<![CDATA[Ara.cat - Josep Martí Blanch]]> 10 <![CDATA[Colau i el no, no i no]]> Qui més qui menys sap que encara no ha nascut criatura que no passi per l’edat del no arribada als dos o tres anys de vida. Els pares, que en són els principals damnificats, veuen impotents com la criança, que fins llavors limitava les seves incomoditats a no poder dormir les nits senceres i visitar el pediatra cada dos per tres, esdevé un infern que exigeix la paciència dels sants per ser sobreviscuda. Marxem! No. Berena! No. Fes un petó a l’àvia! No. Dona’m la mà! No. Seu aquí! No, no i no.

]]> <![CDATA[Aragonès recicla la paperera de la història]]> El reciclatge ressuscita, obre les portes d’una nova vida. D’un paper ja fet servir en surt un altre nou de trinca perquè una altra mà i un altre bolígraf tornin a embrutar-lo.

]]> <![CDATA[Vostè és ric i no ho sabia]]>

Que els governs tendeixen a prendre’ns per idiotes és cosa sabuda. Normalment s’esforcen a dissimular-ho, la qual cosa és d’agrair perquè acaba fent l’ofensa suportable. Uns, els idiotes, deixem fer, i a canvi els altres, els que ens hi prenen, procuren no abusar-ne més del compte ni exhibir amb fatxenderia la humiliació que recurrentment ens infligeixen.

]]> <![CDATA[Ni rèmol ni llenguado, lluç congelat]]> Si ens poséssim les ulleres de mirar bonic podríem dibuixar una analogia volgudament optimista sobre la negociació entre ERC i JxCat per salvar finalment la investidura de Pere Aragonès i formar un nou govern de Catalunya. Escriuríem que han necessitat dos mesos i mig per començar a sortir de l’atzucac perquè, com l’elaboració dels plats més saborosos, un bon govern ha de ser per força de preparació pausada i cocció lenta. Ho adornaríem explicant que per poder finalment llepar-nos els dits ens cal primer abusar de la virtut de la paciència. Perquè entre anar al mercat a comprar les millors menges, tornar a casa, preparar el brou, fer picada i sofregit i tot el que ve després, per força ens ha de marxar de les mans tot el matí. Però tota aquesta inversió de temps haurà valgut finalment la pena. La prova seran els rots de satisfacció –els comensals d’aquesta analogia són educats i eructen només metafòricament– que els convidats faran just després de deixar els coberts damunt del plat quan a la panereta no hi quedi ni una sola llesca per continuar sucant.

]]> <![CDATA[Si ens han d’aixecar la camisa]]> Si Pedro Sánchez compleix la seva paraula, l’estat d’alarma que dona cobertura a la restricció d’alguns dels drets de ciutadania més bàsics decaurà d'aquí dues setmanes. Les autonomies s’han afanyat a esquinçar-se els vestits. Saben que sense aquest paraigua jurídic excepcional, les decisions que vulguin prendre per controlar la pandèmia a partir de llavors quedaran a l’arbitri dels tribunals superiors de justícia de cada comunitat. Seran aquests els que decidiran si allò a què se’ns vol obligar és proporcional i està correctament justificat, sempre que algú hi presenti un recurs. 

]]> <![CDATA[Puritans a la mesa del Parlament]]> Que al Parlament no s’hi pot parlar de tot ja ho sabíem. Només que donàvem per fet que posar morrions per fer emmudir els diputats era només una afició del Tribunal Constitucional. Ara acabem de descobrir, però, que a la mesa de la cambra també es comparteix la pulsió prohibicionista i el gust per actuar a la manera inquisitorial.

]]> <![CDATA[Cadàvers al cotxe del sobiranisme]]> La història del senyor suís d’edat avançada travessant fronteres i conduint en contradirecció amb la seva parella morta al costat des de ves a saber quants dies és meravellosa. Els mitjans han titulat que els dos senyors, el mort i el viu, protagonitzaven una excursió macabra. El periodisme jutja amb les paraules que escull. Jo hauria titulat que els dos ancians homosexuals protagonitzaven la seva darrera tournée amorosa. I hauria afegit a la crònica que dins del cotxe, encara que la mort hi fos present, qui regnava era l’amor. Altra cosa és que sentiment tan noble, portat a l’extrem, faci perdre qualsevol sentit, inclòs el de la realitat i, en aquest cas concret, suposem que també el de l’olfacte.

]]> <![CDATA[Plus Ultra i el saqueig del diner públic]]> Un espera dels assaltadors de diligències que honorin els costums del gremi i actuïn, per un mínim de decor i vergonya, amb la cara tapada. No ha estat així amb el rescat per 53 milions d’euros de l’aerolínia Plus Ultra autoritzat pel govern espanyol amb càrrec al fons de suport a la solvència d’empreses estratègiques de la Societat Espanyola de Participacions Industrials (SEPI).

]]> <![CDATA[Professionals de l’alarmisme]]> De totes les profecies d’apocalipsi imminent la que reuneix un major nombre de fanàtics és la climàtica. A l’ombra d’aquesta maledicció que preveu la fi del món per demà passat s’ha aixecat una asfixiant indústria de la culpa que acusa la persona de ser l’origen de tots els mals del planeta. Per a l’ambientalisme més radical els humans no som gaire cosa més que una plaga de llagostes. Penitenciagite!

]]> <![CDATA[La factura de la irresponsabilitat]]> Sis dies, sis. Són els que va trigar el president en funcions de la Generalitat, Pere Aragonès, a deixar totalment clar i sense matisos que els actes de vandalisme i pillatge perpetrats amb l’excusa de les manifestacions per la llibertat d’expressió resulten inadmissibles. 

]]> <![CDATA[Hasél i la gepa de la llibertat d’expressió]]> El cas Pablo Hasél, o el cas Valtònyc, revifen periòdicament el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió. El ventall d’opinions abraça des dels qui posarien un morrió a totes les boques menys a la seva fins als qui considerem que aquest dret fonamental no admet limitacions de cap ordre.

]]> <![CDATA[Respectem-nos]]>

La Generalitat que ens surti de les eleccions –Parlament, Govern, president– té una feina primera tan humil com inajornable. Els deures comencen, sap greu dir-ho, per recobrar el respecte que li han anat perdent gradualment els representants polítics cridats a liderar-la. I no és cert que tot el mal vingui d’Almansa. No pots evitar que et disparin els altres però sí els trets al peu amb l’arma pròpia.

]]> <![CDATA[La senyora que odia els homes]]> Hem tingut aquests dies per Catalunya la mademoiselle Pauline Harmange promocionant el seu llibret Jo, els homes, els detesto. El pamflet compleix amb la regla d’aquestes obretes que en primer lloc cal que siguin fàcils de resumir. Seria això: els homes, agafats a l’engròs, no valen una merda.

]]> <![CDATA[La Barcelona que volíem]]> S’ha de vigilar amb allò que es desitja, no fos cas que acabi fent-se realitat. Barcelona portava anys humitejant-se amb el somni d’una ciutat sense turistes, abanderada del decreixement econòmic i resoltament decidida a convertir qualsevol aspiració estètica en el símbol d’una decadència esnob, supèrflua i consumista, allunyada del veritable esperit popular i autènticament democràtic.

]]> <![CDATA[Els porcs i les gallines]]> Els sacrificis, per molt que els vestim de col·lectius, sempre porten noms i cognoms. Hi ha qui sacrifica, qui assisteix al sacrifici i qui és sacrificat. Hi ha qui es dessagna damunt d’una pedra i qui s’ho mira de lluny estant. Com en un plat de bacon amb ous fregits, uns –els porcs– estan compromesos i d’altres –les gallines– estan implicats.

]]> <![CDATA[L’estat al menjador]]> El malson de l’Estat governant-nos la vida de dalt a baix s’ha fet realitat. La pandèmia ha obert la porta dels menjadors, cuines i dormitoris als governants. En nom del bé comú, que és la coartada amb què actuen també els sàtrapes, es prohibeix a col·lectius sencers treballar i guanyar-se el pa, se’ns ordena quanta gent podrem ser a taula per Nadal, a quina hora hem de recollir-nos a casa o si podem treure la mare de la residència per acomiadar plegats un any que podria ben bé ser el seu darrer.

]]> <![CDATA[El darrer fracàs educatiu espanyol]]> Espanya ja té aprovada la novena llei d’educació de la democràcia. La llei Celaá, com la llei Wert en el seu moment, arriba amb la data de caducitat ben marcada a la cuixa. Estarà en vigor el temps que triguin a canviar les actuals majories parlamentàries. És el que passa quan els textos legislatius neixen amarats d’ideologia i propaganda. L’escola importa als diputats i diputades menys que els discursos que poden construir fent-la servir d’excusa. El fracàs escolar importa menys que els titulars que proporciona.

]]> <![CDATA[Porno privat fet públic]]> Jo m’acuso en condicional. Perdria amics si les meves converses privades esdevinguessin pornografia pública. L’acuso a vostè, també en condicional, del mateix. Només els sants, convenientment maquillats, aconsegueixen que l’escenari i la intimitat siguin un calc perfecte. La resta fem dels dies una gestió d’interessos i equilibris, procurant saber sempre si la porta està oberta o tancada abans d’obrir la boca.

]]> <![CDATA[Contra el separatisme]]> La pandèmia s’ho menja tot i no ens deixa gaire reserva d’atenció per a altres assumptes. Per això no hem acabat de sentir com a pròpia la ràbia nascuda de la decapitació a la veïna França d’un professor de secundària a mans d’un fanàtic d’Al·là. Una execució sumaríssima perquè, a ulls del carnisser, l’ensenyant havia de pagar com mereixia haver mostrat a classe unes caricatures del profeta de l’islam.

]]> <![CDATA[Mudar-se per rebre el rei]]> Descomptats batejos, comunions i casaments, mon pare ha estrenat dos vestits a la seva vida. Tots dos per afalagar visitants il·lustres al poble. El primer, Adolfo Suàrez; el segon, Jordi Pujol. Eren vestits blau fosc, com pertocava a la seriositat del moment i al respecte que un dia va merèixer la política.

]]>