàntica.