Una dona i un home ballen junts en una animada vetllada. És estiu, estan contents, flirtegen i acaben embolicant-se. Aquesta imatge és una estampa habitual en moltes comèdies romàntiques, però a Begyndelser [Els inicis] planteja un enorme interrogant dramàtic, perquè els protagonistes no són uns desconeguts, sinó una parella que s’està divorciant al mateix temps que ella s’està recuperant d’un accident cerebrovascular que ha trasbalsat la seva vida i l'ha convertit en una persona dependent. El doble tabú de la dona amb una malaltia, així doncs, ocupa aquesta pel·lícula dirigida per Jeanette Nordahl que celebra, d’altra banda, el significat més profund de l’amor i el compromís. Ara bé, si els primers compassos de la cinta, dominats per la tensió tranquil·la amb què es relacionen l’Ane i el Thomas –ja en procés de separació–, ens fan imaginar un possible lligam de la cineasta amb el naturalisme més minimalista, una sèrie de cops d’efecte dramàtics vinculen aquesta història amb les propostes escatològiques, en el sentit de visceralitat, de la tradició del cinema danès contemporani. Són uns girs i uns subratllats que semblen trair la contenció amb què Nordahl va dibuixant la reestructuració d’aquesta família ferida i, tot i que hi ha moments d’una vitalitat colpidora –com el preciós moment d’emancipació de l’Ane a través del ball–, d’altres desequilibren absolutament la proposta.

És probable que Paul David Hewson –és a dir, Bono, el frontman d'U2– sigui una de les figures que més tírria provoca de la cultura pop, tot i que ningú pot negar-li un talent per narrar-se a si mateix que és només a l’abast de les grans estrelles. Una altra cosa són les contradiccions i simplificacions del seu relat, que poden despertar suspicàcies; en aquest sentit, el perfil paròdic que Joaquín Reyes va dedicar-li fa anys al programa Muchachada Nui continua sent imbatible.

Max (Bobby Cannavale) viu emprenyat amb el món. El protagonista d’Una función inesperada està divorciat de la Jenna (Rose Byrne), viu amb el pare (Robert De Niro) perquè no acaba de triomfar com a comediant de stand-up i té un fill d’onze anys amb espectre autista anomenat Ezra. Tot i que la seva professió l’ajuda a treure’s de sobre la frustració, els acudits i la ironia no són suficients per entendre les necessitats del fill. “Vull que el meu fill estigui en aquest món, no en el seu món”, diu el Max en un moment del film. Amb aquesta premissa, el director Tony Goldwyn adapta un guió de Tony Spiridakis inspirat en les seves experiències com a pare d’un noi autista per parlar no d’aquest trastorn, sinó dels lligams entre pares i fills. La seva història arrenca quan, després d’una sèrie d’incidents que separen el Max del seu fill per una ordre judicial, el protagonista s’emporta l’Ezra per emprendre un viatge en cotxe fins a Los Angeles, on té una audició per al programa de Jimmy Kimmel. No cal dir que, de totes les decisions possibles, aquesta és de les pitjors, però Goldwyn i Spiridakis no tenen por de mostrar el costat fosc d’un personatge desesperat. Tampoc cal assenyalar que el viatge ajudarà el Max a entendre les seves dificultats afectives, però, malgrat els camins fressats i una posada en escena massa bàsica, el film transmet una emoció genuïna i càlida.

“Tu et penses que la vida és tot amor i diversió, que pots decidir quin camí triar i que no cal que tinguis por de res... Penses de debò que en Janne vol una dona que prengui les seves decisions?”, retreu a la Maya (Amanda Jansson) la seva germana en un moment d’El destino de Maya, dirigida per la realitzadora i actriu finesa Tiina Lymi. Guardonada amb el premi a la millor pel·lícula del BCN Film Fest 2024, aquest film que adapta la primera entrega de la reconeguda pentalogia de l’escriptora Anni Blomqvist és, doncs, una reivindicació de les fortaleses de les dones. En clau d’èpica romàntica i domèstica, i amb un alè narratiu molt acadèmic, Lymi engalana la seva versió del clàssic literari amb l'ús preciosista del paisatge de l’illa de Stormskerry per acompanyar els reptes i les adversitats que encara la Maya, des de la joventut fins a la vellesa.

Una seqüència frontal que mostra el part d’un xai aixeca el teló d’El reino de Satán, com si volgués anunciar-nos que l’Anticrist acaba de néixer. Com ja va fer Penny Lane a Hail Satan? (2019), Scott Cummings, muntador de la directora indie Eliza Hittman, s’endinsa en la comunitat de l’església satànica per enregistrar el misteri que envolta aquest culte. Ara bé, si el film de Lane sobre els satanistes nord-americans s’articulava en clau política, posant el focus en el seu activisme en defensa de la llibertat de culte que proclama la constitució dels Estats Units, el retrat de Cummings es deixa seduir per les rutines quotidianes i, sobretot, per l’estètica d’una subcultura, val a dir, força domesticada.

Quan hi ha una herència pel mig és fàcil que en les famílies hi hagi desavinences, però la pel·lícula tailandesa Cómo hacerse millonario antes de que muera la abuela, dirigida pel debutant Pat Boonnitipat, deixa una cosa clara sobre les tradicions d’aquest país: les baralles entre descendents es produeixen abans de posar el peu al cementiri, perquè només un membre de la família sortirà beneficiat quan l’àvia faci el darrer sospir. La premissa d’aquest superèxit asiàtic (més de 50 milions d'espectadors i pel·lícula asiàtica més vista en diversos països del continent) que Tailàndia va enviar als Oscars representa un cert xoc cultural: M (Putthipong Assaratanakul) és un jove que deixa de banda les seves aspiracions com a jugador professional de videojocs per cuidar l’àvia (Usha Seamkhum), que pateix càncer, en veure com una amiga seva s’ha fet milionària després de tenir cura del seu avi amb dedicació i de manera exclusiva.

La imatge d’un pardal recolzat en el filat d’una presó durant els primers compassos de Las vidas de Sing Sing ens mostra de seguida les intencions de la segona pel·lícula de Greg Kwedar: la poesia, com la vida, sempre s’obre camí, fins i tot en les situacions més desesperades. No és gaire habitual posar en pantalla criminals enlluernats per la lírica de Shakespeare, però a Las vidas de Sing Sing el teatre és el vehicle perquè els interns d’aquest centre de màxima seguretat de l’estat de Nova York es retrobin amb la dignitat que van perdre quan van creuar els murs de la presó. En les sessions de teatre no només assagen obres clàssiques o comèdies absurdes, sinó que riuen, parlen i, al capdavall, comparteixen les penúries i els anhels d’una vida a la garjola.

“Aquesta és la meva última pregària. I tant si creieu en Déu com si no hi creieu, quan es prega no es menteix”, diu el protagonista d'Oh, Canada, Leonard Leo Fife, interpretat per Richard Gere. El Leo és un reconegut documentalista malalt de càncer que, en la intimitat de l’agonia, ha decidit concedir una última entrevista filmada. La intenció, tanmateix, no és parlar dels seus èxits, sinó dels seus pecats i d’una vida sostinguda en la covardia i la mentida.

El cinema de Jacques Audiard mai ha entès de fronteres entre els gèneres cinematogràfics i sempre ha forçat el pacte amb l’espectador. És a dir, la idea de creure's o no, acceptar o no, el que veiem en la pantalla gran. El cinema és, així doncs, un salt de fe per al director d’Un profeta i Deephan. I la seva desena pel·lícula podria haver sigut el triple salt mortal més arriscat de la seva trajectòria si no fos perquè el film s’esgota en la descripció del seu enunciat: Emilia Pérez és, com s’ha repetit des que va guanyar el premi especial al Festival de Canes –i un premi conjunt per a les actrius–, un musical trans que explica amb cançons la història d’un narcotraficant mexicà que fa la transició a dona, l’Emilia Pérez del títol (Karla Sofía Gascón), amb l’ajuda d’una advocada (Zoe Saldaña).

August Wilson (1945-2005) és un dels grans autors de la literatura afroamericana i, pel que sembla, també dels preferits de la família de Denzel Washington. L’estrella de The equalizer ja va dirigir el 2016 l’adaptació de Fences i ara el seu fill Malcolm Washington s’encarrega de La lección de piano, amb el pare com a productor, el germà John David en el paper protagonista del Boy Willie Charles i el repartiment original que va aparèixer en la reposició de la peça a Broadway fa dos anys. Tot queda en família, doncs, en aquesta producció per a Netflix sobre dos germans, Berniece (Danielle Deadwyler) i Boy Willie Charles enfrontats per un piano que va pertànyer als terratinents que van esclavitzar als seus avantpassats. Ell vol vendre’l i amb els diners comprar la plantació dels antics esclavistes; ella desitja conservar-lo com a llegat i record del sofriment dels seus ancestres.

Com pot una peça teatral dels anys 50 del segle XX reflectir la complexitat del món contemporani? El mexicà Alonso Ruizpalacios segurament va donar voltes a aquest interrogant des que va descobrir l’obra La cocina, del britànic Arnold Wesker, una creació de 1957 sobre la ràbia de classe que, ambientada en la cuina d’un gran restaurant, narra la frustrada relació amorosa entre un entusiasta cuiner alemany i una cambrera anglesa casada. En la versió de Ruizpalacios, la cuina en qüestió es troba al centre del somni americà, un restaurant de Times Square, mentre que el cuiner protagonista és un migrant mexicà enamorat d’una noia americana a qui ha deixat embarassada. Al voltant, un munt de companys de diverses procedències i una mateixa aspiració: aconseguir el visat de treball.

Va haver-hi un temps en què la festa no s’acabava mai al País Valencià; un temps en què no hi havia límits per passar-ho bé, per esprémer el sofriment de la gent en hora punta o per aprofitar-se políticament del sistema. Temps d’oportunitats per a uns, d’incertesa per a d'altres, però que formen part de la història recent del País Valencià i del relat de Valenciana, segona pel·lícula de Jordi Núñez (El que sabem), que adapta l’obra homònima del dramaturg Jordi Casanovas per recrear l’estètica i la falta d’escrúpols d’aquells 90 tan infames.

Amb només tres pel·lícules, Shiva baby (2020), Mort, mort, mort (2022) i El club de les lluitadores (2023), l’actriu Rachel Sennott s’ha convertit en una icona de la Gen Z. En part és gràcies a la seva carismàtica presència, però també a un repertori interpretatiu singular, capaç de transmetre la variabilitat emocional de la generació que ha crescut exposada a les xarxes socials. Però si la ironia passada de voltes i filtres havia sigut fins ara la seva marca personal, a Antes era divertido, debut com a directora d’Ally Pankiw, l’actriu es treu de sobre la disfressa de pallassa irreverent per interpretar, precisament, una pallassa trista: la Sam, aspirant a humorista de stand-up i mainadera que lluita amb el trastorn d’estrès posttraumàtic.

Desbordant, fascinant, i, per moments, egòlatra i ampul·losa. És Megalópolis la pel·lícula més coppoliana de Francis Ford Coppola, el film que recull més fidedignament la seva manera d’entendre el cinema? Per a un cineasta que deia que “per viure dins de les teves possibilitats no es necessita imaginació” –com es recorda a l'assaig de Peter Biskind Moteros tranquilos, toros salvajes– és evident que dirigir pel·lícules és el més semblant a construir piràmides, i Megalópolis ha d’entendre’s, doncs, com el somni d’un faraó del cinema. D’un emperador, més aviat, ja que en el seu últim treball ha transformat Nova York en Nova Roma, la capital d’un imperi decadent amb la intenció de parlar-nos d’un home i d’una utopia.

La preciosa i colpidora Las tres hijas, la nova pel·lícula d’Azazel Jacobs, fill del cineasta experimental Ken Jacobs i director de French exit (2020) o The lovers (2017), recupera una imatge dramàtica especialment poderosa: tres dones reunides en un espai dramàtic. No són tres dones qualssevol, perquè aquesta trinitat femenina està formada per tres germanes distanciades des de fa temps que es reuneixen a l’apartament de Manhattan on van créixer per acomiadar-se del seu pare, en estat terminal.

Les terres de la família Machín estan lligades al món dels espectres i les faules tel·lúriques. Així ho entén la cineasta canària Macu Machín, en aixecar el teló de la seva opera prima, La hojarasca, amb un conte narrat en off que explica l’origen d’unes propietats que, en la pel·lícula, s’han de repartir tres germanes: Elsa, Maura i Carmen Machín. Totes tres són dones d'edat avançada, i també la mare i les tietes de la directora. Mentre que la Carmen va quedar-se a La Palma treballant la terra, les altres dues van marxar i ara tornen gairebé sense res a les butxaques i colpejades per la vida: la Maura pateix una malaltia degenerativa i l’Elsa s’encarrega de cuidar-la.

¿Ha filmat Sean Price Williams amb The sweet east la gran novel·la americana del segle XXI? Pot semblar impertinent fer-se aquesta pregunta en la crítica d’una petita pel·lícula independent, però l'opera prima com a director d’un dels principals directors de fotografia del cinema indie de l’última dècada captura com feia temps que no es veia una certa idea dels Estats Units, tan esquizofrènica com excitant.

Què és el compromís, s’interroga Robert Guédiguian en la seva última pel·lícula? De quina manera podem comprometre’ns i aconseguir que les persones del nostre voltant es comprometin? ¿Arriba un moment en la vida en què el compromís s’esgota i es perd? Que la fiesta continúe potser no acaba de respondre totes aquestes qüestions, i potser la seva tesi és una mica ingènua, però realment fa goig veure l’energia amb què el director francès es fa aquestes preguntes i encara amb una empatia irreprotxable els conflictes individuals i socials de la gent.

"Si s’assembla al que ja he escrit, ho torno a escriure", afirmava el novel·lista pulp Elmore Leonard en el seu assaig Elmore Leonard’s ten rules of writing. Leonard va ser el gran retratista del crim del sud de Florida, malgrat les seves incursions en altres gèneres literaris, i resulta impossible no recordar-lo veient Fast Charlie. Primer, perquè aquest noir que suposa el retorn de Pierce Brosnan al cinema d’acció té com a escenari el sud de Florida i l’àrea de Nova Orleans i, segon, perquè la pel·lícula dirigida per Phillip Noyce (Salt, Joc de patriotes), basada en la novel·la Gun monkeys amb què Victor Gischler debutava en el gènere, s’assembla a moltes, moltíssimes pel·lícules que ja hem vist i, contra tot pronòstic, és entretinguda i fins i tot pot presumir de certa personalitat.

Kevin Costner és un dels últims cowboys de Hollywood, un d’aquests mavericks que defensen el western de tota la vida fins al punt d’hipotecar la seva fortuna amb un d’aquests projectes titànics que feia temps que no es veien, la tetralogia de westerns Horizon: an american saga. El primer capítol, que s’estrena a les sales després de passar pel Festival de Canes, és un film atípic, no només pel context de producció –de moment l’actor i cineasta només ha pogut concloure els dos primers films de la saga a l’espera d’aconseguir més finançament–, sinó també per la durada, tres hores, i l'estructura, que s’assembla més a un episodi pilot d’un serial televisiu que a un llargmetratge convencional. El primer capítol pot desconcertar, en aquest sentit, perquè la pel·lícula és en realitat el principi d’un gran fresc sobre la vida a la frontera nord-americana, però la seva condició de western en potència és interessantíssima. També, cal dir, una mica tediosa, tot i que no se li pot reprotxar que no sigui fidel al gènere i que no n'estimi els codis, protagonistes i paisatges. Ja la primera imatge, un colon clavant una estaca a la terra per mesurar-la i convertir-la en una parcel·la, ens remet a una idea fundacional: el somni de la terra promesa. I això pretén ser Horizon 1, la promesa d’un gran western, la conquesta definitiva d’aquest territori cinematogràfic. Una empresa arriscada, sí, però fascinant.