Ja fa temps que les enquestes assenyalen un fenomen social inquietant: el gir dels homes joves cap a ideologies de dretes tant en els aspectes polítics com en els socials, i l’augment, per tant, del descrèdit, la burla i el rebuig del feminisme, tendències ambdues que Xavier Bosch comentava en un article d'aquest diari.

Fa poc el Tribunal Suprem del Brasil ha condemnat Jair Bolsonaro, militar retirat i molt polèmic expresident, a 27 anys de presó per liderar l’intent de cop d’estat del 8 de gener del 2023 i per alguns delictes més, com abolició de l’estat de dret i danys a propietats públiques.

Una de les primeres ordres executives que va signar Trump el dia de la presa de possessió es titulava així: “Defensar les dones de l’extremisme de la ideologia de gènere i fer tornar la veritat biològica al govern federal”. Una anàlisi del títol ens hauria de fer pensar per què se suposa que només cal defensar les dones de l'esmentada (i perversa) ideologia. Però el que m’interessa és que un tema vinculat als feminismes sigui tan important per acabar formant part de les preocupacions del primer dia de govern d’un president dels Estats Units. Alguna cosa es mou i potser en una direcció perillosa.

Fa un parell de setmanes aquest diari va publicar una notícia que m’ha preocupat d’ençà que la vaig llegir: es feia ressò d’un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa que constatava les mancances de l’alumnat universitari en expressió oral. La proposta per millorar aquesta situació era augmentar la formació en oratòria. Ambdues circumstàncies, les mancances i les virtuts de l’oratòria, són certes, però no crec que la solució vingui només d’unes classes puntuals de comunicació oral. El problema és global. La conversa, que la vida salonnière del segle XVIII va convertir en un art social (els recomano el llibre de Benedetta Craveri La cultura de la conversa), ja no es valora, i les aplicacions tendeixen a afavorir la mala escriptura en detriment de la conversa. Ja no telefona ningú, i les empreses comencen a valorar com una destresa la capacitat de fer trucades perquè els joves no en saben, en desconeixen els codis. A la universitat passa el mateix. Als anys 50 els exàmens orals eren habituals. Fins i tot l’“examen d’estat”, un avantpassat molt eficaç de la selectivitat, tenia parts orals, i a les escoles es practicava la lectura en veu alta, que entrena la prosòdia i el ritme. Tot això ha desaparegut i ara ens posem les mans al cap perquè els alumnes universitaris es queden en blanc quan fan una exposició oral, no saben què fer amb les mans, desconeixen els registres lingüístics i fan servir expressions col·loquials inadequades. I nosaltres patim perquè els veiem patir.

Fa uns dies es va difondre un document signat pel Consell Interuniversitari de Catalunya que recull l’acord del mateix Consell i del departament d’Educació per eliminar les lectures obligatòries de literatura catalana i castellana de les matèries comunes de batxillerat i de les proves de selectivitat del curs 24-25 excepte en el cas dels alumnes que cursin com a optativa literatura catalana o castellana. Aquest diari s’ha fet ressò a bastament d’aquesta decisió, que ha aixecat una bona polseguera.

Quan pensem en el 25 d’abril de 1974, data de la Revolució dels Clavells a Portugal, als que ja tenim una edat ens venen al cap imatges que han esdevingut icòniques: els soldats amb un clavell al canó de l’arma o el rostre del capità Salgueiro Maia, un dels herois de la revolta, que no va acceptar mai cap ascens derivat de la seva actuació d’aquell dia.

Fa uns dies Marta Sanahuja publicava en aquest diari un article titulat Professorat i autoritat: un canvi social?, on assenyalava les dificultats en l’entorn d’aprenentatge –problemes de conducta, gamificació de l’aula, etc.– com a possibles explicacions del desastre de PISA. Aquesta reflexió sobre els problemes dels cicles formatius de primària i secundària caldria ampliar-la a l’entorn universitari, on –però no per les mateixes raons– les disfuncions comencen a ser també paleses.

Acaben de fer-se públics els resultats de les proves PISA que es van fer el març del 2022. La davallada ha estat general a tota l'OCDE i aquesta circumstància caldrà analitzar-la amb molt de deteniment, entre altres motius perquè n’hem sortit especialment malparats. Una explicació consoladora seria atribuir la patacada únicament als efectes de la pandèmia; no crec, però, que en sigui l’única causa. El problema té arrels més fondes i ha posat en relleu les febleses dels anomenats “miracles educatius”, des del cas finlandès al, com sempre menys conegut, de Portugal.

L’historiador Fidelino de Figueiredo afirmava en el seu llibre Pirene (1935) que entre Espanya i Portugal hi havia unes relacions històriques i culturals de “paral·lelisme i asincronia”, és a dir, que succeïen fets semblants en temps diferents. Tot el que està passant al voltant del primer ministre portuguès, el socialista António Costa, m’ha fet pensar que en aquest cas ens trobem davant d’una situació paral·lela i sincrònica d’inestabilitat política en tots dos estats ibèrics, si bé sobtada en el cas portuguès i gairebé crònica en l’espanyol.

A aquestes altures ja ho sabem tot sobre el cas Vinícius. No era el primer cop que això passava, i el racisme tampoc és l'única manifestació d’odi que se sent entre la cridòria que insultant els jugadors rivals apaivaga i consola les frustracions individuals. Però aquest cop la barbàrie no ha passat desapercebuda. El ressò dels fets ha arribat fins al Japó, i Lula da Silva ha afirmat: “No podem permetre que el feixisme i el racisme envaeixin els camps de futbol”.

El primer dia de l’any, mentre nosaltres fèiem la digestió del raïm de Cap d’Any, Lula da Silva prenia possessió per tercer cop com a president del Brasil (els primers mandats van ser 2003-2006 i 2007-2010) a l’espectacular Esplanada dels Ministeris de Brasília. El seu predecessor, Jair Bolsonaro, que té mal perdre, va fer una darrera rebequeria pròpia del seu admirat Trump i no va voler traspassar-li personalment el càrrec. No calia: 300.000 seguidors del vell líder del Partido Trabalhista (PTB) eren allà per ocupar el seu lloc.

Demà diumenge 30, el Brasil viurà la segona volta de les eleccions presidencials que enfronten Lula da Silva i Jair Bolsonaro, les més decisives de la seva història recent. La situació d’aquest país, que és en realitat un subcontinent ple de Brasils diferents, tant socialment com geogràficament, és tan complexa i difícil d’explicar que crec que un fet recentíssim pot servir de mostra i ajudar a entendre des de Catalunya què s’hi juga el Brasil (i la democràcia en general) en aquesta segona volta.

Aquests dies tot s’ajunta: un estiu tòrrid, una gran inestabilitat internacional, una recessió econòmica a l’horitzó i una crisi energètica que només té parangó amb la del petroli del 1973. Tot plegat fa pensar que establir mesures que ajudin a l’estalvi energètic hauria de ser aplaudit i entès per tothom, especialment quan els “germans grans” –França i Alemanya– ja han posat fil a l’agulla amb més o menys encert.

Juny és el temps de les cireres i de la selectivitat. Molts col·legues meus es preparen per corregir els exàmens d’enguany i la queixa habitual és que els alumnes “no saben escriure”, sense preguntar-se, però, quines responsabilitats individuals i col·lectives hi ha darrere d’aquest fet.

Amb motiu de les eleccions del 30 de gener, la mirada de la resta de la Península s’ha girat cap a Portugal i, com sempre, s’han començat a establir paral·lelismes basats sovint en una base feble i en força desconeixement de Portugal. L’any 1935, quan la situació a Portugal, ja en ple Estado Novo, era molt fosca i a Espanya estava a punt de ser-ho, un historiador de la cultura, Fidelino de Figueiredo, va publicar Pirene, fent al·lusió a la nimfa que, segons una de les versions del mite, donà nom als Pirineus en ser-hi enterrada per Hèracles. En aquest llibre Figueiredo traçava una història comparada de les literatures portuguesa i espanyola i formulava un principi: les històries de les nacions d’Ibèria estan creuades per vectors de “paral·lelisme i asincronia”, és a dir, que succeeixen fets semblants en temps diferents. L’expressió és afortunada, i en molts moments s’acompleix: la Geração de 70 i la del 98, la proclamació de les repúbliques a banda i banda de la frontera, l’arribada del feixisme i el final de dues dictadures molt llargues, entre d’altres fets històrics.

Darrerament ens arriben sovint notícies de casos de l’anomenada cultura de la cancel·lació, reals o representats a la ficció. Amb el record encara fresc dels àlbums de Tintín, Astèrix i Lucky Luke cremats al Canadà, he vist la sèrie The Chair (La Directora), sobre els problemes de supervivència dels departaments de literatura a les universitats nord-americanes i les conseqüències que una brometa estúpida té per al fictici (tot i que basat en fets reals) professor Bill Dobson.

Escena 1. Un CAP a Barcelona, llarga cua per arribar al taulell d’ informació. Un home molt gran pregunta si li poden donar “aquest paper on hi diu que estic vacunat per poder anar al poble a l’estiu”. La noia, molt jove, que l’atén li explica que ho ha de fer a través de La Meva Salut. Com que l’home, cada cop més desconcertat, no entén el que li diu, la noia li demana el mòbil. L’home en treu un d’aquells amb les tecles molt grosses i sense connexió a internet. La noia se’l mira com si veiés un dinosaure herbívor, sense basarda però amb astorament. Finalment, ella mateixa li imprimeix el certificat.

Fa temps que es parla, i aquest diari se n’ha fet sovint ressò, dels fons de la Unió Europea per a la transformació, que no reconstrucció, de l’economia postpandèmia. Es tracta del programa anomenat, amb l’inevitable anglicisme, Next Generation.

A Portugal han votat en unes eleccions per a la presidència de la República amb un confinament molt més rigorós i pitjors índexs covid que Catalunya. Ho han fet com fan les coses a Portugal, sense fressa, ni escarafalls. Aquestes eleccions han deixat dues dades preocupants: l'abstenció del 60,51% (tot i que el 2011 havia estat del 53%, sense covid) i un notable augment de la ultradreta, que ha situat el candidat de Chega! en el tercer lloc amb un 11,90% dels vots.